De la tolerància

Tolerància és una paraula d’ús massa habitual entre els polítics d’avui dia i el seu desgast és proporcional a la quantitat de significats que se li apliquen. Podríem dir que és un valor que si bé en els nostres temps sembla formar part dels actius de l’esquerra europea –no realment però sí formalment-, el seu origen, defensa i aplicació pertanyen al liberalisme.

El primer en parlar de tolerància fou Locke que en el segle XVII va escriure la seva “Carta Sobre La Tolerància” després de ser testimoni de les guerres religioses del final del XVII. El texte pot semblar anacrònic però és realment revolucionari si ho centrem a l’òpca que va viure, és a dir, més de cent anys abans de la Revolució Francesa i en mig de fratricides i sanguinàries guerres religioses. Locke diu que: “Ningú pot ser pressionat per la força a renunciar a les seves opinions o a acceptar les opinions contràries a les pròpies” i també que “Tenen dret a la tolerància tots els principis pràctics, les opinions i les conviccions, per exemple, la convicció de poder educar els seus fills o de disposar dels seus béns, de creure que la polígamia o el divorci són legítims o il.legítims...” Per tant, ell és un innovador, ben bé un “insurgent” i “trangressor” amb paraules periodístiques actuals.

Segueix amb la tolerància el més liberal dels il.lustrats: Voltaire. El seu “Tractat Sobre la Tolerància” planteja ja un dels problemes d’avui dia: Hem de ser tolerants amb els intolerants? La resposta de Voltaire és diàfana: “Que els homes comencin per no ser fanàtics per merèixer la tolerància” i parlant de dogmes Voltaire afirma que “quants menys dogmes, menys disputes i quantes menys disputes, menys desgràcies”.

Finalment Karl Popper en el seu article “Tolerància i responsabilitat intel·lectual” comença recordant-nos que el manament de Moisés “No mataràs” conté gairebé tota l’ètica i que Schopenhauer desenvolupa la seva filosofia moral a partir d’aquesta premisa: “No facis mal a ningú i ajuda a tots sempre que puguis”. En la seva aportació Popper ens parla també de la intolerància i, seguint Voltaire, creu que no hem de ser tolerants amb els intolerants. Però també hi veu altres problemes que afecten la tolerància: “la insensatesa que porta els intel.lectuals a seguir l’última moda: "Els intel·lectuals han de deixar d’admirar i tolerar l’estil de paraules grans i fosques, paraules rimbombants i incomprensibles". Una responsabilitat que recau en els intel·lectuals és la d'haver divulgat i sacralitzat el relativisme, una filosofia que diu que totes les tesis són defensables intel·lectualment. El concepte de veritat perd el seu significat perquè si afirmem totes les teories (tesis i ideologies), és com no dir res. Ayn Rand també ho descriu en un dels articles ètics del seu llibre “La Virtud del Egoísmo”: el relativisme inocula el sentit crític impedint emetre judicis. Si tot es pot entendre i justificar existeix una grisor general i desapareix l’eix bondat-maldat.

Per a fer front al relativisme Popper ens recomana fer servir el “pluralisme crític” que consisteix en la “discusió racional de les teories i del seu examen crític”. Aquest sentit crític ve donat per la recerca constant de la veritat i anomena una sèrie de pensadors que fa segles van començar aquesta tradició, com serien Sòcrates, Erasme, Montaigne, Locke, Hume i Voltaire. Tots ells són escèptics, és a dir, persones que dubten de la veritat o que adopten opinions cíniques (del grec “indagar, buscar, reflexionar”).

De les línies anteriors obtenim les següents conclusions:

-Totes les opinions són lliures.
-Els fanàtics no tenen lloc en societats obertes.
-Els intel.lectuals tenen la responsabilitat de buscar la veritat mitjançant el sentit crític.