Les revoltes populars als països àrabs

Ha estat sorprenent la concatenació de revoltes populars que estan succeint als països àrabs (Tunísia, Egipte...). Els periodistes i comentaristes donen possibilitats diferents, positives o negatives, en funció de la tendència final d'aquesta revolució. Els més optimistes pensen que aquestes insurreccions tindran com a resultat una democratització real de la societat i dels seus governs. Els més "realistes", entre els que m'hi compto, tenen la idea de que tot pot acabar amb règims radicalitzats amb l'integrisme islàmic com a denominador comú.

Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.

Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.

Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.

La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.