El model actual d'escola, és a dir, aquell en que el ciutadà no pot triar escola però sí que ho pot fer el president de la Generalitat (i altres vaques sagrades de la política), és un model que presenta moltes escletxes. Per començar, el barri on s'ha nascut condiciona l'escola i l'institut on l'estudiant es desenvoluparà, no només com a alumne, sinó com a persona individual i social. Els creadors del nostre sistema, d'aquest artilugi formatiu (o de vegades deformatiu), parteixen del supòsit que, sense intervenció, existiria un gran desequilibri entre les escoles. Això no és impossible, però tampoc és una situació indesitjable, i veurem el perquè:
La política liberal del "xec escolar" que l'Artur Mas incloia en el seu programa electoral es basa en la competitivitat. Per a millorar cal esforçar-se i l'esforç didàctic es recompensa amb més alumnes, el que vol dir, més diners. Aquesta política que els detractors de la societat mercantilista la qualificarien de "capitalisme salvatge" faria dinamitzar les escoles. Les escoles que tinguessin més demanda serien les millors, el que implicaria més diners per al centre i més financiació. El xec escolar és una bona forma de deixar que els pares triïn l'educació i el centre, i que ho facin de la mateixa manera que decideixen el metge de capçalera, el dentista, el lampista, el paleta, el cotxe o la casa. Els pares tindran una quantitat de diner que podran fer servir com els plagui. Si volen una escola més cara, hauran d'afegir-hi diners. Això no està allunyat de res del que fem habitualment. Escollim aquells restaurants en els que la relació qualitat-preu és adient als nostres criteris. Els que no cumpleixen, deixen de tenir clients i llavors cal donar un cop de timó.
Per tant aquells centres on el professorat està més desvinculat de la seva feina, on el desinterès és el valor habitual i on la manca de motivació esdevé la primera causa de fracàs, aquells seran els primers que hauran de tapar les vies d'aigua amb rapidesa, canviant la forma de fer, modificant els objectius i el procés i, si s'escau, reciclant els seus professors i mestres.
L'ensenyament no té un problema de financiació, no té un problema de professionalitat del seus docents, no té un problema de recursos i estuctura: L'escola pateix de depressió. No és just que aquells que fan molt bé la seva feina tinguin una retribució millor dels que la fan bé? No és equitatiu pensar que els que fan bé la seva feina han de cobrar més diners que no pas els que la fan malament? Això que és tan normal acaba essent rebutjat: No és políticament correcte.
Un altre element causant dels problemes és la manca de suport legal i moral que tenen els docents. És incongruent que en una societat intervencionista com la nostra es legisli sobre gairebé tot i, curiosament, no existeixi cap reglament, decret, norma o llei que permeti al professor exercir l'autoritat. Quan no existeix un principi d'autoritat, sigui per admiració (és la veritable autoritat) o sigui formalment, l'escola acaba semblant un circ, un model caòtic.
Per acabar: els valors són necessaris. El "metropolitanisme", la "laïcitat", el "progrés", la "sotenibilitat", etc... són paraules buides. Cal estimar (no pas "imposar") els valors que ens fan occidentals tals com la tolerància, la democràcia, l'individualisme, l'aconfessinalitat (o laïcisme no fonamentalista), el sentit crític, la raó.... Les actituds no es comuniquen, es capten. Aquest és un axima de la comunicació humana (Watzlawick) i aplicable a l'ensenyament. El professor no ha de ser, no pot ser, un transmissor de coneixements. Llavors perd el seu paper de mestre. El professor ha de comunicar. Aquí discutiríem si és més o menys important el "què" comunicar o el "com" comunicar. Personalment crec que és més important el "com". Els continguts de l'ensenyament també són importants però cal no oblidar l'objectiu de l'escola: formar ciutadans lliures i crítics, cultes i respectuosos. La cultura no és un snobisme, és allò que ens forma, els continguts. El mestre, el professor, és el "com", és la comunicació, és el diàleg i l'admiració. Sense admiració no hi ha aprenentatge. Necessitem models.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Doncs sí, el xec escolar, tot i ser un mal menor, és infinitament millor que el sistema actual. Un sistema escandalós on l'estat pren la criatura de les mans dels pares i les ensinistra amb les cabòries absurdes del políticament correcte. L'escola ha de proporcionar les bases del coneixement i les eines per tal que els alumnes aprenguin a pensar i a cercar ulteriors coneixements. D'altra banda dir que no tota la culpa és de l'estat. Em sembla observar una total desídia en molts pares a l'hora de preocupar-se de l'educació de llurs fills: no els preocupa on els porten, ni què els ensenyen ni qui els hi ho ensenya. La combinació de la incúria d'uns i la perfídia dels altres ha resultat letal per aquest país.
Totalment d'acord. Aquesta desídia dels pares que perceben l'escola com una operació logística d'emmagatzematge condiciona el sentit i el valor de l'educació que reben els fills.
Crec què un dels defectes de l'escola es la manca de formació de valors: l'educació, el respecte, l'autoritat envers el professorat.* I manca de la formació sentit crític de l'alumne i la valentia en el raonament de les opinions. Apart de dèficits de base lingüístics i en matemàtiques què han de ser la base del coneixement. En canvi el debat educatiu, partidista, sovint es basa en religió si o no.
I massa pares entenen l'escola i sobretot les activitats escolars com a aparcament de nens. I en una desídia en la educació dels nens.
I per tant la renúncia a la part d'aquesta que els pertoca.
La proposta d'Artur Mas. al primer no l'entenia i com més i penso més m'agrada. Cobreix el cost de l'ensenyament públic, per tant continua sent universal. No cal què sigui públic. Els pares tenen llibertat per triar on van els seus fills. Els pares no poden malgastar el "xec" perquè el xec no són diners si no una aportació per la escola equivalent al cost de l'ensenyament del nen.
I obligaria a les escoles a competir per oferir un bon servei.
Josep,
Gràcies per la teva aportació. És cert que la manca de valors i el fet de centrar el debat en temes ideològics oblida una part molt important de la qüestió: els coneixements lingüístics i matemàtics, és a dir, contingut.
Jo també crec que la proposta d'Artur Mas és molt adequada, si més no per a començar a canviar els esquemes burocràtics i intervencionistes que tenim.
Artur,
fa dies que volia comentar aquest post que has fet.He volgut llegir-lo detingudament perquè el tema escola està en boca de tots, i els qui hi treballem, hem de ser curosos en les nostres opinions.
Primer de tot, el model d'escola a Catalunya és el model europeu, organitzat per CiU, i assumit pel tripartit. No hi ha cap estat europeu que es plantegi res de xecs; perquè no és igual un paleta que un mestre, amb tots els respectes, no pot ser igual.
L'educació és massa important per un país com per no considerar-la objecte de servei públic (i incloc també els concerts).
De fet, si mirem en el temps, la proposta que aquests dies ha fet el Conseller Maragall sobre escoles-pastera és una idea de CiU (Joaquim Arenes, per ser més exactes) que no van portar a terme perquè es va valorar que finalment no era adequada. Això ens demostra el fet flagrant de que els problemes del sistema educatiu no són de partits, són de model social i polític; jo ho relaciono amb la manca de pràctica política que tenim aquí; a Finlàndia fa 40 anys que no canvien la llei educativa, la van adaptant als temps, en canvi aquí en vint anys portem quatre...
Respecte als docents, us aconsello l'estudi publicat per la Fundació Bofill i realitzat per Francesc Pedró...el millor que s'ha fet en molt temps sobre educació i docents..allà hi ha les claus per entendre moltes coses també de com alguns professionals es prenen la docència com un mal menor, i no com una veritable professió; i això és culpa de la Universitat i del plantejament endogàmic de molts...
I tercer, sobre els valors, i aquí haig de defensar absolutament les escoles i els mestres, que són la darrera frontera organitzada dins la societat que integra i socialitza tothom...desprès de que les dones sortíssim de casa per treballar fora, i així poder cobrar...
Tot plegat, el sistema educatiu es mereix respecte, per part de tothom, i especialment dels polítics que s'omplen la boca d'educació en les campanyes i que desprès l'obliden perquè la inversió és a massa llarg termini; i no només parlo de diners, també de creure's que l'educació ha de ser central. El país, Catalunya, no pot seguir tenint quatre consellers d'educació cada tres anys, que es la mitjana que portem darrerament...
Disculpa la llargada, encara em queden algunes idees més..però no vull abusar...
Una abraçada
Trina,
Moltes gràcies per les teves aportacions que fan el diàleg més enriqudor.
El xec escolar el que fa és alliberar la voluntat dels pares a l'hora de deteminar l'escola dels fills. Es tracta d'incentivar la competència. Si no existeixen reptes els docents cauen en la desmotivació. El model burocràtic esborra qualsevol dinamisme.
Pensar que l'escola socialitza és agosarat o una mica utòpic. És cert que en el seu moment l'escola va socialitzar i va permetre divulgar la cultura i promoure la llibertat mitjançant el coneixement. Ara, en els moments actuals, no crec que cumpleixi aquest objectiu. Només cal veure els valors i reptes dels alumnes en acabar l'ensenyament.
A mi em sembla bastant evident que el model no funciona. L'escola ensenya un esquema social "utòpic", arquetípic, que no funciona en la societat d'avui. L'escola en el franquisme no és el mateix que l'escola en la República o que l'escola avui.
També crec que els valors no s'ensenyen a l'escola sinó a la família. L'escola, com a molt, pot "polir" els valors que la família ens dóna. Avui dia els conflictes a l'escola venen condicionats per les diferències de valors: els de l'escola no són ni creïbles ni, òbviament, admirats o introjectats pels alumnes
Més Shakespeare’s i menys educació per a la ciutadania i patotxades progrerils. L'Estat ha d'oferir una educació científica, és a dir: 2+2=4, els autors de quin segle van escriure tals llibres, la capital de Burkina Faso és Ouagadougou, el nucli del predicat és el verb, els elements de la taula periòdica, els esdeveniments de la Batalla de les Termópilas i les Guerres Púniques, i les forces de la física, l'acceleració i la resistència de l'aire que exerceix sobre els cossos en moviment. Això és el que, al meu judici, s'ha d'encarregar l'estat, formar a gent preparada per a dirigir el país i fomentar l'esforç. Què és això que amb 4 Insuficients es pugui passar de curs? Abans eren 2 i ara son 4, bona manera de reduïr el fracàs escolar, baixant el llistó i salvar més gent. Em considero una víctima de l'ESO i en general d'aquest sistema educatiu i ambé dels constants canvis de lles educatives. Van preferir mermar la meva formació en benefici de que l'inútil del meu costat i jo tinguéssim el mateix títol, haguéssim treballat el mateix o no. Tot i ser víctima d'aquest atac contra la meva intel.ligència, encara aguanto el tipo, ja que llegir amb una certa freqüència m'ha salvat de les urpes de l'ignorància i l'estultícia (modèstia a banda).
Respecte al xec escolar, es una bona mesura, ja que ens dessangren amb impostos, almenys que podem triar l'escola que volguem. Crec que no ho fan perquè molts pares amb una mica de vista treurien els seus fills de les escoles massificades plenes de vagos i maleantes, i clar...el sistema intervencionista no pot permetre la segregació...
Coincideixo amb l'espiadimonis en que els pares per dessídia i per mantenir el nivell de vida i per consegüent han de treballar tots 2, confien a l'Estat l'educació dels seus fills. Ens hem de posar d'acord si volem un sistema socialista o capitalista.
El professor poca autoritat té, el pitjor es que els alumnes ho saben, saben que gaudeixen d'una certa impunitat, i també saben que al profe al mínim error li pot caure el pèl. Per tant, ténen barra lliure.
Publica un comentari a l'entrada