"Tú Tries": tries regulació

És incomprensible la forma que tenen les Administracions públiques de solucionar els problemes. Quan uns turistes actuen de forma incívica, ja sigui fent soroll, escàndol, baralles o borratxeres, és a dir, molésties per als veïns, la solució sembla ser que no és la de fer complir la llei. Cada ciutat té una reglamentació específica sobre sorolls i ús de l'espai públic. Que aquesta regulació sigui millor o pitjor, no ens hi posem, però el que és cert és que la manca de compliment de la llei per la desídia, sovint, de qui l'ha de fer complir, és la condició necessària per a produir aquests incidents. Curiosament si els veïns es queixen d'aldarulls l'Ajuntament de Barcelona limita la concesió de llicència de pisos turístics. No cal més lleis: menys lleis són millors lleis si aquestes són clares. En les ciutats que no hi ha turistes però són sorolloses per festes, trànsit o enrenous, ¿Què es limitarà? Espanya és un dels països més sorollosos del món i, en canvi, no hi ha cap actuació rigorosa per a reduir aquesta "externalitat negativa" de viure en societats "festives". Tanmateix, si els que estimem el silenci fossim més cridaners, probablement les Administracions ens farien més cas i farien complir la llei.

També és simptomàtic comprovar que la violència sempre és més fructífera que el diàleg i el pacte voluntari. Si recordem el problema de Can Vies veiem que el resultat final és que els ocupes probablement es quedaran amb aquest espai públic, conculcant-se el dret de propietat i la sentència que un jujtat va decretar fa anys sobre aquest immoble i els veïns del barri hauran de suportar estoicament les festes eixordadores i populars dels qui ocupen i utilitzen propietats que no els pertanyen. En aquest cas, com que els veïns sembla que van fer costat als "okupes", el tema va derivar en diàlegs i trobades.

Hayek deia que el dret ens dóna llibertat i que la llei ens en treu. Espanya té més de 170.000 lleis en vigor, impossibles de complir en la seva majoria, i impossible el seu coneixement. Per altra banda, la inseguretat amb la que respondran les Administracions davant dels problemes no fa més que incrementar la incertesa i la desconfiança envers una societat ultra-administrada de forma ineficient i amb costos estratosfèrics.

La cantarella de l'estament burocràtic podria ser: "regulem, regulem, que alguna cosa en treurem". Amb la imparable intervenció política, s'obtindran més vots o més privilegis?

Aprovat l'Impost del Patrimoni Vital

Per fi s’ha aprovat la nova Llei de l’Impost de Patrimoni Vital. Feia molts anys que el poble esperava aquesta innovadora i progressista llei que ens iguala en la vida i en la mort. Ha costat molt i ha estat criticada per alguns sectors de la societat però sortosament el consens socialdemòcrata generalitzat a tota Euràbia ha aconseguit doblegar el residual liberalisme.

Aquest nou impost és encara molt més just que la resta de contribucions fiscals perquè, finalment, l’Estat benefactor ens proveeix d’una igualtat total. Fou un esforç mastodòntic arribar a la igualtat d’imatge i publicar el llistat legal de vestimentes, pentinats i perfums vigents (el conegut “Cànon Igualitari d’Aspecte Personal No Discriminatori). Ara tots en gaudim, però ningú hauria pensat que el progrés amb biofísica genètica ens permetés arribar a la homogeneïtzació absoluta.

L’I.P.V. o Impost Patrimonial Vital té per objectiu harmonitzar i vertebrar les diferències de termini de vida en tots els ciutadans d’Euràbia. El funcionament és senzill i controlat des del seu inici per l’Administració, circumstància que impossibilitat l’evasió fiscal-vital.

Tota persona, des del naixement, té un termini de vida genètic, que l’Impost en diu “Rendiment Vital Inicial”. A partir d’aquí, el RVI es compara amb la mitjana de vida establerta quinquenalment pel Ministeri de la Homogeneïtzació que en dades d’avui dia són 87 anys pels homes i 88 per les dones, amb una desviació acceptable de ±1 any (val a dir que amb les modificacions genètiques de fa uns anys ambdues tendeixen a igualar-se). La diferència obtinguda és la BVC o Base Vital a Compensar, és a dir, saldo deutor o creditor que el contribuent vital rebrà o aportarà a l’Administració. Com sabem, hi ha ciutadans que genèticament tenen una vida més llarga que la mitjana, i això és realment injust.

Però, ¿com redistribuir l’excedent de vida per als qui pateixen dèficit? L’Agència de Manipulació Genètica Tributària s’encarrega d’extreure, via inspecció genètica, aquests saldos, acumulant-los en el “Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals”. Posteriorment, i en un termini de 6 mesos, els ciutadans deficitaris seran cridats a l’Agència, per a equilibrar la mancança de supervivència genètica fins al límit de la mitjana establerta.

El grup de treball ha considerat que els contribuents excedents, és a dir, els súbdits amb riquesa genètica inicial, com a aportants de millora social, haurien de tenir certs incentius i a tal fi han incorporat en l’impost una sèrie de bonificacions que redueixen la base genètica a tributar. Per tenir ascendents i descendents a càrrec del contribuent, les deduccions poden arribar al 15%. Això els permet un fons de maniobra vital personal que, lliurement, podran destinar al seu ús propi (viure una mica més) o bé deixar-ho en herència. També existeix el cas de poder fer-ne donació voluntària. En aquests casos existeixen gravàmens: Impost d’Herència Vital i Impost de Donació Vital. Ambdues aportacions al fisc tenen tipus tributaris progressius segons l’escala aprovada anualment pel ministeri. Els impostos obtinguts en donació i herència incrementen el Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals, però un 0,75% va destinat a retribuir els funcionaris més aplicats també als membres del Consell Assessor de Genètica Vital. Un altre 1,25% queda reservat a ministres, ex-ministres i secretaris d’Estat.

Però ¿què passa amb els fets extraordinaris? L’accidentalitat, les malalties imprevistes i altres successos excepcionals poden modificar les expectitatives estatals de la base genètica. En aquests casos el contribuent difunt té dret al retorn de les aportacions vitals realitzades abans de la defunció anticipada. La devolució dels impostos vitals té la consideració d’herència a efectes fiscals, aplicant-se els tipus tributaris en vigor en la data de la defunció.

Un cop més, el nostre Estat-Benefactor, benevolent, millora el benestar social i fa un pas endavant per a aconseguir la igualtat absoluta, tants anys volguda i tants anys menyspreada per la secta liberal. Els amants de la llibertat s’han quedat amb un pam de nas i hem enterrat definitivament l’obsoleta llibertat individual.

Artur Nadal

1)Fa uns anys les persones que vivien més anys tenien “l’impost genètic de llarga durada”que gravava la seva “riquesa vital” però posteriorment els tribunals de la Justícia Total van considerar que, seguint les directrius morals de Kant, els subjectes passius de l’impost no tenien culpabilitat en el fet, però sí causalitat, i, a tal fi, calia eliminar aquest impost.

Les novetats tributàries a Catalunya

Els nostres governs tenen tanta cura dels seus ciutadans que no estalvien cap esforç a l'hora d'incrementar els impostos, taxes i tributs. Tot això ho fan, òbviament, per a la millora de la nostra qualitat de vida. Aquest és el cas dels nous tributs que la Generalitat de Catalunya ha creat amb l'ajut, constància i abnegació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Són coses de la democràcia i dels vots, la matemàtica implacable dels parlaments.

Les noves mesures impositives se centren en el medi ambient carregaran contra els que més el perjudiquen (diuen). Seran les nuclears que contribuiran més generosament a aconseguir els objectius de recaptació. Sembla evident que serem, com sempre, els usuaris de les energies, dels transport aeri i de qualsevol altra servei els que reduirem la nostra capacitat econòmica amb l'increment dels costos d'aquests serveis. Si ho afegim a l'allau d'increments del govern central direm que som uns dels col·lectius de contribuents més castigats del món. I que tenim a canvi? Enyoro la democràcia suïssa on qualsevol increment impositiu ha de ser aprovat en referèndum. Quina diferència!

Ens diuen també que l'emprenedoria és necessària i que cal donar suport a la innovació, a la creativitat i a les empreses. Això és contradictori amb la fal·lera impositiva que brolla diàriament dels governs. La Catalunya del futur no hauria de ser la Catalunya dels radars, de la prohibició dels cigarrets electrònics ni dels impostos generalitzats sinó la Catalunya de les persones, però sembla ser que la temptació tributària és un virus que s'estén de forma incontrolada. Seria bo recordar que sempre han existit recaptadors d'impostos, que sempre han servit al poder i que la relació endogàmica que han tingut entre ells no s'ha trencat mai. Fins i tot l'obscurantisme en el destí dels nostres diners és una característica de la nostrada pell de brau i dels països del sud d'Europa, per no parlar de la resta del món.

Tenim mala peça tributària al teler...

La dictadura de Gauss

Hem de reconèixer primerament la gran vàlua científica de Gauss per les seves aportacions a la meravellosa part de les matemàtiques anomenada estadística. Tanmateix, tal coneixement científic, en mans d’abnegats intervencionistes, ha sacralitzat el càlcul social, elevant-lo als altars d'una nova religió : la normalitat.

Des que naixem la pediatria ens informa de la distorsió individual. En els anys escolars som conscients de la desviació social o distància amb els altres, ja sigui de coneixements , de capacitat intel•lectual, de socialització, i d'un llarg etcètera d'indicadors . És la percepció de la diferència i la diferència no és desitjable. Tal càstig a la individualitat, que també patim com a pares, fills, educadors, treballadors o empresaris, no és més que una conseqüència de l'allunyament com a individus del concepte -sovint pervers- de la igualtat.

Per als liberals la igualtat és el requisit bàsic en un marc social de convivència. Aquesta igualtat liberal és jurídica i es pot definir com igualtat davant davant la Llei. D'aquí es deriva que la Llei és igual per a tots i que tots som iguals davant la Llei. Aquest principi elemental queda abominablement distorsionat quan és utilitzat com a homogeneïtzació social, és a dir, finalment tots hem de ser tots iguals. ¿Iguals en propietat? ¿Iguals en temps de vida? ¿Iguals en coneixements? ¿Iguals en pensament? . Aquesta és la igualtat dels col•lectivistes , el que Hayek definia com socialistes de tots els partits, i és la que està triomfant en aquesta societat . El regne de la igualtat - normalitat ha estat fonamentat científicament gràcies a Gauss. L'ús perversament maligne que es fa de l'insigne matemàtic condiciona la frustració de l'individu en sentir-se diferent o allunyat de l' adorat Déu de la Normalitat. Amb els anys, el victimitzat ciutadà que no ha estat inclòs en aquesta campana, acaba fanatitzant-se quan, per fi, entra en qualsevol de les mitjanes estadístiques que diàriament ens ofereixen els telenotícies. Vet aquí doncs el triomf de la igualtat final: sóc igual a la resta del món!

Les ciències socials avalen la seva cientificitat gràcies a aquest matemàtic. Si anem una mica més lluny diríem que no hi ha polític que no utilitzi una cocció manipulada de les seves fórmules per convèncer pseudo-científicament els seus votants de com marxa determinat aspecte social, polític o econòmic. Els noticiaris ens fuetegen diàriament amb noves corbes de normalitat obtingudes d’experts en tal o qual matèria. Serà doncs que hi ha una necessitat periodística de cercar en Gauss la notícia? Tinc la seguretat que aquesta funció de les matemàtiques la rebutjaria el mateix Gauss.

La conseqüència d'aquesta fal•làcia de la normalitat és la transformació del ciutadà individualitzat en el súbdit homogeni, igual i solidari . En el fons no és més que una llarga cadena de producció en la què alguns ens hi neguem a pertànyer. Des de Marc Aureli, la humanitat ha tingut personatges posicionats en els extrems de la corba que han transformat la societat, les normes i la ciència: no han estat grups, ni partits, ni associacions, ni tribus. Han estat alguns individus (filòsofs, científics, pensadors... ) que de manera individual, discrepant i disconforme han sembrat el canvi i el progrés .

Si Gauss aixequés el cap segur que renegaria de l'ús maliciós d'alguna de les seves fórmules i gràfiques.

Els liberals ni ens expliquem ni ens revoltem

En el darrer sopar-col•loqui “Llibertat a la fresca” un dels joves assistents va fer un parell de preguntes als ponents. La primera fou “Com li expliqueu a un aturat que cobra l’ajut de 400 euros que li convé ser liberal”?. Implacable pregunta però sense resposta. La segona: “Ens demaneu als joves que siguem emprenedors, que acceptem riscos i que hem de competir. Per quin motiu no es demana el mateix a funcionaris, pensionistes i treballadors amb antiguitats juràssiques? Podem competir amb els aferrats al sistema mitjançant privilegis de classe (antiguitats, sindicalisme, administració pública....)?”. La segona pregunta és també implacable i no té resposta. Bé, la resposta és lògicament arbitrària i esberla un dels principis elementals de les societats obertes, liberals i modernes: la igualtat de drets. Evidentment no se’ls demana ni als funcionaris, ni als treballadors fixos ni als pensionistes que assumeixin riscos perquè estan dins del sistema i, al cap i a la fi, aquest liberalisme light, ensucrat, de partit, no està per perdre vots o revoltar la immensa societat anomenada “insiders”. Ambdues preguntes formulades demostren que és del tot impossible que el liberalisme pugui obtenir algun tipus d’atenció entre la majoria de ciutadans que, d’una o altra manera, no estan ancorats en el sistema. Les persones que s’han de “buscar la vida” són “outsiders”. Traslladar als “outsiders” (aturats, joves o grans), gairebé entesos com a classe social, tota la problemàtica actual, incloent fins i tot la financera, la retributiva i la social, és penós i miserable per part d’una generació que ha procurat trobar comoditats pels seus, amb una gran incúria pels fills i néts i una enorme irresponsabilitat pels que no han sabut lligar-se al sistema. Recordem que el deute sobirà el pagaran les noves generacions. Les pensions les pagaran els nostres descendents, però ells no en rebran, o si més no, les que hi hagi seran minses. Els liberals som molt valents amb els que estan fora del sistema però no ens atrevim amb els que estan dins. Totes les reformes s’estenen als “outsiders”. Això és una flagrant injustícia perquè crea ciutadans de primera i ciutadans de segona. Demanar que els altres siguin liberals i emprenedors, és fàcil. Demanar-ho als “insiders”, és tot un repte que caldrà començar a a fer-ho si realment creiem en la igualtat.

La plaça Tahir i les violacions

L'eufòria demostrada per bona part del periodisme europeu de les "primaveres àrabs" ha esdevingut, com era d'esperar, una decepció per part d'alguns reporters i una certa perplexitat per part d'altres. El que ha demostrat l'evidència documental i sociològica dels països musulmans és que la "democràcia" no serveix sense que existeixi el que Locke va configurar com a societat lliure (segle XVII) o el que Popper descriu com a a "societat oberta". La democràcia és un sistema d'escollir els governs, o dit d'altra forma, un sistema d'acomiadar els governants que ho fan malament. La democràcia, com a sistema d'escollir el govern, funcionarà sempre en un sistema polític lliure, un model de societat liberal en la que existeixin uns drets individuals inalienables, tals com la Llibertat, la vida i la propietat -o la igualtat davant la Llei-. El reguitzell de drets descrits en els diversos manifests de la Internacional Liberal es poden resumir en els bàsics que el filòsof Locke ens explica. La manca de claredat en alguns conceptes sovint condiciona una informació tergiversada. Tornant a la plaça Tahir el que es demostra és que certes societats no tenen la tradició ni la necessitat de determinar ni defensar els drets de les persones perquè viuen en societats desiguals, ja sigui per religió o tradició. La democràcia ha de ser volguda per la ciutadania i la de ser complementària a un sistema social tolerant i obert. Les constitucions i cartes magnes, inicialment, van néixer per a limitar el poder del rei i dels governs. Avui dia, les constitucions determinen les obligacions dels ciutadans i les llibertats del poder, i contrasta amb la idea primària de control del poder i llibertat del ciutadà. Les violacions "massives" a dones occidentals indica, no només una societat desigual i antiga, sinó una concepció paleontològica de de la dona: la dona-objecte d'ús exclusiu del marit i la dona-escombraria occidental que reflecteix la perversió occidental. Òbviament alguns "experts" ens explicaran -justificaran- que aquests actes representen el rebuig al capitalisme occidental, tergiversats amb idees culturals diferents sobre els papers sexuals. Aquesta idea-plastilina, molt multicultural, no funciona quan les dones occidentals van de turisme a països musulmans i han d'estar alerta en mercats, aglomeracions i llocs farcits de gent en els que són grapejades de manera habitual. Caldrà veure si en el si de certes cultures i religions existeixen els mecanismes de defensa que Freud tan bé va detallar en la seva teoria psicoanalítica i que, de forma implacable segons els seguidors freudians, responen a la necessitat de reprimir el desig sexual, motor de tot. Deixant la psicoanàlisi de banda, esperem que alguna associació feminista ens expliqui això de les violacions grupals i les magrejades anònimes que han de patir les dones occidentals i les orientals assimilades a occident, en els dia a dia d'aquests països.

Corrupció, Llei i Responsabilitat

Mai la coneguda frase de Lord Acton ha estat de tanta actualitat: El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. L'espectacle de corrupteles diverses, espolis, furt i enganyifes comptables és ja excessiu i insuportable. A tal fi sembla que es planteja per a la seva solució les mesures de sempre: més lleis, és a dir, la temptació legislativa. Molts pensen (potser la majoria) que com més lleis tinguem millor societat compartirem, però la realitat no confirma aquesta hipòtesi.

Per a analitzar el problema hem de tornar a Lord Acton i als liberals clàssics: El poder és perillós. La "revolució" política dels drets individuals s'inicià al Regne Unit després de lluites religioses fratricides. Les primeres cartes de drets i les primeres "constitucions" tenien per objectiu limitar el poder del Rei i dels governs i evidenciar les llibertats personals intocables. Tanmateix, amb el temps, el poder va recuperant poc a poc el seu abast i avui dia les constitucions determinen tot allò que el poder pot fer, sovint amb l'afegitó justificatiu del "bé comú", limitant les llibertats dels ciutadans. La limitació de la llibertat, la intervenció i la capacitat legislativa de qualsevol administració, de la més petita a la més mastodòntica, són factors que condicionen part dels malbaratament dels cabals públics i de la corrupció.

Pel que fa al concepte actual de "transparència" entesa com la publicació de patrimonis i salaris de polítics, és totalment demagògic i conculca el dret de privacitat. Sovint oblidem els drets essencials. Sense anar més lluny el Cap (jutge) responsable de l'Oficina Anti-Frau deia avui mateix en una entrevista a la cadena "8 al dia" que tota persona pública ha d'estar sempre sota sospita. Un estat policial-totalitari el va tenir la República Democràtica d'Alemanya i no fou gens agradable. Si aquesta màxima funcionés, el mur de Berlín no hagués caigut...

Les persones som innocents fins que la Justícia demostri el contrari i això és del tot inalienable. Altrament tots hauríem de sospitar de tots els jutges perquè podrien caure en la prevaricació i el suborn, i així, ad finitum. Per tant el que cal, primerament, és tenir els controls necessaris, el conegut "check and balance" dels anglosaxons (contrapesos). Això no ha d'implicar més administració sinó una administració més eficient, controlada externament pels propis ciutadans, tal com trobem en el món anglosaxó en les associacions de contribuents. Publicar un salari determinat no evita la corrupció. La corrupció ve donada quan els ingressos dels partits estan limitats per llei i quan -desgraciadament- van a càrrec del pressupost públic. El diner públic ha de servir per temes importants, però no pas a subvencionar partits, sindicats, associacions o grups. Si volem participar en un partit o sindicat, pagarem la quota. Si aquesta organització no en té prou, caldrà que busquin més "clients" (militants, sindicalistes...) o bé incrementin preus, circumstància que apliquen la totalitat d'empreses arreu del món. Existeixen treballadors o directius dins de "El Corte Inglés" o a "Mercadona" que buiden les seves caixes?: Ho dubto perquè aquestes empreses -i la també la resta- tenen els seus controls que funcionen.

Quan un Ajuntament té capacitat de determinar quin sòl és urbanitzable i quin no, llavors les temptacions són elevades. La planificació urbanística ha omplert les butxaques de molta gent i ha incrementat els preus dels pisos en els darrers anys de forma espectacular, i aquest creixement atípic va esperonar les ànsies especulatives de molts i molts ciutadans. La regulació va enriquir Ajuntaments, constructors i promotors. Els primers van fer milers d'obres públiques inútils, i també algunes d'utilitat, però no van pensar ni el futur ni en el ciutadà. Els altres, avui dia, han presentat concurs de creditors. Conseqüentment, la limitació constant del que podem fer, amb infinitat de lleis noves, reglaments i ordenances, no ens fa millors sinó més ofegats i com que l'economia és una ciència social on les respostes humanes són subjectives, els resultats i conseqüències d'aquestes lleis són inesperades i sovint contraproduents.

Un altre factor, crec que molt important, és la jerarquia de valors i al concepte "responsabilitat". Podríem dir que els països del sud som més corruptes que els del centre i nord d'Europa. Una hipòtesi explicativa la trobaríem en la quantitat de pluja de cada país (a més aigua, més honestedat), o per la mitjana de temperatures (a més xafogor, més corrupció), però probablement ens equivocaríem. Una altra hipòtesi més plausible seria la del model de societat, no pas polític, sinó de posició: els països de tradició catòlica són més corruptes, més irresponsables que els protestants. Això podria explicar-se pel tàndem "llibertat-responsabilitat". En els pobles catòlics el ciutadà té tradició de súbdit, de ser dirigit, essent els seus governs i Estats més piramidals i des de l'eix Estat-Individu, l'Estat és superior a la persona perquè "té cura del ciutadà". En els països protestants se centra en la responsabilitat de la persona, assumint la relació amb el poder de forma directa, sense intermediaris (calvinisme i també tradició judaica) i essent l'Estat un igual al ciutadà.

Òbviament tenim mancança vitamínica dels conceptes clàssics de l'Estat de Dret. El comentari del Cap de l'Oficina Anti-frau és prou fefaent per veure que a Espanya les llibertats de les persones són un factor teòric que s'estudia en algunes escoles i universitats però que la vida real és "una altra història".

La transparència no és divulgar el sou d'alcaldes, regidors, diputats i senadors, sinó tenir accès a tot el que es mou per una Administració Pública. Per exemple, podem els tarragonins saber la despesa total de dietes pagades pel nostre Ajuntament? Podem accedir a les contractacions i adjudicacions avaluades i explicades? Podem informar-nos dels balanços i resultats de les Administracions en formats similars als de les empreses? Podem assabentar-nos dels resultats de les accions d'aquestes Administracions? Els resultats són les evidències (fets) que diran si els objectius s'han complert o no. Algú coneix les funcions i objectius de la majoria d'empreses públiques, semi-públiques, Administracions... I pel que fa als pressupostos: Algú pot saber en acabar l'exercici, quina és la part del pressupost executat?. El món real, tant empresarial com domèstic, es basa en els resultats finals no pas en el pressupostat inicialment. En el món estatal (tot) el que funciona és el pressupost i la manca de diner s'arregla amb més impostos i endeutament, és a dir, carregant al ciutadà i als seus descendents els passius generats per governs temporals que no garanteixen ni el pagament d'aquest deute ni s'exposen. És tan fàcil endeutar-se quan paguen els altres...

Al cap i a la fi no ens hem de plantejar si és millor el que és públic i com controlar-lo sinó, per començar, saber clarament "què ens fa falta". Després, saber amb qui i amb què comptem. Si fos així, Tarragona no estaria tan endeutada. Per cert, qualsevol empresa, per petita que sigui, té uns terminis en el lliurament de productes i serveis. L'Ajuntament en alguns casos no en té, o els té kafkians, o quan el té més competitius llavors el seu pagament pot ser comptat en temps jovià (de Júpiter).

Tenim el futur més negre que qualsevol dels forats que plaguen el nostre Univers.

Artur