Fa pocs dies que he vist la pel·lícula "Disparando a perros" (shooting dogs). M'ha causat una forta impressió i no puc fer altra cosa que expressar el sentiment d'impotència i de remordiments que m'han despertat. El film es basa en els fets reals que van passar el 1994 a l'Escola Tècnica Oficial prop de Kigali. Allí uns 2500 tutsis es van refugiar, sota l'empar de la parròquia, el seu mossèn i uns pocs soldats de l'ONU. La incúria moral dels organismes internacionals que van fer retirar els soldats, va condemnar a mort, sota els ganivets i matxets, a més de dues mil persones, nens i nenes, homes i dones de totes les edats....
És una pel·lícula molt dura però a la vegada necessària per a prevenir-nos del "políticament correcte", del "només compleixo ordres" i de coses similars. Veure com es construeix un genocidi, com l'odi s'estructura burocràticament des de l'administració i ser conscients de que tota aquella sang, tots aquells morts, foren reals i ho van ser només fa quinze anys, és realment angoixant. L'ONU va obviar fer servir la paraula "genocidi" perquè implicava enviar tropes. Les poques tropes que hi havia tenien ordres de "no disparar" si és que no els disparaven, però no podien fer res si uns eixelebrats mataven a cops un infant a uns pocs metres. Tot era el compliment del deure, però del "deure kafkià", del "deure administratiu i burocràtic", aquell que coneixem tan bé. NO era el "deure kantià", aquell imperatiu categòric i individual que et diu el que cal fer en cada moment.
Val a dir que unes poques persones, en aquest cas el mossèn de la parròquia, que dóna la seva vida per salvar-ne unes poques, és el que representa l'individu, el motor de la creença ferma en allò que està bé i en el que ha de fer. Res més. Altres persones individuals actuen, però el que fa vomitar és la parsimònia de les administracions, dels polítics, de les reunions, del Consell de Seguretat que finalment obliga a retirar-se. La mort de 1o cascs blaus va ser el detonant: la por, la por política va fer que l'ONU es retirés miserablement deixant al seu darrera gairebé un milió de morts a cop de destral. És l'horror del segle XX. Pensàvem que no es podia repetir. I tant! l'horror i la sang són reincidents, malgrat tot el pacifisme recalcitrant que ens envolta. Aquest pacifisme total i absolut, de mans dels happy-flowers de moltes esquerres són els que també van condicionar l'ONU: No disparar, no disparar, no disparar.... Encara que el no disparar impliqués milers i milers de morts....
La por, aquesta por endèmica a dir el que pensem de veritat, a denunciar el que cal denunciar, és la que causa els pitjors desastres. Junt amb el bé comú és la causa de les grans massacres de la humanitat. Com diuen, i no recordo qui ho diu, no és qüestió del que fan els dolents sinó del que no fan els bons.
La por i el seu maquillatge, anomenat de vegades prudència, és l'aliat principal dels totalitarismes, siguin o no teocràtics. Com diu l'Oriana Fallaci, "vaig plorar i ploro recordant quan els salvatges assassins, que els prudents periodistes en diuen resistents o insurgents, van degollar al pacifista Nick Berg. Li van tallar el cap amb un ganivet halal i ens la van ensenyar tan contents...." Ja ho veieu, no és pas el que fan els dolents.
Artur
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Al meu criteri, encertades les teves reflexions. Personalment, sempre tinc por quan penso com actuaria jo en casos com aquest. Concretament, sempre que penso en l'holocaust. ¿Diria que jo només seguia ordres? I això m'esgarrifa.
Gràcies, Mila, pel teu comentari. Si parléssim de l'Holocaust, els remordiments i l'angoixa serien encara més greus, especialment si tenim en compte que dia a dia, pel fet de l'animadversió que desperta Israel, es tendeix a frivolitzar el que fou el més horrible dels genocidis, el que tingué lloc contra els jueus.
No l'he vista. Però de ben segur que la veuré perquè cada vegada que vaig al Videoclub no sé quina peli triar. Així doncs, gràcies per la recomanció.
Si has d'esperar que la burocràcia i els organismes siguin els que et salvin la vida en un moment de barbarie, em sembla que vas molt apanyat. En certes ocasions potser sí te la salvaran, però no per caritat sinó per interessos que em sembla, són molt més mesquins.
L'exemple del que parles del pare que sí dona la vida per salvar unes quantes més, és un puntet de llum entre tanta foscor. Jo crec que sempre hi ha un punt de llum fins i tot en els moment més extremadaments durs...saludus crcak!!!
Publica un comentari a l'entrada