Amic dels impostos?

En el programa de Convergència i Unió de les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya es mostrava la tendència a dinamitzar l'economia catalana mitjançant una política econòmica "business friendly". És obvi que les accions polítiques per a promoure aquest objectiu no són possibles si no es té capacitat jurídica per a modificar lleis laborals, tributació fiscal i normativa de Seg. Social. Per tant, el business friendly havia de ser un "no enfonsar més encara els emprenedors, autònoms i PIMEs". Tanmateix, el fet de no haver obtingut la majoria necessària que reclamava CiU per a portar a terme les inquietuds expressades en la Diada de l'11 de setembre passat, ha condemnat CiU a caure, de forma gairebé esclavitzant, a mans d'ERC. És veritat que sovint la política exigeix combregar amb rodes de molí o haver de "tragar gripaus" a dojo. És també evident que existeix un ofegament financer de la Generalitat per part de l'Estat Central, que aprofita el poder monetari que té per a afeblir encara més les minses arques de la Generalitat. Per tant, si per una banda el teu soci-oposició et plantifica els 9 nous impostos del seu programa i l'Estat central "distribuïdor-repartidor" et deixa famolenc, no queda més remei que incrementar els ingressos mitjançant l'increment d'impostos.

Ara bé, es fa difícil de pair el gran canvi en el que seria la política econòmica pel que fa a les grans línies o tendències. L'Impost de Successions és una de les confiscacions més injustes que trobem en una societat de drets. Al cap i a la fi alguns podrien pensar que els impostos són justos perquè donen serveis als ciutadans. Fals, perquè l'impost no dóna dret a res sinó que és la contribució obligada al sosteniment de l'Estat, presti o no serveis als ciutadans. La repetida defensa de l'Estat del benestar és una fal·làcia perquè el que fan els Estats (tots) és la defensa del benestar de l'Estat. El PP ho ha fet clarament amb l'increment de 27 impostos. Per tant, com a ciutadans patidors i espoliats per tot tipus d'estructures administratives, només ens queda sobreviure a la sangonera tributària que ens han regalat tots els governs.

Tot el sector privat i públic està patint la crisi però curiosament el sector que ha fet i patit els ajustaments ha estat el privat -famílies, treballadors, autònoms i empresaris-. Aquests ajustaments han estat reducció de plantilles, sacrificis i pèrdua de capacitat adquisitiva per part de les famílies, etc. Tanmateix l'Estat -i quan dic Estat faig referència a tota l'estructura organitzacional incloent Estat central, autonomies, diputacions, Consells, Aajuntaments....- no ha pres mesures estructurals per a reduir el seu pes feixuc, per a aprimar la seva obesitat mòrbida. Les mesures, realment, només volen arribar a un dèficit suportable (però seguir gastant més del que s'ingressa) per a poder endeutar-se en els mercats. Qui pot obtenir diner ara? Doncs l'Estat espanyol (Reino de España) i les empreses de l'Íbex 35. Per a la resta d'empreses i ciutadans, el crèdit és inexistent. Si així volem encarar la crisi, preparem-nos per a anar a pitjor dia a dia. Ah!, i que recordi l'Estat benefactor que el seu futur recaptatori és decreixent perquè ens empobrim contantment i, en conseqüència, l'Estat haurà d'incrementar més els coeficients tributaris per a poder mantenir-se com a monstre troglodític i continuar "ad finitum" aquesta roda perversa. A més impostos, menys recaptació!