La sacralització de la Constitució

La frenètica discussió diària sobre l’independentisme que trobem en els mitjans de comunicació, en el món polític i en la vida quotidiana fa plantejar-nos el paper d’allò que en diuen Constitució. Inicialment les constitucions, cartes magnes o cartes de drets van sorgir per a limitar el poder dels reis, és a dir, el poder de l’Estat i dels governs. Aquelles primeres constitucions impedien que els poderosos fessin servir la llei per a satisfer les necessitats dels monarques o fessin dels seus ciutadans uns súbdits orfes de drets, sotmesos a les arbitrarietats dels poderosos. Heus aquí que aquestes Cartes Magnes determinaven què no es podia fer amb els seus súbdits, i per tant, quins eren els drets individuals dels seus ciutadans –les seves llibertats-. I és en aquest concepte de llibertat que els pensadors liberals, els filòsofs del Dret conceben el terme Llei com allò que regula la relació o drets entre els ciutadans, però no pas la relació entre el govern, l’Estat o el rei i els seus súbdits. Una constitució, en el sentit més anglosaxó de la paraula, es centra en les persones, i no en els territoris, en com s’han administrar o com s’han d’organitzar. Regular el dèficit màxim d’un Estat en una carta magna és una broma de mal gust, una ridiculesa reglamentària. És com si en la cerimònia del casament s’afegís el pacte de “no farem mai la hipoteca en el banc X”. Que un Estat, país o nació modifiqui la seva organització territorial amb la sortida una part per la voluntat dels seus habitants, no és un tema que afecti drets individuals o que hagi de causar infarts. Al cap i a la fi quan es divorcia o separa una parella no cal l’acord dels dos cònjuges, amb un n’hi ha prou. Ja no diguem si en el moment del divorci s’hagués de consultar tota la família. La independència del Sàhara caldrà estimar-la en base a les opinions dels saharauis, no pas dels marroquins. Tornant a Catalunya: si un referèndum sobre la independència és un fet radicalment democràtic, això no implica que hagi de ser fàcil. Tot el contrari: si parlar d’un canvi en la forma de redistribució autonòmica de la recaptació tributària espanyola va causar ja traumatismes i disfuncions cardiovasculars en el govern central, que no passarà si es demanen “estructures d’Estat” després d’un consulta formal?. La Constitució Espanyola s’ha sacralitzat d’una forma malaltissa, exagerada o, pitjor encara, s’ha incubat un fonamentalisme constitucionalista anacrònic. Com deia un bon amic meu: “Els que no van votar la Constitució són ara els que més la defensen, cosa que prova que ha quedat obsoleta”. Pensem que aquesta constitució beatificada per l’estament eclesiàstic central ibèric, via Conferència Episcopal, nasqué després d’una gestació amb genètica derivada del “Fuero de los Españoles”. Fou un part accelerat en mans d’uns metges molt professionals educats en el Règim franquista, amb bona voluntat, però també amb algunes automàtiques apuntant els seus clatells sota la mirada desconfiada dels militars d’aquell moment. Caldria doncs destriar de la Constitució Espanyola allò que és arbitrari o formal del que seria real, és a dir, separar la forma del fons. És cert que fer un referèndum a Catalunya no és legal, tal com no portar el cinturó de seguretat, però ambdós incompliments no conculquen els drets del proïsme. Finalment: el que no es pensava que pogués passar, ha passat . Hem deixat de viure en un món estàtic i previsible i hem passat a viure en un altre d’imprevist, impensable fins fa poc, i també incert, però no impossible.