Incivisme: una manca d'ètica ciutadana

La manca de conviccions, la nul·la estimació als valors de justícia, respecte i tolerància, fan que la nostra societat sigui un cau d'incivisme. Tristament la paraula tolerància sembla la dipositària de la paciència infinita que alguns ciutadans hem de tenir per a suportar les cridòries, la brutícia, la manca de respecte, etc., quan en realitat la tolerància, en el sentit filosòfic-liberal, és la convivència de diferents creences, idees i pensaments.

La imatge acrítica que es té del que és el progrés, assimilat a un paradís babau, junt amb la idea errònia de que la llibertat és fer el que cadascú vol, normalment lligat a la satisfacció de necessitats personals de tota mena, i tot això barrejat amb la idea de l'esquerra post-franquista de que prohibir és dictatorial, fan que la convivència social avui sigui caòtica.

Aquest enrenou de fal·làcies fan que s'hagi imposat la relaxació i el relativisme com a bruíxola ètica de conducta social. Els joves, i també els no tan joves, fan un gran enrenou quan surten "de festa", sense tenir en compte el respecte per als veïns que l'endemà han de treballar. Molts ciutadans desconeixen el motiu de tenir papereres cada 100 metres i escampen papers, envoltoris i tota mena de deixalles personals arreu de les nostres ciutats i pobles. Una majoria aclaparadora de gent ens martiritza fent volar fluxes salivars després d'advertir-nos amb carresperes atronadores; potser desconeixen que l'escopinada és una forma de contaminació biològica molt important però, de què serveix doncs l'educació pública i gratuïta?

No vull oblidar-me de dir que algunes passejades són d'alt risc perquè cal estar a l'aguait de les tifes canines de les voreres, detritus que poden empastifar-te la sabata en un descuit. Per sort, cada cop són més les persones que passegen els seus gossos amb els estris adequats a la neteja i la higiene.

Una anècdota curiosa: m'he fixat que totes les sèries espanyoles actuals , incloent les catalanes i també pel·lícules de la mateixa nacionalitat, tenen per costum presentar escenes de convivència gastronòmica -dinant o sopant- en els que els comensals, sempre, mengen amb la boca oberta, presentant-nos el aliments triturant-se, o fins i tot parlant i menjant al mateix temps, en un difícil acte de control ligüístic-fisiològic. Recordo que una de les normes d'urbanitat bàsiques, a la taula, era la de "no menjar amb la boca oberta". Ai, la revolució actual ha enderrocat en primer lloc aquesta antiga i ancestral llei del protocol alimentari.

En fi, aquest comentari, lluny de disquisicions filosòfico-polítiques, vol ser una queixa per circumstàncies que molts patim, que són desagradables i que, en estar degudament resoltes, configurarien una millor convivència. Altrament caldria donar un cop d'ull a les societats nòrdiques, tan admirades pels nostres professors universitaris de sociologia, en les que existeixen veritables normes socials, tàcites o formals, d'estricte control de les conductes incíviques.