Sembla ser que la revista Forbes, de la mà del consultor Simon Anholt, ha publicat el rànking de ciutats més felices del món. Barcelona, segons diu l'estudi, és la tercera. Les enquestes s'han fet mitjançant una empresa d'investigació de mercats. Tot està dit. Barcelona és el mercat de la barroeria i la mediocritat. Durant anys els ajuntaments socialistes de Barcelona, especialment a partir de l'època Clos, han fet tot el possible per a fer de Barcelona una gran deixalleria humana. El que en diuen "felicitat" és, senzillament, tenir sexe barat, podrit i fonamentat en l'explotació, tenir alcohol i disbauxa, fer soroll i poder relaxar els músculs esfinterians per tota la ciutat sense ànim de sanció.
Després d'anys i panys d'identificar "felicitat" i xerinola, felicitat i disbauxa, felicitat i sexe, felicitat i anarquia, els governants barcelonins s'han adonat que calia fer alguna cosa i ara el Sr Hereu intenta trobar solucions. Val a dir que per a millorar la situació caldrà que es pregunti perquè alguns funcionaris autoritzaven l'obertura de prostíbuls i perquè algun alt comandament de la policia feia la vista grossa davant de tant de comerç sexual.
La por dels nostres governants a legislar i actuar és evident. La prostitució no és una activitat legal. És "alegal". L'ajuntament configura un "manual de civisme" i no aplica cap sanció. Tot és de "cara a la galeria mediàtica". La realitat és que la degradació és la reina de Barcelona.
Darrera de tot això ens trobem amb la malignitat del sistema que volen imposar els pijo-progres: estupiditzar la població amb el "panem et circenses": sexe i alcohol, sexe i disbauxa. Darrera també trobem l'èxit en la manipulació. La percepció del ciutadà és que "felicitat" és guanyar lligues i poder emborratxar-se fins altes hores de la matinada, fent soroll i molestant els "reaccionairs" veïns que en lloc de voler ser feliços van a dormir per a anar a treballar l'endemà.
Heus aquí la fal.làcia del sistema: Els ciutadans tenen dret a ser feliços. D'aquesta errònia afirmació el Saura i la Mayol són els principals exponents. La realitat és que les persones tenim dret a buscar la felicitat, però no a ser feliços. Altrament l'estat pot apropiar-se de la "gestió" del dret i prèviament haver rentat el cervell dels ciutadans amb la introducció mediàtica i constant del valor de la "seva" concepció de felicitat. Què és la felicitat? Com aconseguir-la, si és que vull? Això depen de l'individu, però no de l'Estat.
Artur
dissabte, 5 de setembre del 2009
dimecres, 19 d’agost del 2009
Les super-estructures macro-estatals i la deixadesa moral
Fa pocs dies que he vist la pel·lícula "Disparando a perros" (shooting dogs). M'ha causat una forta impressió i no puc fer altra cosa que expressar el sentiment d'impotència i de remordiments que m'han despertat. El film es basa en els fets reals que van passar el 1994 a l'Escola Tècnica Oficial prop de Kigali. Allí uns 2500 tutsis es van refugiar, sota l'empar de la parròquia, el seu mossèn i uns pocs soldats de l'ONU. La incúria moral dels organismes internacionals que van fer retirar els soldats, va condemnar a mort, sota els ganivets i matxets, a més de dues mil persones, nens i nenes, homes i dones de totes les edats....
És una pel·lícula molt dura però a la vegada necessària per a prevenir-nos del "políticament correcte", del "només compleixo ordres" i de coses similars. Veure com es construeix un genocidi, com l'odi s'estructura burocràticament des de l'administració i ser conscients de que tota aquella sang, tots aquells morts, foren reals i ho van ser només fa quinze anys, és realment angoixant. L'ONU va obviar fer servir la paraula "genocidi" perquè implicava enviar tropes. Les poques tropes que hi havia tenien ordres de "no disparar" si és que no els disparaven, però no podien fer res si uns eixelebrats mataven a cops un infant a uns pocs metres. Tot era el compliment del deure, però del "deure kafkià", del "deure administratiu i burocràtic", aquell que coneixem tan bé. NO era el "deure kantià", aquell imperatiu categòric i individual que et diu el que cal fer en cada moment.
Val a dir que unes poques persones, en aquest cas el mossèn de la parròquia, que dóna la seva vida per salvar-ne unes poques, és el que representa l'individu, el motor de la creença ferma en allò que està bé i en el que ha de fer. Res més. Altres persones individuals actuen, però el que fa vomitar és la parsimònia de les administracions, dels polítics, de les reunions, del Consell de Seguretat que finalment obliga a retirar-se. La mort de 1o cascs blaus va ser el detonant: la por, la por política va fer que l'ONU es retirés miserablement deixant al seu darrera gairebé un milió de morts a cop de destral. És l'horror del segle XX. Pensàvem que no es podia repetir. I tant! l'horror i la sang són reincidents, malgrat tot el pacifisme recalcitrant que ens envolta. Aquest pacifisme total i absolut, de mans dels happy-flowers de moltes esquerres són els que també van condicionar l'ONU: No disparar, no disparar, no disparar.... Encara que el no disparar impliqués milers i milers de morts....
La por, aquesta por endèmica a dir el que pensem de veritat, a denunciar el que cal denunciar, és la que causa els pitjors desastres. Junt amb el bé comú és la causa de les grans massacres de la humanitat. Com diuen, i no recordo qui ho diu, no és qüestió del que fan els dolents sinó del que no fan els bons.
La por i el seu maquillatge, anomenat de vegades prudència, és l'aliat principal dels totalitarismes, siguin o no teocràtics. Com diu l'Oriana Fallaci, "vaig plorar i ploro recordant quan els salvatges assassins, que els prudents periodistes en diuen resistents o insurgents, van degollar al pacifista Nick Berg. Li van tallar el cap amb un ganivet halal i ens la van ensenyar tan contents...." Ja ho veieu, no és pas el que fan els dolents.
Artur
És una pel·lícula molt dura però a la vegada necessària per a prevenir-nos del "políticament correcte", del "només compleixo ordres" i de coses similars. Veure com es construeix un genocidi, com l'odi s'estructura burocràticament des de l'administració i ser conscients de que tota aquella sang, tots aquells morts, foren reals i ho van ser només fa quinze anys, és realment angoixant. L'ONU va obviar fer servir la paraula "genocidi" perquè implicava enviar tropes. Les poques tropes que hi havia tenien ordres de "no disparar" si és que no els disparaven, però no podien fer res si uns eixelebrats mataven a cops un infant a uns pocs metres. Tot era el compliment del deure, però del "deure kafkià", del "deure administratiu i burocràtic", aquell que coneixem tan bé. NO era el "deure kantià", aquell imperatiu categòric i individual que et diu el que cal fer en cada moment.
Val a dir que unes poques persones, en aquest cas el mossèn de la parròquia, que dóna la seva vida per salvar-ne unes poques, és el que representa l'individu, el motor de la creença ferma en allò que està bé i en el que ha de fer. Res més. Altres persones individuals actuen, però el que fa vomitar és la parsimònia de les administracions, dels polítics, de les reunions, del Consell de Seguretat que finalment obliga a retirar-se. La mort de 1o cascs blaus va ser el detonant: la por, la por política va fer que l'ONU es retirés miserablement deixant al seu darrera gairebé un milió de morts a cop de destral. És l'horror del segle XX. Pensàvem que no es podia repetir. I tant! l'horror i la sang són reincidents, malgrat tot el pacifisme recalcitrant que ens envolta. Aquest pacifisme total i absolut, de mans dels happy-flowers de moltes esquerres són els que també van condicionar l'ONU: No disparar, no disparar, no disparar.... Encara que el no disparar impliqués milers i milers de morts....
La por, aquesta por endèmica a dir el que pensem de veritat, a denunciar el que cal denunciar, és la que causa els pitjors desastres. Junt amb el bé comú és la causa de les grans massacres de la humanitat. Com diuen, i no recordo qui ho diu, no és qüestió del que fan els dolents sinó del que no fan els bons.
La por i el seu maquillatge, anomenat de vegades prudència, és l'aliat principal dels totalitarismes, siguin o no teocràtics. Com diu l'Oriana Fallaci, "vaig plorar i ploro recordant quan els salvatges assassins, que els prudents periodistes en diuen resistents o insurgents, van degollar al pacifista Nick Berg. Li van tallar el cap amb un ganivet halal i ens la van ensenyar tan contents...." Ja ho veieu, no és pas el que fan els dolents.
Artur
dijous, 30 de juliol del 2009
Puigcercós demana pressionar al Tribunal Constitucional
Puigcercós, home de partit, a l'igual que Montilla, ens deia avui que ha demanat a Zapatero que pressioni el Tribunal Constitucional. La notícia m'ha deixat bocabadat però ha confirmat el que ja sabíem: que molts dels que es diuen "d'esquerres" tenen gola avall que "tot és manipulable" (per no dir "extorsionable"), que tot és susceptible de ser "condicionat" i tergiversat. La raó ve de molt lluny i filosòficament la centraríem en el "bé comú" i "la societat perfecta". Els col·lectivistes creuen que hem d'arribar a la societat perfecta i a tal fi tot s'hi val. Òbviament no s'hi pot arribar si dialècticament no aconseguim la veritat i, curiosament, la veritat és la que tenen ells i és el pensament que hem d'assolir.
Aquest objectiu tan eteri i tan poc quantificable justifica moralment tot. I quan dic "tot" vull dir tot. Per al socialisme més rígid i per a la socialdemocràcia més fossilitzada, la societat és aquell ramat de bens que cal ensinistrar en la veritat absoluta i, conseqüentment, Maquiavel és l'inspirador de la política. El grup abans que la persona: La societat esdevé el gran guinyol on els escollits mouen els titelles. Ens diuen què hem de fer, com hem de pensar, què és el "políticament correcte" i, la resta, irrellevant. Els tribunals són la decoració de cartró-pedra que pot canviar-se en cadascun dels actes d'aquesta obra dramàtica -patètica?- que és l'actualitat política catalana i espanyola.
L'afirmació de Puigcercós es comenta per sí mateixa. Altrament seria denunciar l'intervencionisme polític dels governs quan han esmicolat l'Estat de Dret i la "Separació de Poders". Montesquieu , si s'alcés de la seva tomba, tindria un atac de cor en veure com el Parlament nomena un grup de simpatitzants, el que se'n diu Consell General del Poder Judicial, per a que determinin qui formarà part dels tribunals de més alt rang de l'estat: el Tribunal Constitucional i el Suprem, i d'aquest Consell depenen els Superiors i l'Audiència Nacional. Bé, gairebé un totalitarisme polític sobre un dels poders més importants per a l'estat de dret, aquell que dóna seguretat jurídica als ciutadans. Ens diem "estat de dret" i la separació de poders és inexistent. El més greu és que això queda arrelat a la genètica ciutadana: el desencís democràtic és patent en la majoria de ciutadans i una de les causes és la politització generalitzada d'àrees que no ho haurien de ser. L'altra raó la podríem buscar en els resultats electorals: mana qui perd i els pactes post-electorals no són explicats prèviament; això és enganyifa, per no dir estafa.
Aquest objectiu tan eteri i tan poc quantificable justifica moralment tot. I quan dic "tot" vull dir tot. Per al socialisme més rígid i per a la socialdemocràcia més fossilitzada, la societat és aquell ramat de bens que cal ensinistrar en la veritat absoluta i, conseqüentment, Maquiavel és l'inspirador de la política. El grup abans que la persona: La societat esdevé el gran guinyol on els escollits mouen els titelles. Ens diuen què hem de fer, com hem de pensar, què és el "políticament correcte" i, la resta, irrellevant. Els tribunals són la decoració de cartró-pedra que pot canviar-se en cadascun dels actes d'aquesta obra dramàtica -patètica?- que és l'actualitat política catalana i espanyola.
L'afirmació de Puigcercós es comenta per sí mateixa. Altrament seria denunciar l'intervencionisme polític dels governs quan han esmicolat l'Estat de Dret i la "Separació de Poders". Montesquieu , si s'alcés de la seva tomba, tindria un atac de cor en veure com el Parlament nomena un grup de simpatitzants, el que se'n diu Consell General del Poder Judicial, per a que determinin qui formarà part dels tribunals de més alt rang de l'estat: el Tribunal Constitucional i el Suprem, i d'aquest Consell depenen els Superiors i l'Audiència Nacional. Bé, gairebé un totalitarisme polític sobre un dels poders més importants per a l'estat de dret, aquell que dóna seguretat jurídica als ciutadans. Ens diem "estat de dret" i la separació de poders és inexistent. El més greu és que això queda arrelat a la genètica ciutadana: el desencís democràtic és patent en la majoria de ciutadans i una de les causes és la politització generalitzada d'àrees que no ho haurien de ser. L'altra raó la podríem buscar en els resultats electorals: mana qui perd i els pactes post-electorals no són explicats prèviament; això és enganyifa, per no dir estafa.
diumenge, 26 de juliol del 2009
Més embargaments recaptatoris i menys drets individuals
La nova llei d'embargaments fiscals d'Hisenda posa un pas més a la pèrdua de drets per part dels ciutadans. Fins ara la quantia màxima que Hisenda podia embargar de comptes bancaris era de 4000 euros. A partir del dia 1 d'agost, la xifra arriba als 20.000 euros, i això sense necessitat de procediment judicial. La Llei busca, tal com diu la ministra Salgado, de fer front a la caiguda dels ingressos fiscals per la crisi. Com podem veure, l'Estat, aquesta maquinària feixuga i implacable que diu que té per objectiu l'administració del país, té com a veritable finalitat -i aquesta és òbvia-, la supervivència del propi sistema.
Amb aquesta llei els drets individuals resten encara més aniquilats. El bé comú, la bandera sota la que es cometen els més grans atropellaments, en mans de govern intervencionistes que primen l'Estat abans que la persona, és la justificació perfecta per a poder recaptar encara més. No importa la justícia, no importa la persona, el que val és l'Estat i la seva veritat i la recaptació.
És angoixant saber que l'Estat es creu per damunt de l'individu precisament perquè és millor i més just. El bé de tots, per damunt del bé individual, pot ser la pitjor de les dictadures, el més pervers dels models. I parlant de la perversitat del sistema, hem de recordar que uns pocs experts en dret -i "expert" és senzillament una llibertat lèxica-, nomenats pels polítics del moment, determinen els membres de l'Audiència Nacional, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Per tant, on queda la separació de poders de Montesquieu que tan significativament va condicionar el que en diem "Estat de Dret"?.
Poc a poc, la confusió, l'ofuscament semàntic de termes com "democràcia", "compliment de la llei", "estat de dret" i "drets individuals", fa que de forma maligna el poder s'escampi descontroladament ferint i aniquilant àmbits de llibertat individual que haurien d'haver estat salvaguardats pel propi sistema. Per a equilibrar aquest balanç esfereïdor, el govern distreu l'atenció amb temes de l'àmbit ètic, que permeten fàcilment la crítica o l'apologia o que redueixen la discussió a posicions dicotòmiques i demagògiques, d'esquerra-dreta, de bons i dolents o de "carques" i "progres".
Les notícies importants, aquelles que informen de fets significatius per als drets de les persones, aquelles que ens indiquen cap on anem i quin és la voluntat o objectius dels que ens governen, no apareixen habitualment als diaris; són informacions de segon o tercer ordre, són notícies que "no interessen" la gent. Si el sistema educatiu ha de tenir una clara finalitat és precisament la lectura i la crítica: les escoles i instituts han d'ensenyar a llegir, a llegir entre línies i a criticar. Han d'ensenyar a ser "persones individuals" que decideixen, no pas eines o peces del sistema. Ara per ara, l'Estat vol que els futurs ciutadans siguin instruments de la societat perfecta, i la societat perfecte no existeix, només és un totalitarisme més, on les persones són esclaves del pensament únic.
Amb aquesta llei els drets individuals resten encara més aniquilats. El bé comú, la bandera sota la que es cometen els més grans atropellaments, en mans de govern intervencionistes que primen l'Estat abans que la persona, és la justificació perfecta per a poder recaptar encara més. No importa la justícia, no importa la persona, el que val és l'Estat i la seva veritat i la recaptació.
És angoixant saber que l'Estat es creu per damunt de l'individu precisament perquè és millor i més just. El bé de tots, per damunt del bé individual, pot ser la pitjor de les dictadures, el més pervers dels models. I parlant de la perversitat del sistema, hem de recordar que uns pocs experts en dret -i "expert" és senzillament una llibertat lèxica-, nomenats pels polítics del moment, determinen els membres de l'Audiència Nacional, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Per tant, on queda la separació de poders de Montesquieu que tan significativament va condicionar el que en diem "Estat de Dret"?.
Poc a poc, la confusió, l'ofuscament semàntic de termes com "democràcia", "compliment de la llei", "estat de dret" i "drets individuals", fa que de forma maligna el poder s'escampi descontroladament ferint i aniquilant àmbits de llibertat individual que haurien d'haver estat salvaguardats pel propi sistema. Per a equilibrar aquest balanç esfereïdor, el govern distreu l'atenció amb temes de l'àmbit ètic, que permeten fàcilment la crítica o l'apologia o que redueixen la discussió a posicions dicotòmiques i demagògiques, d'esquerra-dreta, de bons i dolents o de "carques" i "progres".
Les notícies importants, aquelles que informen de fets significatius per als drets de les persones, aquelles que ens indiquen cap on anem i quin és la voluntat o objectius dels que ens governen, no apareixen habitualment als diaris; són informacions de segon o tercer ordre, són notícies que "no interessen" la gent. Si el sistema educatiu ha de tenir una clara finalitat és precisament la lectura i la crítica: les escoles i instituts han d'ensenyar a llegir, a llegir entre línies i a criticar. Han d'ensenyar a ser "persones individuals" que decideixen, no pas eines o peces del sistema. Ara per ara, l'Estat vol que els futurs ciutadans siguin instruments de la societat perfecta, i la societat perfecte no existeix, només és un totalitarisme més, on les persones són esclaves del pensament únic.
divendres, 12 de juny del 2009
Està tacat Mr. "Mans Netes" ?
LLegeixo a La Vanguardia d'avui, dia 12 de juny de 2009, que la Sindicatura de Comptes ha denunciat una llarga llista d'irregularitats en un dels departaments que depenen directament del Conseller de la Vicepresidència, per a més senyes, l'Agència Catalana per a la Cooperació i el Desenvolupament. Diu el síndic, el socialista Joan Colom, que existeixen un cúmul de despropòsits comptables, duplicitats en pagaments, un excès de targetes de crèdit i algunes d'elles de personal que està en excedència i finalment, avançaments de nòmina mai retornats a les arques públiques.
Per tant, encara que cap tribunal hagi condemnat al responsable final d'aquesta agència, detectem un cert flaire de dubte, de "boirina" en aquest assumpte que, francament, put. No podem dir que és flaire sinó ferum. Carod Rovira va justificar el primer tripartit en base a la necessitat de fer una Catalunya de tots (tal com diu ara el Patxi López al País Basc!) i a que ells tenien les mans netes: Fantàstic. Si tens les mans netes és més fàcil embrutar-te-les i, conseqüentment, la brutícia es veu més ràpidament. La realitat és que ERC, sota les mans netes de Carod, ha fet una llarga i esplendorosa carrera en la gestió del no-res. Els pressupostos per a poder fer "no-res" per a la gent han estat còsmics. El dispendi, galàctic, gairebé com el del Reial Madrid amb Ronaldo.
És tan fàcil autoproclamar-se virtuós quan mai has tingut la temptació al davant... Això és Esquerra: ineficàcia, eficiència nul·la i malbaratament de recursos públics. Probablement els defensors del tàndem Carod-Puigcercós diran que les meves opinions són injúries. El que jo plantejo com a malbaratament no és pas la manca de formalisme entre una despesa i un pressupost assignat sinó que em centro en la "materialitat" de la transacció, és a dir, si realment la despesa imputable té raó de ser. Des del punt de vista fiscal els contribuents sabem que una despesa "no lògica" ni "coherent" amb l'activitat no pot deduir-se fiscalment. D'això, l'Agència Tributària en diu "liberalitat".
La hipòtesi, la percepció que tenim els ciutadans de carrer, és que ERC ha vingut a xuclar la macro-mamella burocràtica de la Generalitat sense haver fet res. Estar a les ordres del PSC fa que, quan s'acosten eleccions, surtin els dirigents republicants amb allò de plantejar-se referèndums sobre independència i coses similars.
Mentres, la Conselleria d'Educació ens envia dos textes de llengües per a la selectivitat d'aquests dies: un de Marià Manent (poeta) per a la prova de català, i un altre de Bibiana Aído per a l'exament de castellà. Com podreu comprovar la Conselleria i els seus assessors, comissions pedagògiques i consultories didàctiques han triat per a la llengua espanyola unes línies d'una gran i significativa protagonista del món de les lletres. Sembla ser que la Bibioana Aído és un personatge culte i creatiu, amb l'experiència d'haver treballat uns mesos per a una ó dues caixes d'estalvis. Aquest bagatge li va proporcionar les claus per a fer de la seva tècnica literària, un referent literari de primer ordre.
Franco no hagués pensat mai en posar, de Reválida de Batxillerat, un texte d'un ministre seu. Zapatero arriba encara més lluny. Però Esquerra ho veu bé. Esquerra és l'essència del sobiranisme quan toca parlar de pactes o de votacions, però quan tot torna a la normalitat ERC té una capacitat deglutiva impressionant. S'ho empassa tot.
Esquerra, esquerra, "quien te ha visto y quien te ve...."
Per tant, encara que cap tribunal hagi condemnat al responsable final d'aquesta agència, detectem un cert flaire de dubte, de "boirina" en aquest assumpte que, francament, put. No podem dir que és flaire sinó ferum. Carod Rovira va justificar el primer tripartit en base a la necessitat de fer una Catalunya de tots (tal com diu ara el Patxi López al País Basc!) i a que ells tenien les mans netes: Fantàstic. Si tens les mans netes és més fàcil embrutar-te-les i, conseqüentment, la brutícia es veu més ràpidament. La realitat és que ERC, sota les mans netes de Carod, ha fet una llarga i esplendorosa carrera en la gestió del no-res. Els pressupostos per a poder fer "no-res" per a la gent han estat còsmics. El dispendi, galàctic, gairebé com el del Reial Madrid amb Ronaldo.
És tan fàcil autoproclamar-se virtuós quan mai has tingut la temptació al davant... Això és Esquerra: ineficàcia, eficiència nul·la i malbaratament de recursos públics. Probablement els defensors del tàndem Carod-Puigcercós diran que les meves opinions són injúries. El que jo plantejo com a malbaratament no és pas la manca de formalisme entre una despesa i un pressupost assignat sinó que em centro en la "materialitat" de la transacció, és a dir, si realment la despesa imputable té raó de ser. Des del punt de vista fiscal els contribuents sabem que una despesa "no lògica" ni "coherent" amb l'activitat no pot deduir-se fiscalment. D'això, l'Agència Tributària en diu "liberalitat".
La hipòtesi, la percepció que tenim els ciutadans de carrer, és que ERC ha vingut a xuclar la macro-mamella burocràtica de la Generalitat sense haver fet res. Estar a les ordres del PSC fa que, quan s'acosten eleccions, surtin els dirigents republicants amb allò de plantejar-se referèndums sobre independència i coses similars.
Mentres, la Conselleria d'Educació ens envia dos textes de llengües per a la selectivitat d'aquests dies: un de Marià Manent (poeta) per a la prova de català, i un altre de Bibiana Aído per a l'exament de castellà. Com podreu comprovar la Conselleria i els seus assessors, comissions pedagògiques i consultories didàctiques han triat per a la llengua espanyola unes línies d'una gran i significativa protagonista del món de les lletres. Sembla ser que la Bibioana Aído és un personatge culte i creatiu, amb l'experiència d'haver treballat uns mesos per a una ó dues caixes d'estalvis. Aquest bagatge li va proporcionar les claus per a fer de la seva tècnica literària, un referent literari de primer ordre.
Franco no hagués pensat mai en posar, de Reválida de Batxillerat, un texte d'un ministre seu. Zapatero arriba encara més lluny. Però Esquerra ho veu bé. Esquerra és l'essència del sobiranisme quan toca parlar de pactes o de votacions, però quan tot torna a la normalitat ERC té una capacitat deglutiva impressionant. S'ho empassa tot.
Esquerra, esquerra, "quien te ha visto y quien te ve...."
dissabte, 6 de juny del 2009
Un General condemnat
Gran part de la meva vida, des de la meva infantesa fins ben entrada l’edat adulta, els records de l’avinguda Catalunya de Tarragona van lligats al cuartel del “Regimiento Badajoz” i de les cases dels militars. També totes les meves creences anaven vinculades a un principi immutable que, per sort ara, amb la sentència del General Navarro, ha esdevingut efímer: La premisa per la qual qual l’exèrcit i els seus comandaments són incommovibles. El motiu radica probablement en dos aspectes: Primer, en el seu patriotisme desfermat i visceral que permet heroïcitats. Aquesta seria la raó sentimental. En segon lloc, la defensa que fan del “territori”. Això els ha permès gaudir sempre d’un status privilegiat, diferent, superior...
Independentment de que l’estament militar tingui objectius realment importants, com per exemple mantenir la unitat d’Espanya o el de prevenir que alguns reietons i monarques eixelebrats ens vulguin envair, el fet de que sempre hagin estat jutjats per tribunals militars, diferents i “especials” fa que la resta de la ciutadania els vegi com a “privilegiats”. Encara recordo algun sergent amb ínfules de Rambo de l’Horta de València dient: “Yo entro con la pipa (pistola) en la discoteca y nadie me puede decir nada...”. En fi, això ja ho diu tot.
Tornant a l’actualitat: El General Navarro ha fet el que fa tot l’exèrcit: cumplir ordres, peti qui peti o arribant a ridícules situacions. Molts recordem com es pot arrestar una mula, una bandera o un jeep. Molts recordem la brutícia i pintades a les casetes de guàrdia perquè durant generacions el “parte” diari deia “sin novedad”. Ara, després d’anys i anys observant les grotesques anècdotes del servei militar, un General ha fet una gran pífia. Ha dissenyat una monstruosa mentida que afecta moltes famílies. Ha perpetrat un engany sobre la mort i la tristor. Heus aquí que tindrà un càstig. Per fi, aquesta societat oberta, tolerant i basada en la igualtat, ha fet un pas endavant, un gran pas. La igualtat no és que les dones ocupin per llei el 50% de les llistes electorals. Igualtat és que tots tinguem els mateixos drets i deures davant la llei. El General Navarro ha estat tractat amb igualtat i val a dir que la llei és una sola. En un país modern, obert, amb el respecte a l’individu i als seus drets, on “l’imperi de la llei” és essencial, no poden existir dos marcs legals. Només és possible una única llei que permeti a tots ciutadans exercir els seus drets. No hi ha ciutadans civils i ciutadans militars, només ciutadans. El General Navarro ha estat jutjat amb la llei de tots, amb la civil. És un triomf de l’estat de dret. Gaudim-ne!
Independentment de que l’estament militar tingui objectius realment importants, com per exemple mantenir la unitat d’Espanya o el de prevenir que alguns reietons i monarques eixelebrats ens vulguin envair, el fet de que sempre hagin estat jutjats per tribunals militars, diferents i “especials” fa que la resta de la ciutadania els vegi com a “privilegiats”. Encara recordo algun sergent amb ínfules de Rambo de l’Horta de València dient: “Yo entro con la pipa (pistola) en la discoteca y nadie me puede decir nada...”. En fi, això ja ho diu tot.
Tornant a l’actualitat: El General Navarro ha fet el que fa tot l’exèrcit: cumplir ordres, peti qui peti o arribant a ridícules situacions. Molts recordem com es pot arrestar una mula, una bandera o un jeep. Molts recordem la brutícia i pintades a les casetes de guàrdia perquè durant generacions el “parte” diari deia “sin novedad”. Ara, després d’anys i anys observant les grotesques anècdotes del servei militar, un General ha fet una gran pífia. Ha dissenyat una monstruosa mentida que afecta moltes famílies. Ha perpetrat un engany sobre la mort i la tristor. Heus aquí que tindrà un càstig. Per fi, aquesta societat oberta, tolerant i basada en la igualtat, ha fet un pas endavant, un gran pas. La igualtat no és que les dones ocupin per llei el 50% de les llistes electorals. Igualtat és que tots tinguem els mateixos drets i deures davant la llei. El General Navarro ha estat tractat amb igualtat i val a dir que la llei és una sola. En un país modern, obert, amb el respecte a l’individu i als seus drets, on “l’imperi de la llei” és essencial, no poden existir dos marcs legals. Només és possible una única llei que permeti a tots ciutadans exercir els seus drets. No hi ha ciutadans civils i ciutadans militars, només ciutadans. El General Navarro ha estat jutjat amb la llei de tots, amb la civil. És un triomf de l’estat de dret. Gaudim-ne!
dimarts, 2 de juny del 2009
600 milions d'euros per al consum de vehicles i altres bajanades
Heus aquí el summum de l'intervenvionisme estatal. El problema d'intervenir és que es fa sempre en funció de les necessitats dels que ordenen, gestionen i manen, i no pas dels que veritablement ho necessitarien.
En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).
Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.
Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.
L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.
Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.
¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....
En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).
Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.
Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.
L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.
Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.
¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
