Som tots iguals davant la llei?

Heus aquí un dels temes més contradictoris i polèmics que existeixen quan parlem de drets. Per començar hem de dir que el sentit d'igualtat davant la llei ve de molt lluny.

Per una banda tenim el liberalisme britànic, centrat en l'utilitarisme i després el "iusnaturalisme" de la Il.lustració. El socialisme, inspirat també en certs ideals utòpics de la Revolució Francesa, la famosa "egalité", va decidir que les persones, quan siguem totes iguals, amb l'estat com a únic gestor dels mitjans de producció, seríem felices. Aquest concepte, al meu criteri totalment erroni, ha influenciat i "contaminat" tot el socialisme actual i la socialdemocràcia.

Contràriament, la idea d'igualtat reflectida en la majoria dels liberals utilitaristes ve a ser una igualtat de partida per a, finalment, arribar a ser diferents: hem de tenir les mateixes condicions de sortida però cadascú ha d'arribar segons les seves capacitats. Aquesta igualtat "inicial" és també la igualtat "davant la llei".

Ara, anem a la nostrada Ibèria, pàtria d'incongruències i paradoxes. En aquí, que diuen els barcelonins, sembla que manen aquells que volen que siguem tots iguals, que, sortint de la carrera per la vida en les mateixes i suposades condicions, arribem a la mateixa meta personal, a ser com el veí. Aquesta igualtat absoluta, industrialitzada i amanida amb el condiment inefable del "políticament correcte" és contradictori amb la desigualtat manifesta que patim molts ciutadans: per exemple, el company Espiadimonis de la Parabòlica Virtual (http://espiadimonis.blogspot.com) ens parla de l'impost de successions, com a referent impresentable de diferències molt importants en les quanties impositives que hem de pagar els catalans quan transmetem uns béns als fills o a qui volguem. Recordo que a Madrid, La Rioja o València el cost és un 95% inferior, és a dir, testimonial.

En un altre ordre de coses resulta que gairebé la majoria de partits, en el moment que s'acosten les eleccions, comencen els repartiments de diners, de privilegis o d'exempcions tributàries per a col.lectius que cumpleixen certes condicions. Trobo bé que existeixin ajuts sempre i quan siguin per a igualar-nos en les "condicions de sortida", però és nefast que es distribueixin prerrogatives i immunitats fiscals per servir incondicionalment al "políticament correcte".

Un dels trams socials més sacralitzats és el de les dones amb fills petits i un dels trams més oblidats per tota la classe política és la dels jubilats que cumpleixen la condició de viduïtat, i especialment, ara sí, per les dones. També els que practiquen ritus ancestrals i tribals diferents als nostres tenen certa tirada entre els polítics, per allò del progressisme i la modernitat.

Per finalitzar apunto que n'està farcit el territori polític de mesures fetes o programes electorals per posar en pràctica que divideixin, segreguin o diferenciïn o triïn els ciutadans en funció de certes condicions, les qual són sotmeses a ajuts i bonificacions diverses, és a dir, a desigualtats patents segons la valoració política de la característica en qüestió.

Em ve ara a la memòria el repartiment d'audífons del nostre president Montilla. Potser que enlloc de donar audífons es regulessin (ara sí que cal intervenir) els decibelis en ciutats, bars i discoteques perquè els veïns, que som també ciutadans, no haguem de pidolar a l'estat, a l'omnipotent estat, un audífon per culpa de viure damunt d'un bar "guai".