Erich Fromm, pensador i escriptor psicoanalista que aplicà les tesis freudianes a la sociologia, fou molt conegut pel seu llibre "La Por a La Llibertat". Erich Fromm entenia que la por que tenim a ser lliures, a prendre decisions, l'allunyàvem de nosaltres mitjançant l'autoritarisme i el conformisme. Fusionant-nos amb la massa, esdevenint anyells, tot es fa més fàcil. La llibertat implica estar sol en un món problemàtic i alhora terrorífic. Decidir quins camins hem de prendre implica analitzar l'entorn i per a analitzar cal dubtar. El dubte és intranquil·litat i el sentiment de pertànyer a un col·lectiu, de ser constantment guiat, és reconfortant.
El liberalisme, com a ideologia i filosofia de vida, també fa pànic. El motiu és també el mateix: llibertat és decidir, llibertat és responsabilitat, llibertat és consciència i dubte. El meu bon amic Ignasi Carnicer ens explicava l'altra dia que quan Déu lliura la Llei a Moisès el que realment fa és fer lliure a la humanitat. Lliure de seguir o no els seus manaments i, conseqüentment, responsables. Les religions antigues, deia el meu amic, fan responsables als déus i als éssers mítics de tot al que li passa als homes.
El protestantisme de Lutero comença també dubtant de les ordenances i de la llei de l'Església Catòlica. Lutero afavorí que la Bíblia pogués ser llegida per tots els fidels, sortint de l'exclusivitat que tenien els clergues en la seva lectura i interpretació. Òbviament que llegir directament els Llibres Sagrats fa responsables els seus lectors perquè obvien la guia i la supervisió, dels "experts". Heus aquí una altra por: la por a "no interpretar adequadament". El fet d'abandonar el mestratge i la intermediació de l'església va fer que el liberalisme sorgís en terres britàniques. L'individualisme, arrel essencial de tot liberalisme, implica, primerament, llibertat, però també solitud, aïllament i responsabilitat.
És tan fàcil ser nen! Quan som nens no som responsables ni lliures. Això ens dóna tranquil·litat. Kant, il·lustrat liberal i filòsof, ens explica que amb la il·lustració l'home deixa de ser nen i entra en l'etapa adulta perquè el coneixement ens fa lliures. El ramat de bens dirigit pel sacerdot deixa de ser ramat.
Seguim tenint por a la llibertat perquè en aquest país, quan algun cop ens veiem només una mica allunyats de la mà de l'Estat, el temor esdevé pànic i la histèria incontrolada contamina gran part de la societat. No hem de tenir espant davant del món perquè sempre ens queda el dubte, el raonament, la decisió, la responsabilitat i la possibilitat d'equivocar-nos. Això és, senzillament, meravellós. Això és la llibertat!
diumenge, 14 de novembre del 2010
divendres, 29 d’octubre del 2010
Del finançament de partits i sindicats
És simptomàtic que quan es parla de "corrupció" sempre ve al cas la problemàtica dels partits i sindicats. Sembla que el sindicalisme està més "lliure de culpa" que no pas els partits, però tampoc és així. Els sindicats són organismes molt més tancats que els propis partits. Un altre dels problemes vinculats a l'obtenció de diners és el que en diuen "finançament il·legal dels partits".
D'entrada diríem que si un ciutadà vol fer-se soci de qualsevol associació, grup o casal, només cal que s'apunti i pagui la seva quota, aportació que li dóna el dret a gaudir de les prestacions de l'associació en qüestió. Com a exemple tindríem els grups excursionistes, les associacions de sardanistes o els amics de la guitarra americana. Cap problema. El que passa però amb la majoria d'aquestes grups és que sempre busquen aportacions provinents dels cabals públics, i heus aquí el conflicte.
Pel que fa als partits i sindicats, el fet de que la gran majoria dels seus ingressos estigui originat en els pressupostos de l'Estat és una mesura abominable que condiciona, tal com hem vist durant anys i anys, les comissions, les factures falses, l'increment de costos i mil formes més d'augmentar els ingressos perquè, lògicament, les quantitats aportades pel Tresor Públic mai són suficients per a cobrir els costos de les campanyes i del quotidià funcionament d'aquestes organitzacions. Pel que fa als sindicats, els imports cobrats en el periode Zapatero converteixen aquestes organitzacions en servils defensors de la política governamental i només en els casos més flagrants de necessitat de "lluita obrera", els sindicats presenten obres de teatre dignes de representació en qualsevol escenari. En fi, que són més comèdia que drama.
Com podem acabar amb el que anomenen "finançament il·legal" i amb la corrupció derivada d'aquesta forma tan "especial" de mantenir partits i sindicats? Fàcilment: en una societat oberta, liberal i tolerant cadascú opta per fer allò que vol fer; "Quien quiera peces que se moje el culo" diuen en castellà. Per quin motiu amb els meus diners s'han de pagar els sous i costos estructurals de partits com C's o Inciativa? Perquè els meus diners col.laboren al funcionament del PP? És realment un nyap financer. El que cal és que cada militant pagui una quota tal que l'organització sobrevisqui. Cal que els sindicalistes paguin les seves quotes i també, si han de treballar per al sindicat, que cobrin del sindicat, no pas de l'empresa.
Esperem que aviat algú se n'adoni de que tal com estem fent les coses anem de cap al precipici.
D'entrada diríem que si un ciutadà vol fer-se soci de qualsevol associació, grup o casal, només cal que s'apunti i pagui la seva quota, aportació que li dóna el dret a gaudir de les prestacions de l'associació en qüestió. Com a exemple tindríem els grups excursionistes, les associacions de sardanistes o els amics de la guitarra americana. Cap problema. El que passa però amb la majoria d'aquestes grups és que sempre busquen aportacions provinents dels cabals públics, i heus aquí el conflicte.
Pel que fa als partits i sindicats, el fet de que la gran majoria dels seus ingressos estigui originat en els pressupostos de l'Estat és una mesura abominable que condiciona, tal com hem vist durant anys i anys, les comissions, les factures falses, l'increment de costos i mil formes més d'augmentar els ingressos perquè, lògicament, les quantitats aportades pel Tresor Públic mai són suficients per a cobrir els costos de les campanyes i del quotidià funcionament d'aquestes organitzacions. Pel que fa als sindicats, els imports cobrats en el periode Zapatero converteixen aquestes organitzacions en servils defensors de la política governamental i només en els casos més flagrants de necessitat de "lluita obrera", els sindicats presenten obres de teatre dignes de representació en qualsevol escenari. En fi, que són més comèdia que drama.
Com podem acabar amb el que anomenen "finançament il·legal" i amb la corrupció derivada d'aquesta forma tan "especial" de mantenir partits i sindicats? Fàcilment: en una societat oberta, liberal i tolerant cadascú opta per fer allò que vol fer; "Quien quiera peces que se moje el culo" diuen en castellà. Per quin motiu amb els meus diners s'han de pagar els sous i costos estructurals de partits com C's o Inciativa? Perquè els meus diners col.laboren al funcionament del PP? És realment un nyap financer. El que cal és que cada militant pagui una quota tal que l'organització sobrevisqui. Cal que els sindicalistes paguin les seves quotes i també, si han de treballar per al sindicat, que cobrin del sindicat, no pas de l'empresa.
Esperem que aviat algú se n'adoni de que tal com estem fent les coses anem de cap al precipici.
dijous, 23 de setembre del 2010
Algunes respostes liberals
Avui proposaré algunes respostes liberals -i personals-, que no del liberalisme, als problemes, però especialment als prejudicis i/o preguntes derivades del post anterior:
-"Els més desfavorits, tindran suport dels liberals?": Crec que tots estem d'acord en la igualtat d'oportunitats i de la necessitat, en cas d'impossibilitat, de que l'Estat es faci càrrec tant de l'ajut, formació dels que no han tingut oportunitats com dels que, per salut o condicions especials, no poden treballar o estan incapacitats. L'esquerra s'ha apropiat indegudament dels "més desfavorits". En realitat el liberalisme es centra en:
a) No és possible una societat oberta sense Estat.
b) L'eficiència no és altra cosa que l'optimització dels recursos
c) El liberalisme no discrepa dels objectius (ajut als desfavorits) sinó en la metodologia, en la forma, en el COM, no pas el el QUÈ.
Imaginem per un moment que un determinat departament de "benestar social" té un cost infraestructural i administratiu de 45 i els recursos totals obtinguts són de 100. És evident que els recursos realment operatius, aquells destinats als resultats són de 55. Imaginem que amb una gestió optimitzada en els processos el cost estructural-administratiu el reduïm a 25, no és obvi que la inversió social serà de 75? Després d'això, parlem de "despesa social": quin és el millor resultat, qui n'aporta més?
Conclusió: No hem de deixar-nos influenciar per frases viscerals, demagògiques i acrítiques; ans al contrari hem d'analitzar i aplicar allò que ens caracteritza més: l'empirisme i el dubte crític. Primer determinem què hem de fer (tots d'acord) i com ho hem de fer (no tan d'acord).
-"Els més desfavorits, tindran suport dels liberals?": Crec que tots estem d'acord en la igualtat d'oportunitats i de la necessitat, en cas d'impossibilitat, de que l'Estat es faci càrrec tant de l'ajut, formació dels que no han tingut oportunitats com dels que, per salut o condicions especials, no poden treballar o estan incapacitats. L'esquerra s'ha apropiat indegudament dels "més desfavorits". En realitat el liberalisme es centra en:
a) No és possible una societat oberta sense Estat.
b) L'eficiència no és altra cosa que l'optimització dels recursos
c) El liberalisme no discrepa dels objectius (ajut als desfavorits) sinó en la metodologia, en la forma, en el COM, no pas el el QUÈ.
Imaginem per un moment que un determinat departament de "benestar social" té un cost infraestructural i administratiu de 45 i els recursos totals obtinguts són de 100. És evident que els recursos realment operatius, aquells destinats als resultats són de 55. Imaginem que amb una gestió optimitzada en els processos el cost estructural-administratiu el reduïm a 25, no és obvi que la inversió social serà de 75? Després d'això, parlem de "despesa social": quin és el millor resultat, qui n'aporta més?
Conclusió: No hem de deixar-nos influenciar per frases viscerals, demagògiques i acrítiques; ans al contrari hem d'analitzar i aplicar allò que ens caracteritza més: l'empirisme i el dubte crític. Primer determinem què hem de fer (tots d'acord) i com ho hem de fer (no tan d'acord).
Els prejudicis sobre el liberalisme
Quan parlem de "liberalisme", el primer que li ve al cap a molta gent és Adam Smith i els nens de 7 anys treballant a les mines. Erròniament el liberalisme s'associa al capitalisme més salvatge i a l'anul·lació de les mesures socials que han caracteritzat la societat moderna, tal com la seguretat social, l'atur, la formació, etc.
Anem a pams: fem un llistat de les fal·làcies sobre el liberalisme:
1) Què passa amb els més desvalguts? Tindran oportunitats?
2) Si tot es basa amb la competència, què passa amb els menys competents?
3) Existiran mesures socials de cobertura?
4) Què passa amb la seguretat social?
5) Què passa amb l'Estat?
6) L'Estat és més just i eficaç que la inciativa privada
7) El liberalisme no explica què farà amb les persones dependents
8) El liberalisme no ens diu res de les pensions
9) Si no paguem impostos no tindrem mesures socials
10)Si oblidem la redistribució de la riquesa farem més miserable la nostra societat.
Els prejudicis envers el liberalisme venen, en primer lloc, d'una educació antiga, d'aprenentatges poc analitzats en la que el liberalisme del s.XIX fou un exponent clar de l'explotació infantil i no tan infantil: En el segle XIX els nens treballaven sempre, ja sigui al camp o a les fàbriques. Ser súbdit d'un terratinent, ser pagès sense gaire terra o treballador fabril, no té diferència: l'explotació, la fam, salaris miserables i manca de recursos eren el denominador comú.
Els que tenim certa edat sabem del cert què deien els llibres d'Història en els anys del franquisme i sabem quina idea tenen la majoria de persones que es van educar en aquells anys.
L'altre factor que incrementa l'animadversió envers el liberalisme és la campanya orquestrada des dels anys seixanta per l'esquerra europea, assimilant el liberalisme al capitalisme més ferotge i esclavitzador. L'esquerra europea ha anat canviant el seu nord magnètic, passant de buscar la derrota de la burgesia a alinear-se amb els països més "expltats", tals com Síria i Iran, a la vegada confirmant les noces amb l'ecologisme més políticament correcte.
Les esquerres s'han apropiat del "bé comú" i de la societat perfecta. El liberalisme, centrant-se en la competència, l'eficiència i la reducció de l'Estat, ha oblidat explicar que "sense estat no pot existir liberalisme" i que la "despesa social" pot ser més quantitiva i qualitativa, és a dir, millor, si apliquem la gestió eficient.
Amb tot això, què s'ha aconseguit?: Doncs crear un estat d'opinió totalment negatiu envers el liberalisme. Molt sovint no tenim clar què és l'ètica, la moral, el bé comú, les persones, etc... Tenim molt clar què és fer MAL. En això el liberalisme és empíric: podem determinar què és maligne, dolent i nefast a les persones, però no ens posarem mai d'acord en què és el bé comú.
Ara per ara ens toca una feina feixuga: explicar què NO ÉS el liberalisme i què SÍ ÉS el liberalisme.
Seguirem parlant.
Anem a pams: fem un llistat de les fal·làcies sobre el liberalisme:
1) Què passa amb els més desvalguts? Tindran oportunitats?
2) Si tot es basa amb la competència, què passa amb els menys competents?
3) Existiran mesures socials de cobertura?
4) Què passa amb la seguretat social?
5) Què passa amb l'Estat?
6) L'Estat és més just i eficaç que la inciativa privada
7) El liberalisme no explica què farà amb les persones dependents
8) El liberalisme no ens diu res de les pensions
9) Si no paguem impostos no tindrem mesures socials
10)Si oblidem la redistribució de la riquesa farem més miserable la nostra societat.
Els prejudicis envers el liberalisme venen, en primer lloc, d'una educació antiga, d'aprenentatges poc analitzats en la que el liberalisme del s.XIX fou un exponent clar de l'explotació infantil i no tan infantil: En el segle XIX els nens treballaven sempre, ja sigui al camp o a les fàbriques. Ser súbdit d'un terratinent, ser pagès sense gaire terra o treballador fabril, no té diferència: l'explotació, la fam, salaris miserables i manca de recursos eren el denominador comú.
Els que tenim certa edat sabem del cert què deien els llibres d'Història en els anys del franquisme i sabem quina idea tenen la majoria de persones que es van educar en aquells anys.
L'altre factor que incrementa l'animadversió envers el liberalisme és la campanya orquestrada des dels anys seixanta per l'esquerra europea, assimilant el liberalisme al capitalisme més ferotge i esclavitzador. L'esquerra europea ha anat canviant el seu nord magnètic, passant de buscar la derrota de la burgesia a alinear-se amb els països més "expltats", tals com Síria i Iran, a la vegada confirmant les noces amb l'ecologisme més políticament correcte.
Les esquerres s'han apropiat del "bé comú" i de la societat perfecta. El liberalisme, centrant-se en la competència, l'eficiència i la reducció de l'Estat, ha oblidat explicar que "sense estat no pot existir liberalisme" i que la "despesa social" pot ser més quantitiva i qualitativa, és a dir, millor, si apliquem la gestió eficient.
Amb tot això, què s'ha aconseguit?: Doncs crear un estat d'opinió totalment negatiu envers el liberalisme. Molt sovint no tenim clar què és l'ètica, la moral, el bé comú, les persones, etc... Tenim molt clar què és fer MAL. En això el liberalisme és empíric: podem determinar què és maligne, dolent i nefast a les persones, però no ens posarem mai d'acord en què és el bé comú.
Ara per ara ens toca una feina feixuga: explicar què NO ÉS el liberalisme i què SÍ ÉS el liberalisme.
Seguirem parlant.
divendres, 17 de setembre del 2010
Algunes mesures per a reduir el dèficit
Estem en un mal moment. Una crisi de dimensions faraòniques, previsible però potser amb no tanta intensitat, està portant a l'atur moltes persones. La intervenció estatal per a millorar les condicions dels aturats, millorar la seva formació o orientar les seves expectatives laborals en camps de més futur és una tasca que difícilment cap empresa privada podria portar a terme, si més no en aquesta situació tan especial.
Dit això, em plantejo algunes qüestions, vinculades com sempre, a les llibertats. Per quin motiu la meva contribució al Tresor Públic ha de servir per subvencionar els sindicats? És que no cobren les quotes dels seus associats? Per quin motiu amb els meus diners s'han d'engreixar les arques dels partits polítics? Si al menys el destí fos per al partit que vaig votar darrerament, tindria una explicació. Al cap i a la fi si vull participar en l'Associació d'Amics dels Gegants de La Secuita, hauré de pagar el rebut de soci. Òbviament que no tota Catalunya voldrà formar part d'aquesta associació i és evident que ningú entendria que l'esmentada associació visqués de la subvenció estatal o autonòmica, encara que per a molts ciutadans seria com donar suport a la cultura, però realment és una opció personal, tal com ser o no ser soci del Nàstic.
Si traslladem el raonament a les organitzacions sindicals i als partits veiem clar que "quien quiera peces que se moje el culo" i, conseqüentment, el millor és que els militants i sindicalistes comencin a "pagar" les seves opcions personals. Qui vulgui ser del sindicat o del partit, que ho sigui i que ho pagui. Així de fàcil. D'aquesta manera el nombre d'afiliats i sindicalistes seria un indicador dels resultats de la direcció i això és impossible que passi en aquestes organitzacions.
Quants diners s'estalviaria l'Estat amb aquesta mesura? Bé, això no ho sap ningú perquè el que se'n diu "transparència" en aquest país no se'n veu, o millor dit, regna la foscor. Per tant, no seria hora ja de deixar de bonificar, subvencionar, ajudar, acoquinar diner, a organitzacions, empreses, etc,,,? Amb menys "obligacions" l¡Administració no necessitaria tant de finançament i la càrrega impositiva seria inferior. Reduir la despesa estatal sempre és positiu. Si aquesta reducció s'aplica a despeses irracionals, el guany és doble.
Dit això, em plantejo algunes qüestions, vinculades com sempre, a les llibertats. Per quin motiu la meva contribució al Tresor Públic ha de servir per subvencionar els sindicats? És que no cobren les quotes dels seus associats? Per quin motiu amb els meus diners s'han d'engreixar les arques dels partits polítics? Si al menys el destí fos per al partit que vaig votar darrerament, tindria una explicació. Al cap i a la fi si vull participar en l'Associació d'Amics dels Gegants de La Secuita, hauré de pagar el rebut de soci. Òbviament que no tota Catalunya voldrà formar part d'aquesta associació i és evident que ningú entendria que l'esmentada associació visqués de la subvenció estatal o autonòmica, encara que per a molts ciutadans seria com donar suport a la cultura, però realment és una opció personal, tal com ser o no ser soci del Nàstic.
Si traslladem el raonament a les organitzacions sindicals i als partits veiem clar que "quien quiera peces que se moje el culo" i, conseqüentment, el millor és que els militants i sindicalistes comencin a "pagar" les seves opcions personals. Qui vulgui ser del sindicat o del partit, que ho sigui i que ho pagui. Així de fàcil. D'aquesta manera el nombre d'afiliats i sindicalistes seria un indicador dels resultats de la direcció i això és impossible que passi en aquestes organitzacions.
Quants diners s'estalviaria l'Estat amb aquesta mesura? Bé, això no ho sap ningú perquè el que se'n diu "transparència" en aquest país no se'n veu, o millor dit, regna la foscor. Per tant, no seria hora ja de deixar de bonificar, subvencionar, ajudar, acoquinar diner, a organitzacions, empreses, etc,,,? Amb menys "obligacions" l¡Administració no necessitaria tant de finançament i la càrrega impositiva seria inferior. Reduir la despesa estatal sempre és positiu. Si aquesta reducció s'aplica a despeses irracionals, el guany és doble.
dijous, 16 de setembre del 2010
dret a l'educació
El dret a l'educació ve donat, originàriament, per la necessitat de complir amb un altre dret, que és el de la igualtat d'oportunitats. Sense ciutadans formats no podem tenir una societat veritablement lliure i heus aquí l'obligació que tenen els governants, siguin demòcrates o totalitaris, dèspotes o oligarques, en controlar el sistema educatiu.
Sempre els règims totalitaris han provat de modelar o deformar els seus súbdits a la mida educativa que requeria els seus components ideològics, oblidant que en el moment que el cervell humà es posa a llegir, interpretar, parlar i pensar... les coses sempre es compliquen. Això explica que les escoles religioses hagin estat el màxim exponent en la fabricació d'agnòstics i ateus, veritables indústries en la formació de lliure-pensadors.
Avui dia, amb la dictadura del "políticament correcte" l'escola i tot el sistema educatiu proven de formar ciutadans adients amb la moda ètica del moment. També veiem les connotacions ideològiques en sèries televisives, pubilicitat, etc... Tot això s'ha fet gairebé sempre. Tanmateix el problema és molt més profund. Si el sistema educatiu ha d'aconseguir ciutadans formats i competents, veiem que els resultats no corroboren les expectatives o previsions. Per tant, si Espanya i Catalunya estem a la cua en formació i educació, el futur és realment negre. Què podem fer si les noves generacions neden en un mar de mediocritat? Que podem fer si els criteris de competitivitat són menyspreats i rebutjats?
Ara, afegim dues qüestions problemàtiques més, i de gairebé impossible resolució: L'ensenyament està en mans de funcionaris acotats dins del tancat dels sindicats. En segon lloc, la impossibilitat d'escollir centre educatiu per part dels pares fa que la resignació hagi de regnar entre els ascendents de l'alumnat.
Amb tot això plantejo un dubte raonable. Tots estem d'acord en que existeix un dret a l'educació. Cal que aquest dret només pugui ser satisfet per part de l'estat? L'Estat haurà de vigilar que els alumnes aconsegueixin uns mínims establerts. Un altre dubte: qui determina aquests mínims? Per quin motiu els pares no podríem educar lliurement els nostres fills sense xafar l'escola? Aquest fet només pot afectar a una petitíssima part de la població, però des del punt de vista de drets, qui millor que els pares per fer-se càrrec de la formació si demostren capacitat?
La constant regulació, control, intervenció i kafkiana burocratització del sistema educatiu nomès ha aconseguit un increment constant i progressiu del fracàs. És hora de començar a plantejar-se solucions: per començar "xec escolar". Després, aplicar sistemes de gestió empresarial perquè, al cap i a la fi, una escola sempre buscarà els millors docents, el millor material i els millors resultats i, tot això depèn directament dels seus "clients". Els millors professors s'ho hauran de guanyar. On s'ha vist que el comentari més habitual a l'escola sigui "aquest any m'han tocat bons professors", com si es tractés d'una loteria. L'eduació dels nostres fills no ha de ser ni una loteria ni un lloc assignat per un funcionari malhumorat o sortejat per un ordinador.... Som els ciutadans que ho hem de decidir.
Sempre els règims totalitaris han provat de modelar o deformar els seus súbdits a la mida educativa que requeria els seus components ideològics, oblidant que en el moment que el cervell humà es posa a llegir, interpretar, parlar i pensar... les coses sempre es compliquen. Això explica que les escoles religioses hagin estat el màxim exponent en la fabricació d'agnòstics i ateus, veritables indústries en la formació de lliure-pensadors.
Avui dia, amb la dictadura del "políticament correcte" l'escola i tot el sistema educatiu proven de formar ciutadans adients amb la moda ètica del moment. També veiem les connotacions ideològiques en sèries televisives, pubilicitat, etc... Tot això s'ha fet gairebé sempre. Tanmateix el problema és molt més profund. Si el sistema educatiu ha d'aconseguir ciutadans formats i competents, veiem que els resultats no corroboren les expectatives o previsions. Per tant, si Espanya i Catalunya estem a la cua en formació i educació, el futur és realment negre. Què podem fer si les noves generacions neden en un mar de mediocritat? Que podem fer si els criteris de competitivitat són menyspreats i rebutjats?
Ara, afegim dues qüestions problemàtiques més, i de gairebé impossible resolució: L'ensenyament està en mans de funcionaris acotats dins del tancat dels sindicats. En segon lloc, la impossibilitat d'escollir centre educatiu per part dels pares fa que la resignació hagi de regnar entre els ascendents de l'alumnat.
Amb tot això plantejo un dubte raonable. Tots estem d'acord en que existeix un dret a l'educació. Cal que aquest dret només pugui ser satisfet per part de l'estat? L'Estat haurà de vigilar que els alumnes aconsegueixin uns mínims establerts. Un altre dubte: qui determina aquests mínims? Per quin motiu els pares no podríem educar lliurement els nostres fills sense xafar l'escola? Aquest fet només pot afectar a una petitíssima part de la població, però des del punt de vista de drets, qui millor que els pares per fer-se càrrec de la formació si demostren capacitat?
La constant regulació, control, intervenció i kafkiana burocratització del sistema educatiu nomès ha aconseguit un increment constant i progressiu del fracàs. És hora de començar a plantejar-se solucions: per començar "xec escolar". Després, aplicar sistemes de gestió empresarial perquè, al cap i a la fi, una escola sempre buscarà els millors docents, el millor material i els millors resultats i, tot això depèn directament dels seus "clients". Els millors professors s'ho hauran de guanyar. On s'ha vist que el comentari més habitual a l'escola sigui "aquest any m'han tocat bons professors", com si es tractés d'una loteria. L'eduació dels nostres fills no ha de ser ni una loteria ni un lloc assignat per un funcionari malhumorat o sortejat per un ordinador.... Som els ciutadans que ho hem de decidir.
dissabte, 28 d’agost del 2010
El parany del bé comú
Les dues fonts originals del liberalisme són, per una banda, l'utilitarisme i, per l'altra, el iusnaturalisme. La primera font centra la recerca de la felicitat en la utilitat dels actes. A tal fi creu que l'individu busca la seva felicitat i, conseqüentment, la societat serà més feliç si els seus individus són feliços. El iusnaturalisme es basa en que els principis de llibertat venen incorporats a les persones en base a "drets naturals".
En el primer cas cal dir que l'utilitarisme necessita, inicialment, de la llibertat individual. Per tant, la utilitat dels fets i la felicitat aconseguida no són vàlides sense la llibertat d'escollir. Si s'aconsegueix utilitat sense decisió lliure, el resultat és "estar content", però no pas feliç. La felicitat implica sempre acció i decisió individual i aquesta decisió ha de ser lliure.
Alguns autors interpreten que l'utilitarisme, centrant-se en la felicitat de "tots" pot realitzar algunes accions que podrien coartar la llibertat d'alguns individus sempre i quan la reversió final fos el bé comú. Heus aquí el problema. En el moment que la utilitat surt de l'àmbit individual estem entrant en les "llibertats d'esdevenir". Les ideologies col·lectivistes i intervencionistes creuen en la societat perfecta i en la necessitat d'aconseguir aquesta perfecció. L'utilitarisme no pot ser mai col·lectiu i el parany del bé comú ha servit i servirà per a conculcar molts drets individuals i, també, per a "esclavitzar" moltes persones.
El bé comú és difícil de definir. Com diu el professor Alcoberro, és més fàcil determinar el que és inacceptable. En la maldat podem coincidir perquè tots sabem del cert què és el mal però quan parlem del bé comú, del bé de tots podem trobar tantes definicions com persones. Cadascú tindrà la seva idea i definició.
Baixant a la realitat palpable diríem que els drets més bàsics, els individuals, els d'escollir, els "chances", és a dir, les eleccions que no haurien de ser coartades, són amputades en base a la infinitat del poder estatal. Per començar un dret és el d'escollir tant l'escola com el tipus d'educació dels nostres fills. Ara per ara, si és que no som milionaris, no podem escollir l'escola dels nostres fills. La raó?: doncs la constant intervenció -manipulació- que fa la Generalitat-Estat per a aconseguir "el bé comú", l'educació millor de tots els alumnes.
Comença a ser hora d'alliberar-nos de tots aquestes cadenes burocràtiques i administratives que no són més que el tancat d'un ramat de bens que, farts de contemplar com el tancat es redueix dia a dia, els pastors declaren a tort i a dret que treballen pel bé comú d'aquests remugants llanuts.
En el primer cas cal dir que l'utilitarisme necessita, inicialment, de la llibertat individual. Per tant, la utilitat dels fets i la felicitat aconseguida no són vàlides sense la llibertat d'escollir. Si s'aconsegueix utilitat sense decisió lliure, el resultat és "estar content", però no pas feliç. La felicitat implica sempre acció i decisió individual i aquesta decisió ha de ser lliure.
Alguns autors interpreten que l'utilitarisme, centrant-se en la felicitat de "tots" pot realitzar algunes accions que podrien coartar la llibertat d'alguns individus sempre i quan la reversió final fos el bé comú. Heus aquí el problema. En el moment que la utilitat surt de l'àmbit individual estem entrant en les "llibertats d'esdevenir". Les ideologies col·lectivistes i intervencionistes creuen en la societat perfecta i en la necessitat d'aconseguir aquesta perfecció. L'utilitarisme no pot ser mai col·lectiu i el parany del bé comú ha servit i servirà per a conculcar molts drets individuals i, també, per a "esclavitzar" moltes persones.
El bé comú és difícil de definir. Com diu el professor Alcoberro, és més fàcil determinar el que és inacceptable. En la maldat podem coincidir perquè tots sabem del cert què és el mal però quan parlem del bé comú, del bé de tots podem trobar tantes definicions com persones. Cadascú tindrà la seva idea i definició.
Baixant a la realitat palpable diríem que els drets més bàsics, els individuals, els d'escollir, els "chances", és a dir, les eleccions que no haurien de ser coartades, són amputades en base a la infinitat del poder estatal. Per començar un dret és el d'escollir tant l'escola com el tipus d'educació dels nostres fills. Ara per ara, si és que no som milionaris, no podem escollir l'escola dels nostres fills. La raó?: doncs la constant intervenció -manipulació- que fa la Generalitat-Estat per a aconseguir "el bé comú", l'educació millor de tots els alumnes.
Comença a ser hora d'alliberar-nos de tots aquestes cadenes burocràtiques i administratives que no són més que el tancat d'un ramat de bens que, farts de contemplar com el tancat es redueix dia a dia, els pastors declaren a tort i a dret que treballen pel bé comú d'aquests remugants llanuts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
