LLegeixo a La Vanguardia d'avui, dia 12 de juny de 2009, que la Sindicatura de Comptes ha denunciat una llarga llista d'irregularitats en un dels departaments que depenen directament del Conseller de la Vicepresidència, per a més senyes, l'Agència Catalana per a la Cooperació i el Desenvolupament. Diu el síndic, el socialista Joan Colom, que existeixen un cúmul de despropòsits comptables, duplicitats en pagaments, un excès de targetes de crèdit i algunes d'elles de personal que està en excedència i finalment, avançaments de nòmina mai retornats a les arques públiques.
Per tant, encara que cap tribunal hagi condemnat al responsable final d'aquesta agència, detectem un cert flaire de dubte, de "boirina" en aquest assumpte que, francament, put. No podem dir que és flaire sinó ferum. Carod Rovira va justificar el primer tripartit en base a la necessitat de fer una Catalunya de tots (tal com diu ara el Patxi López al País Basc!) i a que ells tenien les mans netes: Fantàstic. Si tens les mans netes és més fàcil embrutar-te-les i, conseqüentment, la brutícia es veu més ràpidament. La realitat és que ERC, sota les mans netes de Carod, ha fet una llarga i esplendorosa carrera en la gestió del no-res. Els pressupostos per a poder fer "no-res" per a la gent han estat còsmics. El dispendi, galàctic, gairebé com el del Reial Madrid amb Ronaldo.
És tan fàcil autoproclamar-se virtuós quan mai has tingut la temptació al davant... Això és Esquerra: ineficàcia, eficiència nul·la i malbaratament de recursos públics. Probablement els defensors del tàndem Carod-Puigcercós diran que les meves opinions són injúries. El que jo plantejo com a malbaratament no és pas la manca de formalisme entre una despesa i un pressupost assignat sinó que em centro en la "materialitat" de la transacció, és a dir, si realment la despesa imputable té raó de ser. Des del punt de vista fiscal els contribuents sabem que una despesa "no lògica" ni "coherent" amb l'activitat no pot deduir-se fiscalment. D'això, l'Agència Tributària en diu "liberalitat".
La hipòtesi, la percepció que tenim els ciutadans de carrer, és que ERC ha vingut a xuclar la macro-mamella burocràtica de la Generalitat sense haver fet res. Estar a les ordres del PSC fa que, quan s'acosten eleccions, surtin els dirigents republicants amb allò de plantejar-se referèndums sobre independència i coses similars.
Mentres, la Conselleria d'Educació ens envia dos textes de llengües per a la selectivitat d'aquests dies: un de Marià Manent (poeta) per a la prova de català, i un altre de Bibiana Aído per a l'exament de castellà. Com podreu comprovar la Conselleria i els seus assessors, comissions pedagògiques i consultories didàctiques han triat per a la llengua espanyola unes línies d'una gran i significativa protagonista del món de les lletres. Sembla ser que la Bibioana Aído és un personatge culte i creatiu, amb l'experiència d'haver treballat uns mesos per a una ó dues caixes d'estalvis. Aquest bagatge li va proporcionar les claus per a fer de la seva tècnica literària, un referent literari de primer ordre.
Franco no hagués pensat mai en posar, de Reválida de Batxillerat, un texte d'un ministre seu. Zapatero arriba encara més lluny. Però Esquerra ho veu bé. Esquerra és l'essència del sobiranisme quan toca parlar de pactes o de votacions, però quan tot torna a la normalitat ERC té una capacitat deglutiva impressionant. S'ho empassa tot.
Esquerra, esquerra, "quien te ha visto y quien te ve...."
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Més aviat Esquerra i el Tripartit en general són la demostració empírica cent per cent fidedigna de la no existència de la suposada superioritat moral de les Esquerres.
Publica un comentari a l'entrada