El passat dia 6 de febrer es va fer la presentació de Llibergència a Tarragona. Llibergència aglutina als liberals de Convergència Democràtica de Catalunya. Llibergència es va constituir ara fa sis anys com a punt de trobada liberal de la Casa Gran del Catalanisme de Convergència Democràtica de Catalunya, sense vocació orgànica però amb voluntat d’anar influint en el si del partit a fi i efecte de que els plantejaments polítics tinguin presents les posicions liberals. Es tracta d’un nombrós grup de militants i simpatitzants de CDC vinculats al pensament liberal i que expressen el desig d’estudiar i aprofundir en els continguts polítics dels liberalisme clàssic per fer de CDC un partit obert, sòlid i ric ideològicament.
En un moment de la història del nostre país en què patim una forta crisi econòmica a nivell nacional i internacional sense precedents, des de LLibergència es reinvindica el pensament i l’acció liberals com a la millor garantia per aconseguir una societat lliure que ha de continuar creixent, generant prosperitat i creant ocupació.
En aquest acte es va comptar amb la presència del Sr. Antoni Fernàndez Teixidó, membre del Comitè Executiu de CDC, diputat del Parlament de Catalunya, President de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament i dirigent de Llibergència, qui explicà què és Llibergència, què representa i persegueix, i les persones que en formen part.
El Sr Fernàndez Teixidó va captivar l'audiència amb la seva coneguda oratòria i capacitat didàctica. La disertació fou seguida d'un interessant debat que va allargar el col·loqui fins a límits gairebé traumàtics per al personal encarregat de la logística del local.
L'esdeveniment fou presidit per president de CDC que va comprometre's a esperonar i donar suport a futurs debats d'idees en el si del partit a Tarragona.
dimarts, 7 de febrer del 2012
dimecres, 1 de febrer del 2012
Política i socialdemocràcia
Fa pocs dies la Sra Sáénz de Santamaría, vicepresidenta del govern, deia en una roda de premsa que el seu govern "faria allò que havia de fer". Aquest to paternalista i protector, tant ibèric, sembla genètic en la majoria dels espanyols. Un ciutadà anglosaxó es posaria les mans al cap, i també un nord-americà. La història d'Espanya és una fosca història de despotismes diversos, uns monàrquics i altres militars. Els espanyols tenim una història massa curta de democràcia i de societat liberal comparats amb els tradicionals britànics que del segle XVII ja van començar a batallar amb els drets individuals.
La Sra Sáenz de Santamaria, tal com el president Rajoy, tenen incorporada en el seu ADN no sols la història intervencionista i paternal, un arquetip dels que anomenava el psicoanalista Carl Gustav Jung, sinó també la seva deformació professional. La majoria d'aquest govern és estatista. Molts d'ells, alts funcionaris de l'Estat, han viscut entre oposicions, places de funcionari i partit polític. Per tant, el que han de salvar primerament és l'Estat i, curiosament, la forma de salvar-lo no ho és la democràtica, és a dir, aplicant un programa comentat, anunciat i explicat anteriorment, sinó fent "allò que cal fer". Estat de Dret? Algú sap què caram és l'Estat de Dret i la seguretat jurídica?.
Molts votants del PP, i també d'altres partits, han lliurat la seva papereta esperant que els polítics "facin el correcte", sense saber ni pensar què es pot fer o quin partit crec que farà el que jo penso que s'ha de fer. Aquest mateix raonament el trobem en la majoria de partits, independentment de la seva ideologia i tendència. Molts pensen que en política s'han de fer "coses per a la gent". Aquestes coses, tan se val quines siguin, són bones. El governant o és generós repartint subvencions o donant càrrecs o, en èpoques dures, "fa el més adequat per a la ciutadania", però sempre encaminat al "bé comú". Aquesta és la llavor, l'ADN de la socialdemocràcia, implantada en polítics de tota mena. És aquesta la raó per la qual els programes polítics no tenen cap mena de validesa ni credibilitat en el nostre país.
En els països anglosaxons no es permetria que al votant desconegués la voluntat del polític. Així també és impensable que un candidat a la presidència quedi escollit només per Consells o assemblees de partit. Els EEUU són un exemple de com de democràtica és la seva elecció i dels sacrificis que implica. Centenars de debats i centenars de temes a debatre. Contràriament a l'Espanya del segle XXI només es presenta un debat televisiu buit, pla i sense propostes.
Aquests són elements solvents per sortir de la crisi? Aquests són valors polítics positius? Aquest sistema esperona el pensament lliure del ciutadà, el dubte i el debat? Ara s'entén tot!
La Sra Sáenz de Santamaria, tal com el president Rajoy, tenen incorporada en el seu ADN no sols la història intervencionista i paternal, un arquetip dels que anomenava el psicoanalista Carl Gustav Jung, sinó també la seva deformació professional. La majoria d'aquest govern és estatista. Molts d'ells, alts funcionaris de l'Estat, han viscut entre oposicions, places de funcionari i partit polític. Per tant, el que han de salvar primerament és l'Estat i, curiosament, la forma de salvar-lo no ho és la democràtica, és a dir, aplicant un programa comentat, anunciat i explicat anteriorment, sinó fent "allò que cal fer". Estat de Dret? Algú sap què caram és l'Estat de Dret i la seguretat jurídica?.
Molts votants del PP, i també d'altres partits, han lliurat la seva papereta esperant que els polítics "facin el correcte", sense saber ni pensar què es pot fer o quin partit crec que farà el que jo penso que s'ha de fer. Aquest mateix raonament el trobem en la majoria de partits, independentment de la seva ideologia i tendència. Molts pensen que en política s'han de fer "coses per a la gent". Aquestes coses, tan se val quines siguin, són bones. El governant o és generós repartint subvencions o donant càrrecs o, en èpoques dures, "fa el més adequat per a la ciutadania", però sempre encaminat al "bé comú". Aquesta és la llavor, l'ADN de la socialdemocràcia, implantada en polítics de tota mena. És aquesta la raó per la qual els programes polítics no tenen cap mena de validesa ni credibilitat en el nostre país.
En els països anglosaxons no es permetria que al votant desconegués la voluntat del polític. Així també és impensable que un candidat a la presidència quedi escollit només per Consells o assemblees de partit. Els EEUU són un exemple de com de democràtica és la seva elecció i dels sacrificis que implica. Centenars de debats i centenars de temes a debatre. Contràriament a l'Espanya del segle XXI només es presenta un debat televisiu buit, pla i sense propostes.
Aquests són elements solvents per sortir de la crisi? Aquests són valors polítics positius? Aquest sistema esperona el pensament lliure del ciutadà, el dubte i el debat? Ara s'entén tot!
dissabte, 14 de gener del 2012
El món a l'inrevés
Les esquerres, fins ara, defensaven que calia incrementar impostos per a fer front a la crisi. Aquest augment en l'erari públic esdevindria finançament per a "polítiques laborals". Els partits liberals, i els liberals-conservadors, també deien en els seus programes que no era adient incrementar la pressió fiscal perquè això minvava la capacitat de generar recursos de les empreses, dificultant la contractació laboral i la reducció de l'atur.
Doncs a la pràctica, en el poc temps en el que s'ha produït el canvi de govern estatal, el gir copernicà ha estat convuls. El Sr Rajoy s'ha destapat amb un augment tributari tal com comentàvem en l'anterior article i el Sr Duran l'hi ha donat suport. Altrament, la resta de partits, la majoria dins del ventall anomenat "esquerres", ha rebutjat les seves propostes, incloent doncs aquest augment fiscal. Tant la manca de revocació de l'Impost del Patrimoni com l'increment el les taules d'IRPF castiguen als que més tenen (patrimoni) i als que més guanyen (renda), és a dir, llenguatge totalment esquerrà. Incomprensible el vot negatiu de les esquerres i també indesxifrable el suport i aprovació de l'esmentada legislació impositiva per part dels altres.
Reflexionant he arribat a dues possibles conclusions: O la dita de Grouxo Marx és una inefable eina ètica de gestió (si no li agraden els meus principis, en tinc d'altres) o bé el que es defensa amb dents i ungles és, precisament, l'estatisme recalcitrant. Si els que aproven més ingressos via tributació deien abans que això generava més crisis, entenc que ara els ha primat el sosteniment d'un Estat obès -del que viuen tots-, obviant la necessitat de perdre pes per millorar la salut. En canvi, els que deien que calia augmentar la tributació ara voten en contra de que s'incrementi. Haig de suposar que si aquest episodi parlamentari espanyol hagués passat en el segle XIX, l'insigne escriptor Lewis Carroll l'hagués inclòs en el seu fantàstic llibre "Alícia en el País de les Meravelles".
El que han perdut tots els d'aquesta votació és una cosa tan significativa i tan poc estimada com la credibilitat. Sense ella, ni els mercats, ni els ciutadans, ni la banca, ni res que es mogui sota la capa del sol, podrà tornar a confiar en els que, de forma tan barroera, ens representen. Potser cal que comencem a "auditar" polítics i votacions, tal com caldria que controléssim l'aplicació que fan ells mateixos dels nostres diners. Ens hem de preguntar: Què fan ells dels nostres diners, en què els inverteixen i per quin motiu? Què fan ells amb les nostres idees i què fan ells amb els nostres vots?
Si us plau, una mica d'honestedat i dignitat seria la millor inversió!
Doncs a la pràctica, en el poc temps en el que s'ha produït el canvi de govern estatal, el gir copernicà ha estat convuls. El Sr Rajoy s'ha destapat amb un augment tributari tal com comentàvem en l'anterior article i el Sr Duran l'hi ha donat suport. Altrament, la resta de partits, la majoria dins del ventall anomenat "esquerres", ha rebutjat les seves propostes, incloent doncs aquest augment fiscal. Tant la manca de revocació de l'Impost del Patrimoni com l'increment el les taules d'IRPF castiguen als que més tenen (patrimoni) i als que més guanyen (renda), és a dir, llenguatge totalment esquerrà. Incomprensible el vot negatiu de les esquerres i també indesxifrable el suport i aprovació de l'esmentada legislació impositiva per part dels altres.
Reflexionant he arribat a dues possibles conclusions: O la dita de Grouxo Marx és una inefable eina ètica de gestió (si no li agraden els meus principis, en tinc d'altres) o bé el que es defensa amb dents i ungles és, precisament, l'estatisme recalcitrant. Si els que aproven més ingressos via tributació deien abans que això generava més crisis, entenc que ara els ha primat el sosteniment d'un Estat obès -del que viuen tots-, obviant la necessitat de perdre pes per millorar la salut. En canvi, els que deien que calia augmentar la tributació ara voten en contra de que s'incrementi. Haig de suposar que si aquest episodi parlamentari espanyol hagués passat en el segle XIX, l'insigne escriptor Lewis Carroll l'hagués inclòs en el seu fantàstic llibre "Alícia en el País de les Meravelles".
El que han perdut tots els d'aquesta votació és una cosa tan significativa i tan poc estimada com la credibilitat. Sense ella, ni els mercats, ni els ciutadans, ni la banca, ni res que es mogui sota la capa del sol, podrà tornar a confiar en els que, de forma tan barroera, ens representen. Potser cal que comencem a "auditar" polítics i votacions, tal com caldria que controléssim l'aplicació que fan ells mateixos dels nostres diners. Ens hem de preguntar: Què fan ells dels nostres diners, en què els inverteixen i per quin motiu? Què fan ells amb les nostres idees i què fan ells amb els nostres vots?
Si us plau, una mica d'honestedat i dignitat seria la millor inversió!
dissabte, 31 de desembre del 2011
Rajoy: El gran engany
Després d'un silenci sepulcral des que va guanyar les eleccions i després d'haver muntat la campanya electoral amb el "baixarem impostos" primer i després amb el "no incrementarem impostos", el govern de Rajoy ha disparat el míssil tributari més sagnant de la història de la democràcia espanyola. Després d'això, algú tindrà la gosadia de dir que Rajoy és liberal, que el PP és liberal?
Fixem-nos, Europa reclama tres grans canvis en els eixos més significatius per a fer front a la crisi i l'atur: Primer, flexibilitzar el mercat laboral per a facilitar la contractació i reduir la faixa que representen els convenis. En segon lloc, la banca i, en tercer lloc, el mal anomenat "Estat del Benestar". Aquest Estat del Benestar, monstre assedegat de diner per sobreviure, malalt d'obesitat mòrbida financera, requeria mesures dràstiques i canvis estructurals per al seu aprimament. Doncs res de tot això.
La primera mesura de l'Executiu Popular és una mesura col·lectivista i en la línia socialista. En ares del suposat "bé comú", cal incrementar impostos per a reduir el dèficit. En lloc de suprimir el que és suprimible d'aquest Estat feixuc, Rajoy carrega en mans de les classes mitjanes i mitjanes altes (que no deixen de ser mitjanes) l'esforç fiscal per a mantenir la ineficiència burocràtica estatal. Les classes mitjanes no sortiran al carrer i l'allargament del subsidi d'atur de 400 euros farà que no es revoltin els aturats. Al cap i a la fi, mesures per una banda populistes (que paguin els "rics" o "sigueu solidaris per decret llei") i per altra, salvaguardar el benestar de l'Estat. El fet de no dir ni piu sobre l'impost de patrimoni, que subtilment va deixar el Rubalcaba, li va com a anell al dit.
Pel que fa a mesures per a incentivar l'economia, per a facilitar i esperonar als emprenedors, res de res. El que importa és quadrar un pressupost que, vist així, sacralitza encara més la necessitat de mantenir aquest estat tal com està. No s'ha parlat d'empreses públiques, de resultats i d'eficàcia.
Les constitucions i les primeres cartes magnes, és a dir, els principis polítics del liberalisme, de l'Estat liberal, venien a protegir els ciutadans de l'assedegament dels poderosos, de les lleugereses del rei, de l'Estat. Limitar el poder de l'Estat va ser l'arrel de la societat moderna. Contràriament, les constitucions d'avui dia protegeixen l'Estat, donant-los poders il·limitats: "En circumstàncies extraordinàries faré tot el contrari del que vaig dir" o "puc conculcar els drets de propietat en base al bé comú" o "si convé, els impostos seran retroactius, com el de Patrimoni".
Heus aquí un altre cop el sorgiment del despotisme il·lustrat o de l'estat feudal. És la temptació totalitària dels polítics o, en podríem dir, la temptació social-demòcrata de tots els que tenen en la vida pública la seva feina. On són els drets individuals? Cada dia més i més l'Estat fa el que vol, com vol i quan vol mentre que els ciutadans hem de demanar permís per tot perquè no podem fer res. Quan el benestar de l'Estat està per damunt de la justícia i dels drets de les persones, estem abocats a viure en un zoo polític, en una dictadura en la que moralment les decisions es prenen pel bé de tots. Nosaltres, els liberals, volem una societat del benestar on no es conculquin els drets individuals i on pugui planificar la meva vida sense patir per no saber quines lleis noves conculcaran encara més drets. Volem un Estat que faci només allò que li toca fer i res més, però que ho faci bé.
Fixem-nos, Europa reclama tres grans canvis en els eixos més significatius per a fer front a la crisi i l'atur: Primer, flexibilitzar el mercat laboral per a facilitar la contractació i reduir la faixa que representen els convenis. En segon lloc, la banca i, en tercer lloc, el mal anomenat "Estat del Benestar". Aquest Estat del Benestar, monstre assedegat de diner per sobreviure, malalt d'obesitat mòrbida financera, requeria mesures dràstiques i canvis estructurals per al seu aprimament. Doncs res de tot això.
La primera mesura de l'Executiu Popular és una mesura col·lectivista i en la línia socialista. En ares del suposat "bé comú", cal incrementar impostos per a reduir el dèficit. En lloc de suprimir el que és suprimible d'aquest Estat feixuc, Rajoy carrega en mans de les classes mitjanes i mitjanes altes (que no deixen de ser mitjanes) l'esforç fiscal per a mantenir la ineficiència burocràtica estatal. Les classes mitjanes no sortiran al carrer i l'allargament del subsidi d'atur de 400 euros farà que no es revoltin els aturats. Al cap i a la fi, mesures per una banda populistes (que paguin els "rics" o "sigueu solidaris per decret llei") i per altra, salvaguardar el benestar de l'Estat. El fet de no dir ni piu sobre l'impost de patrimoni, que subtilment va deixar el Rubalcaba, li va com a anell al dit.
Pel que fa a mesures per a incentivar l'economia, per a facilitar i esperonar als emprenedors, res de res. El que importa és quadrar un pressupost que, vist així, sacralitza encara més la necessitat de mantenir aquest estat tal com està. No s'ha parlat d'empreses públiques, de resultats i d'eficàcia.
Les constitucions i les primeres cartes magnes, és a dir, els principis polítics del liberalisme, de l'Estat liberal, venien a protegir els ciutadans de l'assedegament dels poderosos, de les lleugereses del rei, de l'Estat. Limitar el poder de l'Estat va ser l'arrel de la societat moderna. Contràriament, les constitucions d'avui dia protegeixen l'Estat, donant-los poders il·limitats: "En circumstàncies extraordinàries faré tot el contrari del que vaig dir" o "puc conculcar els drets de propietat en base al bé comú" o "si convé, els impostos seran retroactius, com el de Patrimoni".
Heus aquí un altre cop el sorgiment del despotisme il·lustrat o de l'estat feudal. És la temptació totalitària dels polítics o, en podríem dir, la temptació social-demòcrata de tots els que tenen en la vida pública la seva feina. On són els drets individuals? Cada dia més i més l'Estat fa el que vol, com vol i quan vol mentre que els ciutadans hem de demanar permís per tot perquè no podem fer res. Quan el benestar de l'Estat està per damunt de la justícia i dels drets de les persones, estem abocats a viure en un zoo polític, en una dictadura en la que moralment les decisions es prenen pel bé de tots. Nosaltres, els liberals, volem una societat del benestar on no es conculquin els drets individuals i on pugui planificar la meva vida sense patir per no saber quines lleis noves conculcaran encara més drets. Volem un Estat que faci només allò que li toca fer i res més, però que ho faci bé.
dilluns, 26 de desembre del 2011
La nova ordre d'horaris de discoteques
El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya ha aprovat una nova ordre d'horaris per a llocs d'oci (discoteques) en el que allarga el temps d'obertura fins a les cinc o les sis de la matinada i permet ampliar-los, si cal, en dates excepcionals.
Com a liberal podria alegrar-me per liberalitzar el sector però també com a liberal l'angoixa m'envaeix una vegada més. Bona part dels liberals pensem que cada establiment, sigui comerç o pub, hauria d'obrir i tancar lliurement, sempre i quan no provoqués molèsties als veïns. Però estem a Espanya i tots sabem què passa quan una discoteca tanca a les quatre o les cinc de la matinada: que durant tota la nit no podem dormir pel soroll i que en tancar la persiana la xerinola al carrer acaba impedint la darrera oportunitat de trobar-nos amb Morfeu. L'ordre públic, en aquests casos, sembla ser una reminiscència d'èpoques anteriors.
El conseller Puig ens ha explicat que degut a la importància del sector i el seu pes econòmic es fa imprescindible que la gent pugui tenir més temps de diversió. Veiem com, altre cop, la llei es modifica per a servir interessos personals o sectorials. La Llei hauria de servir perquè no es conculquessin drets personals. El dret a la vida (digui's descans en hores nocturnes) és prioritari. No existeix el dret a l'oci. Només existeix la llibertat personal i aquesta cal limitar-la quan traspassa la del proïsme. Conseqüentment l'ideal seria no legislar sobre horaris i deixar llibertat absoluta. Quan aquesta llibertat destorba els veïns, la policia actuaria. En societats avançades l'ètica ciutadana -empatia- fa que sigui innecessari el reclam de la policia. Tanmateix, això tan senzill és purament utòpic. Qui els parla viu damunt d'una discoteca i és del tot impossible que les nostres queixes tinguin resultats. Els governs, independentment de la seva tendència política, han obviat aquesta problemàtica i només els casos que, de forma costosa i llarga, han arribat al jutge, han estat premiats amb resolucions adients.
Per altra banda si volem una societat responsable i productiva per a sortir de la crisi i anar endavant, el model de disbauxa contínua no és, precisament, un element dinamitzador per al jovent i els no tan joves. Sembla que engrescar la gent a la gresca sigui el que ha de resoldre els problemes. Val a dir que després de les nits de garbuix, ballaruca, alcohol i escàndol el que ens queda, normalment, és un increment en la factura de la neteja de la ciutat. Probablement això no ho tenen en compte els nostres governants perquè estan enlluernats en "fer coses per a la gent", entre elles, incrementar la festa.
Curiosament el liberalisme sovint se l'identifica amb el capitalisme, però la identitat liberal està amb les persones i les seves llibertats. Heus aquí que l'Estat de Dret i el govern és qui ha de defensar les persones i la seva llibertat. En tot cas la llibertat de poder dormir per les nits és molt important, encara que no dóna vots ni és motiu sindical de vagues, però qui pateix aquesta tortura malviu i emmalalteix.
Quan el col·lectiu és abans de la persona és el primer pas per perdre la batalla de la llibertat.
Com a liberal podria alegrar-me per liberalitzar el sector però també com a liberal l'angoixa m'envaeix una vegada més. Bona part dels liberals pensem que cada establiment, sigui comerç o pub, hauria d'obrir i tancar lliurement, sempre i quan no provoqués molèsties als veïns. Però estem a Espanya i tots sabem què passa quan una discoteca tanca a les quatre o les cinc de la matinada: que durant tota la nit no podem dormir pel soroll i que en tancar la persiana la xerinola al carrer acaba impedint la darrera oportunitat de trobar-nos amb Morfeu. L'ordre públic, en aquests casos, sembla ser una reminiscència d'èpoques anteriors.
El conseller Puig ens ha explicat que degut a la importància del sector i el seu pes econòmic es fa imprescindible que la gent pugui tenir més temps de diversió. Veiem com, altre cop, la llei es modifica per a servir interessos personals o sectorials. La Llei hauria de servir perquè no es conculquessin drets personals. El dret a la vida (digui's descans en hores nocturnes) és prioritari. No existeix el dret a l'oci. Només existeix la llibertat personal i aquesta cal limitar-la quan traspassa la del proïsme. Conseqüentment l'ideal seria no legislar sobre horaris i deixar llibertat absoluta. Quan aquesta llibertat destorba els veïns, la policia actuaria. En societats avançades l'ètica ciutadana -empatia- fa que sigui innecessari el reclam de la policia. Tanmateix, això tan senzill és purament utòpic. Qui els parla viu damunt d'una discoteca i és del tot impossible que les nostres queixes tinguin resultats. Els governs, independentment de la seva tendència política, han obviat aquesta problemàtica i només els casos que, de forma costosa i llarga, han arribat al jutge, han estat premiats amb resolucions adients.
Per altra banda si volem una societat responsable i productiva per a sortir de la crisi i anar endavant, el model de disbauxa contínua no és, precisament, un element dinamitzador per al jovent i els no tan joves. Sembla que engrescar la gent a la gresca sigui el que ha de resoldre els problemes. Val a dir que després de les nits de garbuix, ballaruca, alcohol i escàndol el que ens queda, normalment, és un increment en la factura de la neteja de la ciutat. Probablement això no ho tenen en compte els nostres governants perquè estan enlluernats en "fer coses per a la gent", entre elles, incrementar la festa.
Curiosament el liberalisme sovint se l'identifica amb el capitalisme, però la identitat liberal està amb les persones i les seves llibertats. Heus aquí que l'Estat de Dret i el govern és qui ha de defensar les persones i la seva llibertat. En tot cas la llibertat de poder dormir per les nits és molt important, encara que no dóna vots ni és motiu sindical de vagues, però qui pateix aquesta tortura malviu i emmalalteix.
Quan el col·lectiu és abans de la persona és el primer pas per perdre la batalla de la llibertat.
diumenge, 18 de desembre del 2011
Publicitat totalitària?
La publicitat és una bona eina per a detectar els valors d'una societat. Ahir mateix vaig veure l'anunci d'una colònia on la noia protagonista deia "Quan veig una cosa que m'agrada, me la quedo". Llavors la noia salta a l'escenari on un grup de rock actua i s'abraona damunt del cantant i el captiva. Després ells dos surten abraçats i petonejant-se.
Heus aquí com els valors liberals, de respecte dels drets bàsics que són vida, llibertat i propietat queden conculcats subtilment en base a un nou valor que el podríem anomenar "agressivitat jovenívola". El jovent agafa el que vol, fa el que vol i per tant, voler és poder, independentment del proïsme, dels altres. Fixem-nos: quan es diu "m'agafo el que vull" estic dient que prenc (robatori o furt) el que vull, és a dir, conculco el dret de propietat d'altres i això és èticament correcte (bo). Com que en aquest cas el que vol és una persona, conculca el dret de llibertat de l'altre. És més, el noi cantant és purament un objecte de desig. Això, evidentment, gràcies a una colònia.
Entenc perfectament que la publicitat ha de recórrer als motius ocults de compra (enveja, petulància, paternalisme i dels els que els psicòlegs podrien escorcollar de la convulsa ànima humana), però aquest remolí d'afany d'obtenció de béns i persones reflecteix una societat amb valors erronis, amb una jerarquia ètica que s'ha allunyat totalment del respecte als drets de les persones, de la fugida del virtuosisme original dels pares del liberalisme del segle XVII. Locke i els liberals ancestrals van assentar les bases d'una societat que volia limitar el poder del rei, el poder estatal, i salvaguardar els drets individuals. Això no es pot oblidar i hem de lluitar i posar damunt la taula la subtil propaganda ètica-política que des dels governs, les organitzacions i els publicistes fan constantment. Aquí també hem d'afegir els periodistes que ens afalaguen diàriament amb dosis terapèutiques de la veritat absoluta, explicant-nos qui són els culpables de la crisi, què és bo i què és dolent...
La millor eina per a lluitar contra aquest esperit homogeneïtzador de pensament únic és la crítica, l'escepticisme i el coneixement. La ignorància, en tots els sentits, és l'aliat dels totalitarismes.
Heus aquí com els valors liberals, de respecte dels drets bàsics que són vida, llibertat i propietat queden conculcats subtilment en base a un nou valor que el podríem anomenar "agressivitat jovenívola". El jovent agafa el que vol, fa el que vol i per tant, voler és poder, independentment del proïsme, dels altres. Fixem-nos: quan es diu "m'agafo el que vull" estic dient que prenc (robatori o furt) el que vull, és a dir, conculco el dret de propietat d'altres i això és èticament correcte (bo). Com que en aquest cas el que vol és una persona, conculca el dret de llibertat de l'altre. És més, el noi cantant és purament un objecte de desig. Això, evidentment, gràcies a una colònia.
Entenc perfectament que la publicitat ha de recórrer als motius ocults de compra (enveja, petulància, paternalisme i dels els que els psicòlegs podrien escorcollar de la convulsa ànima humana), però aquest remolí d'afany d'obtenció de béns i persones reflecteix una societat amb valors erronis, amb una jerarquia ètica que s'ha allunyat totalment del respecte als drets de les persones, de la fugida del virtuosisme original dels pares del liberalisme del segle XVII. Locke i els liberals ancestrals van assentar les bases d'una societat que volia limitar el poder del rei, el poder estatal, i salvaguardar els drets individuals. Això no es pot oblidar i hem de lluitar i posar damunt la taula la subtil propaganda ètica-política que des dels governs, les organitzacions i els publicistes fan constantment. Aquí també hem d'afegir els periodistes que ens afalaguen diàriament amb dosis terapèutiques de la veritat absoluta, explicant-nos qui són els culpables de la crisi, què és bo i què és dolent...
La millor eina per a lluitar contra aquest esperit homogeneïtzador de pensament únic és la crítica, l'escepticisme i el coneixement. La ignorància, en tots els sentits, és l'aliat dels totalitarismes.
dilluns, 5 de desembre del 2011
Despeses dubtoses del Senat
Mica a mica anem entenent els motius pels quals Espanya ha malbaratat el diner dels seus ciutadans, arribant a la fallida tècnica de l’Estat. El degoteig diari de notícies relacionades amb la disbauxa en la política de despeses farà vessar el got de la paciència ciutadana.
La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?
Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.
La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.
Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.
Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.
La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?
Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.
La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.
Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.
Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
