Heus aquí el summum de l'intervenvionisme estatal. El problema d'intervenir és que es fa sempre en funció de les necessitats dels que ordenen, gestionen i manen, i no pas dels que veritablement ho necessitarien.
En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).
Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.
Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.
L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.
Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.
¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Descrius molt bé el "terror escènic" de tots els partits a oposar-se sense complexos a les mesures populistes, explicant les seves conseqüències reals. Tampoc no hi ha cap partit que tingui pebrots de dir que el salari mínim només serveix per crear atur, per exemple.
El més bo és que això no impedeix que els socialistes diguin que la dreta està en contra dels drets dels traballadors. De què serveix aleshores tanta "prudència" i "moderació"?
Fa fàstic veure com llencen els diners de tots...
Totalment d'acord. Ànim.
Publica un comentari a l'entrada