UPD i falòrnies electoralistes

Són moltes les coses que podríem comentar sobre les eleccions. Jo, voldria, no obstant, fer èmfasi en l’aparició del nou partit Unión, Progreso y Democracia, amb Rosa Díez de cap visible i famosos com Savater o Boadella al darrere. UPD s’ha presentat arreu d’Espanya i ha tret un diputat a Madrid, que ocuparà la mateixa Rosa Díez. No crec que aquest partit tingui gaire futur (després explico per què) però de moment voldria comentar-ne uns quants aspectes que, des del meu modest punt de vista, no en demostren massa honestedat.

Upy D neix com un partit d’esquerres que considera el PSOE culpable o còmplice d’una excessiva descentralització d’Espanya. Ells parteixen de la idea que el model autonòmic és injust i reclama que la llengua castellana ha d’estar per damunt les altres i no pas ser “una més”. Això fomentaria, al seu parer, una suposada igualtat que ha estat el seu leit-motiv des del principi. Bé, és una reivindicació legítima: hi ha qui reivindica tot el contrari i és igualment legítim. Heus ací la seva llibertat de presentar-se, i la meva també de no votar-los. Fins aquí, cap problema.

El primer engany que ens han regalat és el de dir que han estat boicotejats i ignorats pels mitjans de comunicació. Els Ciutadans també afirmaven ostentar aquest honor. En realitat han tingut, a part dels avantdits intel.lectuals, un ventall de televisions, diaris i pàgines web de la seva corda que n’han detallat amb profusió qualsevol vicissitud (Telemadrid, Libertad Digital, Periodista Digital en són els exemples més preclars). A aquest engany se li suma la simpàtica facècia del “no hem tingut recursos”. Evidentment no han tingut ajuts públics, com tampoc n’han tingut el Partit Antitaurí, Lluita Internacionalista o qualsevol altre sense representació parlamentària, a priori igual de vàlids com a partits. I val a dir que em sembla malament aquest sistema: fomenta que els partits es perpetuin en el poder autofinanciant-se un cop ja són a dalt. Però és que encara és més còmic en el moment en què és evident que hi ha gent que facilita ajuts –crematístics - i sí que hi ha diners darrere. Però vaja, qui més qui menys tothom es queixa de la pressió mediàtica. És un recurs comprensible, com ho és donar la culpa a l’àrbitre.

També resulta bastant trist fer bandera del fet de portar escorta, com fa la Rosa Díez. No ha de ser agradable estar amenaçat, però aprofitar-se d’això amb arguments del tipus: “sí, però jo m’hi estic jugant la vida” (com li va dir a Maria Antonia Iglesias en un debat per la TV) és bastant miserable.

Una de les propostes estrella d’aquest partit és una reforma de la llei electoral perquè tothom sigui igual, ja que afirmen que els nacionalistes estan sobrerepresentats. I aquí cal obrir els ulls i anar alerta, perquè això ja no és una opinió més o menys respectable: és una mentida, i només cal paper i llapis (i una calculadora, si voleu) per a veure-ho. Aquí tenim un magnífic exemple de discurs demagògic, perquè és una mentida que la gent, a poc a poc, s’està creient i que constitueix una injúria matemàtica de cal Déu. El problema és que, de les altres mentides la gent se n’adona, però d’aquesta sembla que tothom n’està convençut. És cert que llei electoral perjudica clarament UPD, però vendre això com si fos la conseqüència dels presumptes xantatges dels nacionalistes és d’un populisme que fa venir vergonya aliena i que fa dubtar si realment són així de cínics o bé no en tenen ni idea de matemàtiques elementals.

El sistema electoral espanyol, segons mana la Constitució, funciona per demarcacions. S’estableixen 2 escons a cada demarcació més una quantitat proporcional al número d’habitants. Primera no-linealitat que no obstant es corregeix bastant (és cert que els vots dels barcelonins o madrilenys compten menys, però també és cert que són les úniques províncies on els partits petits poden aspirar a treure un escó). Aquest sistema beneficia clarament el PP i el PSOE, perquè partits petits com IU o UPyD es queden fora del pastís en la majoria de províncies. Sense comptar un segon factor, que és la fuga de vots cap als partits beneficiats pel tema del “vot útil”. Però aquí els partits nacionalistes ni hi entren ni hi surten. L’única que queda igual és CiU; i PNB i CC surten lleugerament beneficiats. Però substancialment els nacionalismes no en surten, globalment, beneficiats. Anem a fer un esbós de com quedaria la distribució de parlamentaris, amb els mateixos vots que aquestes proppassades eleccions, si hi hagués un sistema de circumscripció única (aplicant –hi la mateixa llei d'Hondt en el qual correspondria una persona/un vot, tal i com proposa Rosa Díez). Cal dir que no hem considerat ni efectes de tall (hem fet que tots els vots valguin igual, sense marginar els que siguin menys d’un cert tant per cent de marge). Tampoc hem considerat, en el cas d’ERC, els vots a València o Balears, que han anat a altres coalicions que no han tret escó.

PSOE: 161 CIU: 11 UPD: 4
PP: 147 PNV: 4 BNG: 3
IU: 14; ERC: 4 CC: 2

Com veiem, els partits nacionalistes, globalment, queden igual. De manera que el sistema un vot/persona (per aquells que no ho veiessin obvi) prima especialment a PP i PSOE. (Si algú vol la taula Excel amb què ho he calculat pot sol.licitar-ho a Marc). Si a més, els restéssim els “vots útils” que s’han fugat d’altres formacions -algunes de les quals, per cert, serien nacionalistes com sostenen els mateixos d’UPD en admetre vots nacionalistes al PSOE- encara canviaria encara més la cosa. Però això ja serien conjectures. Centrem-nos als fets.

L’única manera d’acabar amb els nacionalistes al Congrés és aplicar la llei d’Hont modificada, és a dir, considerar només els partits amb més d’un cert porcentatge (posem per cas un 3%). No faré el còmput de com quedaria un resultat global (és fàcil calcular-ho) , però el que és evident és que UPD es quedaria fora amb el seu 1,2 %. Què hem d’entendre, doncs? Que UPD proposa un sistema electoral en el que es queda fora? No li acabo de trobar sentit. Per això deia al principi que no li veig gaire futur com a partit.

Hi havia qui no trobava diferències entre Ciutadans i UPD. Sense fer explícita apologia dels primers, convé denunciar el greu problema de savoir faire dels segons. Han pres una leader coneguda, mediàtica: malauradament protegida per un escorta que li proporciona, tanmateix, una patent de cors en la seva empresa. Han defensat la Espanya unitària des d’on és més fàcil fer-ho a través d’una campanya de mitges veritats i, el que és pitjor, mentides descarades, que no beneficia en absolut la democràcia i contribueix a etiquetar i estigmatitzar partits. Que cadascú defensi el que vulgui, no és aquesta la qüestió, però si us plau, que ho faci des de la raó sense tractar d’estulta la ciutadania o intentar colar-li gols.

Marc1143632

Burocràcia feudal a la Generalitat

Tant la burocràcia com el feudalisme són formes polítiques i d'estructura social totalment incompatibles amb le liberalisme modern. Avui, amb ànim de denúncia, presento uns fets que denoten jerarquia, submissió i desigualtat, al temps que són una evidència de la incúria, del malbaratement i de la deixadesa amb la que la Generalitat cumpleix les seves funcions.

Ha arribat a les meves oïdes uns fets que, si bé mesurat de forma individual no té implicacions significatives, amb el conjunt de l'estructura burocràtica és tot un enrenou econòmic i de desigualtats:

En primer lloc m'assabento que tots els comandaments mitjans tenen portàtil, telèfon mòbil i targeta de crèdit per a despeses. Aquest malbaratament de recursos comença precisament per a concedir privilegis irracionals a molts funcionaris que, senzillament per jerarquia, ho poden aconseguir. És que tots els comandaments mitjans i superiors fan servir el portàtil i el mòbil les 24 hores del dia? Quants dinars i sopars amb la tieta, l'amant o la família han passat com a dietes de feina? S'enten ara perquè la Generalitat necessita més diners??? Faria una aposta poc agosarada: els portàtils són dels més cars del mercat, així també com els mòbils. A més, tinc la seguretat que la majoria de persones que ocupen els càrrecs amb prou feina saben obrir el word. Finalment, i anant sobre segur, podríem fer una classificació de guia Michelin només amb l'extracte de la visa d'aquests funcionaris.

Això, només de dispendi. Ara ve el tema "privilegi social". Les dietes estan estructurades en funció del lloc de treball. Per tant, i tornant a l'edat mitjana, el funcionari administratiu pelat només pot anar a hotel de dues estrelles. A mesura que puges de categoria, les estrelles van augmentant. Jo pensava que els que ara manen creien que totes les persones som iguals, si més no quan hem d'anar a dormir. Pel que es veu uns treballadors acrediten meritacions diferents, no sengons el seu treball, sinó per la seva posició social-laboral. Vaja, qui ho havia de dir d'un govern d'esquerres....

Finalment, i com a curiositat final, però no menys impotant, sembla ser que el cost (o dispendi, millor dit), de l'abomanible organisme autonòmic només en "croissants", talladets i similars com a complement de presentacions, reunions, comissions, i actes socials, és de 400.000 euros diaris. Sí, amb 10 dies volen 4 milions d'euros en "caterings", la xifra aterroritza!

Si us plau, declarem la guerra a Andorra o al Regne Unit i rendim-nos l'endemà!

L'adoctrinament constant de TV3

No segueixo els serials televisius i per tant l'exposició que faré està edificada en l'apreciació d'un bon amic el qual porta temps realitzant un estricte seguiment diari d'una de les sèries més conegudes de TV3, "El cor de la ciutat".


Aquesta sèrie, que alguns la qualificarien d'obra coral però que jo tendeixo a considerar-la, exagerant, de pseudo-pamflet, té en un dels seus personatges un "condensat" del políticament correcte. L'home en qüestió, presentat com un bon jan, com una "bona persona", gairebé com el "veí ideal", és a dir, una persona "guai", entèn i justifica perfectament els "okupes": Ell explica que, després de veure com està "el món", entèn aquests nois i també acaba veient la "bondat" i la justícia d'aquesta ocupació il·legal. Aquesta subtilesa goebeliana és típica dels guionistes de TV3. Recordo fa molt de temps, veient un episodi d'una altra sèrie que no recordo, un dels personatges, també cumplia els requisits exigits en el certificat del "políticament correcte": era d'origen magrebí, tenia afecció musulmana, era molt bona persona, el contractaven il·legalment constructors sense escrúpols i, a més, al fill li prenien l'entrepà en el pati de l'escola (clar, els fills dels explotadors eren també els que tractaven de forma racista al bon integrat).

Podríem parlar molt més d'aquesta visió tergiversada, partidista, maniquea, reduccionista i demagògica. Un company blocaire, anomenat "Truthdetector", reflecteix a la seva web molts més exemples de la manipulació (http://www.manipulaciotv3.blogspot.com/).

Alguns podreu afegir també altres adoctrinaments en la premsa, ràdio i televisió, ja sigui en empreses públiques com privades. Teòricament les empreses privades haurien de respondre als seus consells d'administració, que és com dir que responen als seus accionistes, però la veritat és que aquest "Estat-providència" del que som súbdits té els tentacles molt llargs, essent significatiu en les "subvencions encobertes" mitjançant suscripcions i també amb el control que pot fer en algunes empreses (Telefònica) en determinar els límits i pressupostos pressupostaris de publicitat. Tothom sap que un diari necessita publicitat i les grans empreses, els grans anunciants, són els que poden marcar el substracte ideològic de la premsa.

Sigui com sigui, d'una televisió pública esperem professionalitat. Els guionistes, alguns o molts d'ells amb el carnet del partit a la boca, no han estat mai en una obra ni han treballat de manobres ni han viscut en barris perifèrics. És tan fàcil ser políticament correcte vivint en urbanitzacions d'alt standing...

Més detritus derivats del "políticament correcte"

Podem llegir a La Vanguardia del dia 15/02/2008 que la Universitat Autònoma de Barcelona, sacrificant el poc que li quedava de dignitat científica i professionalitat docent, ha signat un conveni amb el Consell Islàmic de Catalunya i una associació cultural (en diuen cultural quan és purament religiosa), per a la formació d'Imams.

La notícia m'ha deixat bocabadat i deixarà esfereïts a tots els que, considerant-nos fills del liberalisme de Locke i seguidors, veiem astorats com una institució aconfesional, científica i que té per objectiu el coneixement, formarà imams, sheiks, califes, mulàs i ayatollahs a tort i a dret per a convertir els ciutadans a la nova fe.

Aquesta és una nova prova, una insultant, denigrant i vergonyant prova, de com pot arribar a ser de criminal allò que coneixem per "el políticament correcte", dogall que ara per ara està en mans de les esquerres però que fins i tot alguns liberals i conservadors li piquen l'ullet. Aquesta abominable pràctica és un torpede a la línia de flotació del més essencial en la nostra societat oberta i liberal: el coneixement ens fa lliures, el coneixement ens permet escollir i el coneixement és racional, mai religiós, imaginari i acrític. Les universitats, bressol dels dubte, font de crítica científica, han esperonat els canvis socials durant segles. L'humanisme fou seguit pel coneixement de l'astronomia i de les matemàtiques del segle XVII, passant pels empiristes britànics i els il.lustrats francesos. L'ensenyament públic va ser un pas més per a la formació de ciutadans lliures. Ara, en una societat del segle XXI, superades les pors medievals, la nigromància i la bruixeria, si més no a nivell gairebé generalitzat, la universitat es rebaixa de forma abominable i vomitiva a donar espai al sectarisme religiós, a la teocràcia integrista, al fonamentalisme.

A més de ser una acció antiliberal i antidemocràtica és pamfletaire: la U.A.B hagués signat un conveni amb un consell jueu o una associació de rabins? Segur que no. No seria políticament correcte!

la batalla política de l'intervencionisme

Estem davant d'una nova campanya electoral. Els polítics ja afilen els ganivets i estan preparant els missatges que es repetiran dia i nit en les properes setmanes. Em sobta veure que els dos partits majoritaris a Espanya, potser imbuïts per la llarga tradició keynesiana europea o potser per inèrcia o cinisme electoral, centren gran part de la seva campanya en l'intervencionisme més demagògic i populista que s'ha vist en els darrers anys. L'estil Chávez-Evo Morales està de moda, és fashion. Com a exemple diré que el Sr Rajoy intervendrà amb una reducció impositiva a les dones que treballen. La discriminació fiscal, ja sigui positiva o negativa, no és una de les mesures liberals per excel.lència, i el Sr Rajoy s'hi declara, de liberal. Per altra banda el patètic Zapatero, que és un guanyador nat quan es tracta de presentar programes que farien riure a "Jorge de Burgos", l'ínclit monjo de la famosa novel.la d'Umberto Eco "El Nom de la Rosa", ens demostra, amb el tema del retorn dels 400 euros, que la Llei de Murphy funciona sempre: Zapatero sempre és susceptible d'empitjorar.

Sense entrar en altres aspectes de la campanya, que n'hi hauria per "llogar-hi cadires", els dos exemples de programa denoten una manca de qualitat humana, intel.lectual i política digna d'anàlisi psiquiàtric. És penós veure com els uns i els altres disparen les seves armes, no solament carregades d'estultícia i demagògia, sinó amb una bona dosi d'ignorància

En fi, ens esperen setmanes curulles de mediocritat, alarmisme, insults i populisme. Després diran dels programes-escombreria....

Per cert, abans de tancar, voldria fer referència al consell de Maragall de votar en blanc (també ho ha fet Herribert Barrera). Tants anys de bona obediència al partit, potser no al cent per cent però prou fidel i submís, tants anys d'aguntar i defensar el socialisme, tants anys d'escapolir la punyalada per l'esquena, tants anys de baixar-se els pantalons.... I tot s'acaba fent-lo fora de la Generalitat, amb una mà al davant i una altre al darrera, és a dir, acomiadat amb una patada... Tant de sacrifici per a res: estripes el carnet i marxes.

L'escola dels nostres dies

El model actual d'escola, és a dir, aquell en que el ciutadà no pot triar escola però sí que ho pot fer el president de la Generalitat (i altres vaques sagrades de la política), és un model que presenta moltes escletxes. Per començar, el barri on s'ha nascut condiciona l'escola i l'institut on l'estudiant es desenvoluparà, no només com a alumne, sinó com a persona individual i social. Els creadors del nostre sistema, d'aquest artilugi formatiu (o de vegades deformatiu), parteixen del supòsit que, sense intervenció, existiria un gran desequilibri entre les escoles. Això no és impossible, però tampoc és una situació indesitjable, i veurem el perquè:

La política liberal del "xec escolar" que l'Artur Mas incloia en el seu programa electoral es basa en la competitivitat. Per a millorar cal esforçar-se i l'esforç didàctic es recompensa amb més alumnes, el que vol dir, més diners. Aquesta política que els detractors de la societat mercantilista la qualificarien de "capitalisme salvatge" faria dinamitzar les escoles. Les escoles que tinguessin més demanda serien les millors, el que implicaria més diners per al centre i més financiació. El xec escolar és una bona forma de deixar que els pares triïn l'educació i el centre, i que ho facin de la mateixa manera que decideixen el metge de capçalera, el dentista, el lampista, el paleta, el cotxe o la casa. Els pares tindran una quantitat de diner que podran fer servir com els plagui. Si volen una escola més cara, hauran d'afegir-hi diners. Això no està allunyat de res del que fem habitualment. Escollim aquells restaurants en els que la relació qualitat-preu és adient als nostres criteris. Els que no cumpleixen, deixen de tenir clients i llavors cal donar un cop de timó.

Per tant aquells centres on el professorat està més desvinculat de la seva feina, on el desinterès és el valor habitual i on la manca de motivació esdevé la primera causa de fracàs, aquells seran els primers que hauran de tapar les vies d'aigua amb rapidesa, canviant la forma de fer, modificant els objectius i el procés i, si s'escau, reciclant els seus professors i mestres.

L'ensenyament no té un problema de financiació, no té un problema de professionalitat del seus docents, no té un problema de recursos i estuctura: L'escola pateix de depressió. No és just que aquells que fan molt bé la seva feina tinguin una retribució millor dels que la fan bé? No és equitatiu pensar que els que fan bé la seva feina han de cobrar més diners que no pas els que la fan malament? Això que és tan normal acaba essent rebutjat: No és políticament correcte.

Un altre element causant dels problemes és la manca de suport legal i moral que tenen els docents. És incongruent que en una societat intervencionista com la nostra es legisli sobre gairebé tot i, curiosament, no existeixi cap reglament, decret, norma o llei que permeti al professor exercir l'autoritat. Quan no existeix un principi d'autoritat, sigui per admiració (és la veritable autoritat) o sigui formalment, l'escola acaba semblant un circ, un model caòtic.

Per acabar: els valors són necessaris. El "metropolitanisme", la "laïcitat", el "progrés", la "sotenibilitat", etc... són paraules buides. Cal estimar (no pas "imposar") els valors que ens fan occidentals tals com la tolerància, la democràcia, l'individualisme, l'aconfessinalitat (o laïcisme no fonamentalista), el sentit crític, la raó.... Les actituds no es comuniquen, es capten. Aquest és un axima de la comunicació humana (Watzlawick) i aplicable a l'ensenyament. El professor no ha de ser, no pot ser, un transmissor de coneixements. Llavors perd el seu paper de mestre. El professor ha de comunicar. Aquí discutiríem si és més o menys important el "què" comunicar o el "com" comunicar. Personalment crec que és més important el "com". Els continguts de l'ensenyament també són importants però cal no oblidar l'objectiu de l'escola: formar ciutadans lliures i crítics, cultes i respectuosos. La cultura no és un snobisme, és allò que ens forma, els continguts. El mestre, el professor, és el "com", és la comunicació, és el diàleg i l'admiració. Sense admiració no hi ha aprenentatge. Necessitem models.

De la tolerància

Tolerància és una paraula d’ús massa habitual entre els polítics d’avui dia i el seu desgast és proporcional a la quantitat de significats que se li apliquen. Podríem dir que és un valor que si bé en els nostres temps sembla formar part dels actius de l’esquerra europea –no realment però sí formalment-, el seu origen, defensa i aplicació pertanyen al liberalisme.

El primer en parlar de tolerància fou Locke que en el segle XVII va escriure la seva “Carta Sobre La Tolerància” després de ser testimoni de les guerres religioses del final del XVII. El texte pot semblar anacrònic però és realment revolucionari si ho centrem a l’òpca que va viure, és a dir, més de cent anys abans de la Revolució Francesa i en mig de fratricides i sanguinàries guerres religioses. Locke diu que: “Ningú pot ser pressionat per la força a renunciar a les seves opinions o a acceptar les opinions contràries a les pròpies” i també que “Tenen dret a la tolerància tots els principis pràctics, les opinions i les conviccions, per exemple, la convicció de poder educar els seus fills o de disposar dels seus béns, de creure que la polígamia o el divorci són legítims o il.legítims...” Per tant, ell és un innovador, ben bé un “insurgent” i “trangressor” amb paraules periodístiques actuals.

Segueix amb la tolerància el més liberal dels il.lustrats: Voltaire. El seu “Tractat Sobre la Tolerància” planteja ja un dels problemes d’avui dia: Hem de ser tolerants amb els intolerants? La resposta de Voltaire és diàfana: “Que els homes comencin per no ser fanàtics per merèixer la tolerància” i parlant de dogmes Voltaire afirma que “quants menys dogmes, menys disputes i quantes menys disputes, menys desgràcies”.

Finalment Karl Popper en el seu article “Tolerància i responsabilitat intel·lectual” comença recordant-nos que el manament de Moisés “No mataràs” conté gairebé tota l’ètica i que Schopenhauer desenvolupa la seva filosofia moral a partir d’aquesta premisa: “No facis mal a ningú i ajuda a tots sempre que puguis”. En la seva aportació Popper ens parla també de la intolerància i, seguint Voltaire, creu que no hem de ser tolerants amb els intolerants. Però també hi veu altres problemes que afecten la tolerància: “la insensatesa que porta els intel.lectuals a seguir l’última moda: "Els intel·lectuals han de deixar d’admirar i tolerar l’estil de paraules grans i fosques, paraules rimbombants i incomprensibles". Una responsabilitat que recau en els intel·lectuals és la d'haver divulgat i sacralitzat el relativisme, una filosofia que diu que totes les tesis són defensables intel·lectualment. El concepte de veritat perd el seu significat perquè si afirmem totes les teories (tesis i ideologies), és com no dir res. Ayn Rand també ho descriu en un dels articles ètics del seu llibre “La Virtud del Egoísmo”: el relativisme inocula el sentit crític impedint emetre judicis. Si tot es pot entendre i justificar existeix una grisor general i desapareix l’eix bondat-maldat.

Per a fer front al relativisme Popper ens recomana fer servir el “pluralisme crític” que consisteix en la “discusió racional de les teories i del seu examen crític”. Aquest sentit crític ve donat per la recerca constant de la veritat i anomena una sèrie de pensadors que fa segles van començar aquesta tradició, com serien Sòcrates, Erasme, Montaigne, Locke, Hume i Voltaire. Tots ells són escèptics, és a dir, persones que dubten de la veritat o que adopten opinions cíniques (del grec “indagar, buscar, reflexionar”).

De les línies anteriors obtenim les següents conclusions:

-Totes les opinions són lliures.
-Els fanàtics no tenen lloc en societats obertes.
-Els intel.lectuals tenen la responsabilitat de buscar la veritat mitjançant el sentit crític.