dimecres, 9 de febrer del 2011

Solidaritat i depesa social, dues enganyifes?

La moda social-demòcrata que des del final de la Segona Guerra Mundial ha orientat bona part de la política europea és la culpable del malbaratament de cabals públics en base a la "prostitució" del concepte solidaritat. Aquest bonisme indulgent i ensucrat va captivar també els nostres governs i quan avui es parla de solidaritat inter-territorial s'està fent referència a la redistribució de diners, és a dir, a una forma de gastar o invertir els recursos.

Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.

L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.

El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.

Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.

En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.

Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.

Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

El PER, no es solo de Andalucia,
sino tambien de Extremadura.
Esta claro que se dan alli, porque es donde se necesitan y no aqui, como aqui se han dado ayudas
al sector de la automocion.
----------------------------
Y que se lo pase tan bien como el
jazzero CAB CALLOWAY.
Saludos LEOncetes amigete.

Artur ha dit...

También es un error las ayudas a la automoción. La generalización de la caridad solo trae consigo desajustes y pereza para buscar soluciones de futuro.

Josep (sl) ha dit...

De la idea de solidaritat interritorial jo no la trobo dolenta.

Sempre què no es fagi a l'Espanyola.

Entenc què aquesta "solidaritat". S'ha de fer amb criteris econòmics, tant de eficàcia de la inversió com de retorn de la inversió.
Per tant. Ha d'estar sotmesa a un a anal·lisí dels resultats.
Ha de ser limitada en el percentatge sobre el PIB cedit i rebut i revisable en el temps.
Ha de ser transparent. I el receptor hauria de rendir comptes de les inversions que fa amb la solidaritat.
I les rendes disponibles finals han de respectar les existents abans de fer els repartiments impostos. De la mateixa manera que la regió més rica fos la més solidaria i alhora que després de de fer les transferències territorials de diners continues sent la més rica. I al contrari la regió més pobre qui més rebés però que fos igualment la més pobre després de rebre.

Entenem que per una part es més fàcil gestionar un Estat com major és la convergència territorial.

Què és el contrari del què passa actualment.

I sobre la despesa s'ha fet massa correlació entre despesa = bo. Primant les bones intencions sobre els resultats finals i els costos de aquesta despesa. I ha creat una societat de la subvenció: dòcil al poder, amansida i sense esperit crític ni emprenedor.

Artur ha dit...

Josep, Gràcies pel teu comentari.

El principi d'ajudar al que no arriba o que per circumstàncies especials està en condicions inferiors a la majoria, és un valor important i vinculat als principis ètics socials i cristians.

Personalment entenc que això és sempre vàlid quan s'aplica a les persones. Quan s'aplica a les autonomies, que tenen capacitat legislativa, és un greu error. El primer motiu és que els recursos, en no ser propis, estan subjectes a més laxitud que si fossin generats per l'esforç de l'estalvi. Altrament si analitzem la recuperació de les inversions (tecnologia, creixement territorial, creació d'empreses...) veuríem que l'eficàcia no es compliria.

Cada dia estic més pessimista pel que fa a la capacitat dels polítics en gestionar el diner aliè. Si ho fessin amb la meitat de rigor que ho fan amb els seus diners, la cosa canviaria.

Com molt bé dius, la redistribució autonòmica ha de respondre a una planificació i a uns objectius. L'altra problema afegit en la pèssima gestió dels recursos és que les metes o no existeixen o no són quantificables.