No segueixo els serials televisius i per tant l'exposició que faré està edificada en l'apreciació d'un bon amic el qual porta temps realitzant un estricte seguiment diari d'una de les sèries més conegudes de TV3, "El cor de la ciutat".
Aquesta sèrie, que alguns la qualificarien d'obra coral però que jo tendeixo a considerar-la, exagerant, de pseudo-pamflet, té en un dels seus personatges un "condensat" del políticament correcte. L'home en qüestió, presentat com un bon jan, com una "bona persona", gairebé com el "veí ideal", és a dir, una persona "guai", entèn i justifica perfectament els "okupes": Ell explica que, després de veure com està "el món", entèn aquests nois i també acaba veient la "bondat" i la justícia d'aquesta ocupació il·legal. Aquesta subtilesa goebeliana és típica dels guionistes de TV3. Recordo fa molt de temps, veient un episodi d'una altra sèrie que no recordo, un dels personatges, també cumplia els requisits exigits en el certificat del "políticament correcte": era d'origen magrebí, tenia afecció musulmana, era molt bona persona, el contractaven il·legalment constructors sense escrúpols i, a més, al fill li prenien l'entrepà en el pati de l'escola (clar, els fills dels explotadors eren també els que tractaven de forma racista al bon integrat).
Podríem parlar molt més d'aquesta visió tergiversada, partidista, maniquea, reduccionista i demagògica. Un company blocaire, anomenat "Truthdetector", reflecteix a la seva web molts més exemples de la manipulació (http://www.manipulaciotv3.blogspot.com/).
Alguns podreu afegir també altres adoctrinaments en la premsa, ràdio i televisió, ja sigui en empreses públiques com privades. Teòricament les empreses privades haurien de respondre als seus consells d'administració, que és com dir que responen als seus accionistes, però la veritat és que aquest "Estat-providència" del que som súbdits té els tentacles molt llargs, essent significatiu en les "subvencions encobertes" mitjançant suscripcions i també amb el control que pot fer en algunes empreses (Telefònica) en determinar els límits i pressupostos pressupostaris de publicitat. Tothom sap que un diari necessita publicitat i les grans empreses, els grans anunciants, són els que poden marcar el substracte ideològic de la premsa.
Sigui com sigui, d'una televisió pública esperem professionalitat. Els guionistes, alguns o molts d'ells amb el carnet del partit a la boca, no han estat mai en una obra ni han treballat de manobres ni han viscut en barris perifèrics. És tan fàcil ser políticament correcte vivint en urbanitzacions d'alt standing...
dissabte, 23 de febrer del 2008
diumenge, 17 de febrer del 2008
Més detritus derivats del "políticament correcte"
Podem llegir a La Vanguardia del dia 15/02/2008 que la Universitat Autònoma de Barcelona, sacrificant el poc que li quedava de dignitat científica i professionalitat docent, ha signat un conveni amb el Consell Islàmic de Catalunya i una associació cultural (en diuen cultural quan és purament religiosa), per a la formació d'Imams.
La notícia m'ha deixat bocabadat i deixarà esfereïts a tots els que, considerant-nos fills del liberalisme de Locke i seguidors, veiem astorats com una institució aconfesional, científica i que té per objectiu el coneixement, formarà imams, sheiks, califes, mulàs i ayatollahs a tort i a dret per a convertir els ciutadans a la nova fe.
Aquesta és una nova prova, una insultant, denigrant i vergonyant prova, de com pot arribar a ser de criminal allò que coneixem per "el políticament correcte", dogall que ara per ara està en mans de les esquerres però que fins i tot alguns liberals i conservadors li piquen l'ullet. Aquesta abominable pràctica és un torpede a la línia de flotació del més essencial en la nostra societat oberta i liberal: el coneixement ens fa lliures, el coneixement ens permet escollir i el coneixement és racional, mai religiós, imaginari i acrític. Les universitats, bressol dels dubte, font de crítica científica, han esperonat els canvis socials durant segles. L'humanisme fou seguit pel coneixement de l'astronomia i de les matemàtiques del segle XVII, passant pels empiristes britànics i els il.lustrats francesos. L'ensenyament públic va ser un pas més per a la formació de ciutadans lliures. Ara, en una societat del segle XXI, superades les pors medievals, la nigromància i la bruixeria, si més no a nivell gairebé generalitzat, la universitat es rebaixa de forma abominable i vomitiva a donar espai al sectarisme religiós, a la teocràcia integrista, al fonamentalisme.
A més de ser una acció antiliberal i antidemocràtica és pamfletaire: la U.A.B hagués signat un conveni amb un consell jueu o una associació de rabins? Segur que no. No seria políticament correcte!
La notícia m'ha deixat bocabadat i deixarà esfereïts a tots els que, considerant-nos fills del liberalisme de Locke i seguidors, veiem astorats com una institució aconfesional, científica i que té per objectiu el coneixement, formarà imams, sheiks, califes, mulàs i ayatollahs a tort i a dret per a convertir els ciutadans a la nova fe.
Aquesta és una nova prova, una insultant, denigrant i vergonyant prova, de com pot arribar a ser de criminal allò que coneixem per "el políticament correcte", dogall que ara per ara està en mans de les esquerres però que fins i tot alguns liberals i conservadors li piquen l'ullet. Aquesta abominable pràctica és un torpede a la línia de flotació del més essencial en la nostra societat oberta i liberal: el coneixement ens fa lliures, el coneixement ens permet escollir i el coneixement és racional, mai religiós, imaginari i acrític. Les universitats, bressol dels dubte, font de crítica científica, han esperonat els canvis socials durant segles. L'humanisme fou seguit pel coneixement de l'astronomia i de les matemàtiques del segle XVII, passant pels empiristes britànics i els il.lustrats francesos. L'ensenyament públic va ser un pas més per a la formació de ciutadans lliures. Ara, en una societat del segle XXI, superades les pors medievals, la nigromància i la bruixeria, si més no a nivell gairebé generalitzat, la universitat es rebaixa de forma abominable i vomitiva a donar espai al sectarisme religiós, a la teocràcia integrista, al fonamentalisme.
A més de ser una acció antiliberal i antidemocràtica és pamfletaire: la U.A.B hagués signat un conveni amb un consell jueu o una associació de rabins? Segur que no. No seria políticament correcte!
dimarts, 5 de febrer del 2008
la batalla política de l'intervencionisme
Estem davant d'una nova campanya electoral. Els polítics ja afilen els ganivets i estan preparant els missatges que es repetiran dia i nit en les properes setmanes. Em sobta veure que els dos partits majoritaris a Espanya, potser imbuïts per la llarga tradició keynesiana europea o potser per inèrcia o cinisme electoral, centren gran part de la seva campanya en l'intervencionisme més demagògic i populista que s'ha vist en els darrers anys. L'estil Chávez-Evo Morales està de moda, és fashion. Com a exemple diré que el Sr Rajoy intervendrà amb una reducció impositiva a les dones que treballen. La discriminació fiscal, ja sigui positiva o negativa, no és una de les mesures liberals per excel.lència, i el Sr Rajoy s'hi declara, de liberal. Per altra banda el patètic Zapatero, que és un guanyador nat quan es tracta de presentar programes que farien riure a "Jorge de Burgos", l'ínclit monjo de la famosa novel.la d'Umberto Eco "El Nom de la Rosa", ens demostra, amb el tema del retorn dels 400 euros, que la Llei de Murphy funciona sempre: Zapatero sempre és susceptible d'empitjorar.
Sense entrar en altres aspectes de la campanya, que n'hi hauria per "llogar-hi cadires", els dos exemples de programa denoten una manca de qualitat humana, intel.lectual i política digna d'anàlisi psiquiàtric. És penós veure com els uns i els altres disparen les seves armes, no solament carregades d'estultícia i demagògia, sinó amb una bona dosi d'ignorància
En fi, ens esperen setmanes curulles de mediocritat, alarmisme, insults i populisme. Després diran dels programes-escombreria....
Per cert, abans de tancar, voldria fer referència al consell de Maragall de votar en blanc (també ho ha fet Herribert Barrera). Tants anys de bona obediència al partit, potser no al cent per cent però prou fidel i submís, tants anys d'aguntar i defensar el socialisme, tants anys d'escapolir la punyalada per l'esquena, tants anys de baixar-se els pantalons.... I tot s'acaba fent-lo fora de la Generalitat, amb una mà al davant i una altre al darrera, és a dir, acomiadat amb una patada... Tant de sacrifici per a res: estripes el carnet i marxes.
Sense entrar en altres aspectes de la campanya, que n'hi hauria per "llogar-hi cadires", els dos exemples de programa denoten una manca de qualitat humana, intel.lectual i política digna d'anàlisi psiquiàtric. És penós veure com els uns i els altres disparen les seves armes, no solament carregades d'estultícia i demagògia, sinó amb una bona dosi d'ignorància
En fi, ens esperen setmanes curulles de mediocritat, alarmisme, insults i populisme. Després diran dels programes-escombreria....
Per cert, abans de tancar, voldria fer referència al consell de Maragall de votar en blanc (també ho ha fet Herribert Barrera). Tants anys de bona obediència al partit, potser no al cent per cent però prou fidel i submís, tants anys d'aguntar i defensar el socialisme, tants anys d'escapolir la punyalada per l'esquena, tants anys de baixar-se els pantalons.... I tot s'acaba fent-lo fora de la Generalitat, amb una mà al davant i una altre al darrera, és a dir, acomiadat amb una patada... Tant de sacrifici per a res: estripes el carnet i marxes.
divendres, 18 de gener del 2008
L'escola dels nostres dies
El model actual d'escola, és a dir, aquell en que el ciutadà no pot triar escola però sí que ho pot fer el president de la Generalitat (i altres vaques sagrades de la política), és un model que presenta moltes escletxes. Per començar, el barri on s'ha nascut condiciona l'escola i l'institut on l'estudiant es desenvoluparà, no només com a alumne, sinó com a persona individual i social. Els creadors del nostre sistema, d'aquest artilugi formatiu (o de vegades deformatiu), parteixen del supòsit que, sense intervenció, existiria un gran desequilibri entre les escoles. Això no és impossible, però tampoc és una situació indesitjable, i veurem el perquè:
La política liberal del "xec escolar" que l'Artur Mas incloia en el seu programa electoral es basa en la competitivitat. Per a millorar cal esforçar-se i l'esforç didàctic es recompensa amb més alumnes, el que vol dir, més diners. Aquesta política que els detractors de la societat mercantilista la qualificarien de "capitalisme salvatge" faria dinamitzar les escoles. Les escoles que tinguessin més demanda serien les millors, el que implicaria més diners per al centre i més financiació. El xec escolar és una bona forma de deixar que els pares triïn l'educació i el centre, i que ho facin de la mateixa manera que decideixen el metge de capçalera, el dentista, el lampista, el paleta, el cotxe o la casa. Els pares tindran una quantitat de diner que podran fer servir com els plagui. Si volen una escola més cara, hauran d'afegir-hi diners. Això no està allunyat de res del que fem habitualment. Escollim aquells restaurants en els que la relació qualitat-preu és adient als nostres criteris. Els que no cumpleixen, deixen de tenir clients i llavors cal donar un cop de timó.
Per tant aquells centres on el professorat està més desvinculat de la seva feina, on el desinterès és el valor habitual i on la manca de motivació esdevé la primera causa de fracàs, aquells seran els primers que hauran de tapar les vies d'aigua amb rapidesa, canviant la forma de fer, modificant els objectius i el procés i, si s'escau, reciclant els seus professors i mestres.
L'ensenyament no té un problema de financiació, no té un problema de professionalitat del seus docents, no té un problema de recursos i estuctura: L'escola pateix de depressió. No és just que aquells que fan molt bé la seva feina tinguin una retribució millor dels que la fan bé? No és equitatiu pensar que els que fan bé la seva feina han de cobrar més diners que no pas els que la fan malament? Això que és tan normal acaba essent rebutjat: No és políticament correcte.
Un altre element causant dels problemes és la manca de suport legal i moral que tenen els docents. És incongruent que en una societat intervencionista com la nostra es legisli sobre gairebé tot i, curiosament, no existeixi cap reglament, decret, norma o llei que permeti al professor exercir l'autoritat. Quan no existeix un principi d'autoritat, sigui per admiració (és la veritable autoritat) o sigui formalment, l'escola acaba semblant un circ, un model caòtic.
Per acabar: els valors són necessaris. El "metropolitanisme", la "laïcitat", el "progrés", la "sotenibilitat", etc... són paraules buides. Cal estimar (no pas "imposar") els valors que ens fan occidentals tals com la tolerància, la democràcia, l'individualisme, l'aconfessinalitat (o laïcisme no fonamentalista), el sentit crític, la raó.... Les actituds no es comuniquen, es capten. Aquest és un axima de la comunicació humana (Watzlawick) i aplicable a l'ensenyament. El professor no ha de ser, no pot ser, un transmissor de coneixements. Llavors perd el seu paper de mestre. El professor ha de comunicar. Aquí discutiríem si és més o menys important el "què" comunicar o el "com" comunicar. Personalment crec que és més important el "com". Els continguts de l'ensenyament també són importants però cal no oblidar l'objectiu de l'escola: formar ciutadans lliures i crítics, cultes i respectuosos. La cultura no és un snobisme, és allò que ens forma, els continguts. El mestre, el professor, és el "com", és la comunicació, és el diàleg i l'admiració. Sense admiració no hi ha aprenentatge. Necessitem models.
La política liberal del "xec escolar" que l'Artur Mas incloia en el seu programa electoral es basa en la competitivitat. Per a millorar cal esforçar-se i l'esforç didàctic es recompensa amb més alumnes, el que vol dir, més diners. Aquesta política que els detractors de la societat mercantilista la qualificarien de "capitalisme salvatge" faria dinamitzar les escoles. Les escoles que tinguessin més demanda serien les millors, el que implicaria més diners per al centre i més financiació. El xec escolar és una bona forma de deixar que els pares triïn l'educació i el centre, i que ho facin de la mateixa manera que decideixen el metge de capçalera, el dentista, el lampista, el paleta, el cotxe o la casa. Els pares tindran una quantitat de diner que podran fer servir com els plagui. Si volen una escola més cara, hauran d'afegir-hi diners. Això no està allunyat de res del que fem habitualment. Escollim aquells restaurants en els que la relació qualitat-preu és adient als nostres criteris. Els que no cumpleixen, deixen de tenir clients i llavors cal donar un cop de timó.
Per tant aquells centres on el professorat està més desvinculat de la seva feina, on el desinterès és el valor habitual i on la manca de motivació esdevé la primera causa de fracàs, aquells seran els primers que hauran de tapar les vies d'aigua amb rapidesa, canviant la forma de fer, modificant els objectius i el procés i, si s'escau, reciclant els seus professors i mestres.
L'ensenyament no té un problema de financiació, no té un problema de professionalitat del seus docents, no té un problema de recursos i estuctura: L'escola pateix de depressió. No és just que aquells que fan molt bé la seva feina tinguin una retribució millor dels que la fan bé? No és equitatiu pensar que els que fan bé la seva feina han de cobrar més diners que no pas els que la fan malament? Això que és tan normal acaba essent rebutjat: No és políticament correcte.
Un altre element causant dels problemes és la manca de suport legal i moral que tenen els docents. És incongruent que en una societat intervencionista com la nostra es legisli sobre gairebé tot i, curiosament, no existeixi cap reglament, decret, norma o llei que permeti al professor exercir l'autoritat. Quan no existeix un principi d'autoritat, sigui per admiració (és la veritable autoritat) o sigui formalment, l'escola acaba semblant un circ, un model caòtic.
Per acabar: els valors són necessaris. El "metropolitanisme", la "laïcitat", el "progrés", la "sotenibilitat", etc... són paraules buides. Cal estimar (no pas "imposar") els valors que ens fan occidentals tals com la tolerància, la democràcia, l'individualisme, l'aconfessinalitat (o laïcisme no fonamentalista), el sentit crític, la raó.... Les actituds no es comuniquen, es capten. Aquest és un axima de la comunicació humana (Watzlawick) i aplicable a l'ensenyament. El professor no ha de ser, no pot ser, un transmissor de coneixements. Llavors perd el seu paper de mestre. El professor ha de comunicar. Aquí discutiríem si és més o menys important el "què" comunicar o el "com" comunicar. Personalment crec que és més important el "com". Els continguts de l'ensenyament també són importants però cal no oblidar l'objectiu de l'escola: formar ciutadans lliures i crítics, cultes i respectuosos. La cultura no és un snobisme, és allò que ens forma, els continguts. El mestre, el professor, és el "com", és la comunicació, és el diàleg i l'admiració. Sense admiració no hi ha aprenentatge. Necessitem models.
dimarts, 8 de gener del 2008
De la tolerància
Tolerància és una paraula d’ús massa habitual entre els polítics d’avui dia i el seu desgast és proporcional a la quantitat de significats que se li apliquen. Podríem dir que és un valor que si bé en els nostres temps sembla formar part dels actius de l’esquerra europea –no realment però sí formalment-, el seu origen, defensa i aplicació pertanyen al liberalisme.
El primer en parlar de tolerància fou Locke que en el segle XVII va escriure la seva “Carta Sobre La Tolerància” després de ser testimoni de les guerres religioses del final del XVII. El texte pot semblar anacrònic però és realment revolucionari si ho centrem a l’òpca que va viure, és a dir, més de cent anys abans de la Revolució Francesa i en mig de fratricides i sanguinàries guerres religioses. Locke diu que: “Ningú pot ser pressionat per la força a renunciar a les seves opinions o a acceptar les opinions contràries a les pròpies” i també que “Tenen dret a la tolerància tots els principis pràctics, les opinions i les conviccions, per exemple, la convicció de poder educar els seus fills o de disposar dels seus béns, de creure que la polígamia o el divorci són legítims o il.legítims...” Per tant, ell és un innovador, ben bé un “insurgent” i “trangressor” amb paraules periodístiques actuals.
Segueix amb la tolerància el més liberal dels il.lustrats: Voltaire. El seu “Tractat Sobre la Tolerància” planteja ja un dels problemes d’avui dia: Hem de ser tolerants amb els intolerants? La resposta de Voltaire és diàfana: “Que els homes comencin per no ser fanàtics per merèixer la tolerància” i parlant de dogmes Voltaire afirma que “quants menys dogmes, menys disputes i quantes menys disputes, menys desgràcies”.
Finalment Karl Popper en el seu article “Tolerància i responsabilitat intel·lectual” comença recordant-nos que el manament de Moisés “No mataràs” conté gairebé tota l’ètica i que Schopenhauer desenvolupa la seva filosofia moral a partir d’aquesta premisa: “No facis mal a ningú i ajuda a tots sempre que puguis”. En la seva aportació Popper ens parla també de la intolerància i, seguint Voltaire, creu que no hem de ser tolerants amb els intolerants. Però també hi veu altres problemes que afecten la tolerància: “la insensatesa que porta els intel.lectuals a seguir l’última moda: "Els intel·lectuals han de deixar d’admirar i tolerar l’estil de paraules grans i fosques, paraules rimbombants i incomprensibles". Una responsabilitat que recau en els intel·lectuals és la d'haver divulgat i sacralitzat el relativisme, una filosofia que diu que totes les tesis són defensables intel·lectualment. El concepte de veritat perd el seu significat perquè si afirmem totes les teories (tesis i ideologies), és com no dir res. Ayn Rand també ho descriu en un dels articles ètics del seu llibre “La Virtud del Egoísmo”: el relativisme inocula el sentit crític impedint emetre judicis. Si tot es pot entendre i justificar existeix una grisor general i desapareix l’eix bondat-maldat.
Per a fer front al relativisme Popper ens recomana fer servir el “pluralisme crític” que consisteix en la “discusió racional de les teories i del seu examen crític”. Aquest sentit crític ve donat per la recerca constant de la veritat i anomena una sèrie de pensadors que fa segles van començar aquesta tradició, com serien Sòcrates, Erasme, Montaigne, Locke, Hume i Voltaire. Tots ells són escèptics, és a dir, persones que dubten de la veritat o que adopten opinions cíniques (del grec “indagar, buscar, reflexionar”).
De les línies anteriors obtenim les següents conclusions:
-Totes les opinions són lliures.
-Els fanàtics no tenen lloc en societats obertes.
-Els intel.lectuals tenen la responsabilitat de buscar la veritat mitjançant el sentit crític.
El primer en parlar de tolerància fou Locke que en el segle XVII va escriure la seva “Carta Sobre La Tolerància” després de ser testimoni de les guerres religioses del final del XVII. El texte pot semblar anacrònic però és realment revolucionari si ho centrem a l’òpca que va viure, és a dir, més de cent anys abans de la Revolució Francesa i en mig de fratricides i sanguinàries guerres religioses. Locke diu que: “Ningú pot ser pressionat per la força a renunciar a les seves opinions o a acceptar les opinions contràries a les pròpies” i també que “Tenen dret a la tolerància tots els principis pràctics, les opinions i les conviccions, per exemple, la convicció de poder educar els seus fills o de disposar dels seus béns, de creure que la polígamia o el divorci són legítims o il.legítims...” Per tant, ell és un innovador, ben bé un “insurgent” i “trangressor” amb paraules periodístiques actuals.
Segueix amb la tolerància el més liberal dels il.lustrats: Voltaire. El seu “Tractat Sobre la Tolerància” planteja ja un dels problemes d’avui dia: Hem de ser tolerants amb els intolerants? La resposta de Voltaire és diàfana: “Que els homes comencin per no ser fanàtics per merèixer la tolerància” i parlant de dogmes Voltaire afirma que “quants menys dogmes, menys disputes i quantes menys disputes, menys desgràcies”.
Finalment Karl Popper en el seu article “Tolerància i responsabilitat intel·lectual” comença recordant-nos que el manament de Moisés “No mataràs” conté gairebé tota l’ètica i que Schopenhauer desenvolupa la seva filosofia moral a partir d’aquesta premisa: “No facis mal a ningú i ajuda a tots sempre que puguis”. En la seva aportació Popper ens parla també de la intolerància i, seguint Voltaire, creu que no hem de ser tolerants amb els intolerants. Però també hi veu altres problemes que afecten la tolerància: “la insensatesa que porta els intel.lectuals a seguir l’última moda: "Els intel·lectuals han de deixar d’admirar i tolerar l’estil de paraules grans i fosques, paraules rimbombants i incomprensibles". Una responsabilitat que recau en els intel·lectuals és la d'haver divulgat i sacralitzat el relativisme, una filosofia que diu que totes les tesis són defensables intel·lectualment. El concepte de veritat perd el seu significat perquè si afirmem totes les teories (tesis i ideologies), és com no dir res. Ayn Rand també ho descriu en un dels articles ètics del seu llibre “La Virtud del Egoísmo”: el relativisme inocula el sentit crític impedint emetre judicis. Si tot es pot entendre i justificar existeix una grisor general i desapareix l’eix bondat-maldat.
Per a fer front al relativisme Popper ens recomana fer servir el “pluralisme crític” que consisteix en la “discusió racional de les teories i del seu examen crític”. Aquest sentit crític ve donat per la recerca constant de la veritat i anomena una sèrie de pensadors que fa segles van començar aquesta tradició, com serien Sòcrates, Erasme, Montaigne, Locke, Hume i Voltaire. Tots ells són escèptics, és a dir, persones que dubten de la veritat o que adopten opinions cíniques (del grec “indagar, buscar, reflexionar”).
De les línies anteriors obtenim les següents conclusions:
-Totes les opinions són lliures.
-Els fanàtics no tenen lloc en societats obertes.
-Els intel.lectuals tenen la responsabilitat de buscar la veritat mitjançant el sentit crític.
dilluns, 31 de desembre del 2007
periodisme i llibertat d'expressió
Un dels grans temes de debat d’avui dia és el de la llibertat d’expressió, i de retruc, la tolerància i el “dret a la informació”. Sovint existeix una manca de claretat en tots aquests conceptes que, de forma conscient ó inconscient, s’intercanvien i poden condicionar confusions.
Jean-François Rével ens diu en el seu llibre “El Conocimiento Inútil”: “La ley, en democracia, garantiza a los ciudadanos la libertad de expresión; no les garantiza ni la infalibilidad, ni el talento, ni la competencia, ni la probidad, ni la inteligencia, ni la comprobación de los hechos, que están a cargo del periodista y no del legislador. Pero cuando un periodista es criticado porque falta a la exactitud o la honradez, la profesión ruge fingiendo creer que se ataca al principio mismo de la libertad de expresión y que se pretende «amordazar a la prensa». El colega no ha ejercido, se oye decir, más que «oficio de informador»
També en aquest sentit Voltaire ens esperona a “defensar el dret de cadascun de nosaltres a fer públic els nostres punts de vista, encara que aquest punt de vista ens horroritzi, i nosaltres mateixos no podem combatre’l d’altra forma que no sigui amb la paraula i l’argumentació, però mai amb la força o la calúmnia: així sorgeix el concepte de tolerància”.
Per tant, veiem la diferència entre la “llibertat d’expressió” com a dret fonamental de l’individu en una societat oberta i l’objectivitat (veracitat) de la premsa. El dret a “estar informat” és un dret-parany, a l’igual que el “dret a l’oci” o el “dret a ser feliç”. Aquests drets derivats de l’estat-providència fabriquen ciutadans-infants, no pas persones autosuficients, lliures i crítiques. El ciutadà-infant és aquell que sempre espera de l’estat la solució a tots els seus problemes, fins i tot els de l’objectivitat informativa, però l’estat, a l’igual que les empreses i els individus, no pot ser mai objectiu perquè forma part del sistema. L’objectivitat no ve donada pel mitjà, la font o l’origen, sinó pel destí, per la capacitat de l’individu d’indagar, de dubtar, de criticar, en definitiva, de ser lliure. En una societat oberta, lliure i democràtica la premsa ha de ser lliure, però si no ho fos els individus tindrien la capacitat suficient per, mitjançant les implacables lleis del mercat, transformar-la.
En aquests temps que corren, i amb estats-providència prou monstruosos, sorgeix una nova figura: el formador d’opinió. Aquest engranatge de l’intervencionisme ideològic té per objectiu explicar el que passa al món i mostrar-nos clarament com s’ha de pensar, què és bo i què és dolent, quins són els bons i quins són els dolents en aquest món conflictiu. El formador d’opinió ens diu el que ens convé i silencia el que també ens convé. La vaca sagrada de la comunicació sap quan no s’ha de ferir la sensibilitat d’un determinat grup, quan no s’ha de publicar una imatge i quan s’han d’explicar i justificar certs actes de vandalisme o d'insurgència. De la mateixa manera que el mayolisme-saurista sap perfectament quan es pot cumplir la llei i quan no (i això només ho saben ells) el gurú del periodisme sap quan un fet ens pot perjudicar i quan no.
Tanmateix els periodistes obliden un fet cabdal: que l’individu té sempre al seu abast el sentit crític, estri incombustible que constantment posa en dubte la realitat, el sistema i, òbviament, els mateixos periodistes i els seus mitjans de comunicació.
Jean-François Rével ens diu en el seu llibre “El Conocimiento Inútil”: “La ley, en democracia, garantiza a los ciudadanos la libertad de expresión; no les garantiza ni la infalibilidad, ni el talento, ni la competencia, ni la probidad, ni la inteligencia, ni la comprobación de los hechos, que están a cargo del periodista y no del legislador. Pero cuando un periodista es criticado porque falta a la exactitud o la honradez, la profesión ruge fingiendo creer que se ataca al principio mismo de la libertad de expresión y que se pretende «amordazar a la prensa». El colega no ha ejercido, se oye decir, más que «oficio de informador»
També en aquest sentit Voltaire ens esperona a “defensar el dret de cadascun de nosaltres a fer públic els nostres punts de vista, encara que aquest punt de vista ens horroritzi, i nosaltres mateixos no podem combatre’l d’altra forma que no sigui amb la paraula i l’argumentació, però mai amb la força o la calúmnia: així sorgeix el concepte de tolerància”.
Per tant, veiem la diferència entre la “llibertat d’expressió” com a dret fonamental de l’individu en una societat oberta i l’objectivitat (veracitat) de la premsa. El dret a “estar informat” és un dret-parany, a l’igual que el “dret a l’oci” o el “dret a ser feliç”. Aquests drets derivats de l’estat-providència fabriquen ciutadans-infants, no pas persones autosuficients, lliures i crítiques. El ciutadà-infant és aquell que sempre espera de l’estat la solució a tots els seus problemes, fins i tot els de l’objectivitat informativa, però l’estat, a l’igual que les empreses i els individus, no pot ser mai objectiu perquè forma part del sistema. L’objectivitat no ve donada pel mitjà, la font o l’origen, sinó pel destí, per la capacitat de l’individu d’indagar, de dubtar, de criticar, en definitiva, de ser lliure. En una societat oberta, lliure i democràtica la premsa ha de ser lliure, però si no ho fos els individus tindrien la capacitat suficient per, mitjançant les implacables lleis del mercat, transformar-la.
En aquests temps que corren, i amb estats-providència prou monstruosos, sorgeix una nova figura: el formador d’opinió. Aquest engranatge de l’intervencionisme ideològic té per objectiu explicar el que passa al món i mostrar-nos clarament com s’ha de pensar, què és bo i què és dolent, quins són els bons i quins són els dolents en aquest món conflictiu. El formador d’opinió ens diu el que ens convé i silencia el que també ens convé. La vaca sagrada de la comunicació sap quan no s’ha de ferir la sensibilitat d’un determinat grup, quan no s’ha de publicar una imatge i quan s’han d’explicar i justificar certs actes de vandalisme o d'insurgència. De la mateixa manera que el mayolisme-saurista sap perfectament quan es pot cumplir la llei i quan no (i això només ho saben ells) el gurú del periodisme sap quan un fet ens pot perjudicar i quan no.
Tanmateix els periodistes obliden un fet cabdal: que l’individu té sempre al seu abast el sentit crític, estri incombustible que constantment posa en dubte la realitat, el sistema i, òbviament, els mateixos periodistes i els seus mitjans de comunicació.
dimecres, 26 de desembre del 2007
Sindicats i interessos
Sempre que es parla de sindicats apareix la paraula màgica: se'ls anomena "interlocutors socials". Reconec que el nom és per sentir-se'n cofoi. Si jo fos sindicalista em sentiria honorat de que la societat en general i especialment el ventall de periodistes de moda em considerés un "interlocutor social". Deixant de banda aquest aristocràtic elitisme de classe treballadora, poso damunt la taula un fet que, per ser dels més políticament incorrectes, em fa patxoca comentar-lo.
Sempre he pensat que part del sindicalisme té en la hipocresia una de les seves eines d'execució més significatives. Quan parlo d'hipocresia, paraula aplicada normalment a a les classes més acomodades, em refereixo a la definició estricta del diccionari: "simulació de qualitats i sentiments que hom no té". En principi jo pensava que els sindicats estaven pensats per a defensar la classe treballadora seguint de lluny el lema de la revolució francesa: "llibertat, igualtat i fraternitat". Jo, ingenu, creia que els sindicats volien trencar amb els privilegis, amb les diferències i, seguint principis socialistes, igualar en drets els obrers. Poc a poc m'he adonat que els sindicats, com qualsevol col.lectiu, s'ocupen de defensar els interessos dels seus associats, és a dir, dels que paguen la quota. Per tant, la defensa de la classe treballadora, allò que diuen els líders sindicals quan surten a la televisió o a la ràdio, res de res. També m'he adonat que sovint els sindicats es preocupen de mantenir certs "drets de cuixa" d'algunes grups de treballadors i poso per cas l'exemple francès. No anomenaré casuística casolana per por que em cremin el pis o qualsevol altra malifeta típica de la classe oprimida. També he vist que quan hi ha vaga els "piquets informatius" no porten ni pamflets (que seria el més lògic) ni opuscles ni tríptics explicatius; de vegades porres o contundents estris per a la formació, informació i, si s'escau, la deformació d'alguna part del teu cos si les teves accions difereixen dels seus objectius sindicals.
I per quin motiu dic això? Bé, sempre que apareix la paraula "vaga", apareix la paraula "sindicat" i sempre que surt la paraula "sindicat" surt el problema de la "violència" i "l'extorsió". Entenc per violència les destrosses que els vaguistes, és a dir, treballadors, causen en els medis de producció i en el capital que els permet de guanyar un salari. No puc entendre com algú pot provar de fer malbé la font dels seus ingressos. Bé, això passa quan l'odi als empresaris és superior a l'estimació als companys. Per cert, la frase no és meva sinó de Golda Meir que va dir que el problema palestí no podia acabar "perquè l'odi al jueus és superior a l'amor dels palestins als seus fills".
Tornant als sindicats: he dit que em semblaven hipòcrites. La raó era perquè pensava que si defensaven la classe treballadora era incomprensible que no s'haguessin manifestat o fet vaga en els països de l'òrbita comunista, perquè no deien res de Cuba, o també perquè quan els sindicalistes entraven en el comité d'empresa, amb 40 hores mensuals per als "seus assumptes", deixaven de convocar vagues i els problemes d'opressió desapareixien miraculosament a l'empresa. Això ho deia abans. Em semblaven hipòcrites. Ara no: agafem el diccionari de l'Institut de les Lletres Catalanes i sindicat el defineix com: "Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics comuns a tots els associats". Doncs sí, és el que fan. Es diferencien de l'empresa, que també defensa els seus interessos, en que quan hi ha problemes, fan vaga i destrosses. L'empresa no pot fer vaga ni destrosses.
Espero no haver d'esborrar aquest post tan poc solidari i, evidentment, tan políticament incorrecte. Si els piquets informatius em "convencen" del contrari, us ho faré saber.
Sempre he pensat que part del sindicalisme té en la hipocresia una de les seves eines d'execució més significatives. Quan parlo d'hipocresia, paraula aplicada normalment a a les classes més acomodades, em refereixo a la definició estricta del diccionari: "simulació de qualitats i sentiments que hom no té". En principi jo pensava que els sindicats estaven pensats per a defensar la classe treballadora seguint de lluny el lema de la revolució francesa: "llibertat, igualtat i fraternitat". Jo, ingenu, creia que els sindicats volien trencar amb els privilegis, amb les diferències i, seguint principis socialistes, igualar en drets els obrers. Poc a poc m'he adonat que els sindicats, com qualsevol col.lectiu, s'ocupen de defensar els interessos dels seus associats, és a dir, dels que paguen la quota. Per tant, la defensa de la classe treballadora, allò que diuen els líders sindicals quan surten a la televisió o a la ràdio, res de res. També m'he adonat que sovint els sindicats es preocupen de mantenir certs "drets de cuixa" d'algunes grups de treballadors i poso per cas l'exemple francès. No anomenaré casuística casolana per por que em cremin el pis o qualsevol altra malifeta típica de la classe oprimida. També he vist que quan hi ha vaga els "piquets informatius" no porten ni pamflets (que seria el més lògic) ni opuscles ni tríptics explicatius; de vegades porres o contundents estris per a la formació, informació i, si s'escau, la deformació d'alguna part del teu cos si les teves accions difereixen dels seus objectius sindicals.
I per quin motiu dic això? Bé, sempre que apareix la paraula "vaga", apareix la paraula "sindicat" i sempre que surt la paraula "sindicat" surt el problema de la "violència" i "l'extorsió". Entenc per violència les destrosses que els vaguistes, és a dir, treballadors, causen en els medis de producció i en el capital que els permet de guanyar un salari. No puc entendre com algú pot provar de fer malbé la font dels seus ingressos. Bé, això passa quan l'odi als empresaris és superior a l'estimació als companys. Per cert, la frase no és meva sinó de Golda Meir que va dir que el problema palestí no podia acabar "perquè l'odi al jueus és superior a l'amor dels palestins als seus fills".
Tornant als sindicats: he dit que em semblaven hipòcrites. La raó era perquè pensava que si defensaven la classe treballadora era incomprensible que no s'haguessin manifestat o fet vaga en els països de l'òrbita comunista, perquè no deien res de Cuba, o també perquè quan els sindicalistes entraven en el comité d'empresa, amb 40 hores mensuals per als "seus assumptes", deixaven de convocar vagues i els problemes d'opressió desapareixien miraculosament a l'empresa. Això ho deia abans. Em semblaven hipòcrites. Ara no: agafem el diccionari de l'Institut de les Lletres Catalanes i sindicat el defineix com: "Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics comuns a tots els associats". Doncs sí, és el que fan. Es diferencien de l'empresa, que també defensa els seus interessos, en que quan hi ha problemes, fan vaga i destrosses. L'empresa no pot fer vaga ni destrosses.
Espero no haver d'esborrar aquest post tan poc solidari i, evidentment, tan políticament incorrecte. Si els piquets informatius em "convencen" del contrari, us ho faré saber.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
