He rebut de l'amic elsalouenc, (http://elsalouencblogspot.com/) un meme. Haig de dir que ben bé no sé què és però provaré de respondre les preguntes:
1. Quan temps portes com a blocaire?
Uns tres mesos: vaig començar a finals de setembre de 2007
2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Navegant per internet.
3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament
Diàriament no en segueixo cap. Els de l'Oriol Vázquez, Josep de "El Salouenc", la "Parabòlica Virtual" de l'espiadimonis, el "Millorem Tarragona" de l'Àlex, la "Plataforma Liberal Catalanista", el blog del Quim i també l'Alejandro Popular són els que visito més sovint, però no diàriament.
4. Ets lector anònim d'algun bloc?
No, sempre m'identifico.
5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
Els propietaris dels blogs abans anomenats.
6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Mai surto de "marxa". Si de cas m'agrada sortir a sopar amb la meva família i sempre en restaurants poc sorollosos i tranquils. Per a mi la "marxa" és anar a un bon lloc on es pugui gaudir de jazz, especialment swing, cosa que se'm fa difícil trobar en aquestes contrades.
7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Acollint-me a la meva ideologia liberal no respondré. Afegeixo que la pregunta en sí mateixa és poc respectuosa i tolerant en suposar que tothom voldria passar una nit de bogeria sexual. També haig de dir que un dels valors poc "fashion" és la fidelitat, no només aplicable a les relacions matrimonials sinó també a la ideologia, als amics, a la família, als valors amb els que creus...
8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
Quan em vaig enamorar no existien els blogs. La meva enamorada no té blog i és la mateixa de la que em vaig enamorar quan no hi havien blogs. Anys després he quedat captivat per un gat que tampoc té blog.
9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Ni satisfet ni insatisfet. Tan sols escric coses que penso, així de senzill.
10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê
No sé pas que dir i aprofito per dir que no sé la finalitat d'aquestes preguntes. Però si ho haig de dir, passaré la patata calenta a l'espiadimonis i potser, pensant-ho bé, també a la Plataforma Liberal Catalanista.
diumenge, 23 de desembre del 2007
diumenge, 9 de desembre del 2007
Intervenir les mesquites?
En un article a l'Avui del nou director adjunt, el recent incorporat Toni Cruanyes, es recomana que a fi i efecte d'estalviar problemes futurs per xoc religiós, caldria ordenar i intervenir en el tema mesquites. Ens recorda que a Catalunya en els darrers anys han proliferat les mesquites, que ja en són més de 150, però pel que fa a les esglésies, les audiències estan per terra i només hi assisteix algun petit percentatge de la tercera edat.
A partir d'aquí el Sr Cruanyes, que ve del telenotícies de la Mònica Terribes i que ens ha demostrat ser un bon aliat dels palestins, a jutjar pel seu sentit anti-israelià, ens esperona a que l'administració, l'estat, és a dir, aquest ens totpoderós, controli el tema religiós. Què entèn Cruanyes per control? Doncs que les mesquietes les construeixi el propi estat i determini quins imans han de predicar-hi, estalviant-se d'aquesta forma el creixement de l'integrisme. Si no es fa així, els diners procedents de països rics i musulmans fan que el descontrol condicioni el fonamentalisme.
En principi cal deixar clar que el nostre estat és aconfessional. En segon lloc val a dir que cadascú ha de fer amb els seus diners allò que li convingui, sempre i quan respecti la legislació vigent. Si un grup de musulmans adquireix un terreny i hi construeix una mesquita, cap problema. Només cal demanar-los-hi allò que es demana a qualsevol ciutadà: que el sòl sigui urbanitzable, que tingui l'ús adient al lloc, tingui projecte, que cumpleixi mesures de seguretat, que sigui aprovat per l'administració, que pagui els seus impostos, etc... També hem de recordar que l'Agència Tributària s'ocupa de determinar el frau fiscal i curiosament quan existeixen inversions o moviments de diner sospitosos la Inspecció d'Hisenda n'ha de cercar l'origen. Sembla ser que de vegades els de l'agència es despisten i passen per alt casos com el de Marbella o com la financiació de mesquites. També l'Audiència Nacional treballa i va treballar feixugament per detectar la xarxa d'Herrikotavernes com a empreses d'ETA però sembla més mandrosa quan es tracta de buscar terrorisme musulmà. El terrorisme islamista té més bona consideració que l'etarra i potser això influeix.
El Sr Cruanyes, professional de TV3 i com a tal bon alumne de la millor universitat de la manipulació informativa que és la Corporació Catalana de Ràdio i Tv amb els socialistes, ens explica que que la intervenció en tots els sentits ens farà més feliços. El novell director adjunt de l'Avui pensa en una societat utòpica i meravellosa, igualitària i "guai" on els imans i les mesquites estarien controlades pel Sr Tresserres o pel Juan Ferran, o fins i tot pel propi Carod.
Les mesquites només s'han de controlar si són sospitoses de delicte, tal com ho fa l'estat si un ciutadà eludeix impostos o realitza operacions i transaccions no permeses. Finalment afegeixo que l'allau de mesquites ve donat per un altre problema greu: la immigració. Entre el país acollidor i l'immigrant hauria d'existir un contracte. Els contractes regulen les relacions entre les persones. En el moment que uns individus accedeixen a un model de societat oberta i tolerant han de cumplir uns requisits, tal com passa en qualsevol contracte: els contractants sacrifiquen part del seu interès per a obtenir guanys o beneficis. Si els immigrants obtenen d'una societat oberta com la nostra beneficis econòmics, salut, benestar i futur, ells han d'aportar "alguna cosa" i la més coherent hauria de ser un compromís d'acceptació dels principis bàsics de la societat liberal, de l'estat de dret. El seu incumpliment hauria de ser sancionat amb l'expulsió. Menys lleis són millors lleis. Amb el cumpliment d'una llei molt senzilla com aquesta ens estalviaríem tot un exèrcit de comissions polítiques, funcionaris, caps de negociat i consells assessors per a la gestió de la religió que, curiosament, la constitució no ho responsabilitza a l'estat.
A partir d'aquí el Sr Cruanyes, que ve del telenotícies de la Mònica Terribes i que ens ha demostrat ser un bon aliat dels palestins, a jutjar pel seu sentit anti-israelià, ens esperona a que l'administració, l'estat, és a dir, aquest ens totpoderós, controli el tema religiós. Què entèn Cruanyes per control? Doncs que les mesquietes les construeixi el propi estat i determini quins imans han de predicar-hi, estalviant-se d'aquesta forma el creixement de l'integrisme. Si no es fa així, els diners procedents de països rics i musulmans fan que el descontrol condicioni el fonamentalisme.
En principi cal deixar clar que el nostre estat és aconfessional. En segon lloc val a dir que cadascú ha de fer amb els seus diners allò que li convingui, sempre i quan respecti la legislació vigent. Si un grup de musulmans adquireix un terreny i hi construeix una mesquita, cap problema. Només cal demanar-los-hi allò que es demana a qualsevol ciutadà: que el sòl sigui urbanitzable, que tingui l'ús adient al lloc, tingui projecte, que cumpleixi mesures de seguretat, que sigui aprovat per l'administració, que pagui els seus impostos, etc... També hem de recordar que l'Agència Tributària s'ocupa de determinar el frau fiscal i curiosament quan existeixen inversions o moviments de diner sospitosos la Inspecció d'Hisenda n'ha de cercar l'origen. Sembla ser que de vegades els de l'agència es despisten i passen per alt casos com el de Marbella o com la financiació de mesquites. També l'Audiència Nacional treballa i va treballar feixugament per detectar la xarxa d'Herrikotavernes com a empreses d'ETA però sembla més mandrosa quan es tracta de buscar terrorisme musulmà. El terrorisme islamista té més bona consideració que l'etarra i potser això influeix.
El Sr Cruanyes, professional de TV3 i com a tal bon alumne de la millor universitat de la manipulació informativa que és la Corporació Catalana de Ràdio i Tv amb els socialistes, ens explica que que la intervenció en tots els sentits ens farà més feliços. El novell director adjunt de l'Avui pensa en una societat utòpica i meravellosa, igualitària i "guai" on els imans i les mesquites estarien controlades pel Sr Tresserres o pel Juan Ferran, o fins i tot pel propi Carod.
Les mesquites només s'han de controlar si són sospitoses de delicte, tal com ho fa l'estat si un ciutadà eludeix impostos o realitza operacions i transaccions no permeses. Finalment afegeixo que l'allau de mesquites ve donat per un altre problema greu: la immigració. Entre el país acollidor i l'immigrant hauria d'existir un contracte. Els contractes regulen les relacions entre les persones. En el moment que uns individus accedeixen a un model de societat oberta i tolerant han de cumplir uns requisits, tal com passa en qualsevol contracte: els contractants sacrifiquen part del seu interès per a obtenir guanys o beneficis. Si els immigrants obtenen d'una societat oberta com la nostra beneficis econòmics, salut, benestar i futur, ells han d'aportar "alguna cosa" i la més coherent hauria de ser un compromís d'acceptació dels principis bàsics de la societat liberal, de l'estat de dret. El seu incumpliment hauria de ser sancionat amb l'expulsió. Menys lleis són millors lleis. Amb el cumpliment d'una llei molt senzilla com aquesta ens estalviaríem tot un exèrcit de comissions polítiques, funcionaris, caps de negociat i consells assessors per a la gestió de la religió que, curiosament, la constitució no ho responsabilitza a l'estat.
divendres, 7 de desembre del 2007
Som tots iguals davant la llei?
Heus aquí un dels temes més contradictoris i polèmics que existeixen quan parlem de drets. Per començar hem de dir que el sentit d'igualtat davant la llei ve de molt lluny.
Per una banda tenim el liberalisme britànic, centrat en l'utilitarisme i després el "iusnaturalisme" de la Il.lustració. El socialisme, inspirat també en certs ideals utòpics de la Revolució Francesa, la famosa "egalité", va decidir que les persones, quan siguem totes iguals, amb l'estat com a únic gestor dels mitjans de producció, seríem felices. Aquest concepte, al meu criteri totalment erroni, ha influenciat i "contaminat" tot el socialisme actual i la socialdemocràcia.
Contràriament, la idea d'igualtat reflectida en la majoria dels liberals utilitaristes ve a ser una igualtat de partida per a, finalment, arribar a ser diferents: hem de tenir les mateixes condicions de sortida però cadascú ha d'arribar segons les seves capacitats. Aquesta igualtat "inicial" és també la igualtat "davant la llei".
Ara, anem a la nostrada Ibèria, pàtria d'incongruències i paradoxes. En aquí, que diuen els barcelonins, sembla que manen aquells que volen que siguem tots iguals, que, sortint de la carrera per la vida en les mateixes i suposades condicions, arribem a la mateixa meta personal, a ser com el veí. Aquesta igualtat absoluta, industrialitzada i amanida amb el condiment inefable del "políticament correcte" és contradictori amb la desigualtat manifesta que patim molts ciutadans: per exemple, el company Espiadimonis de la Parabòlica Virtual (http://espiadimonis.blogspot.com) ens parla de l'impost de successions, com a referent impresentable de diferències molt importants en les quanties impositives que hem de pagar els catalans quan transmetem uns béns als fills o a qui volguem. Recordo que a Madrid, La Rioja o València el cost és un 95% inferior, és a dir, testimonial.
En un altre ordre de coses resulta que gairebé la majoria de partits, en el moment que s'acosten les eleccions, comencen els repartiments de diners, de privilegis o d'exempcions tributàries per a col.lectius que cumpleixen certes condicions. Trobo bé que existeixin ajuts sempre i quan siguin per a igualar-nos en les "condicions de sortida", però és nefast que es distribueixin prerrogatives i immunitats fiscals per servir incondicionalment al "políticament correcte".
Un dels trams socials més sacralitzats és el de les dones amb fills petits i un dels trams més oblidats per tota la classe política és la dels jubilats que cumpleixen la condició de viduïtat, i especialment, ara sí, per les dones. També els que practiquen ritus ancestrals i tribals diferents als nostres tenen certa tirada entre els polítics, per allò del progressisme i la modernitat.
Per finalitzar apunto que n'està farcit el territori polític de mesures fetes o programes electorals per posar en pràctica que divideixin, segreguin o diferenciïn o triïn els ciutadans en funció de certes condicions, les qual són sotmeses a ajuts i bonificacions diverses, és a dir, a desigualtats patents segons la valoració política de la característica en qüestió.
Em ve ara a la memòria el repartiment d'audífons del nostre president Montilla. Potser que enlloc de donar audífons es regulessin (ara sí que cal intervenir) els decibelis en ciutats, bars i discoteques perquè els veïns, que som també ciutadans, no haguem de pidolar a l'estat, a l'omnipotent estat, un audífon per culpa de viure damunt d'un bar "guai".
Per una banda tenim el liberalisme britànic, centrat en l'utilitarisme i després el "iusnaturalisme" de la Il.lustració. El socialisme, inspirat també en certs ideals utòpics de la Revolució Francesa, la famosa "egalité", va decidir que les persones, quan siguem totes iguals, amb l'estat com a únic gestor dels mitjans de producció, seríem felices. Aquest concepte, al meu criteri totalment erroni, ha influenciat i "contaminat" tot el socialisme actual i la socialdemocràcia.
Contràriament, la idea d'igualtat reflectida en la majoria dels liberals utilitaristes ve a ser una igualtat de partida per a, finalment, arribar a ser diferents: hem de tenir les mateixes condicions de sortida però cadascú ha d'arribar segons les seves capacitats. Aquesta igualtat "inicial" és també la igualtat "davant la llei".
Ara, anem a la nostrada Ibèria, pàtria d'incongruències i paradoxes. En aquí, que diuen els barcelonins, sembla que manen aquells que volen que siguem tots iguals, que, sortint de la carrera per la vida en les mateixes i suposades condicions, arribem a la mateixa meta personal, a ser com el veí. Aquesta igualtat absoluta, industrialitzada i amanida amb el condiment inefable del "políticament correcte" és contradictori amb la desigualtat manifesta que patim molts ciutadans: per exemple, el company Espiadimonis de la Parabòlica Virtual (http://espiadimonis.blogspot.com) ens parla de l'impost de successions, com a referent impresentable de diferències molt importants en les quanties impositives que hem de pagar els catalans quan transmetem uns béns als fills o a qui volguem. Recordo que a Madrid, La Rioja o València el cost és un 95% inferior, és a dir, testimonial.
En un altre ordre de coses resulta que gairebé la majoria de partits, en el moment que s'acosten les eleccions, comencen els repartiments de diners, de privilegis o d'exempcions tributàries per a col.lectius que cumpleixen certes condicions. Trobo bé que existeixin ajuts sempre i quan siguin per a igualar-nos en les "condicions de sortida", però és nefast que es distribueixin prerrogatives i immunitats fiscals per servir incondicionalment al "políticament correcte".
Un dels trams socials més sacralitzats és el de les dones amb fills petits i un dels trams més oblidats per tota la classe política és la dels jubilats que cumpleixen la condició de viduïtat, i especialment, ara sí, per les dones. També els que practiquen ritus ancestrals i tribals diferents als nostres tenen certa tirada entre els polítics, per allò del progressisme i la modernitat.
Per finalitzar apunto que n'està farcit el territori polític de mesures fetes o programes electorals per posar en pràctica que divideixin, segreguin o diferenciïn o triïn els ciutadans en funció de certes condicions, les qual són sotmeses a ajuts i bonificacions diverses, és a dir, a desigualtats patents segons la valoració política de la característica en qüestió.
Em ve ara a la memòria el repartiment d'audífons del nostre president Montilla. Potser que enlloc de donar audífons es regulessin (ara sí que cal intervenir) els decibelis en ciutats, bars i discoteques perquè els veïns, que som també ciutadans, no haguem de pidolar a l'estat, a l'omnipotent estat, un audífon per culpa de viure damunt d'un bar "guai".
divendres, 23 de novembre del 2007
de laicismes "pijo-progres"
Veient el telenotícies de TV3 d'avui, m'ha sobtat una una informació molt interessant referent a les religions: S'ha organitzat una trobada o jornada d'acudits "religiosos". El motiu sembla ser que és per divulgar la idea de que les religions no són tan estrictes com diuen alguns i que la tolerància té això, que tots podem fer bromes de Jesucrist, de Buda i de Mahoma.
Resto astorat en veure aquest món de cotó celestial, ple de bonisme i filantropia, un món de religions "guais". El que em sembla molt patètic és la necessitat que té TV3, o encara diré més, la necessitat obsessiva de molts periodistes en manipular-nos de forma tan barroera. El primer indicador de manipulació és que la trobada va passar fa uns dies, però els cuiners de TV3, els gurús de "com ha de ser el món", han considerat que avui no tenien prou carn per al menú i han cuinat això. La segona és que el càmera, i de retruc el realitzador, ens ha sorprès amb una panoràmica de la sala: el percentatge d'ocupació era del 7% (o similar). Semblava una missa vespertina d'entre setmana, és a dir, 17 persones en una sala de 400 persones de cabuda. La maligna intenció manipuladora ve precisament de la voluntat de fer-nos combregar amb rodes de molins, de donar-nos com a notícia aquesta trobada. Com diu el meu fill, a casa, per Nadal, som més gent.
Seguint amb aquest laicisme de pa sucat amb oli i amb el pijo-progressisme que rebutja el que fa olor de cristià i abraça compulsivament qualsevol litúrgia contrastadament contrària, trobem una segona notícia significativa. En aquest cas fou el mai prou lloat Carod-Rovira, el més oportunista entre els oportunistes, el "màgic Andreu" de les ideologies, el més gran malabarista de la política. Doncs bé, el Sr Carod ens anuncia una "llei innovadora" del Parlament de Catalunya, la més "progre" de les lleis progres que s'han fet en aquest país i en Europa, la més republicana de totes: la llei que obliga als Ajuntaments a donar espai municipal, llocs de culte, a religions, sectes i similars que ho sol.licitin.
A partir d'ara, amb els meus diners, els diners vinents dels impostos que paguem entre tots, farem feliços a les creences, sovint irracionals, antidemocràtiques, tribals, ancestrals i petrificadament antigues o mediavals, que la humanitat ha desgranat en el curs de la història. La llei, que no he llegit i que en tinc coneixement exclussivament de forma radiofònica i periodística, em sembla una de les estupideses humanes més importants des de la Il.lustració.
Quina modernitat aquest invent d'ERC! Que "super-guai" que l'ajuntament hagi de donar suport a les mesquites, pagodes, sinagogues i temples, que els busqui espai, terreny o lloc per a resar. Apunto a ERC com a autora d'aquest gran nyap perquè crec que els "assumptes religiosos", en aquest repartiment del pastís polític català, va caure als republicans.
Si per una banda es demana que l'Església Catòlica no rebi diners públics, per l'altra farem tot el possible per a concretar llocs d'apologia de la diferència d'ànimes, d'apologia de la tribalitat i el fanatisme i, possiblement, d'apologia indirecta del terrorisme. Això darrer causarà algun estirabot mental i anímic en algunes persones, però és el que hi ha.
Finalment, i com a mostra del que ens pot portar aquesta tendència a afavorir tot allò que ens sembla "poc occidental" la trobem en una barriada de Tarragona. Una família nigeriana, en un "acte multicultural tribal" tan típic de les seves societats, va circumcidà el fill de pocs dies que havia nascut. La conseqüència va ser la mort del nadó en haver-se dessagnat. Ja sé que els defensors de la multculturalitat em surtiran amb allò del llibre de Dan Brown i el "Codi da Vinci" sobre l'Opus Dei i més coses, però el fet és una prova evident que, alguns cops, l'estimació obssessiva i neuròtica pel que és "diferent", "antic" i "guai" (sembla que alguns ho consideren modern) porta la degradació i la mort.
Resto astorat en veure aquest món de cotó celestial, ple de bonisme i filantropia, un món de religions "guais". El que em sembla molt patètic és la necessitat que té TV3, o encara diré més, la necessitat obsessiva de molts periodistes en manipular-nos de forma tan barroera. El primer indicador de manipulació és que la trobada va passar fa uns dies, però els cuiners de TV3, els gurús de "com ha de ser el món", han considerat que avui no tenien prou carn per al menú i han cuinat això. La segona és que el càmera, i de retruc el realitzador, ens ha sorprès amb una panoràmica de la sala: el percentatge d'ocupació era del 7% (o similar). Semblava una missa vespertina d'entre setmana, és a dir, 17 persones en una sala de 400 persones de cabuda. La maligna intenció manipuladora ve precisament de la voluntat de fer-nos combregar amb rodes de molins, de donar-nos com a notícia aquesta trobada. Com diu el meu fill, a casa, per Nadal, som més gent.
Seguint amb aquest laicisme de pa sucat amb oli i amb el pijo-progressisme que rebutja el que fa olor de cristià i abraça compulsivament qualsevol litúrgia contrastadament contrària, trobem una segona notícia significativa. En aquest cas fou el mai prou lloat Carod-Rovira, el més oportunista entre els oportunistes, el "màgic Andreu" de les ideologies, el més gran malabarista de la política. Doncs bé, el Sr Carod ens anuncia una "llei innovadora" del Parlament de Catalunya, la més "progre" de les lleis progres que s'han fet en aquest país i en Europa, la més republicana de totes: la llei que obliga als Ajuntaments a donar espai municipal, llocs de culte, a religions, sectes i similars que ho sol.licitin.
A partir d'ara, amb els meus diners, els diners vinents dels impostos que paguem entre tots, farem feliços a les creences, sovint irracionals, antidemocràtiques, tribals, ancestrals i petrificadament antigues o mediavals, que la humanitat ha desgranat en el curs de la història. La llei, que no he llegit i que en tinc coneixement exclussivament de forma radiofònica i periodística, em sembla una de les estupideses humanes més importants des de la Il.lustració.
Quina modernitat aquest invent d'ERC! Que "super-guai" que l'ajuntament hagi de donar suport a les mesquites, pagodes, sinagogues i temples, que els busqui espai, terreny o lloc per a resar. Apunto a ERC com a autora d'aquest gran nyap perquè crec que els "assumptes religiosos", en aquest repartiment del pastís polític català, va caure als republicans.
Si per una banda es demana que l'Església Catòlica no rebi diners públics, per l'altra farem tot el possible per a concretar llocs d'apologia de la diferència d'ànimes, d'apologia de la tribalitat i el fanatisme i, possiblement, d'apologia indirecta del terrorisme. Això darrer causarà algun estirabot mental i anímic en algunes persones, però és el que hi ha.
Finalment, i com a mostra del que ens pot portar aquesta tendència a afavorir tot allò que ens sembla "poc occidental" la trobem en una barriada de Tarragona. Una família nigeriana, en un "acte multicultural tribal" tan típic de les seves societats, va circumcidà el fill de pocs dies que havia nascut. La conseqüència va ser la mort del nadó en haver-se dessagnat. Ja sé que els defensors de la multculturalitat em surtiran amb allò del llibre de Dan Brown i el "Codi da Vinci" sobre l'Opus Dei i més coses, però el fet és una prova evident que, alguns cops, l'estimació obssessiva i neuròtica pel que és "diferent", "antic" i "guai" (sembla que alguns ho consideren modern) porta la degradació i la mort.
diumenge, 11 de novembre del 2007
L'aplicació de la llei segons la Mayol
Llegeixo astorat a l'Avui del passat dia 9 de novembre que degut al partit de Champions tota una allau de seguidors fanatitzats i alcoholitzats van fer destrosses de diversa consideració en espais públics, van embrutar la ciutat i van arribar a orinar (i potser defecar?) al monument a Macià. Tanmateix el que provoca angoixa i desencís és la decisió de la responsable municipal. La senyora (que no té res de senyora) Mayol ens diu que "no sempre cal fer cumplir la llei amb anti-avalots". Que "en aquest cas era millor no actuar". Això ho hem vist altres cops, recordo especialment l'acumulació de brutícia i deixalles a les platges per Sant Joan, i aquesta sistemàtica ininteligible, gairebé de gurú, de bruixa, en determinar arbitràriament o no quan cal aplicar la llei, és una de les esquerdes més significatives de l'estat de dret formal.
L'estil totalitari, despòtic (de vegades paternalista) de la Mayol és una herència i una evidència objectiva del seu tarannà pre-democràtic, del seu sentit dicatorial, del seu enamorament al comunisme més recalcitrant. També és un fet objectivable que en els moments en que la ciutat ha de ser defensada dels atacs de brètols i "terroristes de baixa intensitat", de salvaguardar patrimoni ciutadà, ella no fa res. Si en lloc de 15000 seguidors haguessin entrat 50.000 integristes sunnites, apalliçant a les noies que portessin minifalda o que ensenyessin el melic, tampoc hagués fet res? També en aquesta circumstància seria millor no fer res?
La llei ens pot agradar o no, la podem criticar, la podem modificar fent ús dels camins democràtics establerts, però no podem incumplir-la. L'actuació de la Mayol és realment patètica i de jutjat de guàrdia. No només hem de demanar la seva dimissió, sinó el seu empresonament. I per quin motiu se l'hauria d'empresonar? La resposta és senzilla: fomenta i actua clarament contra els drets bàsics d'igualtat. Tots els ciutadans som iguals davant la llei. Ells ens diu que no som iguals, que això depen del moment i de les circumstàncies... Tal com hem comentat altres cops: l'esquerra entèn la igualtat com a igualtat de punt final, escollint llistes i consells d'administració per allò que les persones tenen entre les cames, és a dir, el sexe, i no pas per les seva capacitat o qualitat. Els liberals creiem que tots som iguals davant la llei, que hem de tenir igualtat de partida, però hem d'arribar allí on ens porti el nostre esforç. Si jo ara faig malbé mobiliari urbà barceloní o deixo anar lliurement l'esfínter urinari, ¿tindré sanció?: Sí. Si fos hooligan de qualsevol equip, massificat, esbojarrat i begut, tindria sanció? No.
Això, senyors, és injustícia flagrant.
L'estil totalitari, despòtic (de vegades paternalista) de la Mayol és una herència i una evidència objectiva del seu tarannà pre-democràtic, del seu sentit dicatorial, del seu enamorament al comunisme més recalcitrant. També és un fet objectivable que en els moments en que la ciutat ha de ser defensada dels atacs de brètols i "terroristes de baixa intensitat", de salvaguardar patrimoni ciutadà, ella no fa res. Si en lloc de 15000 seguidors haguessin entrat 50.000 integristes sunnites, apalliçant a les noies que portessin minifalda o que ensenyessin el melic, tampoc hagués fet res? També en aquesta circumstància seria millor no fer res?
La llei ens pot agradar o no, la podem criticar, la podem modificar fent ús dels camins democràtics establerts, però no podem incumplir-la. L'actuació de la Mayol és realment patètica i de jutjat de guàrdia. No només hem de demanar la seva dimissió, sinó el seu empresonament. I per quin motiu se l'hauria d'empresonar? La resposta és senzilla: fomenta i actua clarament contra els drets bàsics d'igualtat. Tots els ciutadans som iguals davant la llei. Ells ens diu que no som iguals, que això depen del moment i de les circumstàncies... Tal com hem comentat altres cops: l'esquerra entèn la igualtat com a igualtat de punt final, escollint llistes i consells d'administració per allò que les persones tenen entre les cames, és a dir, el sexe, i no pas per les seva capacitat o qualitat. Els liberals creiem que tots som iguals davant la llei, que hem de tenir igualtat de partida, però hem d'arribar allí on ens porti el nostre esforç. Si jo ara faig malbé mobiliari urbà barceloní o deixo anar lliurement l'esfínter urinari, ¿tindré sanció?: Sí. Si fos hooligan de qualsevol equip, massificat, esbojarrat i begut, tindria sanció? No.
Això, senyors, és injustícia flagrant.
diumenge, 4 de novembre del 2007
L'estat-providència
La transformació del socialisme en social-democràcia, o més ben dit, la modernització i incorporació de la seva ideologia dins la nostra societat democràtica occidental ha fet aparèixer un nou i perillós concepte: l'estat-providència.
L'estat-providència és l'estat ONG, i el primer perill rau en que no defineix els seus objectius. Si bé el socialisme els tenia clars, podem dir que l'estat-provident no els té tant. Alguns d'aquests objectius es poden assolir dins, i poden fer més atractiva la societat lliure, i altres, subtil i soterradament, poden ser contradictoris i contraris a la llibertat.
Dins d'aquest paquet de mesures socials, de mesures que en diuen "justes", està el repartiment de la riquesa: els poders del govern s'utilitzen per a una "més justa distribució de la riquesa". Tal fet implica que l'estat social és una màquina de redistribuir rendes i a tal fi cal expandir l'Administració. És erroni pensar que les necessitats ciutadanes són preocupació d'una maquinària burocràtica perquè aquesta maquinària només engoleix impostos i la seva primera finalitat és la supervivència. Conseqüentment si l'Estat té per objectiu salvaguardar drets individuals, i entre ells evitar els monopolis, la pròpia Administració esdevé el monopoli més sagnant per al ciutadà perquè no té la igualtat davant la llei, perquè l'estat no és àrbitre, no és neutral, sinó que "està per damunt del ciutadà".
Aquesta degeneració natural de l'estat-providència en un estat quasi-socialista ho trobem a la França del segle XXI. En el post anterior deia que la fal.lera per la igualtat (igualtat final, que no davant la llei) França ha aconseguit les més grans desigualtats.
L'estat-providència és l'estat ONG, i el primer perill rau en que no defineix els seus objectius. Si bé el socialisme els tenia clars, podem dir que l'estat-provident no els té tant. Alguns d'aquests objectius es poden assolir dins, i poden fer més atractiva la societat lliure, i altres, subtil i soterradament, poden ser contradictoris i contraris a la llibertat.
Dins d'aquest paquet de mesures socials, de mesures que en diuen "justes", està el repartiment de la riquesa: els poders del govern s'utilitzen per a una "més justa distribució de la riquesa". Tal fet implica que l'estat social és una màquina de redistribuir rendes i a tal fi cal expandir l'Administració. És erroni pensar que les necessitats ciutadanes són preocupació d'una maquinària burocràtica perquè aquesta maquinària només engoleix impostos i la seva primera finalitat és la supervivència. Conseqüentment si l'Estat té per objectiu salvaguardar drets individuals, i entre ells evitar els monopolis, la pròpia Administració esdevé el monopoli més sagnant per al ciutadà perquè no té la igualtat davant la llei, perquè l'estat no és àrbitre, no és neutral, sinó que "està per damunt del ciutadà".
Aquesta degeneració natural de l'estat-providència en un estat quasi-socialista ho trobem a la França del segle XXI. En el post anterior deia que la fal.lera per la igualtat (igualtat final, que no davant la llei) França ha aconseguit les més grans desigualtats.
Sobre l'estat de dret
Ens recorda Hayek que sovint es cofon estat de dret amb legalitat. L'estat de dret està per davant del constitucionalisme (tema de rabiosa actualitat). El nobel liberal afirma que si una llei concedeix un poder ilimitat al govern, totes les seves accions serien legals però no encaixarien dins l'estat de dret.
En la pràctica corrent tot el que promulga l'autoritat legal se'n diu "llei". Formalment pot ser correcte però realment (en el sentit material) només una petita part d'aquestes lleis regulen les relacions entre les persones privades o entre les persones privades i l'estat. La gran majoria de decrets, reglaments, normes i lleis són instruccions de l'estat als seus funcionaris. Fixem-nos que la polèmica proposta de llei sobre l'habitatge és una intervenció flagrant de l'estat sobre la propietat dels ciutadans. La llei contempla la relació entre un arrendador i el seu arrendatari. En cas d'impagament, la llei existiex, però en aquest país no es cumpleix. Només cal cumplir la llei real per a solventar aquest problema. Però no, l'estat autonòmic i central segueix legislant i intervenint quan el més normal seria NO LEGISLAR i aplicar la llei que ja existeix, la reguladora dels contractes.
Un estat de dret no és cumplir la llei, és que la llei defensi els drets de l'individu. La confusió és contínua i reiterada per tothom i per tot arreu.
En la pràctica corrent tot el que promulga l'autoritat legal se'n diu "llei". Formalment pot ser correcte però realment (en el sentit material) només una petita part d'aquestes lleis regulen les relacions entre les persones privades o entre les persones privades i l'estat. La gran majoria de decrets, reglaments, normes i lleis són instruccions de l'estat als seus funcionaris. Fixem-nos que la polèmica proposta de llei sobre l'habitatge és una intervenció flagrant de l'estat sobre la propietat dels ciutadans. La llei contempla la relació entre un arrendador i el seu arrendatari. En cas d'impagament, la llei existiex, però en aquest país no es cumpleix. Només cal cumplir la llei real per a solventar aquest problema. Però no, l'estat autonòmic i central segueix legislant i intervenint quan el més normal seria NO LEGISLAR i aplicar la llei que ja existeix, la reguladora dels contractes.
Un estat de dret no és cumplir la llei, és que la llei defensi els drets de l'individu. La confusió és contínua i reiterada per tothom i per tot arreu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
