Nassim Nicholas Taleb, autor del llibre "El cisne negro", ho defineix: "és un fet improbable, les seves conseqüències són importants i totes les explicacions que es puguin oferir a posteriori no tenen en compte l'atzar i només busquen encaixar l'imprevisible en un model perfecte". Un "cigne negre" és el que ens està martiritzant en aquests moments, el coronavirus.
La pandèmia del COVID-19, independentment de la tragèdia en vides humanes, tindrà un efecte letal en el nostre esdevenidor, i ens canviarà la vida. Per començar, la recessió que podem tenir serà molt lesiva, però en aquests moments es desconeix el seu abast. La recerca de la causalitat és abrumadora: xarxes socials, experts, periodistes... tots explicant els perquès, tant del virus com de la gestió i recursos per a fer-hi front. Doncs tot això és una prova del que ens diu Taleb: estem buscant constantment la "causalitat", quan podria ser l'atzar el veritable desencadenant. Ell ens explica que l'èxit de molts brokers no era degut a la seva intel.ligència, diu que la majoria són estúpids, sinó per l'atzar. Per tant, llegir a Taleb en el confinament, no és mala idea.
Diferent és parlar dels recursos. Veiem constantment que les persones cerquem les causes d'aquesta "manca" de recursos. En realitat, les persones tenim la tendència a construir teories a partir dels fets. No és estrany perquè per a entendre el món partim dels fets empírics, dispersos, i a partir d'ells, bastim teories. La manca de recursos és la mateixa manca de recursos que es trobaria qualsevol altre partit o govern en aquestes situacions. És el mateix dèficit que tenim quan a casa patim d'un esdeveniment imprevist que causa danys greus. En el cas familiar, de vegades, tenim assegurances, i en altres casos, no. Sigui com sigui, tendim responsablement a cobrir riscos: sanitat, formació, jubilació. Cert que molts esperen que els hi proveeïxi l'Estat, però també és ben cert que individualment tendim, en general, a cobrir amb complements aquestes situacions.
Existeixen dos tipus de riscos: els previsibles i els imprevisibles. Els riscos previsibles (tothom pot patir-les) són, per exemple en sanitat les lumbàlgies, grips i malalties anomenades comuns. Altres malalties, encara que possibles, tenen probabilitat. Els riscos previsibles han de cobrir-se amb estalvi (malalties comuns) o pensions (tots sabem que arribarà un dia que no podrem treballar). Les imprevistes, amb assegurances. En el cas del coronavirus no tenim sortida: no és un risc previsible ni probable (si més no, era dels que Taleb qualifica de "cignes negres"). En aquests darrers riscos, les solucions no estan gaire a l'abast.
Per començar, la sistemàtica que utilitza l'administració estatal és la dels pressupostos. La despesa anual d'un departament ha de "quadrar" amb la pressupostada. En cas de que no s'arriba a la despesa total, la quantitat anual futura queda disminuïda. Aquesta metodologia crea incentius perversos a malgastar (per quadrar el pressupost i no patir reduccions), no fomenta l'eficiència (fer més amb menys), i l'estalvi (les reserves permeten afrontar situacions inesperades de dèficit).
Com es pot preveure una situació imprevista? Realment no es pot. A tal fi, no es pot preveure les xifres de capital per a poder assumir-ho, i més si tenim en compte que el sistema de despesa pública és antieficient i fomenta la demagògia populista perquè segons el destí del diner públic, el vot es pot modificar, i això causa terror als governants. Els governs (partidistes sempre) tneen visió a curt i els ciutadans, a llarg. Conseqüentment mai els estats tindran capacitat per a fer front als cignes negres, tant per metodologia de la despesa com pels objectius a curt que sempre seran jeràrquicament superiors.
dilluns, 23 de març del 2020
dijous, 7 de novembre del 2019
Espanya i liberalisme: conceptes contradictoris?
Si donem un cop d'ull als articles de començaments del segle XX, veurem que molts d'ells són gairebé iguals als que podem llegir en qualsevol dels diaris més reaccionaris d'Espanya, que en són la majoria. És evident que el que s'anomena "conflicte amb Catalunya" o el "procés" ve a ser la punta de l'iceberg d'unes tendències que podríem qualificar d'altament reaccionàries. El discurs amb Catalunya dels partits majoritaris a Espanya (PSOE, PP, C's i Vox) té el mateix regust, amb diferents salses -unes més agressives que d'altres-, però aquest flaire és sempre el mateix: no volen convèncer, volen vèncer. És obvi que les eleccions doten de capacitat infinita per a la mentida i l'engany, però mai s'havia vist aquesta marató per veure qui aplica més duresa contra Catalunya. Això ja sabem que dóna vots, però també esperona milers de catalans a virar envers l'independentisme o a la desvinculació emocional amb Espanya. És molt trist que els representants del poble, els quals mai podrien rebre contraprestacions econòmiques en l'empresa privada degut a la seva incompetència, no hagin après que cal convèncer als ciutadans. Qualsevol tècnic de màrketing ho tindria clar. Tristament la desafecció de molts catalans envers l'Estat espanyol és cada cop més extensa i cada cop la solució es fa més difícil.
Un altre aspecte a tenir en compte és la satanització del nacionalisme. Els estats-nació actuals no existirien sense el nacionalisme, que n'hi diuen patriotisme, però és nacionalisme. El nacionalisme és sentiment de pertanyença, estimació a una cultura, llengua, etc... i l'Estat és monopoli de la llei i la força (violència). No pot existir una organització que tingui sobirania total sobre els ciutadans (un poder gairebé absolut) sense un lligam emocional. Dnar la vida per un estat és un acte molt difícil d'entendre, però si canviem la paraula "Estat" per "Espanya", molta gent ho aplaudeix.
Per altra banda es comencen a detectar problemes profunds en la configuració de l'Estat: les sentències judicials que han motivat desafectació i rebuig a una part dels ciutadans, divergeix del tracte que els tribunals d'altres països donen als mateixos fets quan han de decidir sobre l'extradició. És molt evident que els polítics empresonats i els que reclama la justícia espanyola fora del territori nacional han desobeït i la seva actuació és punible, però el problema no és estrictament jurídic. Quan centenars de milers de ciutadans d'una comunitat o grup es manifesten reiteradament cal veure que existix un problema de fons, i aquest problema no s'ha resolt. Al cap i a la fi hem de veure el que s'amaga al darrera i, com sempre, ens trobem l'economia. La millor i única manera de reduir el problema a mínims seria aplicar règims forals a totes les comunitats autònomes. Problema resolt: autofinançament i quotes d'aportació per al sosteniment de serveis comuns de l'estat-nació espanyol. Aquesta mesura esperonaria a que les comunitats menys productives modifiquessin el rumb, acostant-se a millorar les inversions i obtenir entorns en els que es dinamitzés l'economia, canviant el subsidi pel treball i l'empreneduria. Això és realment utòpic en un estat-nació que entronitza la subvenció i ret homenatge a la picaresca quan es tracta de gestionar el diner del contribuent.
El que està passant té doble percepció: per a una part de la població és moralment adient i per a una altra, és intolerable És l'evidència de la necessitat i força que té un Estat per a mantenir el seu "modus vivendi". L'Estat necessita dels contribuents i és per això que se li dóna a l'exèrcit (violència) la defensa de la seva unitat (que ningú marxi d'aquí). L'adoctrinament del que es parla habitualment és sempre l'adoctrinament de l'altri, no del propi. El nacionalisme denunciat sempre és el perifèric, mai el central.
El liberalisme opta per la lliure decisió dels ciutadans en totes les àrees de la seva vida. La pertanyença a un grup social determinat hauria de ser voluntari i aquesta és un tema que té moltes vessants a nivell de filosofia política, tal com explica l'amic Juan Pina en el seu darrer llibre "Adiós al Estado-nación". Des de l'òptica liberal podem dir que el la voluntat de secessió, escissió d'un grup, o també la seva fusió o incorporació a altres grups, ha de ser voluntat de les persones. Cal, però, un sistema o mètode de determinar-ho, i aquesta podria ser una sortida. Sense mètode, apel.lant constantment a la llei, no desapareixen els problemes. Altres solucions, tal com apunta Juan Pina o José Hernández Cabrera (https://www.juandemariana.org/ijm-actualidad/analisis-diario/jurisdicciones-funcionales-solapadas-en-competencia-jfsc-una-solucion) són, ara per ara, inviables, i no sols pel que fa als costos i problemàtiques tècniques, jurídiques, socials, etc... sinó a la mentalitat, sovint aferrada als antics models d'organització territorial.
L'ultranacionalisme espanyolista, la sacralització de la unitat i de la sobirania nacional són clares mostres d'un nacional-patrioterisme ancorat en antics totalitarismes col.lectivistes (diguem-ne falangisme). Però això no és pas tot. Aquesta flagrant exposició de banderes i unitat no pot maquillar el que en altres àmbits defensen aquests partits. Hayek, en el seu conegut llibre "Camí de servitud", ens parla dels "socialistes de tots els partits". Recordem que els alguns nacionalismes són en realitat nacional-socialismes, ideologia col.lectivitzadora amb nivells de patriotisme patologògic. Les conseqüències polítiques són sempre les mateixes: reduir, oblidar o prohibir qualsevol mesura que tingui a veure amb les llibertats. I el patriotisme és un nacionalisme formalment aprovat per algun paper jurídic.
Entendre l'Estat-nació com un ens redistributiu, paternalista i subministrador de solucions lliga molt poc amb un dels principis del liberalisme: Si vull més llibertat l'Estat ha de reduir poder, és a dir, perdre capacitat interventora. El consens socialdemòcrata és visible d'ençà que va nèixer la democràcia en aquest país. La temptació impositiva ha estat d'aplicació general en tots els governs, tan autonòmics com de l'Estat central. La paraula "liberal" s'utilitza de forma perversa: podem trobar en tots els programes electorals alguna mesura liberal, cert, però amb globalment la tendència legisladora s'enfoca a intervenir, prohibir, controlar, etc. El liberalisme a Espanya està entrant en una foscor aterradora i l'optimisme està de vacances.
Un altre aspecte a tenir en compte és la satanització del nacionalisme. Els estats-nació actuals no existirien sense el nacionalisme, que n'hi diuen patriotisme, però és nacionalisme. El nacionalisme és sentiment de pertanyença, estimació a una cultura, llengua, etc... i l'Estat és monopoli de la llei i la força (violència). No pot existir una organització que tingui sobirania total sobre els ciutadans (un poder gairebé absolut) sense un lligam emocional. Dnar la vida per un estat és un acte molt difícil d'entendre, però si canviem la paraula "Estat" per "Espanya", molta gent ho aplaudeix.
Per altra banda es comencen a detectar problemes profunds en la configuració de l'Estat: les sentències judicials que han motivat desafectació i rebuig a una part dels ciutadans, divergeix del tracte que els tribunals d'altres països donen als mateixos fets quan han de decidir sobre l'extradició. És molt evident que els polítics empresonats i els que reclama la justícia espanyola fora del territori nacional han desobeït i la seva actuació és punible, però el problema no és estrictament jurídic. Quan centenars de milers de ciutadans d'una comunitat o grup es manifesten reiteradament cal veure que existix un problema de fons, i aquest problema no s'ha resolt. Al cap i a la fi hem de veure el que s'amaga al darrera i, com sempre, ens trobem l'economia. La millor i única manera de reduir el problema a mínims seria aplicar règims forals a totes les comunitats autònomes. Problema resolt: autofinançament i quotes d'aportació per al sosteniment de serveis comuns de l'estat-nació espanyol. Aquesta mesura esperonaria a que les comunitats menys productives modifiquessin el rumb, acostant-se a millorar les inversions i obtenir entorns en els que es dinamitzés l'economia, canviant el subsidi pel treball i l'empreneduria. Això és realment utòpic en un estat-nació que entronitza la subvenció i ret homenatge a la picaresca quan es tracta de gestionar el diner del contribuent.
El que està passant té doble percepció: per a una part de la població és moralment adient i per a una altra, és intolerable És l'evidència de la necessitat i força que té un Estat per a mantenir el seu "modus vivendi". L'Estat necessita dels contribuents i és per això que se li dóna a l'exèrcit (violència) la defensa de la seva unitat (que ningú marxi d'aquí). L'adoctrinament del que es parla habitualment és sempre l'adoctrinament de l'altri, no del propi. El nacionalisme denunciat sempre és el perifèric, mai el central.
El liberalisme opta per la lliure decisió dels ciutadans en totes les àrees de la seva vida. La pertanyença a un grup social determinat hauria de ser voluntari i aquesta és un tema que té moltes vessants a nivell de filosofia política, tal com explica l'amic Juan Pina en el seu darrer llibre "Adiós al Estado-nación". Des de l'òptica liberal podem dir que el la voluntat de secessió, escissió d'un grup, o també la seva fusió o incorporació a altres grups, ha de ser voluntat de les persones. Cal, però, un sistema o mètode de determinar-ho, i aquesta podria ser una sortida. Sense mètode, apel.lant constantment a la llei, no desapareixen els problemes. Altres solucions, tal com apunta Juan Pina o José Hernández Cabrera (https://www.juandemariana.org/ijm-actualidad/analisis-diario/jurisdicciones-funcionales-solapadas-en-competencia-jfsc-una-solucion) són, ara per ara, inviables, i no sols pel que fa als costos i problemàtiques tècniques, jurídiques, socials, etc... sinó a la mentalitat, sovint aferrada als antics models d'organització territorial.
L'ultranacionalisme espanyolista, la sacralització de la unitat i de la sobirania nacional són clares mostres d'un nacional-patrioterisme ancorat en antics totalitarismes col.lectivistes (diguem-ne falangisme). Però això no és pas tot. Aquesta flagrant exposició de banderes i unitat no pot maquillar el que en altres àmbits defensen aquests partits. Hayek, en el seu conegut llibre "Camí de servitud", ens parla dels "socialistes de tots els partits". Recordem que els alguns nacionalismes són en realitat nacional-socialismes, ideologia col.lectivitzadora amb nivells de patriotisme patologògic. Les conseqüències polítiques són sempre les mateixes: reduir, oblidar o prohibir qualsevol mesura que tingui a veure amb les llibertats. I el patriotisme és un nacionalisme formalment aprovat per algun paper jurídic.
Entendre l'Estat-nació com un ens redistributiu, paternalista i subministrador de solucions lliga molt poc amb un dels principis del liberalisme: Si vull més llibertat l'Estat ha de reduir poder, és a dir, perdre capacitat interventora. El consens socialdemòcrata és visible d'ençà que va nèixer la democràcia en aquest país. La temptació impositiva ha estat d'aplicació general en tots els governs, tan autonòmics com de l'Estat central. La paraula "liberal" s'utilitza de forma perversa: podem trobar en tots els programes electorals alguna mesura liberal, cert, però amb globalment la tendència legisladora s'enfoca a intervenir, prohibir, controlar, etc. El liberalisme a Espanya està entrant en una foscor aterradora i l'optimisme està de vacances.
diumenge, 12 de febrer del 2017
Lliures. Defensant les llibertats
Històricament els països del sud d'Europa han estat poc amables amb el liberalisme. Aquesta ideologia, que més que ideari polític és una ètica i una forma d'entendre el món, no ha estat gaire estimada o escollida pels votants. La satanització del liberalisme per part dels partits d'esquerra i pels conservadors ha estat constant. També els mitjans de comunicació, farcits de tertulians amb solvència intel.lectual molt poc contrastada, han ajudat a l'escarni públic dels defensors de la llibertat. I no només periodistes: les escoles han estat, de forma més subtil, manobres incansables en la construcció d'aquesta animadversió generalitzada.
Per sort, però també degut a la crisi econòmica i de valors, junt amb la desconfiança i cansament que ens causa la partitocràcia, ha nascut a Catalunya un projecte liberal i humanista que ens desperta altre cop la il.lusió. Per als que ens sentim liberals, l'humanisme és inherent a la llibertat i, per tant, redundant. Tanmateix, i després de segles de por a la llibertat, cal deixar clar que llibertat i solidaritat mai són divergents sinó que una no pot existir sense l'altra.
Lliures neix com un moviment que vol arribar a ser partit polític. I què té de diferent? Doncs que clarament evidencia el seu liberalisme humanista i/o el seu humanisme liberal. Altres partits canvien de socialdemòcrates a liberal progressistes per estratègia, és a dir, per amor al poder. Les esquerres tenen més clar el que són, però els partits anomenats de centre o centre-dreta ho tenen més cru en definir-se. Lliures és liberal i humanista: no liberal-social, no liberal-conservador, no social-liberal.
El moviment Lliures està ancorat en el liberalisme clàssic anglosaxó, essent el seu ADN programàtic la llibertat i la responsabilitat individual, el lliure mercat, la reducció del pes de l'Estat en la societat, la disminució de la càrrega tributària que castiga les butxaques dels ciutadans minvant la seva llibertat i, com no podia ser d'altra manera, la lliure decisió de les persones en molts dels àmbits en els que ara és l'Administració qui decideix.
Hem de donar la benvinguda a Lliures, desitjant que el seu missatge arribi a molta gent, molta més gent de la que pensem i pels quals la llibertat i l'humanisme són opcions de vida. Si la societat ha progressat sempre gràcies a la recerca constant de la llibertat de les persones, limitant el poder dels governs, i de retruc, construint més humanitat envers el proïsme, com no podem veure amb el màxim optimisme l'èxit del nou moviment?
Per sort, però també degut a la crisi econòmica i de valors, junt amb la desconfiança i cansament que ens causa la partitocràcia, ha nascut a Catalunya un projecte liberal i humanista que ens desperta altre cop la il.lusió. Per als que ens sentim liberals, l'humanisme és inherent a la llibertat i, per tant, redundant. Tanmateix, i després de segles de por a la llibertat, cal deixar clar que llibertat i solidaritat mai són divergents sinó que una no pot existir sense l'altra.
Lliures neix com un moviment que vol arribar a ser partit polític. I què té de diferent? Doncs que clarament evidencia el seu liberalisme humanista i/o el seu humanisme liberal. Altres partits canvien de socialdemòcrates a liberal progressistes per estratègia, és a dir, per amor al poder. Les esquerres tenen més clar el que són, però els partits anomenats de centre o centre-dreta ho tenen més cru en definir-se. Lliures és liberal i humanista: no liberal-social, no liberal-conservador, no social-liberal.
El moviment Lliures està ancorat en el liberalisme clàssic anglosaxó, essent el seu ADN programàtic la llibertat i la responsabilitat individual, el lliure mercat, la reducció del pes de l'Estat en la societat, la disminució de la càrrega tributària que castiga les butxaques dels ciutadans minvant la seva llibertat i, com no podia ser d'altra manera, la lliure decisió de les persones en molts dels àmbits en els que ara és l'Administració qui decideix.
Hem de donar la benvinguda a Lliures, desitjant que el seu missatge arribi a molta gent, molta més gent de la que pensem i pels quals la llibertat i l'humanisme són opcions de vida. Si la societat ha progressat sempre gràcies a la recerca constant de la llibertat de les persones, limitant el poder dels governs, i de retruc, construint més humanitat envers el proïsme, com no podem veure amb el màxim optimisme l'èxit del nou moviment?
Els carretons de supermercat i l'art
La darrera polèmica sorgida en els mitjans de comunicació ha estat l'obra d'art presentada en el Fossar de les Moreres: un reguitzell de carretons de supermercat que, segons els autors, denuncien la societat consumista. Sembla que el món occidental, enfangat fins el coll en el nihilisme més barroer, destil.la inabastable admiració envers els artistes, periodistes i experts, tots universitaris, que ens interpreten i expliquen el món. El gregarisme submís, especialment pel que fa a l'art, i no només a l'art, ens fa creure -gairebé religiosament- que el ramat de bens que és la nostra societat necessita de la llum dels pastors que ens guien pel tortuós camí de la vida.
Els mateixos que ens diuen com és el món, què està bé i què està malament, també han après que si hi ha una cosa certa és la nostra capacitat de combregar amb rodes de molí. L'educació, si és que té un únic objectiu, és el de formar ciutadans amb esperit crític, però per a aconseguir-ho cal esforç per part de tots. Si la filosofia i el llatí han estat reduïts o acondicionats als nous estudiants, no fos cas que es traumatitzessin, no pot passar el mateix amb els matriculats en les escoles d'art? Em fa por que tots aquests artistes no hagin dibuixat mai amb plumí o canya, de la mateixa manera que els de batxillerat no llegeixen Kant perquè és feixuc i difícil d'entendre.
Ara el consumisme: és el mantra quotidià de la intel.lectualitat progressista. Odien el consum. El consum, tanmateix, té una característica molt significativa: és lliure i consumeix qui vol. Molts artistes, intel.lectuals, comentaristes i tertulians no confien en el mercat ni en el consum lliure: podrien acabar a l'atur. En un mercat lliure els únics compradors d'una obra d'art com les del Fossar serien els de la ferralleria.
El sentit crític, el raonament lògic i l'estimació pel coneixement són les millors eines per lluitar contra el políticament correcte i l'aquiescència submisa davant de qualsevol afirmació.
Els mateixos que ens diuen com és el món, què està bé i què està malament, també han après que si hi ha una cosa certa és la nostra capacitat de combregar amb rodes de molí. L'educació, si és que té un únic objectiu, és el de formar ciutadans amb esperit crític, però per a aconseguir-ho cal esforç per part de tots. Si la filosofia i el llatí han estat reduïts o acondicionats als nous estudiants, no fos cas que es traumatitzessin, no pot passar el mateix amb els matriculats en les escoles d'art? Em fa por que tots aquests artistes no hagin dibuixat mai amb plumí o canya, de la mateixa manera que els de batxillerat no llegeixen Kant perquè és feixuc i difícil d'entendre.
Ara el consumisme: és el mantra quotidià de la intel.lectualitat progressista. Odien el consum. El consum, tanmateix, té una característica molt significativa: és lliure i consumeix qui vol. Molts artistes, intel.lectuals, comentaristes i tertulians no confien en el mercat ni en el consum lliure: podrien acabar a l'atur. En un mercat lliure els únics compradors d'una obra d'art com les del Fossar serien els de la ferralleria.
El sentit crític, el raonament lògic i l'estimació pel coneixement són les millors eines per lluitar contra el políticament correcte i l'aquiescència submisa davant de qualsevol afirmació.
dimecres, 8 de febrer del 2017
C's liberal?
Sembla que el pragmatisme i la recerca de vots al preu que sigui és l'objectiu generalitzat de tots els partits. Tanmateix el cas de Ciutadans és certament antològic. El naixement d'aquest partit tenia una sola intenció: la lluita contra el que ells consideraven (i encara ho consideren) la malaltia contagiosa del nacionalisme català. La ideologia, és a dir, les idees que conformen el substracte polític de pensament, era indiferent. Ser d'esquerres o dretes fou irrellevant. Un temps després C's convoca un congrés per determinar "què són" i el resultat fou que serien socialdemòcrates (d'esquerres). Ara, per "exigències del guió" han de remodelar-se i canviar de sentit: ara no som d'esquerres sinó de dretes, bé, liberals progressistes. Cap problema: on abans parlaven de distribució de la riquesa ara és reducció d'impostos i menor pes del sector públic. Però, és realment així? Doncs no.
Han comentat la necessitat d'incidir en la preminència de les decisions individuals? Han dit que cal debatre sobre la reducció de la burocràcia i l'aprimamament de l'Administració? Més aviat no. Són liberals perquè el grup liberal europeu al que volen pertànyer els ha pressionat a que consti el liberalisme en algun lloc dels seus estatuts. Res més. C's és un partit nacionalista espanyol que té reaccions hormonals diverses segons la bandera que tingui davant. La seva defensa d'Espanya,de la seva unitat, és, si més no, igual a qualsevol altre nacionalisme.
En el supermercat de les idees has de procurar comprar honestament els productes que més s'adiuen a l'ADN de la teva formació i el fet d'adquirir elements per al maquillatge o la disfressa no és del tot ètic quan et presentes políticament per a "resoldre els problemes dels espanyols". És cert que molts polítics que van flirtejar amb el franquisme van abraçar posteriorment altres ideologies, però la transició fou en sí mateixa una excepcionalitat; en canvi, la transformació de C's és més un espectacle molt poc creïble de ninotaires aficionats que no la resposta d'una formació.
Un restaurant de cuina casolana, podria passar ràpidament a servir sushi?: Dependrà del xef, del maître i de la direcció, però això ho podem entendre. Entendríem que Carod Rovira oblidés l'independentisme? Seria creïble que el Sr Albiol petonegés l'estelada? Estaran còmodes en el partit taronja la munió de centenars de socialistes que van adherir-se a C's quan Maragall va "passar-se" a l'enemic?
Han comentat la necessitat d'incidir en la preminència de les decisions individuals? Han dit que cal debatre sobre la reducció de la burocràcia i l'aprimamament de l'Administració? Més aviat no. Són liberals perquè el grup liberal europeu al que volen pertànyer els ha pressionat a que consti el liberalisme en algun lloc dels seus estatuts. Res més. C's és un partit nacionalista espanyol que té reaccions hormonals diverses segons la bandera que tingui davant. La seva defensa d'Espanya,de la seva unitat, és, si més no, igual a qualsevol altre nacionalisme.
En el supermercat de les idees has de procurar comprar honestament els productes que més s'adiuen a l'ADN de la teva formació i el fet d'adquirir elements per al maquillatge o la disfressa no és del tot ètic quan et presentes políticament per a "resoldre els problemes dels espanyols". És cert que molts polítics que van flirtejar amb el franquisme van abraçar posteriorment altres ideologies, però la transició fou en sí mateixa una excepcionalitat; en canvi, la transformació de C's és més un espectacle molt poc creïble de ninotaires aficionats que no la resposta d'una formació.
Un restaurant de cuina casolana, podria passar ràpidament a servir sushi?: Dependrà del xef, del maître i de la direcció, però això ho podem entendre. Entendríem que Carod Rovira oblidés l'independentisme? Seria creïble que el Sr Albiol petonegés l'estelada? Estaran còmodes en el partit taronja la munió de centenars de socialistes que van adherir-se a C's quan Maragall va "passar-se" a l'enemic?
dilluns, 27 d’octubre del 2014
"Tú Tries": tries regulació
És incomprensible la forma que tenen les Administracions públiques de solucionar els problemes. Quan uns turistes actuen de forma incívica, ja sigui fent soroll, escàndol, baralles o borratxeres, és a dir, molésties per als veïns, la solució sembla ser que no és la de fer complir la llei. Cada ciutat té una reglamentació específica sobre sorolls i ús de l'espai públic. Que aquesta regulació sigui millor o pitjor, no ens hi posem, però el que és cert és que la manca de compliment de la llei per la desídia, sovint, de qui l'ha de fer complir, és la condició necessària per a produir aquests incidents. Curiosament si els veïns es queixen d'aldarulls l'Ajuntament de Barcelona limita la concesió de llicència de pisos turístics. No cal més lleis: menys lleis són millors lleis si aquestes són clares. En les ciutats que no hi ha turistes però són sorolloses per festes, trànsit o enrenous, ¿Què es limitarà? Espanya és un dels països més sorollosos del món i, en canvi, no hi ha cap actuació rigorosa per a reduir aquesta "externalitat negativa" de viure en societats "festives". Tanmateix, si els que estimem el silenci fossim més cridaners, probablement les Administracions ens farien més cas i farien complir la llei.
També és simptomàtic comprovar que la violència sempre és més fructífera que el diàleg i el pacte voluntari. Si recordem el problema de Can Vies veiem que el resultat final és que els ocupes probablement es quedaran amb aquest espai públic, conculcant-se el dret de propietat i la sentència que un jujtat va decretar fa anys sobre aquest immoble i els veïns del barri hauran de suportar estoicament les festes eixordadores i populars dels qui ocupen i utilitzen propietats que no els pertanyen. En aquest cas, com que els veïns sembla que van fer costat als "okupes", el tema va derivar en diàlegs i trobades.
Hayek deia que el dret ens dóna llibertat i que la llei ens en treu. Espanya té més de 170.000 lleis en vigor, impossibles de complir en la seva majoria, i impossible el seu coneixement. Per altra banda, la inseguretat amb la que respondran les Administracions davant dels problemes no fa més que incrementar la incertesa i la desconfiança envers una societat ultra-administrada de forma ineficient i amb costos estratosfèrics.
La cantarella de l'estament burocràtic podria ser: "regulem, regulem, que alguna cosa en treurem". Amb la imparable intervenció política, s'obtindran més vots o més privilegis?
També és simptomàtic comprovar que la violència sempre és més fructífera que el diàleg i el pacte voluntari. Si recordem el problema de Can Vies veiem que el resultat final és que els ocupes probablement es quedaran amb aquest espai públic, conculcant-se el dret de propietat i la sentència que un jujtat va decretar fa anys sobre aquest immoble i els veïns del barri hauran de suportar estoicament les festes eixordadores i populars dels qui ocupen i utilitzen propietats que no els pertanyen. En aquest cas, com que els veïns sembla que van fer costat als "okupes", el tema va derivar en diàlegs i trobades.
Hayek deia que el dret ens dóna llibertat i que la llei ens en treu. Espanya té més de 170.000 lleis en vigor, impossibles de complir en la seva majoria, i impossible el seu coneixement. Per altra banda, la inseguretat amb la que respondran les Administracions davant dels problemes no fa més que incrementar la incertesa i la desconfiança envers una societat ultra-administrada de forma ineficient i amb costos estratosfèrics.
La cantarella de l'estament burocràtic podria ser: "regulem, regulem, que alguna cosa en treurem". Amb la imparable intervenció política, s'obtindran més vots o més privilegis?
divendres, 3 d’octubre del 2014
Aprovat l'Impost del Patrimoni Vital
Per fi s’ha aprovat la nova Llei de l’Impost de Patrimoni Vital. Feia molts anys que el poble esperava aquesta innovadora i progressista llei que ens iguala en la vida i en la mort. Ha costat molt i ha estat criticada per alguns sectors de la societat però sortosament el consens socialdemòcrata generalitzat a tota Euràbia ha aconseguit doblegar el residual liberalisme.
Aquest nou impost és encara molt més just que la resta de contribucions fiscals perquè, finalment, l’Estat benefactor ens proveeix d’una igualtat total. Fou un esforç mastodòntic arribar a la igualtat d’imatge i publicar el llistat legal de vestimentes, pentinats i perfums vigents (el conegut “Cànon Igualitari d’Aspecte Personal No Discriminatori). Ara tots en gaudim, però ningú hauria pensat que el progrés amb biofísica genètica ens permetés arribar a la homogeneïtzació absoluta.
L’I.P.V. o Impost Patrimonial Vital té per objectiu harmonitzar i vertebrar les diferències de termini de vida en tots els ciutadans d’Euràbia. El funcionament és senzill i controlat des del seu inici per l’Administració, circumstància que impossibilitat l’evasió fiscal-vital.
Tota persona, des del naixement, té un termini de vida genètic, que l’Impost en diu “Rendiment Vital Inicial”. A partir d’aquí, el RVI es compara amb la mitjana de vida establerta quinquenalment pel Ministeri de la Homogeneïtzació que en dades d’avui dia són 87 anys pels homes i 88 per les dones, amb una desviació acceptable de ±1 any (val a dir que amb les modificacions genètiques de fa uns anys ambdues tendeixen a igualar-se). La diferència obtinguda és la BVC o Base Vital a Compensar, és a dir, saldo deutor o creditor que el contribuent vital rebrà o aportarà a l’Administració. Com sabem, hi ha ciutadans que genèticament tenen una vida més llarga que la mitjana, i això és realment injust.
Però, ¿com redistribuir l’excedent de vida per als qui pateixen dèficit? L’Agència de Manipulació Genètica Tributària s’encarrega d’extreure, via inspecció genètica, aquests saldos, acumulant-los en el “Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals”. Posteriorment, i en un termini de 6 mesos, els ciutadans deficitaris seran cridats a l’Agència, per a equilibrar la mancança de supervivència genètica fins al límit de la mitjana establerta.
El grup de treball ha considerat que els contribuents excedents, és a dir, els súbdits amb riquesa genètica inicial, com a aportants de millora social, haurien de tenir certs incentius i a tal fi han incorporat en l’impost una sèrie de bonificacions que redueixen la base genètica a tributar. Per tenir ascendents i descendents a càrrec del contribuent, les deduccions poden arribar al 15%. Això els permet un fons de maniobra vital personal que, lliurement, podran destinar al seu ús propi (viure una mica més) o bé deixar-ho en herència. També existeix el cas de poder fer-ne donació voluntària. En aquests casos existeixen gravàmens: Impost d’Herència Vital i Impost de Donació Vital. Ambdues aportacions al fisc tenen tipus tributaris progressius segons l’escala aprovada anualment pel ministeri. Els impostos obtinguts en donació i herència incrementen el Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals, però un 0,75% va destinat a retribuir els funcionaris més aplicats també als membres del Consell Assessor de Genètica Vital. Un altre 1,25% queda reservat a ministres, ex-ministres i secretaris d’Estat.
Però ¿què passa amb els fets extraordinaris? L’accidentalitat, les malalties imprevistes i altres successos excepcionals poden modificar les expectitatives estatals de la base genètica. En aquests casos el contribuent difunt té dret al retorn de les aportacions vitals realitzades abans de la defunció anticipada. La devolució dels impostos vitals té la consideració d’herència a efectes fiscals, aplicant-se els tipus tributaris en vigor en la data de la defunció.
Un cop més, el nostre Estat-Benefactor, benevolent, millora el benestar social i fa un pas endavant per a aconseguir la igualtat absoluta, tants anys volguda i tants anys menyspreada per la secta liberal. Els amants de la llibertat s’han quedat amb un pam de nas i hem enterrat definitivament l’obsoleta llibertat individual.
Artur Nadal
1)Fa uns anys les persones que vivien més anys tenien “l’impost genètic de llarga durada”que gravava la seva “riquesa vital” però posteriorment els tribunals de la Justícia Total van considerar que, seguint les directrius morals de Kant, els subjectes passius de l’impost no tenien culpabilitat en el fet, però sí causalitat, i, a tal fi, calia eliminar aquest impost.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
