El futur d'Europa

Europa està farcida de països amb estats mastodòntics. Uns poden sobreviure perquè encara mantenen nivells productius importants, però la totalitat dels del sud tenim un futur poc galdós. Si bé en els darrers anys i gràcies a Banc Central Europeu l'expansió creditícia va afavorir un miratge de progrés i enriquiment, un moment de gaudi econòmic, la realitat és que tot el deute generat pels països haurà d'amortitzar-se però els més irresponsables i malbaratadors encara ho tindran pitjor. En esclatar les bombolles (immobiliària, financera i estatal) els ciutadans estem patint les conseqüències i, el més trist, és que no s'hi veu sortida. Un dels problemes essencial per a entendre l'enrenou ve del BCE, en haver estat el causant d'envair el mercat amb milers de milions -prestats a curt- i que la banca va utilitzar per constituir milions i milions d'hipoteques (a llarg). També la banca va invertir quantitats ingents en deute públic. Per tant, si la bombolla immobiliària és una de les causes d'aquest infern econòmic, també l'Estat en té moltíssima responsabilitat: El BCE presta diners a la banca i aquesta compra deute públic en els mercats, la qual cosa fa baixar la prima de risc i deixa beneficis immillorables a les entitats financeres. Recordem que els tipus d'interès del BCEE són molt inferiors al del deute públic espanyol, la qual cosa fa que els marges siguin captivadors. El deute estatal és senior (solvència màxima) i una pòlissa de crèdit o un préstec a una petita empresa té menys marge i molt més risc... Tornant al futur d'Europa diríem que caldria prendre bona nota dels països que funcionen. A tal fi si donem un cop d'ull a Suïssa podrem observar que presenta molts dels valors i objectius que desitgem: un Estat amb un pes al voltant del 30% del PIB (Espanya del 52%), polítics no professionals que només cobren dietes, diversos nivells administratius entre confederació, cantons i municipis sense disbauxes ni duplicitats costoses, democràcia molt directa amb un promig de 30 referèndums a l'any, etc. Si volem aconseguir això s'hauran d'aplicar mesures extraordinàries que ningú vol signar i que passen per liberalitzar la gestió de molts organismes públics, tancar-ne d'altres per duplicitats, reformes en l'àmbit laboral sense demagògies, eliminar subvencions a entitats polítiques, sindicals i empresarials, deixar de repartir les pèrdues bancàries entre els contribuents, reduir càrregues fiscals, pagament dels serveis públics (que pagui qui pugui) i estudiar amb lupa els subsidis. Per tant, deixar en mans de la iniciativa personal les decisions. Un procés cancerígen implica una teràpia agressiva i tristament això és necessari per a obtenir un resultat de supervivència. La teràpia exposada és a mig i llarg termini perquè un model d'estat no es canvia d'avui per demà, però si no el canviem radicalment, ens engolirà en poc temps i llavors no quedaran ni recursos ni ciutadans on mossegar.