La moda social-demòcrata que des del final de la Segona Guerra Mundial ha orientat bona part de la política europea és la culpable del malbaratament de cabals públics en base a la "prostitució" del concepte solidaritat. Aquest bonisme indulgent i ensucrat va captivar també els nostres governs i quan avui es parla de solidaritat inter-territorial s'està fent referència a la redistribució de diners, és a dir, a una forma de gastar o invertir els recursos.
Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.
L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.
El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.
Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.
En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.
Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.
Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.
dimecres, 9 de febrer del 2011
dimecres, 2 de febrer del 2011
Les revoltes populars als països àrabs
Ha estat sorprenent la concatenació de revoltes populars que estan succeint als països àrabs (Tunísia, Egipte...). Els periodistes i comentaristes donen possibilitats diferents, positives o negatives, en funció de la tendència final d'aquesta revolució. Els més optimistes pensen que aquestes insurreccions tindran com a resultat una democratització real de la societat i dels seus governs. Els més "realistes", entre els que m'hi compto, tenen la idea de que tot pot acabar amb règims radicalitzats amb l'integrisme islàmic com a denominador comú.
Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.
Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.
Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.
La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.
Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.
Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.
Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.
La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.
dimarts, 18 de gener del 2011
La limitació de recursos
Alguns diuen que la crisi portarà, de positiu, la necessitat creativa i la generació d'idees. És obvi que tots coneixem les conseqüències negatives. La paraula gestió es fa servir de forma habitual en totes les tertúlies, xerrades i seminaris: "gestionar la crisi, gestionar els recursos, gestionar eficientment..."
Què és gestionar? Podríem dir de forma planera que són les accions necessàries per a aconseguir uns objectius, prèviament determinats per una política (de qualitat, de prevenció de riscos, empresarial...) amb uns recursos limitats i uns terminis específics. Són recursos, per exemple, el diner i les persones.
Què passa quan els recursos són il·limitats? En aquest cas la gestió ja no és eficient. Aquesta eficiència és la necessitat d'optimitzar els recursos (inversió) maximitzant els resultats. En altres àmbits, com en el tecnològic, s'evidencia clarament aquesta necessitat. Les polítiques que exigeixen "fer més amb menys" són un clar exemple de millora de processos.
El problema de les Administracions Públiques és que en aquestes organitzacions no existeixen els elements imprescindibles per a aconseguir l'eficiència: Per una banda l'Administració no ha de competir pel mercat i no ha de millorar la satisfacció del client. En segon lloc, alguns els recursos són, sovint, il·limitats (com el temps). Contràriament, la responsabilitat és nul·la. Si bé en el món empresarial i professional les errades i la mala gestió té conseqüències negatives per als responsables, en el món burocràtic els únics "culpables" són els contribuents, que són els que acaben pagant les malifetes de l'Estat.
És cert que les dificultats ens ajuden a la creativitat: Jo mateix no he vist encara cap revista humorística que pugui igualar-se a "La Cordorniz". La ferotge censura esperonava als humoristes a la inventiva i, pel que fa als lectors, a la plaent activitat de llegir entre línies. En el cas de "La Codorniz" els recursos estaven limitats per la dictadura, amb centenars de temes amb els que la facècia era inaplicable.
Esperem que la creativitat de gerents, tècnics i també polítics sigui realment fructífera. Un país tan poc productiu com el nostre ha d'engegar motors després de segles de narcosi. Cal actitud emprenedora en tots els àmbits.
Què és gestionar? Podríem dir de forma planera que són les accions necessàries per a aconseguir uns objectius, prèviament determinats per una política (de qualitat, de prevenció de riscos, empresarial...) amb uns recursos limitats i uns terminis específics. Són recursos, per exemple, el diner i les persones.
Què passa quan els recursos són il·limitats? En aquest cas la gestió ja no és eficient. Aquesta eficiència és la necessitat d'optimitzar els recursos (inversió) maximitzant els resultats. En altres àmbits, com en el tecnològic, s'evidencia clarament aquesta necessitat. Les polítiques que exigeixen "fer més amb menys" són un clar exemple de millora de processos.
El problema de les Administracions Públiques és que en aquestes organitzacions no existeixen els elements imprescindibles per a aconseguir l'eficiència: Per una banda l'Administració no ha de competir pel mercat i no ha de millorar la satisfacció del client. En segon lloc, alguns els recursos són, sovint, il·limitats (com el temps). Contràriament, la responsabilitat és nul·la. Si bé en el món empresarial i professional les errades i la mala gestió té conseqüències negatives per als responsables, en el món burocràtic els únics "culpables" són els contribuents, que són els que acaben pagant les malifetes de l'Estat.
És cert que les dificultats ens ajuden a la creativitat: Jo mateix no he vist encara cap revista humorística que pugui igualar-se a "La Cordorniz". La ferotge censura esperonava als humoristes a la inventiva i, pel que fa als lectors, a la plaent activitat de llegir entre línies. En el cas de "La Codorniz" els recursos estaven limitats per la dictadura, amb centenars de temes amb els que la facècia era inaplicable.
Esperem que la creativitat de gerents, tècnics i també polítics sigui realment fructífera. Un país tan poc productiu com el nostre ha d'engegar motors després de segles de narcosi. Cal actitud emprenedora en tots els àmbits.
dissabte, 8 de gener del 2011
Finançar teràpies anti-tabac
Llegeixo que la Sra Leire Pajín està disposada a finançar amb diner públic teràpies per a la desintoxicació de fumadors. Des de fa temps que per internet corren els currículums dels ministres de sanitat d'Europa junt amb el de la ministra espanyola. Quan veiem les diferències de competències, és a dir, de coneixements i experiència entre ella i els altres ministres, restem bocabadats. Qualsevol persona amb un mínim de neurones, ocupant la presidència d'un país, posaria en mans de persones entenimentades i expertes la responsabilitat de la gestió de tot un país. Molt més encara quan parlem de salut. La Sra Leire Pajín no té cap mena d'experiència ni coneixements en aquesta branca de la gestió política: és patètic!. Culpables en són qui l'ha anomenat i ella per acceptar-ho. Jo no agafaria ni la direcció d'un bar perquè no en tinc ni idea d'hosteleria.
Bé, doncs aquesta incompetència es fa evident dia a dia. Ara sembla que aquest ministeri vol impulsar més despesa pública destinant-la a les teràpies anti-tabac. Aquest esforç pressupostari caldrà compensar-lo incrementant encara més el preu del tabac o bé fent que es vengui més tabac amb una campanya publicitària a TVE?
La Sanitat és precisament un dels gravíssims problemes que tenim, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Cal dilapidar més diner públic en una llei que ja ha portat prou pèrdues entre els propietaris de bars fent-los invertir fa poc temps per a llençar-ho tot per la borda en aplicar la nova llei? Ser competent vol dir eficiència, que és actuar amb la màxima eficàcia optimitzant els recursos limitats que es tenen. També caldria revertir-ho a la tasca de legislar. No per legislar més es legisla millor.
Després de tot això, quin conclusió en traiem? La incúria màxima, la incompetència faraònica, ve donada en aquest cas per factors humans i polítics: Les persones hem de treballar en allò que ens agrada, però ho hem de fer amb eficàcia. Gravíssimes errades en el factor humà: hi algú que pensi que la Sra Pajín és la millor preparada en tot el país per a desenvolupar el càrrec de Ministra de Sanitat? L'altre factor necessari per a aquesta olla barrejada d'incongruències és la política: Les idees errònies de que "cal legislar", cal que la gent no s'amargui, hem de guarir-los de la malaltia del tabaquisme... la droga del poder és, òbviament, poderosa i amb alt grau d'adicció, estalviant als qui la pateixen de ser conscients del ridícul en el que cauen.
Bé, doncs aquesta incompetència es fa evident dia a dia. Ara sembla que aquest ministeri vol impulsar més despesa pública destinant-la a les teràpies anti-tabac. Aquest esforç pressupostari caldrà compensar-lo incrementant encara més el preu del tabac o bé fent que es vengui més tabac amb una campanya publicitària a TVE?
La Sanitat és precisament un dels gravíssims problemes que tenim, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Cal dilapidar més diner públic en una llei que ja ha portat prou pèrdues entre els propietaris de bars fent-los invertir fa poc temps per a llençar-ho tot per la borda en aplicar la nova llei? Ser competent vol dir eficiència, que és actuar amb la màxima eficàcia optimitzant els recursos limitats que es tenen. També caldria revertir-ho a la tasca de legislar. No per legislar més es legisla millor.
Després de tot això, quin conclusió en traiem? La incúria màxima, la incompetència faraònica, ve donada en aquest cas per factors humans i polítics: Les persones hem de treballar en allò que ens agrada, però ho hem de fer amb eficàcia. Gravíssimes errades en el factor humà: hi algú que pensi que la Sra Pajín és la millor preparada en tot el país per a desenvolupar el càrrec de Ministra de Sanitat? L'altre factor necessari per a aquesta olla barrejada d'incongruències és la política: Les idees errònies de que "cal legislar", cal que la gent no s'amargui, hem de guarir-los de la malaltia del tabaquisme... la droga del poder és, òbviament, poderosa i amb alt grau d'adicció, estalviant als qui la pateixen de ser conscients del ridícul en el que cauen.
dissabte, 1 de gener del 2011
El futur fosc de les pensions "del benestar"
Institucions financeres, experts europeus i les agències de qualificació indiquen que el futur del sistema actual de pensions que tenim a Espanya està en fallida. Aquesta és una nova evidència de que el que s'anomena "Estat del Benestar" té data de caducitat. Si volem evitar aquesta mort caldrà que s'apliqui un sistema més vinculat a la racionalitat que a la ideologia.
El sistema actual de redistribució, és a dir, de nul·la capitalització (els que treballem ara paguem als pensionistes), no fa més que engreixar una bola de neu d'endeutament que clarament compromet qualsevol capacitat de creixement de la nostra societat. La història de les polítiques irracionals ve des del franquisme. Amb la democràcia, la necessitat de vots va esperonar les decisions demagògiques i absurdes sobre jubilacions i "despesa social". Aquesta polítiques acrítiques s'han multiplicat amb els governs d'esquerra. Quan han vingut mal dades llavors els sapastres que fins ara ens deien que "tot estava controlat" i que el pacte de Toledo era "intocable" s'adonen de la trista realitat: cal canviar-ho tot. Sabem que els pactes es poden incomplir i precisament és l'Estat aquell que ho fa més sovint, legislant i intervenint al seu gust i segons els seus interessos. Ara, quan el diner ha desaparegut es veu obligat a prendre accions més "científiques" o lògiques.
Si durant anys el diner va rajar per a jubilacions anticipades, plans d'ocupació rural descontrolats o viatges a balnearis, ara s'ha esgotat. És possible que milers d'experts, funcionaris, economistes, analistes i professionals no s'adonessin del camí de perdició que prenien els governs? La gent del carrer i algun economista políticament incorrecte ja ho advertia de fa temps, però ha estat la situació de flagrant insolvència espanyola que ens ha despertat del somni utòpic. Tota Europa somniava.
Quin és el futur?: Són les persones i la seva responsabilitat. Es parla ara del sistema austríac de pensió basat en la capitalització i el llibertat d'opcions per part del treballador. No es tracta de "liberalitzar" de forma salvatge el sistema sinó de racionalitzar-lo per fer-lo més just. No sembla equitatiu que la diferència entre treballar 30 anys o 45 anys no es vegi reflectida en la pensió final. El sistema de capitalització (si més no d'una part del sistema) permetria recuperar el capital per part dels hereus en cas de mort. Ara per ara n'és l'Estat el beneficiari.
No sabem quines són les millors formes de configurar el nou sistema. L'Associació per a la Reforma de les Pensions planteja un projecte interessant que no podem obviar. Si teniu uns minuts de navegació, hi podeu donar-hi un cop d'ull. Se segur que altres col·lectius ens faran arribar també noves propostes. El que és obvi és que el sistema de pensions no tornarà a ser igual. Pot tardar més o menys, però esdevindrà liberal. És la nova època de l'individu. Sempre són les persones que, individualment, han anat resolent els seus problemes. Ara també ho farem. Hem après que l'Estat no és de fiar.
El sistema actual de redistribució, és a dir, de nul·la capitalització (els que treballem ara paguem als pensionistes), no fa més que engreixar una bola de neu d'endeutament que clarament compromet qualsevol capacitat de creixement de la nostra societat. La història de les polítiques irracionals ve des del franquisme. Amb la democràcia, la necessitat de vots va esperonar les decisions demagògiques i absurdes sobre jubilacions i "despesa social". Aquesta polítiques acrítiques s'han multiplicat amb els governs d'esquerra. Quan han vingut mal dades llavors els sapastres que fins ara ens deien que "tot estava controlat" i que el pacte de Toledo era "intocable" s'adonen de la trista realitat: cal canviar-ho tot. Sabem que els pactes es poden incomplir i precisament és l'Estat aquell que ho fa més sovint, legislant i intervenint al seu gust i segons els seus interessos. Ara, quan el diner ha desaparegut es veu obligat a prendre accions més "científiques" o lògiques.
Si durant anys el diner va rajar per a jubilacions anticipades, plans d'ocupació rural descontrolats o viatges a balnearis, ara s'ha esgotat. És possible que milers d'experts, funcionaris, economistes, analistes i professionals no s'adonessin del camí de perdició que prenien els governs? La gent del carrer i algun economista políticament incorrecte ja ho advertia de fa temps, però ha estat la situació de flagrant insolvència espanyola que ens ha despertat del somni utòpic. Tota Europa somniava.
Quin és el futur?: Són les persones i la seva responsabilitat. Es parla ara del sistema austríac de pensió basat en la capitalització i el llibertat d'opcions per part del treballador. No es tracta de "liberalitzar" de forma salvatge el sistema sinó de racionalitzar-lo per fer-lo més just. No sembla equitatiu que la diferència entre treballar 30 anys o 45 anys no es vegi reflectida en la pensió final. El sistema de capitalització (si més no d'una part del sistema) permetria recuperar el capital per part dels hereus en cas de mort. Ara per ara n'és l'Estat el beneficiari.
No sabem quines són les millors formes de configurar el nou sistema. L'Associació per a la Reforma de les Pensions planteja un projecte interessant que no podem obviar. Si teniu uns minuts de navegació, hi podeu donar-hi un cop d'ull. Se segur que altres col·lectius ens faran arribar també noves propostes. El que és obvi és que el sistema de pensions no tornarà a ser igual. Pot tardar més o menys, però esdevindrà liberal. És la nova època de l'individu. Sempre són les persones que, individualment, han anat resolent els seus problemes. Ara també ho farem. Hem après que l'Estat no és de fiar.
dijous, 16 de desembre del 2010
Dret a l'educació: el homeschooling
Una sentència recent del Tribunal Constitucional denega la possibilitat de que els pares puguin educar els seus fills prescindint totalment de l'escolarització obligatòria. Segons l'alt Tribunal no és la Constitució la que impossibilita aquesta opció sinó la Ley Orgánica de Calidad de la Educación. Fixem-nos que un dels drets més importants, jo en diria que vital, és el dels pares a educar els fills, o millor dit, a decidir la seva educació. Si aquest és un dret inalienable els pares hauríem de poder exercir-lo. Tristament el poder de l'Estat és cada dia més gran i extens, arribant a envair les nostres llars i les decisions més personals.
És cert que Europa és social-demòcrata fins la medul·la i en molts països el homeschooling no està permès, però també és cert que en països com Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica o Irlanda l'educació obligatòria pot ser realitzada pels pares, òbviament amb condicions.
L'educació actual, aquest sistema obligatori i manipulat barroerament per generacions de polítics, porta a un 30% de fracàs escolar. És evident que els pares, preocupats perquè el sistema públic de formació bàsica no funciona, hagin de cercar noves vies per a poder educar la seva descendència, i el homeschooling és una opció.
És obvi que no tots els pares tenen la capacitat suficient per a poder exercir aquesta tasca i assolir els objectius educatius. Els casos que es donen són aïllats i atípics, però no per això hem d'actuar amb incúria, arraconant-los i qualificant-los de "singularitats".
Val a dir també que l'aparell polític-administratiu determina unes matèries, uns coneixements, uns objectius que, arbitràriament, conformen aquest corpus educatiu. Com a liberal sóc del parer de que hauria d'existir certa flexibilitat en la formulació d'aquests coneixements perquè molts d'ells responen a modes, tendències o actituds del professorat, dels funcionaris o dels polítics que ho dissenyen any rera any. Per tant, quina és la millor educació? Aquella basada en els valors humanistes i els coneixements clàssics: matemàtiques, llengües (incloent les mortes), filosofia, història, literatura, física... No cal afegir-ne gaires més (religió segons les creences de la família).
Tristament el homeschooling aquí és d'impossible aplicació i si així no fos la complicació ens vindria en l'obtenció dels títols (amb la burocràcia hem topat!). No sé per quin motiu m'he posat a parlar de l'educació en família si ara tampoc podem escollir l'escola!
És cert que Europa és social-demòcrata fins la medul·la i en molts països el homeschooling no està permès, però també és cert que en països com Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica o Irlanda l'educació obligatòria pot ser realitzada pels pares, òbviament amb condicions.
L'educació actual, aquest sistema obligatori i manipulat barroerament per generacions de polítics, porta a un 30% de fracàs escolar. És evident que els pares, preocupats perquè el sistema públic de formació bàsica no funciona, hagin de cercar noves vies per a poder educar la seva descendència, i el homeschooling és una opció.
És obvi que no tots els pares tenen la capacitat suficient per a poder exercir aquesta tasca i assolir els objectius educatius. Els casos que es donen són aïllats i atípics, però no per això hem d'actuar amb incúria, arraconant-los i qualificant-los de "singularitats".
Val a dir també que l'aparell polític-administratiu determina unes matèries, uns coneixements, uns objectius que, arbitràriament, conformen aquest corpus educatiu. Com a liberal sóc del parer de que hauria d'existir certa flexibilitat en la formulació d'aquests coneixements perquè molts d'ells responen a modes, tendències o actituds del professorat, dels funcionaris o dels polítics que ho dissenyen any rera any. Per tant, quina és la millor educació? Aquella basada en els valors humanistes i els coneixements clàssics: matemàtiques, llengües (incloent les mortes), filosofia, història, literatura, física... No cal afegir-ne gaires més (religió segons les creences de la família).
Tristament el homeschooling aquí és d'impossible aplicació i si així no fos la complicació ens vindria en l'obtenció dels títols (amb la burocràcia hem topat!). No sé per quin motiu m'he posat a parlar de l'educació en família si ara tampoc podem escollir l'escola!
dimarts, 14 de desembre del 2010
valors i llibertat
Una societat liberal, oberta i democràtica, és fràgil. Són nombrosos els casos en els que s'ha volgut "imposar" la democràcia i aquesta ha fracassat. Els motius són dos: En principi la democràcia s'ha de voler, s'ha de desitjar i estimar. Els pobles que, ja sigui per tradició tirànica, per inèrcies arcaiques o per costums i religions teocràtiques, no acostumen a ser captivats per les virtuts de la llibertat. Una segona raó d'aquesta manca d'implantació democràtica i liberal en algunes societats és la jerarquia de valors, la moral social que condiciona la vida de la comunitat.
Els valors ètics del liberalisme radiquen en la responsabilitat de la persona, en el respecte al proïsme, en la llibertat individual i en la justícia (igualtat davant la llei, habeas corpus i judici just -garanties processals-). Tots aquestes premises-valor són el fonament de l'Estat de Dret. Quan aquesta jerarquia moral no està assolida (injectada o "introjectada") en els individus, l'Estat de Dret, la societat oberta, està abocada al fracàs.
Per tant l'èxit del liberalisme, el triomf d'una societat liberal, depèn de les persones. Si els ciutadans no creuen en aquests valors, no els han incorporat, és del tot impossible que funcioni la delicada societat. La desconfiança en un sistema ve donada per la desconfiança en els membres que individualment la formen. En el rànking mundial de corrupció veiem que els països més corruptes coincideixen, si fa no fa, amb els que són més tirànics de la classificació democràtica.
Només en les societats on l'individu ha assolit un nivell d'ètica ciutadana i de responsabilitat, és quan podem parlar de societat liberal. Qui neteja el cendrer del cotxe buidant-lo en el pàrking ho fa perquè no el veu ningú. El que és responsable, no ho fa perquè ha assumit els valors de responsabilitat cívica. El que és respectuós amb el proïsme ho és sempre en qualsevol circumstància (Kant i l'imperatiu categòric) i és un exercici de llibertat responsable.
Ser lliure no és fàcil.
Els valors ètics del liberalisme radiquen en la responsabilitat de la persona, en el respecte al proïsme, en la llibertat individual i en la justícia (igualtat davant la llei, habeas corpus i judici just -garanties processals-). Tots aquestes premises-valor són el fonament de l'Estat de Dret. Quan aquesta jerarquia moral no està assolida (injectada o "introjectada") en els individus, l'Estat de Dret, la societat oberta, està abocada al fracàs.
Per tant l'èxit del liberalisme, el triomf d'una societat liberal, depèn de les persones. Si els ciutadans no creuen en aquests valors, no els han incorporat, és del tot impossible que funcioni la delicada societat. La desconfiança en un sistema ve donada per la desconfiança en els membres que individualment la formen. En el rànking mundial de corrupció veiem que els països més corruptes coincideixen, si fa no fa, amb els que són més tirànics de la classificació democràtica.
Només en les societats on l'individu ha assolit un nivell d'ètica ciutadana i de responsabilitat, és quan podem parlar de societat liberal. Qui neteja el cendrer del cotxe buidant-lo en el pàrking ho fa perquè no el veu ningú. El que és responsable, no ho fa perquè ha assumit els valors de responsabilitat cívica. El que és respectuós amb el proïsme ho és sempre en qualsevol circumstància (Kant i l'imperatiu categòric) i és un exercici de llibertat responsable.
Ser lliure no és fàcil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
