Un dels grans temes de debat d’avui dia és el de la llibertat d’expressió, i de retruc, la tolerància i el “dret a la informació”. Sovint existeix una manca de claretat en tots aquests conceptes que, de forma conscient ó inconscient, s’intercanvien i poden condicionar confusions.
Jean-François Rével ens diu en el seu llibre “El Conocimiento Inútil”: “La ley, en democracia, garantiza a los ciudadanos la libertad de expresión; no les garantiza ni la infalibilidad, ni el talento, ni la competencia, ni la probidad, ni la inteligencia, ni la comprobación de los hechos, que están a cargo del periodista y no del legislador. Pero cuando un periodista es criticado porque falta a la exactitud o la honradez, la profesión ruge fingiendo creer que se ataca al principio mismo de la libertad de expresión y que se pretende «amordazar a la prensa». El colega no ha ejercido, se oye decir, más que «oficio de informador»
També en aquest sentit Voltaire ens esperona a “defensar el dret de cadascun de nosaltres a fer públic els nostres punts de vista, encara que aquest punt de vista ens horroritzi, i nosaltres mateixos no podem combatre’l d’altra forma que no sigui amb la paraula i l’argumentació, però mai amb la força o la calúmnia: així sorgeix el concepte de tolerància”.
Per tant, veiem la diferència entre la “llibertat d’expressió” com a dret fonamental de l’individu en una societat oberta i l’objectivitat (veracitat) de la premsa. El dret a “estar informat” és un dret-parany, a l’igual que el “dret a l’oci” o el “dret a ser feliç”. Aquests drets derivats de l’estat-providència fabriquen ciutadans-infants, no pas persones autosuficients, lliures i crítiques. El ciutadà-infant és aquell que sempre espera de l’estat la solució a tots els seus problemes, fins i tot els de l’objectivitat informativa, però l’estat, a l’igual que les empreses i els individus, no pot ser mai objectiu perquè forma part del sistema. L’objectivitat no ve donada pel mitjà, la font o l’origen, sinó pel destí, per la capacitat de l’individu d’indagar, de dubtar, de criticar, en definitiva, de ser lliure. En una societat oberta, lliure i democràtica la premsa ha de ser lliure, però si no ho fos els individus tindrien la capacitat suficient per, mitjançant les implacables lleis del mercat, transformar-la.
En aquests temps que corren, i amb estats-providència prou monstruosos, sorgeix una nova figura: el formador d’opinió. Aquest engranatge de l’intervencionisme ideològic té per objectiu explicar el que passa al món i mostrar-nos clarament com s’ha de pensar, què és bo i què és dolent, quins són els bons i quins són els dolents en aquest món conflictiu. El formador d’opinió ens diu el que ens convé i silencia el que també ens convé. La vaca sagrada de la comunicació sap quan no s’ha de ferir la sensibilitat d’un determinat grup, quan no s’ha de publicar una imatge i quan s’han d’explicar i justificar certs actes de vandalisme o d'insurgència. De la mateixa manera que el mayolisme-saurista sap perfectament quan es pot cumplir la llei i quan no (i això només ho saben ells) el gurú del periodisme sap quan un fet ens pot perjudicar i quan no.
Tanmateix els periodistes obliden un fet cabdal: que l’individu té sempre al seu abast el sentit crític, estri incombustible que constantment posa en dubte la realitat, el sistema i, òbviament, els mateixos periodistes i els seus mitjans de comunicació.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
16 comentaris:
Entrada superba. Els mateixos que s'emparen en la llibertat d'expressió per a subvencionar amb els nostres impostos tot alló que sigui ofensiu envers les creences de molta gent, o senzillament del pitjor mal gust, després defensen regulacions que ofeguin les veus discrepants, en nom d'un inexistent "dret a l'informació veraç". Molt bo això de dret-parany, m'ho anoto...
Artur,
Enorme. De la mateixa manera que he criticat alguns posts teus, avui em trec el barret davant d'aquest post. Una forma brillant de tancar el 2007. Espero que el 2008 segeuixi en aquesta línia!
Artur,
molt bo aquest post, comences fort l'any, el tema dona per uns quants més de posts.
Jo distingiria entre el dret a estar informats que tu comentes, i el dret a la informació, que per mi és diferent, perquè aquest segon s'exerceix en funció de les opcions de l'individu i l'altre és quasi una obligació d'aquest estat-pare del que parles encertadament.
La mostra la tenim en com s'ha informat i s'està informat sobre el magnicidi de Benazir Buttho; no en traiem l'aigua clara si no llegim i mirem molts mitjans, i no només d'aquí, sinó sobretot anglosaxons.
Com diria Masuda: el repte de l'individu és mantenir-se informat de forma veraç i saber on trobarà aquesta informació, en un món globalitzat que ha generat una societat de la informació on ja no només els mitjans són els portadors de notícies i d'interpretació.
Bon any a tots, i bons posts com aquest Artur..
Magnífic:
Per cert,
Artucle 134.4 de l'Estatut que tant defensa l'Artur Mas i del qual és hostatge polític per sempre:
"Correspon al Govern de la Generalitat de Catalunya la gestió del lleure dels ciutadans de catalunya"
Amb el dret a la felicitat ho van intentar però ja van superar el punt de ridícul admisible. Suposo que el dret a que Joan Saura ens asseguri una sexualitat satisfactòria vindrà més tard.
Fa massa temps que alguns només pensen en termes Espanya-Catalunya i s'empasen el que sigui. L'Estatut és i serà un nyap!!!!
Gràcies CLD, gràcies Joan Miquel i gràcies Trina pels vostres comentaris tan afalagadors. No m'esperava per Nadal un regal com aquest :-)
Tornant al tema: Entre tots penso que millorem internet com a eina de recerca informativa (i també formativa). Internet representa l'opció individual per trobar indicis de veritats, d'informacions més o menys contrastades, fins i tot contradictòries i divergents, però que analitzades per l'internauta crític són la millor manera d'acostar-se a la veritat, i la veritat és només la forma d'apropar-nos a la realitat.
Alejandro, gràcies també! Quan he escrit el comentari anterior no s'havia carregat el teu post.
El tema estatut és complexe i comparteixo la teva opinió sobre la quantitat d'articles que té i la barreja de textures (del particularisme més estricte i empíric amb el ciutadà a boiroses idees) però és normal quan cal "contentar" i pactar entre diferents forces. Els partits, més que pensar en la Llei pensen en el partit, i llavors tot s'enreda.
Menys lleis són millors lleis. Tota l'estructura legal és excessivament complicada i enrevesada. Cada cop estic més a favor del model anglosaxó en el que la jurisprudència va marcant el camí a seguir, cosa que apropa la justícia al ciutadà.
Tota Europa és un continent prou burocràtic, amb vocació legislativa i intervencionista (amb l'excepció de la Gran Brentanya i d'Holanda). Hi ha diverses causes històriques: El model francès de centralisme i els models germànics de control estatal. Aquesta és la nostra herència: Davant de qualsevol problema el primer que fem és legislar (amb un termini adequat de temps, diners, dietes i desplaçaments, clar!)
Alejandro,
Hayek ens diu que la majoria de Lleis regulen les relacions entre el ciutadà i l'estat, essent una mena de protocols o directrius o circulars explicatives, però no són veritables lleis. Per a Hayek lleis són aquelles que regulen els actes entre els ciutadans.
L'estatut indica un llistat de competències. Des del punt de vista liberal l'Estatut indica al ciutadà quins dels temes d'administració estatal aniran a càrrec de la Generalitat de Catalunya.
Posteriorment caldrà escorcollar en la legislació d'Administracions Locals, quines seran les competències d'Ajuntaments i de Consells Comarcals, de Diputacions, etc... Tot un enrenou!
Hola Artur, ja saps que tots els gremis són coorporativistes. I els periodistes també massa cops confonen del dret de informar i donar a coneíxer opinions, que sovint tenén una dubtosa veracitat.
I no tenén res a veure amb el dret de informació del ciutada, què vol rigurositat i veracitat en la informació rebuda.
No ve al cas... Però cada cop m'agrada més el mòdel legislatiu anglosaxó poques lleis però molt potentes i clar i molt regides pel pes dels professionals i el dret (sentit) comú.
Com a contraposició al sobreintervencionisme dels partits ara mateix en el poder.
En la seva conferència del 20 de novembre L'Artur fa fer referència aquesta sobreregulació: "Menys lleis però més clares".
Vull corregir el primer text què no té el significat què volia.
Hola Artur, ja saps que tots els gremis són corporativistes. I els periodistes també massa cops confonen del dret d'informar, amb opinar. opinions que sovint tenen una dubtosa veracitat.
I no tenen res a veure amb el dret de informació del ciutadà, què vol rigurositat i veracitat en la informació rebuda.
També hi ha blocaires com nosaltres que es veuen amenaçats i detinguts. La policia saudita va detenir fa tres setmanes Fouad Al-Farhan per les seves opinions crítiques amb el règim.
Proposo enviar un correu de protesta a l'ambaixador saudita a Brussel.les.
Més info i text model aquí: http://catalunyafastforward.blogspot.com/2008/01/llibertat-per-fouad-al-farhan-blocaire.html
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com
Una de les potes sobre la que se sustenta el poder dels polítics és la premsa, amb la informació i la opinió que generen. Que uns governants els vulguin controlar es pot arribar a entendre, que no justificar, però allò que agreuja el cas és quan ho aconsegueixen. Per exemple, en el nostre país només han de repartir càrrecs entre la intel·lectualitat, per tal que emetin opinions sempre favorables al govern, i subvencionar els diaris. Aquest darrer fet, els posarà definitivament a les seves mans, al repartir-se les subvencions a criteri del governant. Quants articles no han estat censurats per uns directors temorencs de perdre les subvencions, i quants periodistes no han estat despatxats per la mateixa raó! I més greu encara, quants periodistes no han hagut de ficar-se la llengua al cul per temor a perdre el lloc de treball i la paga que els permet de mantenir la seva família?
Artur,
as de parlar de les imatges difoses per interior dels mossos d'esquadra reduint un pres.
Genial el post!
No puc deixar de seguir citant a Jean-François Revel:
"Las sociedades abiertas, para utilizar el adjetivo de Henri Bergson y de Karl Popper, son a la vez la causa y el efecto de la libertad de informar y de informarse. Sin embargo, los que recogen la información parecen tener como preocupación dominante el falsificarla, y los que la reciben la de eludirla. Se invoca sin cesar en esas sociedades un deber de informar y un derecho a la información. Pero los profesionales se muestran tan solícitos en traicionar ese deber como sus clientes tan desinteresados en gozar de ese derecho. En la adulación mutua de los interlocutores de la comedia de la información, productores y consumidores fingen respetarse cuando no hacen más que temerse despreciándose. Sólo en las sociedades abiertas se puede observar y medir el auténtico celo de los hombres en decir la verdad y acogerla, puesto que su reinado no está obstaculizado por nadie más que por ellos mismos. Además, y esto no es lo menos intrigante, ¿cómo pueden actuar hasta tal punto contra su propio interés? Pues la democracia no puede vivir sin una cierta dosis de verdad. No puede sobrevivir si esa verdad queda por debajo de un nivel mínimo. Este régimen, basado en la libre determinación de las grandes opciones por la mayoría, se condena a sí mismo a muerte si los ciudadanos que efectúan tales opciones se pronuncian casi todos en la ignorancia de las realidades, la obcecación de una pasión o la ilusión de una impresión pasajera. La información en la democracia es tan libre, tan sagrada, por haberse hecho cargo de la función de contrarrestar todo lo que oscurece el juicio de los ciudadanos, últimos decisores y jueces del interés general".
si "l’individu té sempre al seu abast el sentit crític" per què l'utilitza tan poc?
Pq el PSC torna a guanyar i de carrer en totes les enquestes després de tot el q ha passat aquest últim any?
Guillem,
Molt bona pregunta. El sentit crític va fer dubtar els primers filòsofs, va condicionar l'humanisme, els inicis del liberalisme britànic en el s.XVII i la Il.lustració a la França del XVIII; va fer que, malgrat patir una immersió político-lingüístico-falangista amb el franquisme, els estudiants parléssim català i ens volguéssim carregar la "democràcia orgànica" i el "Fuero de los Españoles".
Malauradament sembla que avui dia la gent, envoltada de comoditats, tingui en el decensís, la mediocritat i la relaxació moral els valors més significatius de la seva jerarquia ètica.
Val a dir que cal tenir esperança en algunes persones, no pas en la societat. Hem de recordar que els grans canvis polítics, històrics i científics, aquells que han transformat la societat, no els han fet sinó unes poques persones que de forma solitària, individualment i aïllada, han escrit, han pensat, han parlat o han formulat teories.
Patim un moment històric que més aviat desperta angoixa i tristesa. Com deien els romans: "post festum, pestum". Vindran temps millors i els valors tornaran. Sense valors, sense sentit, sense objectius una societat mor lentament, però tard o d'hora tornen els valors.
El tema del PSC a Catalunya és un cas que podríem tractar àmpliament en un post futur. T'haig de donar part de raó: el sentit crític dels catalans sembla que està "per terra", però el que és cert és que el partit més votat en les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya no ha estat el PSC.
si no et fa res: et linko al meu bloc.
Publica un comentari a l'entrada