Política i socialdemocràcia

Fa pocs dies la Sra Sáénz de Santamaría, vicepresidenta del govern, deia en una roda de premsa que el seu govern "faria allò que havia de fer". Aquest to paternalista i protector, tant ibèric, sembla genètic en la majoria dels espanyols. Un ciutadà anglosaxó es posaria les mans al cap, i també un nord-americà. La història d'Espanya és una fosca història de despotismes diversos, uns monàrquics i altres militars. Els espanyols tenim una història massa curta de democràcia i de societat liberal comparats amb els tradicionals britànics que del segle XVII ja van començar a batallar amb els drets individuals.

La Sra Sáenz de Santamaria, tal com el president Rajoy, tenen incorporada en el seu ADN no sols la història intervencionista i paternal, un arquetip dels que anomenava el psicoanalista Carl Gustav Jung, sinó també la seva deformació professional. La majoria d'aquest govern és estatista. Molts d'ells, alts funcionaris de l'Estat, han viscut entre oposicions, places de funcionari i partit polític. Per tant, el que han de salvar primerament és l'Estat i, curiosament, la forma de salvar-lo no ho és la democràtica, és a dir, aplicant un programa comentat, anunciat i explicat anteriorment, sinó fent "allò que cal fer". Estat de Dret? Algú sap què caram és l'Estat de Dret i la seguretat jurídica?.

Molts votants del PP, i també d'altres partits, han lliurat la seva papereta esperant que els polítics "facin el correcte", sense saber ni pensar què es pot fer o quin partit crec que farà el que jo penso que s'ha de fer. Aquest mateix raonament el trobem en la majoria de partits, independentment de la seva ideologia i tendència. Molts pensen que en política s'han de fer "coses per a la gent". Aquestes coses, tan se val quines siguin, són bones. El governant o és generós repartint subvencions o donant càrrecs o, en èpoques dures, "fa el més adequat per a la ciutadania", però sempre encaminat al "bé comú". Aquesta és la llavor, l'ADN de la socialdemocràcia, implantada en polítics de tota mena. És aquesta la raó per la qual els programes polítics no tenen cap mena de validesa ni credibilitat en el nostre país.

En els països anglosaxons no es permetria que al votant desconegués la voluntat del polític. Així també és impensable que un candidat a la presidència quedi escollit només per Consells o assemblees de partit. Els EEUU són un exemple de com de democràtica és la seva elecció i dels sacrificis que implica. Centenars de debats i centenars de temes a debatre. Contràriament a l'Espanya del segle XXI només es presenta un debat televisiu buit, pla i sense propostes.

Aquests són elements solvents per sortir de la crisi? Aquests són valors polítics positius? Aquest sistema esperona el pensament lliure del ciutadà, el dubte i el debat? Ara s'entén tot!