Ha estat la crisi del deute dels estats el que ha condicionat una situació ara insostenible però que fa molt poc temps fou esperonada i sacralitzada per partits, sindicats, experts i ministres. El keynesianisme, veritable fe religiosa de la socialdemocràcia, és l'esperit econòmic que ha guiat aquesta Europa intervencionista des de l'acabament de la II Guerra Mundial.
Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.
Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.
L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.
diumenge, 28 d’agost del 2011
diumenge, 19 de juny del 2011
Democràcia real?
Cal dubtar de les democràcies amb acompanyament, tals com la "democràcia orgànica" o la "democràcia real". La democràcia va unida estructuralment a un sistema polític que anomenaríem liberal o de societat oberta, és a dir, filosòficament i social vinculat a la llibertat. Per tant, llibertat i responsabilitat són interdependents i no poden deslligar-se. No podem pensar en ser responsables sense llibertat ni tampoc a l'inrevés.
El moviment "Democràcia Real", fruit del desencís de la joventut en trobar feina, de la incapacitat de veure un futur possible al seu esforç d'estudi i dels anys de creure en un Estat-Providència, ha despertat del somni social-demòcrata i s'ha rebel·lat contra el sistema, contra aquest "sistema capitalista dominat pels mercats i oblidat per part dels polítics".
Si analitzem les seves propostes veiem que la majoria estan encara recolzades en obsoletes i petrificades receptes del progressisme dels seixanta i denoten una fal·lera malaltissa en demanar més protagonisme de l'Estat mitjançant més serveis, més impostos, menys mercat, més treball, ... i que paguin els rics.
Però el més important: estan en contra de l'ajust pressupostari. Des de la seva òptica, els mercats determinen la política, però cal dir que si els governants s'han endeutat, és obvi que els mercats han de valorar la solvència dels creditors a l'hora d'emetre préstecs nous o de determinar-hi el cost financer. Tanmateix el que ens demana Europa és tot allò que va incorporat amb la llibertat: la responsabilitat: més productivitat per a aixecar el país, per guanyar confiança. En lloc de mirar sempre cap el papà-estat, perquè no mirem endavant?. El President Mas va parlar de la possibilitat de "repartir la feina" tal com passa en algun país nòrdic, però aixó no agrada als més immobilistes, els sindicats.
Tot passa per la llibertat. Si ets lliure ets responsable dels teus actes. Curiosament la responsabilitat dels actes vandàlics del Parlament de Catalunya (coaccions, violència envers els parlamentaris i estris altament perillos...) es dirigeix a la "violència de les retallades", a la violència del govern. Per tant, no són lliures perquè no accepten la seva consciència lliure i responsable: Tot passa per culpa dels altres, dels lobbys empresarials, de la corrupció, dels polítics, etc
La democràcia és un sistema polític en el qual els ciutadans poden canviar els governs mitjançant el vot. El perill ve quan uns quants, amb més o menys raons, s'auto-anomenen representants de la societat, obviant els milions de vots de fa uns mesos. El més trist és que una part important de la societat els entén i justifica els fets. Normalment els fets són "explicables" quan no passen davant de casa teva. En aquest país de llarga tradició de ramats de bens, d'una llarga història d'intervencionisme totalitari, la genètica social ens diu que "tot val" per a reclamar, que la llei pot incomplir-se si és per una causa que es creu "justa".
Si podem fer servir la "prova del cotó liberal" diríem: quins drets individuals s'estan conculcant? Es compleix la Llei? La Plaça Catalunya és realment un lloc de pas públic, de passeig? Tenen permís de la Guàrdia Urbana per a acampar i banyar-se? Es pot agredir una persona sigui parlamentària o no? Es pot impedir acudir al treball a unes persones determinades? Les respostes les coneixem però per desgràcia una part de la societat, educada i condicionada a ser un lactant permanent de la mamella estatal, protesta. En lloc d'emprendre accions positives i rendibles, creatives, és més fàcil la "pataleta agressiva".
Aquesta Catalunya camina per senders que no porten al futur sinó al passat. Probablement els problemes de la Pl. Catalunya acabarien si tots ells automàticament passessin a ser funcionaris de la Generalitat. Això és el que vol la gran majoria de la joventut però "d'on obtindríem els diners per a pagar els seus salaris si els mercats han perdut la confiança en Catalunya? Potser dels rics? Els rics han marxat a comunitats autònomes més sensibles amb els patrimonis familiars. Què queda?: l'esforç individual i el treball. Quan acceptem treballar 15 minuts més al dia pel mateix sou llavors Catalunya començarà a aixecar-se de la crisi, del seu malson socialdemòcrata i del seu paradís socialista. Nou ho van fer Alemanya i Japó?
El moviment "Democràcia Real", fruit del desencís de la joventut en trobar feina, de la incapacitat de veure un futur possible al seu esforç d'estudi i dels anys de creure en un Estat-Providència, ha despertat del somni social-demòcrata i s'ha rebel·lat contra el sistema, contra aquest "sistema capitalista dominat pels mercats i oblidat per part dels polítics".
Si analitzem les seves propostes veiem que la majoria estan encara recolzades en obsoletes i petrificades receptes del progressisme dels seixanta i denoten una fal·lera malaltissa en demanar més protagonisme de l'Estat mitjançant més serveis, més impostos, menys mercat, més treball, ... i que paguin els rics.
Però el més important: estan en contra de l'ajust pressupostari. Des de la seva òptica, els mercats determinen la política, però cal dir que si els governants s'han endeutat, és obvi que els mercats han de valorar la solvència dels creditors a l'hora d'emetre préstecs nous o de determinar-hi el cost financer. Tanmateix el que ens demana Europa és tot allò que va incorporat amb la llibertat: la responsabilitat: més productivitat per a aixecar el país, per guanyar confiança. En lloc de mirar sempre cap el papà-estat, perquè no mirem endavant?. El President Mas va parlar de la possibilitat de "repartir la feina" tal com passa en algun país nòrdic, però aixó no agrada als més immobilistes, els sindicats.
Tot passa per la llibertat. Si ets lliure ets responsable dels teus actes. Curiosament la responsabilitat dels actes vandàlics del Parlament de Catalunya (coaccions, violència envers els parlamentaris i estris altament perillos...) es dirigeix a la "violència de les retallades", a la violència del govern. Per tant, no són lliures perquè no accepten la seva consciència lliure i responsable: Tot passa per culpa dels altres, dels lobbys empresarials, de la corrupció, dels polítics, etc
La democràcia és un sistema polític en el qual els ciutadans poden canviar els governs mitjançant el vot. El perill ve quan uns quants, amb més o menys raons, s'auto-anomenen representants de la societat, obviant els milions de vots de fa uns mesos. El més trist és que una part important de la societat els entén i justifica els fets. Normalment els fets són "explicables" quan no passen davant de casa teva. En aquest país de llarga tradició de ramats de bens, d'una llarga història d'intervencionisme totalitari, la genètica social ens diu que "tot val" per a reclamar, que la llei pot incomplir-se si és per una causa que es creu "justa".
Si podem fer servir la "prova del cotó liberal" diríem: quins drets individuals s'estan conculcant? Es compleix la Llei? La Plaça Catalunya és realment un lloc de pas públic, de passeig? Tenen permís de la Guàrdia Urbana per a acampar i banyar-se? Es pot agredir una persona sigui parlamentària o no? Es pot impedir acudir al treball a unes persones determinades? Les respostes les coneixem però per desgràcia una part de la societat, educada i condicionada a ser un lactant permanent de la mamella estatal, protesta. En lloc d'emprendre accions positives i rendibles, creatives, és més fàcil la "pataleta agressiva".
Aquesta Catalunya camina per senders que no porten al futur sinó al passat. Probablement els problemes de la Pl. Catalunya acabarien si tots ells automàticament passessin a ser funcionaris de la Generalitat. Això és el que vol la gran majoria de la joventut però "d'on obtindríem els diners per a pagar els seus salaris si els mercats han perdut la confiança en Catalunya? Potser dels rics? Els rics han marxat a comunitats autònomes més sensibles amb els patrimonis familiars. Què queda?: l'esforç individual i el treball. Quan acceptem treballar 15 minuts més al dia pel mateix sou llavors Catalunya començarà a aixecar-se de la crisi, del seu malson socialdemòcrata i del seu paradís socialista. Nou ho van fer Alemanya i Japó?
dimarts, 3 de maig del 2011
Bildu i l'Estat de Dret
Què és l’Estat de Dret? És una bona pregunta. Milers d’experts juristes, advocats, notaris, docents i procuradors, ens ho explicaran tècnicament. Tanmateix jo em quedo amb la definició que dóna el Partit Liberal del Regne Unit: “El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació. Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials”.
L’anulació del dret de representació és un perill. Alguns dels partits quasi-il•legalitzats tenen llarga trajectòria democràtica i em sembla una flagrant falta d’igualtat democràtica la prohibició de la seva existència. Seguint fil per randa el concepte d’igualtat podem veure que els sol•licitants són tractats jurídicament pel que pensen i no pel que fan. Aquest Tribunal Suprem està nomenat, majoritàriament, pel Consell General del Poder Judicial, el qual, a la vegada, ha estat designat pel Parlament. Ningú pot dir que no existeixi cap mena de vincle polític!. Algú dubtaria de la independència d’un jutge del KKK jutjant un negre d’Alabama?: Tothom en dubtaria.
Aquesta llei ha estat creada, exclussivament, per a la seva aplicació a l’esquerra abertzale o als independentistes bascos. La llei de partits no és una llei per a tots, és una llei per a alguns. Tanmateix, què passaria si un partit salafista es presentés a les eleccions? El fonamentalisme islàmic no parla de violència sinó de Yihad i no parla d’enemics sinó d’infidels. Probablement el Parlament faria una nova Llei. La fal•lera legislativa és un greu vici i el trobem ancorat a la cadena genètica dels habitants d’aquesta “pell de brau”.
Ara per ara només puc pensar que la maquinària de l’Estat ha mogut tots els fils per a que les seves titelles, en aquest guinyol patètic, actuin per a evitar que la idea d’independència, pensar lliurement en el separatisme, estigui penat i no sigui possible la seva representació democràtica.
Existeix una gran confusió terminològica: Estat de dret és l’entorn en el que es poden desenvolupar els drets de les persones. La democràcia és la possibilitat de canviar els governants, però no de controlar l’Estat de Dret. Alguns han traduït “Estat de Dret” per “Imperi de la Llei” però la Llei no és pas tota la reglamentació d’un país sinó aquelles poques normes que regulen les relacions entre les persones. Res pot existir per damunt de les llibertats individuals i de les lleis bàsiques que la regulen. La Llei de Partits no forma part del que Hayek definiria com a Llei: és només un reglament partidista per a imposar un “sistema de pensament”. En un país anglosaxó no es podria publicar res similar. Tenim poca experiència en llibertats i l’Estat, encara menys.
Artur Nadal
Publicat al diari TOT TARRAGONA
L’anulació del dret de representació és un perill. Alguns dels partits quasi-il•legalitzats tenen llarga trajectòria democràtica i em sembla una flagrant falta d’igualtat democràtica la prohibició de la seva existència. Seguint fil per randa el concepte d’igualtat podem veure que els sol•licitants són tractats jurídicament pel que pensen i no pel que fan. Aquest Tribunal Suprem està nomenat, majoritàriament, pel Consell General del Poder Judicial, el qual, a la vegada, ha estat designat pel Parlament. Ningú pot dir que no existeixi cap mena de vincle polític!. Algú dubtaria de la independència d’un jutge del KKK jutjant un negre d’Alabama?: Tothom en dubtaria.
Aquesta llei ha estat creada, exclussivament, per a la seva aplicació a l’esquerra abertzale o als independentistes bascos. La llei de partits no és una llei per a tots, és una llei per a alguns. Tanmateix, què passaria si un partit salafista es presentés a les eleccions? El fonamentalisme islàmic no parla de violència sinó de Yihad i no parla d’enemics sinó d’infidels. Probablement el Parlament faria una nova Llei. La fal•lera legislativa és un greu vici i el trobem ancorat a la cadena genètica dels habitants d’aquesta “pell de brau”.
Ara per ara només puc pensar que la maquinària de l’Estat ha mogut tots els fils per a que les seves titelles, en aquest guinyol patètic, actuin per a evitar que la idea d’independència, pensar lliurement en el separatisme, estigui penat i no sigui possible la seva representació democràtica.
Existeix una gran confusió terminològica: Estat de dret és l’entorn en el que es poden desenvolupar els drets de les persones. La democràcia és la possibilitat de canviar els governants, però no de controlar l’Estat de Dret. Alguns han traduït “Estat de Dret” per “Imperi de la Llei” però la Llei no és pas tota la reglamentació d’un país sinó aquelles poques normes que regulen les relacions entre les persones. Res pot existir per damunt de les llibertats individuals i de les lleis bàsiques que la regulen. La Llei de Partits no forma part del que Hayek definiria com a Llei: és només un reglament partidista per a imposar un “sistema de pensament”. En un país anglosaxó no es podria publicar res similar. Tenim poca experiència en llibertats i l’Estat, encara menys.
Artur Nadal
Publicat al diari TOT TARRAGONA
dimarts, 15 de març del 2011
Les eleccions municipals
Les properes eleccions municipals tornen a posar en solfa el debat sobre la democràcia interna en l'elecció d'alcaldables. Parlar de llistes obertes, d'eleccions dins dels partits per triar candidats, és destapar la caixa dels trons. Hem d'aprendre molt dels que tenen més tradició que nosaltres en el tema democràtic i, a tal fi, els anglosaxons són els que tenen una llarga tradició que contrasta, òbviament, amb el nostre raquític historial democràtic.
Els ajuntaments, sovint petits "Regnes de Taifes", són controlats absolutament pels partits, però especialment pel partit que governa. Dic "Regne de Taifes" perquè els governants municipals tenen la capacitat legislativa, de vegades molt efectiva, però en altres, nefasta.
Si bé la gestió municipal és l'eix on ha de començar l'eficiència en l'Administració, alguns governs municipals han conreat la desídia, la ineficàcia i la paperassa a nivells increïbles. Val a dir que alguns ajuntaments han demostrat una capacitat de gestió envejable, però no en són la majoria. Els nivells d'endeutament, el creixement incontrolat de les xarxes burocràtiques, incloent les "empreses municipals" que algun cop actuen com a oligopolis, la gestió inadequada dels tributs recaptats i de les transferències rebudes, l'obsessió per tenir més competències i les polítiques a curt termini són evidències de la seva manca d'operativitat en la gestió dels municipis.
Com diu Xavier Roig, els ajuntaments han de ser responsables dels serveis bàsics: enllumenat, clavegueram, ordre, seguretat i poca cosa més. Tanmateix la realitat fa que aquestes institucions tinguin també capacitat d'incidir en atur, cultura, economia, etc. Aquest enrenou de "serveis al ciutadà" decep cada cop més a l'electorat. Administració Central, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions... Tots tenen o volen "competències màximes" en tot el possible. Això és un malbaratament de recursos: Si anem a dinar a un restaurant ens agrada que el que mengem es cuini en un sol lloc; si haguéssim de canviar de restaurant a cada plat de segur que el dinar no el pairíem de la mateixa manera...
Cal un canvi radical tant en la forma en que es tria l'alcaldable en els partits i cal també una revolució en la forma de governar els ajuntaments. Ara per ara la corrupció està més instal·lada en les corporacions municipals que en altres organismes públics i això és, lògicament, la falta de transparència.
Els ajuntaments, sovint petits "Regnes de Taifes", són controlats absolutament pels partits, però especialment pel partit que governa. Dic "Regne de Taifes" perquè els governants municipals tenen la capacitat legislativa, de vegades molt efectiva, però en altres, nefasta.
Si bé la gestió municipal és l'eix on ha de començar l'eficiència en l'Administració, alguns governs municipals han conreat la desídia, la ineficàcia i la paperassa a nivells increïbles. Val a dir que alguns ajuntaments han demostrat una capacitat de gestió envejable, però no en són la majoria. Els nivells d'endeutament, el creixement incontrolat de les xarxes burocràtiques, incloent les "empreses municipals" que algun cop actuen com a oligopolis, la gestió inadequada dels tributs recaptats i de les transferències rebudes, l'obsessió per tenir més competències i les polítiques a curt termini són evidències de la seva manca d'operativitat en la gestió dels municipis.
Com diu Xavier Roig, els ajuntaments han de ser responsables dels serveis bàsics: enllumenat, clavegueram, ordre, seguretat i poca cosa més. Tanmateix la realitat fa que aquestes institucions tinguin també capacitat d'incidir en atur, cultura, economia, etc. Aquest enrenou de "serveis al ciutadà" decep cada cop més a l'electorat. Administració Central, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions... Tots tenen o volen "competències màximes" en tot el possible. Això és un malbaratament de recursos: Si anem a dinar a un restaurant ens agrada que el que mengem es cuini en un sol lloc; si haguéssim de canviar de restaurant a cada plat de segur que el dinar no el pairíem de la mateixa manera...
Cal un canvi radical tant en la forma en que es tria l'alcaldable en els partits i cal també una revolució en la forma de governar els ajuntaments. Ara per ara la corrupció està més instal·lada en les corporacions municipals que en altres organismes públics i això és, lògicament, la falta de transparència.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Solidaritat i depesa social, dues enganyifes?
La moda social-demòcrata que des del final de la Segona Guerra Mundial ha orientat bona part de la política europea és la culpable del malbaratament de cabals públics en base a la "prostitució" del concepte solidaritat. Aquest bonisme indulgent i ensucrat va captivar també els nostres governs i quan avui es parla de solidaritat inter-territorial s'està fent referència a la redistribució de diners, és a dir, a una forma de gastar o invertir els recursos.
Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.
L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.
El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.
Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.
En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.
Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.
Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.
Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.
L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.
El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.
Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.
En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.
Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.
Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Les revoltes populars als països àrabs
Ha estat sorprenent la concatenació de revoltes populars que estan succeint als països àrabs (Tunísia, Egipte...). Els periodistes i comentaristes donen possibilitats diferents, positives o negatives, en funció de la tendència final d'aquesta revolució. Els més optimistes pensen que aquestes insurreccions tindran com a resultat una democratització real de la societat i dels seus governs. Els més "realistes", entre els que m'hi compto, tenen la idea de que tot pot acabar amb règims radicalitzats amb l'integrisme islàmic com a denominador comú.
Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.
Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.
Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.
La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.
Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.
Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.
Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.
La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.
dimarts, 18 de gener del 2011
La limitació de recursos
Alguns diuen que la crisi portarà, de positiu, la necessitat creativa i la generació d'idees. És obvi que tots coneixem les conseqüències negatives. La paraula gestió es fa servir de forma habitual en totes les tertúlies, xerrades i seminaris: "gestionar la crisi, gestionar els recursos, gestionar eficientment..."
Què és gestionar? Podríem dir de forma planera que són les accions necessàries per a aconseguir uns objectius, prèviament determinats per una política (de qualitat, de prevenció de riscos, empresarial...) amb uns recursos limitats i uns terminis específics. Són recursos, per exemple, el diner i les persones.
Què passa quan els recursos són il·limitats? En aquest cas la gestió ja no és eficient. Aquesta eficiència és la necessitat d'optimitzar els recursos (inversió) maximitzant els resultats. En altres àmbits, com en el tecnològic, s'evidencia clarament aquesta necessitat. Les polítiques que exigeixen "fer més amb menys" són un clar exemple de millora de processos.
El problema de les Administracions Públiques és que en aquestes organitzacions no existeixen els elements imprescindibles per a aconseguir l'eficiència: Per una banda l'Administració no ha de competir pel mercat i no ha de millorar la satisfacció del client. En segon lloc, alguns els recursos són, sovint, il·limitats (com el temps). Contràriament, la responsabilitat és nul·la. Si bé en el món empresarial i professional les errades i la mala gestió té conseqüències negatives per als responsables, en el món burocràtic els únics "culpables" són els contribuents, que són els que acaben pagant les malifetes de l'Estat.
És cert que les dificultats ens ajuden a la creativitat: Jo mateix no he vist encara cap revista humorística que pugui igualar-se a "La Cordorniz". La ferotge censura esperonava als humoristes a la inventiva i, pel que fa als lectors, a la plaent activitat de llegir entre línies. En el cas de "La Codorniz" els recursos estaven limitats per la dictadura, amb centenars de temes amb els que la facècia era inaplicable.
Esperem que la creativitat de gerents, tècnics i també polítics sigui realment fructífera. Un país tan poc productiu com el nostre ha d'engegar motors després de segles de narcosi. Cal actitud emprenedora en tots els àmbits.
Què és gestionar? Podríem dir de forma planera que són les accions necessàries per a aconseguir uns objectius, prèviament determinats per una política (de qualitat, de prevenció de riscos, empresarial...) amb uns recursos limitats i uns terminis específics. Són recursos, per exemple, el diner i les persones.
Què passa quan els recursos són il·limitats? En aquest cas la gestió ja no és eficient. Aquesta eficiència és la necessitat d'optimitzar els recursos (inversió) maximitzant els resultats. En altres àmbits, com en el tecnològic, s'evidencia clarament aquesta necessitat. Les polítiques que exigeixen "fer més amb menys" són un clar exemple de millora de processos.
El problema de les Administracions Públiques és que en aquestes organitzacions no existeixen els elements imprescindibles per a aconseguir l'eficiència: Per una banda l'Administració no ha de competir pel mercat i no ha de millorar la satisfacció del client. En segon lloc, alguns els recursos són, sovint, il·limitats (com el temps). Contràriament, la responsabilitat és nul·la. Si bé en el món empresarial i professional les errades i la mala gestió té conseqüències negatives per als responsables, en el món burocràtic els únics "culpables" són els contribuents, que són els que acaben pagant les malifetes de l'Estat.
És cert que les dificultats ens ajuden a la creativitat: Jo mateix no he vist encara cap revista humorística que pugui igualar-se a "La Cordorniz". La ferotge censura esperonava als humoristes a la inventiva i, pel que fa als lectors, a la plaent activitat de llegir entre línies. En el cas de "La Codorniz" els recursos estaven limitats per la dictadura, amb centenars de temes amb els que la facècia era inaplicable.
Esperem que la creativitat de gerents, tècnics i també polítics sigui realment fructífera. Un país tan poc productiu com el nostre ha d'engegar motors després de segles de narcosi. Cal actitud emprenedora en tots els àmbits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
