La plaça Tahir i les violacions

L'eufòria demostrada per bona part del periodisme europeu de les "primaveres àrabs" ha esdevingut, com era d'esperar, una decepció per part d'alguns reporters i una certa perplexitat per part d'altres. El que ha demostrat l'evidència documental i sociològica dels països musulmans és que la "democràcia" no serveix sense que existeixi el que Locke va configurar com a societat lliure (segle XVII) o el que Popper descriu com a a "societat oberta". La democràcia és un sistema d'escollir els governs, o dit d'altra forma, un sistema d'acomiadar els governants que ho fan malament. La democràcia, com a sistema d'escollir el govern, funcionarà sempre en un sistema polític lliure, un model de societat liberal en la que existeixin uns drets individuals inalienables, tals com la Llibertat, la vida i la propietat -o la igualtat davant la Llei-. El reguitzell de drets descrits en els diversos manifests de la Internacional Liberal es poden resumir en els bàsics que el filòsof Locke ens explica. La manca de claredat en alguns conceptes sovint condiciona una informació tergiversada. Tornant a la plaça Tahir el que es demostra és que certes societats no tenen la tradició ni la necessitat de determinar ni defensar els drets de les persones perquè viuen en societats desiguals, ja sigui per religió o tradició. La democràcia ha de ser volguda per la ciutadania i la de ser complementària a un sistema social tolerant i obert. Les constitucions i cartes magnes, inicialment, van néixer per a limitar el poder del rei i dels governs. Avui dia, les constitucions determinen les obligacions dels ciutadans i les llibertats del poder, i contrasta amb la idea primària de control del poder i llibertat del ciutadà. Les violacions "massives" a dones occidentals indica, no només una societat desigual i antiga, sinó una concepció paleontològica de de la dona: la dona-objecte d'ús exclusiu del marit i la dona-escombraria occidental que reflecteix la perversió occidental. Òbviament alguns "experts" ens explicaran -justificaran- que aquests actes representen el rebuig al capitalisme occidental, tergiversats amb idees culturals diferents sobre els papers sexuals. Aquesta idea-plastilina, molt multicultural, no funciona quan les dones occidentals van de turisme a països musulmans i han d'estar alerta en mercats, aglomeracions i llocs farcits de gent en els que són grapejades de manera habitual. Caldrà veure si en el si de certes cultures i religions existeixen els mecanismes de defensa que Freud tan bé va detallar en la seva teoria psicoanalítica i que, de forma implacable segons els seguidors freudians, responen a la necessitat de reprimir el desig sexual, motor de tot. Deixant la psicoanàlisi de banda, esperem que alguna associació feminista ens expliqui això de les violacions grupals i les magrejades anònimes que han de patir les dones occidentals i les orientals assimilades a occident, en els dia a dia d'aquests països.

Corrupció, Llei i Responsabilitat

Mai la coneguda frase de Lord Acton ha estat de tanta actualitat: El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. L'espectacle de corrupteles diverses, espolis, furt i enganyifes comptables és ja excessiu i insuportable. A tal fi sembla que es planteja per a la seva solució les mesures de sempre: més lleis, és a dir, la temptació legislativa. Molts pensen (potser la majoria) que com més lleis tinguem millor societat compartirem, però la realitat no confirma aquesta hipòtesi.

Per a analitzar el problema hem de tornar a Lord Acton i als liberals clàssics: El poder és perillós. La "revolució" política dels drets individuals s'inicià al Regne Unit després de lluites religioses fratricides. Les primeres cartes de drets i les primeres "constitucions" tenien per objectiu limitar el poder del Rei i dels governs i evidenciar les llibertats personals intocables. Tanmateix, amb el temps, el poder va recuperant poc a poc el seu abast i avui dia les constitucions determinen tot allò que el poder pot fer, sovint amb l'afegitó justificatiu del "bé comú", limitant les llibertats dels ciutadans. La limitació de la llibertat, la intervenció i la capacitat legislativa de qualsevol administració, de la més petita a la més mastodòntica, són factors que condicionen part dels malbaratament dels cabals públics i de la corrupció.

Pel que fa al concepte actual de "transparència" entesa com la publicació de patrimonis i salaris de polítics, és totalment demagògic i conculca el dret de privacitat. Sovint oblidem els drets essencials. Sense anar més lluny el Cap (jutge) responsable de l'Oficina Anti-Frau deia avui mateix en una entrevista a la cadena "8 al dia" que tota persona pública ha d'estar sempre sota sospita. Un estat policial-totalitari el va tenir la República Democràtica d'Alemanya i no fou gens agradable. Si aquesta màxima funcionés, el mur de Berlín no hagués caigut...

Les persones som innocents fins que la Justícia demostri el contrari i això és del tot inalienable. Altrament tots hauríem de sospitar de tots els jutges perquè podrien caure en la prevaricació i el suborn, i així, ad finitum. Per tant el que cal, primerament, és tenir els controls necessaris, el conegut "check and balance" dels anglosaxons (contrapesos). Això no ha d'implicar més administració sinó una administració més eficient, controlada externament pels propis ciutadans, tal com trobem en el món anglosaxó en les associacions de contribuents. Publicar un salari determinat no evita la corrupció. La corrupció ve donada quan els ingressos dels partits estan limitats per llei i quan -desgraciadament- van a càrrec del pressupost públic. El diner públic ha de servir per temes importants, però no pas a subvencionar partits, sindicats, associacions o grups. Si volem participar en un partit o sindicat, pagarem la quota. Si aquesta organització no en té prou, caldrà que busquin més "clients" (militants, sindicalistes...) o bé incrementin preus, circumstància que apliquen la totalitat d'empreses arreu del món. Existeixen treballadors o directius dins de "El Corte Inglés" o a "Mercadona" que buiden les seves caixes?: Ho dubto perquè aquestes empreses -i la també la resta- tenen els seus controls que funcionen.

Quan un Ajuntament té capacitat de determinar quin sòl és urbanitzable i quin no, llavors les temptacions són elevades. La planificació urbanística ha omplert les butxaques de molta gent i ha incrementat els preus dels pisos en els darrers anys de forma espectacular, i aquest creixement atípic va esperonar les ànsies especulatives de molts i molts ciutadans. La regulació va enriquir Ajuntaments, constructors i promotors. Els primers van fer milers d'obres públiques inútils, i també algunes d'utilitat, però no van pensar ni el futur ni en el ciutadà. Els altres, avui dia, han presentat concurs de creditors. Conseqüentment, la limitació constant del que podem fer, amb infinitat de lleis noves, reglaments i ordenances, no ens fa millors sinó més ofegats i com que l'economia és una ciència social on les respostes humanes són subjectives, els resultats i conseqüències d'aquestes lleis són inesperades i sovint contraproduents.

Un altre factor, crec que molt important, és la jerarquia de valors i al concepte "responsabilitat". Podríem dir que els països del sud som més corruptes que els del centre i nord d'Europa. Una hipòtesi explicativa la trobaríem en la quantitat de pluja de cada país (a més aigua, més honestedat), o per la mitjana de temperatures (a més xafogor, més corrupció), però probablement ens equivocaríem. Una altra hipòtesi més plausible seria la del model de societat, no pas polític, sinó de posició: els països de tradició catòlica són més corruptes, més irresponsables que els protestants. Això podria explicar-se pel tàndem "llibertat-responsabilitat". En els pobles catòlics el ciutadà té tradició de súbdit, de ser dirigit, essent els seus governs i Estats més piramidals i des de l'eix Estat-Individu, l'Estat és superior a la persona perquè "té cura del ciutadà". En els països protestants se centra en la responsabilitat de la persona, assumint la relació amb el poder de forma directa, sense intermediaris (calvinisme i també tradició judaica) i essent l'Estat un igual al ciutadà.

Òbviament tenim mancança vitamínica dels conceptes clàssics de l'Estat de Dret. El comentari del Cap de l'Oficina Anti-frau és prou fefaent per veure que a Espanya les llibertats de les persones són un factor teòric que s'estudia en algunes escoles i universitats però que la vida real és "una altra història".

La transparència no és divulgar el sou d'alcaldes, regidors, diputats i senadors, sinó tenir accès a tot el que es mou per una Administració Pública. Per exemple, podem els tarragonins saber la despesa total de dietes pagades pel nostre Ajuntament? Podem accedir a les contractacions i adjudicacions avaluades i explicades? Podem informar-nos dels balanços i resultats de les Administracions en formats similars als de les empreses? Podem assabentar-nos dels resultats de les accions d'aquestes Administracions? Els resultats són les evidències (fets) que diran si els objectius s'han complert o no. Algú coneix les funcions i objectius de la majoria d'empreses públiques, semi-públiques, Administracions... I pel que fa als pressupostos: Algú pot saber en acabar l'exercici, quina és la part del pressupost executat?. El món real, tant empresarial com domèstic, es basa en els resultats finals no pas en el pressupostat inicialment. En el món estatal (tot) el que funciona és el pressupost i la manca de diner s'arregla amb més impostos i endeutament, és a dir, carregant al ciutadà i als seus descendents els passius generats per governs temporals que no garanteixen ni el pagament d'aquest deute ni s'exposen. És tan fàcil endeutar-se quan paguen els altres...

Al cap i a la fi no ens hem de plantejar si és millor el que és públic i com controlar-lo sinó, per començar, saber clarament "què ens fa falta". Després, saber amb qui i amb què comptem. Si fos així, Tarragona no estaria tan endeutada. Per cert, qualsevol empresa, per petita que sigui, té uns terminis en el lliurament de productes i serveis. L'Ajuntament en alguns casos no en té, o els té kafkians, o quan el té més competitius llavors el seu pagament pot ser comptat en temps jovià (de Júpiter).

Tenim el futur més negre que qualsevol dels forats que plaguen el nostre Univers.

Artur

Amic dels impostos?

En el programa de Convergència i Unió de les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya es mostrava la tendència a dinamitzar l'economia catalana mitjançant una política econòmica "business friendly". És obvi que les accions polítiques per a promoure aquest objectiu no són possibles si no es té capacitat jurídica per a modificar lleis laborals, tributació fiscal i normativa de Seg. Social. Per tant, el business friendly havia de ser un "no enfonsar més encara els emprenedors, autònoms i PIMEs". Tanmateix, el fet de no haver obtingut la majoria necessària que reclamava CiU per a portar a terme les inquietuds expressades en la Diada de l'11 de setembre passat, ha condemnat CiU a caure, de forma gairebé esclavitzant, a mans d'ERC. És veritat que sovint la política exigeix combregar amb rodes de molí o haver de "tragar gripaus" a dojo. És també evident que existeix un ofegament financer de la Generalitat per part de l'Estat Central, que aprofita el poder monetari que té per a afeblir encara més les minses arques de la Generalitat. Per tant, si per una banda el teu soci-oposició et plantifica els 9 nous impostos del seu programa i l'Estat central "distribuïdor-repartidor" et deixa famolenc, no queda més remei que incrementar els ingressos mitjançant l'increment d'impostos.

Ara bé, es fa difícil de pair el gran canvi en el que seria la política econòmica pel que fa a les grans línies o tendències. L'Impost de Successions és una de les confiscacions més injustes que trobem en una societat de drets. Al cap i a la fi alguns podrien pensar que els impostos són justos perquè donen serveis als ciutadans. Fals, perquè l'impost no dóna dret a res sinó que és la contribució obligada al sosteniment de l'Estat, presti o no serveis als ciutadans. La repetida defensa de l'Estat del benestar és una fal·làcia perquè el que fan els Estats (tots) és la defensa del benestar de l'Estat. El PP ho ha fet clarament amb l'increment de 27 impostos. Per tant, com a ciutadans patidors i espoliats per tot tipus d'estructures administratives, només ens queda sobreviure a la sangonera tributària que ens han regalat tots els governs.

Tot el sector privat i públic està patint la crisi però curiosament el sector que ha fet i patit els ajustaments ha estat el privat -famílies, treballadors, autònoms i empresaris-. Aquests ajustaments han estat reducció de plantilles, sacrificis i pèrdua de capacitat adquisitiva per part de les famílies, etc. Tanmateix l'Estat -i quan dic Estat faig referència a tota l'estructura organitzacional incloent Estat central, autonomies, diputacions, Consells, Aajuntaments....- no ha pres mesures estructurals per a reduir el seu pes feixuc, per a aprimar la seva obesitat mòrbida. Les mesures, realment, només volen arribar a un dèficit suportable (però seguir gastant més del que s'ingressa) per a poder endeutar-se en els mercats. Qui pot obtenir diner ara? Doncs l'Estat espanyol (Reino de España) i les empreses de l'Íbex 35. Per a la resta d'empreses i ciutadans, el crèdit és inexistent. Si així volem encarar la crisi, preparem-nos per a anar a pitjor dia a dia. Ah!, i que recordi l'Estat benefactor que el seu futur recaptatori és decreixent perquè ens empobrim contantment i, en conseqüència, l'Estat haurà d'incrementar més els coeficients tributaris per a poder mantenir-se com a monstre troglodític i continuar "ad finitum" aquesta roda perversa. A més impostos, menys recaptació!

Torna l'escarni públic

Probablement ja no ens poden sorprendre les mesures de un govern que està fent allò que no volia fer però ho fa perquè “no té altre remei” i que curiosament és el que criticava quan estava a l’oposició. A més, hem vist augmentats tots els impostos i amnistiats el capitals fugitius, dues mesures totalment incoherents. No, el que ara ens deixa bocabadats és la “nova mesura estrella” de fer escarni públic dels morosos i dels que no han pagat a l’erari públic.

Publicar una llista amb morosos no és res més que tornar a posar les “orelles de ruc” com a mesura pedagògica o l’escarni medieval als qui no han liquidat els seus deutes amb l’Estat. Tractarem als defraudadors o morosos com la bruixa vilipendiada, estomacada i finalment cremada, aliada de Satanàs, després de passejar-la i exhibir-la pel poble? Caldrà també fer llistes amb els que no paguen als seus proveïdors? Caldrà fer llistes de les Administracions Públiques que no paguen els seus deutes? Caldrà fer una llista dels lladres, assassins, violadors o pedòfils de la presó més propera a la nostra ciutat? No serà que també l’Administració Pública, en alguns casos, és també morosa?

Un defraudador, com qualsevol persona que delinqueixi, ha de complir la pena o sanció imposada, amb seriositat, i punt. L’escarni públic impossibilita que la persona castigada pugui mirar el futur amb llibertat,i amb capacitat de rehabilitació i amb honor, a la qual tothom té dret quan s’ha complert la sanció o mesura correctiva.

La temptació legislativa és, en aquest país, molt elevada però potser encara ho és més l’estatisme o sacralització de l’Estat com a ha d públic que està per damunt de tot, fins i tot per damunt de la Llei. La intenció del ministre Montoro no fa res més que venerar l’Estat i els seus ingressos com a bé comú ineludible i declarar que el que vulnerin aquesta llei, ataquen l’Estat i el poble espanyol, i en aquest cas el delinqüent ha de ser senyalat amb el dit. Torna la moral social arcaica i cavernícola, tribal, en la que el poder qualifica moralment la persona. L a justícia no pot emetre veredictes sobre la qualitat ètica o moral de una persona sinó que les persones podem ser condemnades per actes determinats. L’escarni públic és la manera més barroera en aplicar els mètodes feudals i contaminar la societat amb una moral social obsoleta en la que preval sempre l’Estat . Qui no pagava els delmes i els tributs al senyor de la terra també era insultat i menyspreat públicament.

Per cert, on és la Llei de Protecció de Dades, on és la privacitat i el dret a viure sense estar marcat amb el número de defraudador tatuat al braç? Ah, quan es tracta del poder ja ho deia la Trinca: el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels "dallonses" totes les lleis del país.

El futur d'Europa

Europa està farcida de països amb estats mastodòntics. Uns poden sobreviure perquè encara mantenen nivells productius importants, però la totalitat dels del sud tenim un futur poc galdós. Si bé en els darrers anys i gràcies a Banc Central Europeu l'expansió creditícia va afavorir un miratge de progrés i enriquiment, un moment de gaudi econòmic, la realitat és que tot el deute generat pels països haurà d'amortitzar-se però els més irresponsables i malbaratadors encara ho tindran pitjor. En esclatar les bombolles (immobiliària, financera i estatal) els ciutadans estem patint les conseqüències i, el més trist, és que no s'hi veu sortida. Un dels problemes essencial per a entendre l'enrenou ve del BCE, en haver estat el causant d'envair el mercat amb milers de milions -prestats a curt- i que la banca va utilitzar per constituir milions i milions d'hipoteques (a llarg). També la banca va invertir quantitats ingents en deute públic. Per tant, si la bombolla immobiliària és una de les causes d'aquest infern econòmic, també l'Estat en té moltíssima responsabilitat: El BCE presta diners a la banca i aquesta compra deute públic en els mercats, la qual cosa fa baixar la prima de risc i deixa beneficis immillorables a les entitats financeres. Recordem que els tipus d'interès del BCEE són molt inferiors al del deute públic espanyol, la qual cosa fa que els marges siguin captivadors. El deute estatal és senior (solvència màxima) i una pòlissa de crèdit o un préstec a una petita empresa té menys marge i molt més risc... Tornant al futur d'Europa diríem que caldria prendre bona nota dels països que funcionen. A tal fi si donem un cop d'ull a Suïssa podrem observar que presenta molts dels valors i objectius que desitgem: un Estat amb un pes al voltant del 30% del PIB (Espanya del 52%), polítics no professionals que només cobren dietes, diversos nivells administratius entre confederació, cantons i municipis sense disbauxes ni duplicitats costoses, democràcia molt directa amb un promig de 30 referèndums a l'any, etc. Si volem aconseguir això s'hauran d'aplicar mesures extraordinàries que ningú vol signar i que passen per liberalitzar la gestió de molts organismes públics, tancar-ne d'altres per duplicitats, reformes en l'àmbit laboral sense demagògies, eliminar subvencions a entitats polítiques, sindicals i empresarials, deixar de repartir les pèrdues bancàries entre els contribuents, reduir càrregues fiscals, pagament dels serveis públics (que pagui qui pugui) i estudiar amb lupa els subsidis. Per tant, deixar en mans de la iniciativa personal les decisions. Un procés cancerígen implica una teràpia agressiva i tristament això és necessari per a obtenir un resultat de supervivència. La teràpia exposada és a mig i llarg termini perquè un model d'estat no es canvia d'avui per demà, però si no el canviem radicalment, ens engolirà en poc temps i llavors no quedaran ni recursos ni ciutadans on mossegar.

Democraticisme versus liberalisme

Hayek ens adverteix d'un dels greus perills de posar l'èmfasi en la democràcia abans de la llibertat. Inicialment els liberals anglosaxons van iniciar la seva llarga lluita vers la llibertat centrant-se en la limitació del poder i la preeminència de l'individu. Quan les idees liberals van aterrar al continent en el segle XVIII els filòsofs i pensadors europeus van redireccionar aquest liberalisme fent-lo constructivista: La igualtat davant la llei esdevé la igualtat de tots, la llei derivada del Common Law (dret natural) amb jutges que interpreten passa a ser la Llei del Legislador que sorgeix dels parlaments. Conseqüentment la societat passa a ser "planificada" en lloc de lliure i inesperada. De la mateixa manera es passa de la llibertat negativa a la positiva: La primera determina que "ningú em conculqui la meva llibertat de ...." i la segona especifica que "si es vol ser realment lliure l'individu ha de....". Aquesta darrera forma d'entendre la llibertat implica planificació i control social i és la llavor que Rousseau i Voltaire van plantar i que posteriorment el marxisme i els socialismes vinents van recollir el fruit d'aquesta visió continental del liberalisme. Si tornem a Hayek, el pensador austríac ens determina també dues tendències en l'abast d'aquests drets i en la projecció: per una banda, allò que ens fa realment lliures ve determinat pel que deia Locke, dret a la vida, propietat i llibertat. Kant també participa d'aquests drets bàsics que els acredita en el seu "imperatiu categòric" i que té com a característica la seva "universalitat". Allò que no és just ho és arreu del món, independentment de territoris, cultures, tradicions, sexe, etc... En segon lloc tenim l'organització de l'Estat perquè en una societat sacrifiquem llibertats personals en ares de mantenir un marc ond ens desenvolupem lliurement. Aquest marc inclou la justícia que imparteix l'Estat, la policia, i altres serveis necessaris que exclusivament només l'Estat pot realitzar. A partir d'aquí veiem que la tendència dels Estats és planificar i organitzar conductes que toquen només a l'àmbit personal i això sota la premisa errònia del "bé comú". Conseqüentment també en les constitucions trobem aquesta barreja de drets individuals i organització i planificació social. Posar en el mateix sac ambdues concepcions causa els problemes que tenim avui amb els territoris, les nacionalitats i la "solidaritat interterritorial". Probablement la societat s'ha deixat seduir per la social-democràcia, la bondat social, el bé comú i tota la resta de bones intencions amb el proïsme, oblidant l'essència de la llibertat i deixant en els polítics demagògics les decisions que ens han portat a confondre democràcia, Estat de Dret i llibertats.

La sacralització de la Constitució

La frenètica discussió diària sobre l’independentisme que trobem en els mitjans de comunicació, en el món polític i en la vida quotidiana fa plantejar-nos el paper d’allò que en diuen Constitució. Inicialment les constitucions, cartes magnes o cartes de drets van sorgir per a limitar el poder dels reis, és a dir, el poder de l’Estat i dels governs. Aquelles primeres constitucions impedien que els poderosos fessin servir la llei per a satisfer les necessitats dels monarques o fessin dels seus ciutadans uns súbdits orfes de drets, sotmesos a les arbitrarietats dels poderosos. Heus aquí que aquestes Cartes Magnes determinaven què no es podia fer amb els seus súbdits, i per tant, quins eren els drets individuals dels seus ciutadans –les seves llibertats-. I és en aquest concepte de llibertat que els pensadors liberals, els filòsofs del Dret conceben el terme Llei com allò que regula la relació o drets entre els ciutadans, però no pas la relació entre el govern, l’Estat o el rei i els seus súbdits. Una constitució, en el sentit més anglosaxó de la paraula, es centra en les persones, i no en els territoris, en com s’han administrar o com s’han d’organitzar. Regular el dèficit màxim d’un Estat en una carta magna és una broma de mal gust, una ridiculesa reglamentària. És com si en la cerimònia del casament s’afegís el pacte de “no farem mai la hipoteca en el banc X”. Que un Estat, país o nació modifiqui la seva organització territorial amb la sortida una part per la voluntat dels seus habitants, no és un tema que afecti drets individuals o que hagi de causar infarts. Al cap i a la fi quan es divorcia o separa una parella no cal l’acord dels dos cònjuges, amb un n’hi ha prou. Ja no diguem si en el moment del divorci s’hagués de consultar tota la família. La independència del Sàhara caldrà estimar-la en base a les opinions dels saharauis, no pas dels marroquins. Tornant a Catalunya: si un referèndum sobre la independència és un fet radicalment democràtic, això no implica que hagi de ser fàcil. Tot el contrari: si parlar d’un canvi en la forma de redistribució autonòmica de la recaptació tributària espanyola va causar ja traumatismes i disfuncions cardiovasculars en el govern central, que no passarà si es demanen “estructures d’Estat” després d’un consulta formal?. La Constitució Espanyola s’ha sacralitzat d’una forma malaltissa, exagerada o, pitjor encara, s’ha incubat un fonamentalisme constitucionalista anacrònic. Com deia un bon amic meu: “Els que no van votar la Constitució són ara els que més la defensen, cosa que prova que ha quedat obsoleta”. Pensem que aquesta constitució beatificada per l’estament eclesiàstic central ibèric, via Conferència Episcopal, nasqué després d’una gestació amb genètica derivada del “Fuero de los Españoles”. Fou un part accelerat en mans d’uns metges molt professionals educats en el Règim franquista, amb bona voluntat, però també amb algunes automàtiques apuntant els seus clatells sota la mirada desconfiada dels militars d’aquell moment. Caldria doncs destriar de la Constitució Espanyola allò que és arbitrari o formal del que seria real, és a dir, separar la forma del fons. És cert que fer un referèndum a Catalunya no és legal, tal com no portar el cinturó de seguretat, però ambdós incompliments no conculquen els drets del proïsme. Finalment: el que no es pensava que pogués passar, ha passat . Hem deixat de viure en un món estàtic i previsible i hem passat a viure en un altre d’imprevist, impensable fins fa poc, i també incert, però no impossible.