El món a l'inrevés

Les esquerres, fins ara, defensaven que calia incrementar impostos per a fer front a la crisi. Aquest augment en l'erari públic esdevindria finançament per a "polítiques laborals". Els partits liberals, i els liberals-conservadors, també deien en els seus programes que no era adient incrementar la pressió fiscal perquè això minvava la capacitat de generar recursos de les empreses, dificultant la contractació laboral i la reducció de l'atur.

Doncs a la pràctica, en el poc temps en el que s'ha produït el canvi de govern estatal, el gir copernicà ha estat convuls. El Sr Rajoy s'ha destapat amb un augment tributari tal com comentàvem en l'anterior article i el Sr Duran l'hi ha donat suport. Altrament, la resta de partits, la majoria dins del ventall anomenat "esquerres", ha rebutjat les seves propostes, incloent doncs aquest augment fiscal. Tant la manca de revocació de l'Impost del Patrimoni com l'increment el les taules d'IRPF castiguen als que més tenen (patrimoni) i als que més guanyen (renda), és a dir, llenguatge totalment esquerrà. Incomprensible el vot negatiu de les esquerres i també indesxifrable el suport i aprovació de l'esmentada legislació impositiva per part dels altres.

Reflexionant he arribat a dues possibles conclusions: O la dita de Grouxo Marx és una inefable eina ètica de gestió (si no li agraden els meus principis, en tinc d'altres) o bé el que es defensa amb dents i ungles és, precisament, l'estatisme recalcitrant. Si els que aproven més ingressos via tributació deien abans que això generava més crisis, entenc que ara els ha primat el sosteniment d'un Estat obès -del que viuen tots-, obviant la necessitat de perdre pes per millorar la salut. En canvi, els que deien que calia augmentar la tributació ara voten en contra de que s'incrementi. Haig de suposar que si aquest episodi parlamentari espanyol hagués passat en el segle XIX, l'insigne escriptor Lewis Carroll l'hagués inclòs en el seu fantàstic llibre "Alícia en el País de les Meravelles".

El que han perdut tots els d'aquesta votació és una cosa tan significativa i tan poc estimada com la credibilitat. Sense ella, ni els mercats, ni els ciutadans, ni la banca, ni res que es mogui sota la capa del sol, podrà tornar a confiar en els que, de forma tan barroera, ens representen. Potser cal que comencem a "auditar" polítics i votacions, tal com caldria que controléssim l'aplicació que fan ells mateixos dels nostres diners. Ens hem de preguntar: Què fan ells dels nostres diners, en què els inverteixen i per quin motiu? Què fan ells amb les nostres idees i què fan ells amb els nostres vots?

Si us plau, una mica d'honestedat i dignitat seria la millor inversió!