Les dues fonts originals del liberalisme són, per una banda, l'utilitarisme i, per l'altra, el iusnaturalisme. La primera font centra la recerca de la felicitat en la utilitat dels actes. A tal fi creu que l'individu busca la seva felicitat i, conseqüentment, la societat serà més feliç si els seus individus són feliços. El iusnaturalisme es basa en que els principis de llibertat venen incorporats a les persones en base a "drets naturals".
En el primer cas cal dir que l'utilitarisme necessita, inicialment, de la llibertat individual. Per tant, la utilitat dels fets i la felicitat aconseguida no són vàlides sense la llibertat d'escollir. Si s'aconsegueix utilitat sense decisió lliure, el resultat és "estar content", però no pas feliç. La felicitat implica sempre acció i decisió individual i aquesta decisió ha de ser lliure.
Alguns autors interpreten que l'utilitarisme, centrant-se en la felicitat de "tots" pot realitzar algunes accions que podrien coartar la llibertat d'alguns individus sempre i quan la reversió final fos el bé comú. Heus aquí el problema. En el moment que la utilitat surt de l'àmbit individual estem entrant en les "llibertats d'esdevenir". Les ideologies col·lectivistes i intervencionistes creuen en la societat perfecta i en la necessitat d'aconseguir aquesta perfecció. L'utilitarisme no pot ser mai col·lectiu i el parany del bé comú ha servit i servirà per a conculcar molts drets individuals i, també, per a "esclavitzar" moltes persones.
El bé comú és difícil de definir. Com diu el professor Alcoberro, és més fàcil determinar el que és inacceptable. En la maldat podem coincidir perquè tots sabem del cert què és el mal però quan parlem del bé comú, del bé de tots podem trobar tantes definicions com persones. Cadascú tindrà la seva idea i definició.
Baixant a la realitat palpable diríem que els drets més bàsics, els individuals, els d'escollir, els "chances", és a dir, les eleccions que no haurien de ser coartades, són amputades en base a la infinitat del poder estatal. Per començar un dret és el d'escollir tant l'escola com el tipus d'educació dels nostres fills. Ara per ara, si és que no som milionaris, no podem escollir l'escola dels nostres fills. La raó?: doncs la constant intervenció -manipulació- que fa la Generalitat-Estat per a aconseguir "el bé comú", l'educació millor de tots els alumnes.
Comença a ser hora d'alliberar-nos de tots aquestes cadenes burocràtiques i administratives que no són més que el tancat d'un ramat de bens que, farts de contemplar com el tancat es redueix dia a dia, els pastors declaren a tort i a dret que treballen pel bé comú d'aquests remugants llanuts.
dissabte, 28 d’agost del 2010
dissabte, 14 d’agost del 2010
El "Ramadà" i la Prevenció de Riscos Laborals
La Inspecció de Treball de Lleida ens ha sorprès en confirmar que en el cas de que un treballador temporer musulmà que faci el ramadà pateixi deshidratació o un accident laboral per no ingerir beguda i nutrició adequada, caldria imputar la causa a l’empresari, engegant-se en aquest moment tota la parafernàlia sancionadora de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (responsabilitat administrativa, civil i penal).
Un cop més podem veure com n’és d’injusta la llei en determinar de forma anticipada la culpabilitat d’una determinada acció quan el fet és una pura i directa irresponsabilitat laboral per part del qui suposadament pot patir la deshidratació. Darrera de tota aquesta incongruència jurídica ens trobem amb la premissa errònia de l’Estat protector. Aquest proteccionisme intervencionista arriba a límits esperpèntics quan les pròpies decisions personals i lliures no tenen validesa davant d’una posició –l’inspector en cap- o d’una llei específica.
És respectable que els creients en una determinada fe realitzin actes, litúrgies, memorials, sacrificis personals o reunions segons la normativa interna de cadascuna d’aquestes religions, però quan una persona, de forma lliure, decideix no menjar o no beure dins de la jornada laboral en condicions de risc, tal com seria la construcció o el treball agrícola, està incorrent en irresponsabilitat. El que caldria és que aquest creient fidel s’agafés uns dies de festa, unes vacances o dies propis a fi i efecte de no entorpir ni complicar la vida de companys i empresaris, o que assumís la pròpia responsabilitat, tal com ho fan signant aquests papers que, segons Inspecció, no tenen validesa.
La Inspecció de Lleida no ho veu així, tal com reflecteix la Llei de Prevenció i la mateixa visió proteccionista i intervencionista que conforma la nostra legislació. Imaginem per un moment que un professor de secundària se suïcida en horari de classe: en aquest cas el centre seria el responsable de la seva mort i el director podria acabar a la presó, senzillament per no haver-lo format adequadament en Prevenció de Riscos.
Per tant, si un temporer d’una determinada fe certifica la seva voluntat d’incomplir les recomanacions dels reglaments de prevenció de riscos, tal com el de beure aigua sovint, i menjar de forma correcta, pot treballar? Si tots els treballadors d’una determinada fe no poden, legalment, realitzar una feina específica en una època determinada degut a que, per fe, incrementen els riscos d’accident o malaltia laboral, què ha de fer l’empresari agrícola? Personalment entenc que no podrà contractar treballadors que, per circumstàncies personals, siguin factors de risc o que, si per reduir riscos, no poden treballar i, conseqüentment, no poden complir ni el contracte de treball ni la collita. De que serveix doncs el compromís del treballador? Quina és la validesa de la voluntat individual? Pot l’empresari negar-se a admetre treballadors musulmans en el mes del ramadà?
Com veiem, la situació passa de sardònica o caricaturesca a intolerable perquè, finalment, el que s’esdevé és l’aniquilació de la persona, l’eliminació de la llibertat de l’individu i de les seves decisions, prevalent sempre la col.lectivitat teòrica controlada, això sí, pels dirigents, polítics, administradors de la voluntat popular, Administració Pública o l’Estat. Quan l’intervencionisme no té límits, els nivells d’incoherència, de falta de rigor i de justícia, poden ser d’escàndol.
Un cop més podem veure com n’és d’injusta la llei en determinar de forma anticipada la culpabilitat d’una determinada acció quan el fet és una pura i directa irresponsabilitat laboral per part del qui suposadament pot patir la deshidratació. Darrera de tota aquesta incongruència jurídica ens trobem amb la premissa errònia de l’Estat protector. Aquest proteccionisme intervencionista arriba a límits esperpèntics quan les pròpies decisions personals i lliures no tenen validesa davant d’una posició –l’inspector en cap- o d’una llei específica.
És respectable que els creients en una determinada fe realitzin actes, litúrgies, memorials, sacrificis personals o reunions segons la normativa interna de cadascuna d’aquestes religions, però quan una persona, de forma lliure, decideix no menjar o no beure dins de la jornada laboral en condicions de risc, tal com seria la construcció o el treball agrícola, està incorrent en irresponsabilitat. El que caldria és que aquest creient fidel s’agafés uns dies de festa, unes vacances o dies propis a fi i efecte de no entorpir ni complicar la vida de companys i empresaris, o que assumís la pròpia responsabilitat, tal com ho fan signant aquests papers que, segons Inspecció, no tenen validesa.
La Inspecció de Lleida no ho veu així, tal com reflecteix la Llei de Prevenció i la mateixa visió proteccionista i intervencionista que conforma la nostra legislació. Imaginem per un moment que un professor de secundària se suïcida en horari de classe: en aquest cas el centre seria el responsable de la seva mort i el director podria acabar a la presó, senzillament per no haver-lo format adequadament en Prevenció de Riscos.
Per tant, si un temporer d’una determinada fe certifica la seva voluntat d’incomplir les recomanacions dels reglaments de prevenció de riscos, tal com el de beure aigua sovint, i menjar de forma correcta, pot treballar? Si tots els treballadors d’una determinada fe no poden, legalment, realitzar una feina específica en una època determinada degut a que, per fe, incrementen els riscos d’accident o malaltia laboral, què ha de fer l’empresari agrícola? Personalment entenc que no podrà contractar treballadors que, per circumstàncies personals, siguin factors de risc o que, si per reduir riscos, no poden treballar i, conseqüentment, no poden complir ni el contracte de treball ni la collita. De que serveix doncs el compromís del treballador? Quina és la validesa de la voluntat individual? Pot l’empresari negar-se a admetre treballadors musulmans en el mes del ramadà?
Com veiem, la situació passa de sardònica o caricaturesca a intolerable perquè, finalment, el que s’esdevé és l’aniquilació de la persona, l’eliminació de la llibertat de l’individu i de les seves decisions, prevalent sempre la col.lectivitat teòrica controlada, això sí, pels dirigents, polítics, administradors de la voluntat popular, Administració Pública o l’Estat. Quan l’intervencionisme no té límits, els nivells d’incoherència, de falta de rigor i de justícia, poden ser d’escàndol.
diumenge, 1 d’agost del 2010
Les funcions de l'Administració
Què ha de fer el nostre Ajuntament? Aquesta és una bona pregunta. Personalment crec que els serveis públics del municipi haurien de reduir-se a la neteja (que pot ser contractada externament), la seguretat, el clavegueram i l'enllumenat. Si més no, aquestes són les accions que el Consistori hauria de gestionar amb eficiència. Per a la resta de serveis un servidor els considera aliens i allunyats del que en diuen "ciutadania". Com a botó de mostra diré que la subvenció "cultural" no fa cap servei al ciutadà, solament "ajuda" a un grup, associació, casal o comitè veïnal a "deixar bé" l'alcalde, és a dir, electoralisme en estat pur. Quan parlem de cultura hauríem d'acordar, primerament, la definició d'aquest mot. A tal fi avui dia es parla de "cultura" quan fan referència, algunes persones i medis de comunicació, a la tauromàquia, degut a la llei anti-taurina aprovada pel Parlament i fruit de milers de signatures.
Els ajuntaments tenen ingressos per contribucions i taxes, però també reben calerons de l'Estat i la Generalitat. Altres països han optat per a optimitzar el seu ampli mapa de consistoris ja que la crisi financera no té amics ni parents i cal actuar ràpidament.
En aquest país és difícil actuar ràpid, però encara ho és més el fet d'actuar intel·ligentment o lògica. No n'hi ha prou amb reduir un 5% els costos salarials del funcionariat sinó que cal eficiència. Recordem que una gran part de l'endeutament del país està en els ajuntaments. Tenim a Espanya més de 8000 ajuntaments i més de 180 a Tarragona. La xifra no és assumible i caldrà començar també a plantejar-se l'eficàcia en la gestió.
Cultura?: Jo aniré a veure les exposicions, obres de teatre, concerts i conferències que em plaguin. No cal que l'Ajuntament pensi per mi. L'Administració Municipal no és una repartidora de diners, ni una "menjadora", ni una mamella de la caritat pública: L'administració municipal és una organització similar a l'empresa que, amb recursos mínims, ha de donar resultats adequats. Màxima eficàcia amb mínims recursos.
L'Estat del Benestar?: jo decidiré el meu benestar, començant amb els meus diners. No serà que els meus diners són gestionats de forma millor quan els tinc a la butxaca que quan els "delego" a l'Administració? Segur que sí: jo sé gastar els meus calerons millor que l'Estat, la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal i l'Ajuntament, i no cal ni dir-ho: millor que els propers funcionaris de les Vegueries!
El proper dia parlaré de les Diputacions
Bones vacences
Els ajuntaments tenen ingressos per contribucions i taxes, però també reben calerons de l'Estat i la Generalitat. Altres països han optat per a optimitzar el seu ampli mapa de consistoris ja que la crisi financera no té amics ni parents i cal actuar ràpidament.
En aquest país és difícil actuar ràpid, però encara ho és més el fet d'actuar intel·ligentment o lògica. No n'hi ha prou amb reduir un 5% els costos salarials del funcionariat sinó que cal eficiència. Recordem que una gran part de l'endeutament del país està en els ajuntaments. Tenim a Espanya més de 8000 ajuntaments i més de 180 a Tarragona. La xifra no és assumible i caldrà començar també a plantejar-se l'eficàcia en la gestió.
Cultura?: Jo aniré a veure les exposicions, obres de teatre, concerts i conferències que em plaguin. No cal que l'Ajuntament pensi per mi. L'Administració Municipal no és una repartidora de diners, ni una "menjadora", ni una mamella de la caritat pública: L'administració municipal és una organització similar a l'empresa que, amb recursos mínims, ha de donar resultats adequats. Màxima eficàcia amb mínims recursos.
L'Estat del Benestar?: jo decidiré el meu benestar, començant amb els meus diners. No serà que els meus diners són gestionats de forma millor quan els tinc a la butxaca que quan els "delego" a l'Administració? Segur que sí: jo sé gastar els meus calerons millor que l'Estat, la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal i l'Ajuntament, i no cal ni dir-ho: millor que els propers funcionaris de les Vegueries!
El proper dia parlaré de les Diputacions
Bones vacences
diumenge, 18 de juliol del 2010
Proselitisme maquiavèl·lic
Aquests dies he rebut a la bústia un "pamflet" en forma de revista, editada per la Generalitat de Catalunya, que porta per nom "JOVE.CAT". És obvi que el destinatari no sóc jo sinó un dels meus fills i en fullejar-lo he descobert una publicitat de la pròpia revista que no té "desperdici"
A l'anunci es veu una parella jove, ella en el sofà i ell dret, però els dos en lloc de tenir caps humans tenen cap de bè. El model de "joventut anacrònic i obsolet" està representat per dos joves que són uns "corderets", uns elements del ramat, gent que no pensa, que no és lliure. Ara bé, els missatges propagandístics, els de ser un "jove.cat" estan damunt de la foto i ens diuen "com ha de ser el jove.cat", el "jove guai":
-He destinat el 0,7% de la meva declaració de renda a fins socials
-Hem fet un viatge solidari a Palestina cantant cançons contra l'apartheid
-M'han explicat com posar un condó amb els ulls tancats
N'hi ha més, però aquests són els més "interessants". Val a dir que tot això, els tentacles del control, arriben a tot arreu, barrejant el Carnet Jove amb el Jove.cat i amb articles com "Tenir un pis és un dret". Tal com diu Ferran Sàez, el jovent ha esdevingut, des del maig del 68, una veritable classe social.
Veiem doncs la subtilesa en els missatges propagandístics esperonant al jovent a pensar tal com ells creuen que han de pensar. Ser jove no és només tenir una determinada edat sinó que és pensar d'una determinada forma, d'una forma que ve estructurada per ells, pels "savis", pels ideòlegs del progressisme, pels gurús del políticament correcte.
Avui estic poc filosòfic...
A l'anunci es veu una parella jove, ella en el sofà i ell dret, però els dos en lloc de tenir caps humans tenen cap de bè. El model de "joventut anacrònic i obsolet" està representat per dos joves que són uns "corderets", uns elements del ramat, gent que no pensa, que no és lliure. Ara bé, els missatges propagandístics, els de ser un "jove.cat" estan damunt de la foto i ens diuen "com ha de ser el jove.cat", el "jove guai":
-He destinat el 0,7% de la meva declaració de renda a fins socials
-Hem fet un viatge solidari a Palestina cantant cançons contra l'apartheid
-M'han explicat com posar un condó amb els ulls tancats
N'hi ha més, però aquests són els més "interessants". Val a dir que tot això, els tentacles del control, arriben a tot arreu, barrejant el Carnet Jove amb el Jove.cat i amb articles com "Tenir un pis és un dret". Tal com diu Ferran Sàez, el jovent ha esdevingut, des del maig del 68, una veritable classe social.
Veiem doncs la subtilesa en els missatges propagandístics esperonant al jovent a pensar tal com ells creuen que han de pensar. Ser jove no és només tenir una determinada edat sinó que és pensar d'una determinada forma, d'una forma que ve estructurada per ells, pels "savis", pels ideòlegs del progressisme, pels gurús del políticament correcte.
Avui estic poc filosòfic...
dimarts, 6 de juliol del 2010
Els origens del liberalisme
Bertrand Russell en un dels seus articles del llibre "Assaigs Impopulars" ens explica que l'empirisme britànic, òbviament de la mà de Locke i també de Hume, han configurat el bé polític més preuat que tenim avui dia: la societat oberta i tolerant, la democràcia liberal.
Quines són les bases filosòfiques d'aquest liberalisme? La resposta a la pregunta només pot venir de la mà de grans pensadors i filòsofs perquè les hipòtesis i teories sobre la gènesi d'aquesta forma d'entendre el món són diverses. L'empirisme beu de les fonts de l'associacionisme i del positivisme filosòfic, circumstància que s'aboca a tenir en compte la quantificació i l'observació, és a dir, la formulació inductiva. Per altra banda hem de tenir en compte que el protestantisme fou un element necessari per a fonamentar en les persones la presa de decisions i el lliure albir. Conseqüentment diríem que per una banda el protestantisme (individualista), l'humanisme i l'empirisme són els eixos fonamentals en el sorgiment de la societat liberal.
Seguint amb els origens del liberalisme, el Catedràtic de Filosofia Política José María Lasalle, en el "Seminari sobre Liberalisme" organitzat per l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, ens va obrir una nova línia en aquests origens filosòfics del pensament liberal, i que personalement em va captivar. Lasalle ens diu que les fonts són per una banda el republicanisme i per altra banda el calvinisme. D'aquest calvinisme estricte neix el dret de propietat. Segons Lasalle la primera propietat que té la persona és la seva consciència. En ser propietari de la seva consciència el fa, automàticament responsable dels seus actes, és a dir, lliure. Conseqüentment la meva responsabilitat i llibertat, derivada de la consciència, fa que sigui jo, i nomès jo, el qui decidirà a qui compro, a qui venc, a quin preu compro i a quin preu venc. És una forma molt interessant de veure-ho. Aquí queda.
Advertiment: el texte només vol ser una aproximació a les profundes reflexions que José María Lasalle oferí als assistents i que la meva persona, simplificadament i abreujada he exposat.
Quines són les bases filosòfiques d'aquest liberalisme? La resposta a la pregunta només pot venir de la mà de grans pensadors i filòsofs perquè les hipòtesis i teories sobre la gènesi d'aquesta forma d'entendre el món són diverses. L'empirisme beu de les fonts de l'associacionisme i del positivisme filosòfic, circumstància que s'aboca a tenir en compte la quantificació i l'observació, és a dir, la formulació inductiva. Per altra banda hem de tenir en compte que el protestantisme fou un element necessari per a fonamentar en les persones la presa de decisions i el lliure albir. Conseqüentment diríem que per una banda el protestantisme (individualista), l'humanisme i l'empirisme són els eixos fonamentals en el sorgiment de la societat liberal.
Seguint amb els origens del liberalisme, el Catedràtic de Filosofia Política José María Lasalle, en el "Seminari sobre Liberalisme" organitzat per l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, ens va obrir una nova línia en aquests origens filosòfics del pensament liberal, i que personalement em va captivar. Lasalle ens diu que les fonts són per una banda el republicanisme i per altra banda el calvinisme. D'aquest calvinisme estricte neix el dret de propietat. Segons Lasalle la primera propietat que té la persona és la seva consciència. En ser propietari de la seva consciència el fa, automàticament responsable dels seus actes, és a dir, lliure. Conseqüentment la meva responsabilitat i llibertat, derivada de la consciència, fa que sigui jo, i nomès jo, el qui decidirà a qui compro, a qui venc, a quin preu compro i a quin preu venc. És una forma molt interessant de veure-ho. Aquí queda.
Advertiment: el texte només vol ser una aproximació a les profundes reflexions que José María Lasalle oferí als assistents i que la meva persona, simplificadament i abreujada he exposat.
diumenge, 27 de juny del 2010
La democràcia il·limitada
Hayek adverteix del perill de les democràcies il·limitades. Per a aquest premi Nobel quan la democràcia està per damunt de la llei es trenca l'equilibri en el control dels poders. Aquesta situació en la que els governs, amb el vist-i-plau dels representants del poble, poden aprovar tota mena de lleis, passant per damunt del que seria "l'Imperi de la Llei", és una arbitrària irresponsabilitat.
Els pensadors que van configurar el que avui anomenem "Estat de Dret" s'escandalitzarien en veure que els controls sobre el poder s'han eliminat totalment. És precisament els límits del poder que condicionen un espai de tolerància i drets individuals. Quan el poder es il·limitat s'esdevé el totalitarisme. Aquest totalitarisme, malgrat que tingui un origen democràtic, és despòtic.
Si donem un cop d'ull al concepte d'Estat de Dret veurem que és gairebé la mateixa definició de "liberalisme" o "principis bàsics de l'Estat de Dret". Aquesta definició està obtinguda dels liberals britànics, però té el caràcter universal que té qualsevol principi:
El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació.
Els drets de propietat són corporals (el seu cos), intel.lectuals (les seves idees, pensaments, creences), els actius financers físics (béns, la terra) i capital (diners i similars). Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials. La transparència és oberta i visible de presa de decisions i rendició de comptes, de manera que la corrupció no pot amagar.
Ara, amb els principis de "separació de poders" i "Estat de Dret" plantegem el cas "Egunkaria", "Pretoria", "Palau", "Llei de Partits" etc... i parlem de garanties, igualtat davant la Llei, etc.
El principi de "Separació de Poders" és pràcticament inexistent perquè el Parlament té molt poc control sobre un govern si aquest govern neix amb majoria. Quan aquest govern no té majoria absoluta llavors els interessos particulars poden estar per damunt dels interessos generals. El poder Judicial també és controlat per l'executiu-legislatiu ja que els principals òrgans judicials són nomenats pel Parlament.
Sacralitzar la democràcia pot resultar molt perillós i la prova la tenim en el nostre sistema democràtic, feixuc i angoixós, amb un Parlament més proper al circ o als "reallity shows" que al que hauria de ser una Assemblea representativa realment legislativa.
Els pensadors que van configurar el que avui anomenem "Estat de Dret" s'escandalitzarien en veure que els controls sobre el poder s'han eliminat totalment. És precisament els límits del poder que condicionen un espai de tolerància i drets individuals. Quan el poder es il·limitat s'esdevé el totalitarisme. Aquest totalitarisme, malgrat que tingui un origen democràtic, és despòtic.
Si donem un cop d'ull al concepte d'Estat de Dret veurem que és gairebé la mateixa definició de "liberalisme" o "principis bàsics de l'Estat de Dret". Aquesta definició està obtinguda dels liberals britànics, però té el caràcter universal que té qualsevol principi:
El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació.
Els drets de propietat són corporals (el seu cos), intel.lectuals (les seves idees, pensaments, creences), els actius financers físics (béns, la terra) i capital (diners i similars). Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials. La transparència és oberta i visible de presa de decisions i rendició de comptes, de manera que la corrupció no pot amagar.
Ara, amb els principis de "separació de poders" i "Estat de Dret" plantegem el cas "Egunkaria", "Pretoria", "Palau", "Llei de Partits" etc... i parlem de garanties, igualtat davant la Llei, etc.
El principi de "Separació de Poders" és pràcticament inexistent perquè el Parlament té molt poc control sobre un govern si aquest govern neix amb majoria. Quan aquest govern no té majoria absoluta llavors els interessos particulars poden estar per damunt dels interessos generals. El poder Judicial també és controlat per l'executiu-legislatiu ja que els principals òrgans judicials són nomenats pel Parlament.
Sacralitzar la democràcia pot resultar molt perillós i la prova la tenim en el nostre sistema democràtic, feixuc i angoixós, amb un Parlament més proper al circ o als "reallity shows" que al que hauria de ser una Assemblea representativa realment legislativa.
diumenge, 6 de juny del 2010
Dret a la igualtat
Els drets individuals o drets ciutadans, seguint Locke, són: vida, llibertat i propietat. Alguns autors afegirien en aquests drets de "primera generació" el "dret a la igualtat". Aquest és un tema relliscós perquè aquesta igualtat té dues concepcions excloents: Per una banda el que s'entén com a "igualtat davant la llei" i de l'altra els que consideren que aquesta igualtat és "de resultats" o de finalitat. L'exemple clar de la segona significació, per a mi errònia, és la del socialisme. El dret al tracte igual davant la llei, més que no pas un "dret" natural és un requisit imprescindible de "l'Estat de Dret". Aquest requisit-obligació de l'Estat de Dret esdevé dret per part del ciutadà.
Vist això, entrem en matèria: Aquest dret és concultat en nombroses ocasions perquè els governs no han entès o no han volgut entendre que la Llei ha de regular relacions entre els ciutadans i que legislar per a "col.lectius" de classe o de circumstància és, precisament, trepitjar drets de molts ciutadans. Posem un exemple: Quan parlem de "despesa social", "d'ajut" a les classes menys afavorides, pensem en els jubilats. Heus aquí que, a fi i efecte de "fer el bé" el govern, mitjançant els mecanismes de l'Estat, permet als que cobren pensió fer ús dels medicaments sense cost, contràriament als ciutadans que no tenen aquesta circumstància. Si cal fer un esforç social suposo que serà per a aquells que realment tenen una situació de dificultat econòmica, independentment de la seva circumstància "de classe". Avui dia podem dir que, políticament, tant el jovent com els jubilats, són ja "classe social" per dret propi.
Medicaments gratuïts? Autobús de franc? Sí, sempre i quan siguin "persones" o "ciutadans" que demostrin feblesa econòmica. Llars d'infants sense cost per a "immigrants"?: No pel fet de ser immigrant i SI per ser famílies amb dificultats. Escoles bressol, escoles i el que calgui només per a les persones que, per estar desfavorides econòmicament i amb la finalitat de que, de partida, tinguin les mateixes oportunitats, necessiten d'ajuda social. Aquí tenim doncs, un altre significat important de la igualtat: la igualtat d'oportunitats. Aquest seria un dret de segona generació. Podríem dir que els drets de primera generació són drets que tenim totes les persones i que el dret a la igualtat d'oportunitats és el que caldria tenir. El primer seria per "dret natural" i el segon, derivat de l'Estat de Dret.
Tots aquests conceptes són susceptibles d'interpretacions diverses, d'òptiques divergents o de posicions filosòfiques dicotòmiques. Sigui com sigui, l'Estat de dret, basat en la igualtat davant la Llei oblida diàriament aquest dret i tracta col.lectius sencers de ciutadans de forma diferent segons el seu origen (immigrants o no), segons la seva edat i forma d'ingressos (jubilats o no), etc...
Cal començar a moure's per a fer entendre a tothom que el liberalisme no és deixar sense pensió als jubilats o que és privatitzar tota la Seguretat Social. El liberalisme busca, en primer lloc, fer complir els drets. En aquest cas vol que, si cal ajudar, subvencionar o bonificar, ha de fer-se amb els ulls tapats, tal com es representa la Justícia. Medicaments de franc a les "persones" que tinguin determinats llindars de dificultat econòmica. No hi ha més. John Rawls ens recorda que una Llei és bona si compleix el principi del "Vel de la Ignorància": Quan una llei és adequada per a tots, independentment d'origen, sexe, religió, ideologia, edat, color de la pell... és una bona llei.
Seguirem parlant de drets...
Vist això, entrem en matèria: Aquest dret és concultat en nombroses ocasions perquè els governs no han entès o no han volgut entendre que la Llei ha de regular relacions entre els ciutadans i que legislar per a "col.lectius" de classe o de circumstància és, precisament, trepitjar drets de molts ciutadans. Posem un exemple: Quan parlem de "despesa social", "d'ajut" a les classes menys afavorides, pensem en els jubilats. Heus aquí que, a fi i efecte de "fer el bé" el govern, mitjançant els mecanismes de l'Estat, permet als que cobren pensió fer ús dels medicaments sense cost, contràriament als ciutadans que no tenen aquesta circumstància. Si cal fer un esforç social suposo que serà per a aquells que realment tenen una situació de dificultat econòmica, independentment de la seva circumstància "de classe". Avui dia podem dir que, políticament, tant el jovent com els jubilats, són ja "classe social" per dret propi.
Medicaments gratuïts? Autobús de franc? Sí, sempre i quan siguin "persones" o "ciutadans" que demostrin feblesa econòmica. Llars d'infants sense cost per a "immigrants"?: No pel fet de ser immigrant i SI per ser famílies amb dificultats. Escoles bressol, escoles i el que calgui només per a les persones que, per estar desfavorides econòmicament i amb la finalitat de que, de partida, tinguin les mateixes oportunitats, necessiten d'ajuda social. Aquí tenim doncs, un altre significat important de la igualtat: la igualtat d'oportunitats. Aquest seria un dret de segona generació. Podríem dir que els drets de primera generació són drets que tenim totes les persones i que el dret a la igualtat d'oportunitats és el que caldria tenir. El primer seria per "dret natural" i el segon, derivat de l'Estat de Dret.
Tots aquests conceptes són susceptibles d'interpretacions diverses, d'òptiques divergents o de posicions filosòfiques dicotòmiques. Sigui com sigui, l'Estat de dret, basat en la igualtat davant la Llei oblida diàriament aquest dret i tracta col.lectius sencers de ciutadans de forma diferent segons el seu origen (immigrants o no), segons la seva edat i forma d'ingressos (jubilats o no), etc...
Cal començar a moure's per a fer entendre a tothom que el liberalisme no és deixar sense pensió als jubilats o que és privatitzar tota la Seguretat Social. El liberalisme busca, en primer lloc, fer complir els drets. En aquest cas vol que, si cal ajudar, subvencionar o bonificar, ha de fer-se amb els ulls tapats, tal com es representa la Justícia. Medicaments de franc a les "persones" que tinguin determinats llindars de dificultat econòmica. No hi ha més. John Rawls ens recorda que una Llei és bona si compleix el principi del "Vel de la Ignorància": Quan una llei és adequada per a tots, independentment d'origen, sexe, religió, ideologia, edat, color de la pell... és una bona llei.
Seguirem parlant de drets...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
