La temptació social-demòcrata (i populista) del poder

Llegeixo en el diari ARA que els liberals demòcrates britànics demanen un impost als més rics, als patrimonis superiors al milió de lliures. La temptació populista o complex d'ONG, és un virus que e'estén en els governs, tinguin el color que tinguin. M'ha estranyat una mica -ho reconec- que el partit dels liberals britànics opti per una mesura tan "peronista" o "chavista". És obvi que tots els partits, siguin conservadors, reaccionaris o socialistes, parlin de "fer pagar als més rics" la crisi. És una idea simplista, reduccionista i maniquea. Tanmateix el cas més clar el tenim a Espanya on un govern que abans es deia "liberal-conservador" el primer que fa és augmentar tots els impostos, avançant per l'esquerra als d'Esquerra Unida. El concepte de "liberal" ha estat estigmatitzat tant per l'esquerra espanyola com per la dreta: els uns, perquè reflectia el "capitalisme burgès i opressor" i els altres perquè era el "portador de la depravació moderna i la pèrdua dels bons costums". Tant l'esquerra com la dreta espanyola tenen el seu ancoratge en el conservadorisme més reaccionari, i això no només al concepte de llibertat individual en tots els sentits (no només en l'economia) sinó també pel que fa a l'esperit democràtic pel que fa a les majories en temes no significatius per als drets bàsics. El fet de que Catalunya sigui una nació independent, una federació, una autonomia o una regió pot dependre perfectament de la voluntat dels catalans, independentment de la història, de la Constitució, del "Fuero de los Españoles" o de la Carta Magna de la ciutat de Lincoln. Tornant als liberals britànics, veiem clarament que, una vegada al poder, l'ombra, el costat fosc de l'intervencionisme paternalista culpant als rics de tots els mals econòmics s'ha evidenciat en els que, fins fa poc, abraçaven el ventall d'idees liberals. En la notícia parlen dels "oligarques russos" i de que ells no han de pagar el mateix que les classes mitjanes. Els futbolistes són també centre del desfermat odi a l'acumulació patrimonial. Tanmateix, no és el liberalisme aquella idea fantàstica de que les persones som totes iguals davant la Llei? La llei regula relacions entre ciutadans i el que no podem oblidar mai és que la relació entre els ciutadans i l'Estat és clarament una relació perversa. Per començar, els impostos són confiscatoris i a partir d'aquí el compliment de les regles fiscals ha de ser per tots iguals. Tots els ciutadans han de complir les lleis. Al cap i a la fi l'Estat de Dret no jutge persones sinó fets. No hi ha russos bons o britànics dolents sinó fets dins la llei i actes fora de la llei. A Espanya aquesta revifalla del paternalisme intervencionista ha caigut com un llamp en els clubs de futbol. Qualsevol ciutadà espanyol, qualsevol subjecte passiu tributari, té unes determinades sancions si no ingressa en els terminis adients les xifres calculades d'aportació a les arques estatals (és a dir, "el monto confiscatorio"). És possible que col·lectius determinats incompleixin la legislació vigent?: Sí, els clubs de futbol. També els Ajuntaments poden "saltar-se" la llei segons algun reglament especial. Ah! som tan "juristes", ens agrada tan legislar.... Lleis per tapar altres lleis, reglaments per tapar i obviar-ne d'altres. No tenim remei. Aconsello llegir "La Temptació Totalitària" de Jean-François Revel si es vol conèixer aquesta malaltia política. No oblidem que també el parternalisme malaltís pot arribar a distribuir dòlars tal com feia Haile Selassie des del seu tron d'or a Etiòpia. Allí no hi havia rics per a incrementar-los els impostos, només pobres miserables perquè tota la riquesa la tenia ell, encara que la repartia "genorasment" quan anava en cotxe, fent volar dòlars al seu voltant. L'Estat subvencionador a tort i a dret és com un Haile Selassie del segle XXI, més demòcrata, però igual de malgastador, intervencionista i demagog.