LLegeixo a La Vanguardia d'avui, dia 12 de juny de 2009, que la Sindicatura de Comptes ha denunciat una llarga llista d'irregularitats en un dels departaments que depenen directament del Conseller de la Vicepresidència, per a més senyes, l'Agència Catalana per a la Cooperació i el Desenvolupament. Diu el síndic, el socialista Joan Colom, que existeixen un cúmul de despropòsits comptables, duplicitats en pagaments, un excès de targetes de crèdit i algunes d'elles de personal que està en excedència i finalment, avançaments de nòmina mai retornats a les arques públiques.
Per tant, encara que cap tribunal hagi condemnat al responsable final d'aquesta agència, detectem un cert flaire de dubte, de "boirina" en aquest assumpte que, francament, put. No podem dir que és flaire sinó ferum. Carod Rovira va justificar el primer tripartit en base a la necessitat de fer una Catalunya de tots (tal com diu ara el Patxi López al País Basc!) i a que ells tenien les mans netes: Fantàstic. Si tens les mans netes és més fàcil embrutar-te-les i, conseqüentment, la brutícia es veu més ràpidament. La realitat és que ERC, sota les mans netes de Carod, ha fet una llarga i esplendorosa carrera en la gestió del no-res. Els pressupostos per a poder fer "no-res" per a la gent han estat còsmics. El dispendi, galàctic, gairebé com el del Reial Madrid amb Ronaldo.
És tan fàcil autoproclamar-se virtuós quan mai has tingut la temptació al davant... Això és Esquerra: ineficàcia, eficiència nul·la i malbaratament de recursos públics. Probablement els defensors del tàndem Carod-Puigcercós diran que les meves opinions són injúries. El que jo plantejo com a malbaratament no és pas la manca de formalisme entre una despesa i un pressupost assignat sinó que em centro en la "materialitat" de la transacció, és a dir, si realment la despesa imputable té raó de ser. Des del punt de vista fiscal els contribuents sabem que una despesa "no lògica" ni "coherent" amb l'activitat no pot deduir-se fiscalment. D'això, l'Agència Tributària en diu "liberalitat".
La hipòtesi, la percepció que tenim els ciutadans de carrer, és que ERC ha vingut a xuclar la macro-mamella burocràtica de la Generalitat sense haver fet res. Estar a les ordres del PSC fa que, quan s'acosten eleccions, surtin els dirigents republicants amb allò de plantejar-se referèndums sobre independència i coses similars.
Mentres, la Conselleria d'Educació ens envia dos textes de llengües per a la selectivitat d'aquests dies: un de Marià Manent (poeta) per a la prova de català, i un altre de Bibiana Aído per a l'exament de castellà. Com podreu comprovar la Conselleria i els seus assessors, comissions pedagògiques i consultories didàctiques han triat per a la llengua espanyola unes línies d'una gran i significativa protagonista del món de les lletres. Sembla ser que la Bibioana Aído és un personatge culte i creatiu, amb l'experiència d'haver treballat uns mesos per a una ó dues caixes d'estalvis. Aquest bagatge li va proporcionar les claus per a fer de la seva tècnica literària, un referent literari de primer ordre.
Franco no hagués pensat mai en posar, de Reválida de Batxillerat, un texte d'un ministre seu. Zapatero arriba encara més lluny. Però Esquerra ho veu bé. Esquerra és l'essència del sobiranisme quan toca parlar de pactes o de votacions, però quan tot torna a la normalitat ERC té una capacitat deglutiva impressionant. S'ho empassa tot.
Esquerra, esquerra, "quien te ha visto y quien te ve...."
divendres, 12 de juny del 2009
dissabte, 6 de juny del 2009
Un General condemnat
Gran part de la meva vida, des de la meva infantesa fins ben entrada l’edat adulta, els records de l’avinguda Catalunya de Tarragona van lligats al cuartel del “Regimiento Badajoz” i de les cases dels militars. També totes les meves creences anaven vinculades a un principi immutable que, per sort ara, amb la sentència del General Navarro, ha esdevingut efímer: La premisa per la qual qual l’exèrcit i els seus comandaments són incommovibles. El motiu radica probablement en dos aspectes: Primer, en el seu patriotisme desfermat i visceral que permet heroïcitats. Aquesta seria la raó sentimental. En segon lloc, la defensa que fan del “territori”. Això els ha permès gaudir sempre d’un status privilegiat, diferent, superior...
Independentment de que l’estament militar tingui objectius realment importants, com per exemple mantenir la unitat d’Espanya o el de prevenir que alguns reietons i monarques eixelebrats ens vulguin envair, el fet de que sempre hagin estat jutjats per tribunals militars, diferents i “especials” fa que la resta de la ciutadania els vegi com a “privilegiats”. Encara recordo algun sergent amb ínfules de Rambo de l’Horta de València dient: “Yo entro con la pipa (pistola) en la discoteca y nadie me puede decir nada...”. En fi, això ja ho diu tot.
Tornant a l’actualitat: El General Navarro ha fet el que fa tot l’exèrcit: cumplir ordres, peti qui peti o arribant a ridícules situacions. Molts recordem com es pot arrestar una mula, una bandera o un jeep. Molts recordem la brutícia i pintades a les casetes de guàrdia perquè durant generacions el “parte” diari deia “sin novedad”. Ara, després d’anys i anys observant les grotesques anècdotes del servei militar, un General ha fet una gran pífia. Ha dissenyat una monstruosa mentida que afecta moltes famílies. Ha perpetrat un engany sobre la mort i la tristor. Heus aquí que tindrà un càstig. Per fi, aquesta societat oberta, tolerant i basada en la igualtat, ha fet un pas endavant, un gran pas. La igualtat no és que les dones ocupin per llei el 50% de les llistes electorals. Igualtat és que tots tinguem els mateixos drets i deures davant la llei. El General Navarro ha estat tractat amb igualtat i val a dir que la llei és una sola. En un país modern, obert, amb el respecte a l’individu i als seus drets, on “l’imperi de la llei” és essencial, no poden existir dos marcs legals. Només és possible una única llei que permeti a tots ciutadans exercir els seus drets. No hi ha ciutadans civils i ciutadans militars, només ciutadans. El General Navarro ha estat jutjat amb la llei de tots, amb la civil. És un triomf de l’estat de dret. Gaudim-ne!
Independentment de que l’estament militar tingui objectius realment importants, com per exemple mantenir la unitat d’Espanya o el de prevenir que alguns reietons i monarques eixelebrats ens vulguin envair, el fet de que sempre hagin estat jutjats per tribunals militars, diferents i “especials” fa que la resta de la ciutadania els vegi com a “privilegiats”. Encara recordo algun sergent amb ínfules de Rambo de l’Horta de València dient: “Yo entro con la pipa (pistola) en la discoteca y nadie me puede decir nada...”. En fi, això ja ho diu tot.
Tornant a l’actualitat: El General Navarro ha fet el que fa tot l’exèrcit: cumplir ordres, peti qui peti o arribant a ridícules situacions. Molts recordem com es pot arrestar una mula, una bandera o un jeep. Molts recordem la brutícia i pintades a les casetes de guàrdia perquè durant generacions el “parte” diari deia “sin novedad”. Ara, després d’anys i anys observant les grotesques anècdotes del servei militar, un General ha fet una gran pífia. Ha dissenyat una monstruosa mentida que afecta moltes famílies. Ha perpetrat un engany sobre la mort i la tristor. Heus aquí que tindrà un càstig. Per fi, aquesta societat oberta, tolerant i basada en la igualtat, ha fet un pas endavant, un gran pas. La igualtat no és que les dones ocupin per llei el 50% de les llistes electorals. Igualtat és que tots tinguem els mateixos drets i deures davant la llei. El General Navarro ha estat tractat amb igualtat i val a dir que la llei és una sola. En un país modern, obert, amb el respecte a l’individu i als seus drets, on “l’imperi de la llei” és essencial, no poden existir dos marcs legals. Només és possible una única llei que permeti a tots ciutadans exercir els seus drets. No hi ha ciutadans civils i ciutadans militars, només ciutadans. El General Navarro ha estat jutjat amb la llei de tots, amb la civil. És un triomf de l’estat de dret. Gaudim-ne!
dimarts, 2 de juny del 2009
600 milions d'euros per al consum de vehicles i altres bajanades
Heus aquí el summum de l'intervenvionisme estatal. El problema d'intervenir és que es fa sempre en funció de les necessitats dels que ordenen, gestionen i manen, i no pas dels que veritablement ho necessitarien.
En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).
Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.
Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.
L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.
Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.
¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....
En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).
Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.
Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.
L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.
Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.
¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....
diumenge, 17 de maig del 2009
Liberalisme i homosexualitat
Avui, 17 de maig, és el dia mundial contra l'homofòbia. M'agradaria puntualitzar alguns fets i actituds que, per desconeixement o per malícia, porten a confondre l'opinió pública, entenent com a "opinió pública" aquell reguitzell d'informacions, tergiversades algunes, més o menys objectives les altres i amb esquerdes importants la gran majoria, que condicionen el pensament i la ideologia de gran part de la població.
El liberalisme, i ara cito a Ramon Alcoberro, té com a trets fonamentals:
-El dret a la diferència, com a expressió de la pròpia personalitat,
-La promoció de la llibertat personal, sense acceptar cap limitació excepte les que es deriven dels drets dels altres,
-La determinació a seguir la pròpia consciència, sense acceptar cap dogma –ni de caire polític ni de caire religiós,
-La limitació i el control del poder estatal a través d’instàncies públiques, perquè es veu en principi com un perill per a l’individu,
-El laïcisme polític; entenent com a tal que tota política i tota ètica han de ser jutjades per les conseqüències (pràctiques) que provoquen i no pels principis (teòrics) que invoquen.
Partint d'aquests principis fonamentals, el liberalisme deixa clar que el dret a la diferència és essencial dins d'aquesta opció filosòfica, ètica i política. Tanmateix, en els darrers anys, un sector de determinada ideologia política, auto-anomenant-se "liberal", manipulant barroerament el seu significat, ha incorporat aquesta forma de pensament tolerant i obert en els seus idearis conservadors i reaccionaris. En aquest sentit, mitjans de comunicació d'abast nacional, recolzant determinades formes d'entendre el món, han desbaratat el que és el liberalisme. Agafant amb exclusivitat el liberalisme com a llibertat econòmica, els valors més reaccionaris conviuen amb l'apologia del capitalisme, no pas del veritable liberalisme.
L'homosexualitat, com a opció individual, és totalment respectable i legítima. Els individus són lliures i per tant, aquesta llibertat no només cal aplicar-la a la religió, a les idees, al color de la pell, l'origen o la llengua, sinó que també cal que abasti àmpliament la sexualitat. Ningú obliga ningú a optar per l'homosexualitat i mentre ningú envaeixi la meva llibertat, els liberals respectem totalment les diferències individuals. Altrament, no es podria parlar de liberalisme.
El que ara s'anomena "dreta liberal" ha de complir, clarament, amb el terme liberal. Si és una manera de "mirar cap el centre", de "suavitzar" les seves posicions, que no s'amagui darrera del liberalisme. Molt legítimament qualsevol partit pot ser reaccionari, pot ser conservador i pot ser defensor del capitalisme, i tot això amanit amb la defensa numantina de l'heterosexualitat, però aquesta postura no és liberal. Cal ser clars.
Per altra banda, i sense voler repartir culpabilitats, l'esquerra més ancestral i cavernícola, la despòtica, ancorada en el totalitarisme, iguala "liberalisme i capitalisme", incorporant-lo en el nou dimoni del segle XXI ("el neoliberalisme capitalista reaccionari i conservador, és a dir, la dreta explotadora").
Conseqüentment: mals temps per als que tenim la llibertat i el respecte a les diferències com a nord en la bruíxola de la nostra filosofia. En aquest dia contra la homofòbia, els liberals estem fent costat als que, lliurement, són homosexuals i no volen ser perseguits (en 80 països l'homosexualitat és un delicte, especialment en els islàmics, i en uns quants d'entre ells, en els més integristes, aquesta pena arriba a la mort.
Visca la llibertat
El liberalisme, i ara cito a Ramon Alcoberro, té com a trets fonamentals:
-El dret a la diferència, com a expressió de la pròpia personalitat,
-La promoció de la llibertat personal, sense acceptar cap limitació excepte les que es deriven dels drets dels altres,
-La determinació a seguir la pròpia consciència, sense acceptar cap dogma –ni de caire polític ni de caire religiós,
-La limitació i el control del poder estatal a través d’instàncies públiques, perquè es veu en principi com un perill per a l’individu,
-El laïcisme polític; entenent com a tal que tota política i tota ètica han de ser jutjades per les conseqüències (pràctiques) que provoquen i no pels principis (teòrics) que invoquen.
Partint d'aquests principis fonamentals, el liberalisme deixa clar que el dret a la diferència és essencial dins d'aquesta opció filosòfica, ètica i política. Tanmateix, en els darrers anys, un sector de determinada ideologia política, auto-anomenant-se "liberal", manipulant barroerament el seu significat, ha incorporat aquesta forma de pensament tolerant i obert en els seus idearis conservadors i reaccionaris. En aquest sentit, mitjans de comunicació d'abast nacional, recolzant determinades formes d'entendre el món, han desbaratat el que és el liberalisme. Agafant amb exclusivitat el liberalisme com a llibertat econòmica, els valors més reaccionaris conviuen amb l'apologia del capitalisme, no pas del veritable liberalisme.
L'homosexualitat, com a opció individual, és totalment respectable i legítima. Els individus són lliures i per tant, aquesta llibertat no només cal aplicar-la a la religió, a les idees, al color de la pell, l'origen o la llengua, sinó que també cal que abasti àmpliament la sexualitat. Ningú obliga ningú a optar per l'homosexualitat i mentre ningú envaeixi la meva llibertat, els liberals respectem totalment les diferències individuals. Altrament, no es podria parlar de liberalisme.
El que ara s'anomena "dreta liberal" ha de complir, clarament, amb el terme liberal. Si és una manera de "mirar cap el centre", de "suavitzar" les seves posicions, que no s'amagui darrera del liberalisme. Molt legítimament qualsevol partit pot ser reaccionari, pot ser conservador i pot ser defensor del capitalisme, i tot això amanit amb la defensa numantina de l'heterosexualitat, però aquesta postura no és liberal. Cal ser clars.
Per altra banda, i sense voler repartir culpabilitats, l'esquerra més ancestral i cavernícola, la despòtica, ancorada en el totalitarisme, iguala "liberalisme i capitalisme", incorporant-lo en el nou dimoni del segle XXI ("el neoliberalisme capitalista reaccionari i conservador, és a dir, la dreta explotadora").
Conseqüentment: mals temps per als que tenim la llibertat i el respecte a les diferències com a nord en la bruíxola de la nostra filosofia. En aquest dia contra la homofòbia, els liberals estem fent costat als que, lliurement, són homosexuals i no volen ser perseguits (en 80 països l'homosexualitat és un delicte, especialment en els islàmics, i en uns quants d'entre ells, en els més integristes, aquesta pena arriba a la mort.
Visca la llibertat
dijous, 14 de maig del 2009
Sopar-col·loqui del Fòrum Liberal del Camp!
El proper dia 11 de juny de 2009, al restaurant Les Fonts de Can Sala de Tarragona, a les 9 del vespre, el Fòrum Liberal del Camp ha organitzat l'interessant sopar-col·loqui:
LIBERALISME A SANG FREDA
Amb DAVID MADÍ
Preu del sopar: 30€
Si hi esteu interessats, feu un correu electrònic a forumliberaldelcamp@gmail.com per a confirmar la vostra assistència.
LIBERALISME A SANG FREDA
Amb DAVID MADÍ
Preu del sopar: 30€
Si hi esteu interessats, feu un correu electrònic a forumliberaldelcamp@gmail.com per a confirmar la vostra assistència.
dissabte, 2 de maig del 2009
Tenim premi!
Moltes gràcies, Mila,
La Mila ens ha premiat amb aquest "trofeu telemàtic" que té per objectiu retribuir l'amistat. Personalment crec que de vegades aquest blog ha esperonat l'enuig entre els que ideològicament estan a l'altra riba d'aquest rierol que és el pensament polític. A fi i efecte de seguir protocolàriament amb les instruccions d'aquest premi, passo a detallar les "normes establertes":
Les normes de consuetud:
1-Presentar la idea del premi.
2-Posar l'enllaç del bloc que me l'ha donat.
3-Publicar les normes.
4-Escollir 10 blocs a qui donar el premi.
5-Informar els bloggers.
Per tant passaré a repartir aquest trofeu a 10 bloggers que també, de segur, han fomentat l'amistat i l'acritud entre els internautes:
A l'amic Indígenes, sempre crític i defensor numantí de la llengua catalana i de la catalanitat. A Jordi Roca per ser un jove polític treballador, honest i dialogant. A la Txelo per la seva agudesa en l'anàlisi de l'entorn polític, tant a Catalunya com a Euskadi. També l'envio a Francesc-Xavier Bonet que, a l'igual que el Jordi Roca, és un jove amb inquietuds. De vegades no comparteixo algunes de les seves posicions pero admiro, com al Jordi, la seva fermesa, especialment quan es tracta de nadar contra-corrent. Al Marc per la seva abnegada tasca amb l'economia i Catalunya. Al Miquel Saumell pels seus entenimentats comentaris. No puc oblidar a l'Andreu Lascorz per la seva feina constant d'apropar Israel a Catalunya, especialment quan els prejudicis envers aquell país són el pa de cada dia als mitjans de comunicació. Li envio, òbviament, a la Trini Milan perquè el seu blog és realment un fòrum que propugna l'amistat, amb temes diferents i sempre amb un llenguatge elegant i respectuós.
Bé, i si la Mila n'ha triat un de més, jo me n'he deixat dos. I no passa res!
divendres, 24 d’abril del 2009
L'estat protector davant la crisi financera i les pimes
Amb el canvi de ministres el govern Zapatero sembla que aportarà noves mesures per a reduir la crisi. Una d'elles, la que m'ha deixat més esfereït i bocabadat, ha estat la de crear una línia de crèdits per a alleugerir les dificultats financeres derivades de la manca de cobrament de les factures que els ajuntaments i altres administracions públiques deuen. L'Estat i Administracions Públiques, en lloc de pagar les factures pendents, cosa que seria lògica, avalarà a l'empresari per a obtenir un préstec. L'aval serà el saldo pendent de cobrar. Amb això el que fa aquest estat-protector és la d'incrementar l'endeutament del negoci, dificultant l'obtenció d'altres operacions bancàries.
Com podem veure, aquest estat-protector, aquest estat que "està per damunt dels seus súbdits" no sap planificar, no preveu. Ni tan sols té diner. Ah, bé, té diner per a salvar una caixa mal gestionada (òndia, si qui manava allí eren polítics afins al PSOE!). Clar, es té diner per a "salvar" una caixa manxega, anant contra tots els principis de la intervenció (l'estat no ha comprat participacions perquè les caixes no poden valorar el seu net patrimonial). L'estat inverteix 9.000 milions d'euros i compromet aquesta xifra en un "banc" que no té forma de valorar el seu patrimoni (no té "accions"). Que rebrà a canvi l'estat? Doncs vots. La financiació de Catalunya pot esperar però la caixa castellana no.
És una eina adequada per a l'entitat financera? No, el que fa la mesura és tranquilitzar els impositors i arreglar la feina mal feta dels gestors de la caixa. El diner públic, pel que es veu, serveix per recompensar els que fan malament la seva gestió. En canvi, els que ho fan bé i obtenen beneficis, l'estat els castiga mitjançant un sistema tributari recaptatori, sancionant els resultats positius, la feina ben feta, el guany. Com que els guanyadors en un sistema democràtic són, darrerament, els perdedors, també en el món financer i empresarial els perdedors són ara els recompensats.
Qui es porta bé, qui paga els seus impostos, qui no fa soroll i qui no fa gresca acaba essent un babau que, a l'igual que aquell "cornut que pagava el beure", paga els futurs fracassos dels nefastos directius.
Com podem veure, aquest estat-protector, aquest estat que "està per damunt dels seus súbdits" no sap planificar, no preveu. Ni tan sols té diner. Ah, bé, té diner per a salvar una caixa mal gestionada (òndia, si qui manava allí eren polítics afins al PSOE!). Clar, es té diner per a "salvar" una caixa manxega, anant contra tots els principis de la intervenció (l'estat no ha comprat participacions perquè les caixes no poden valorar el seu net patrimonial). L'estat inverteix 9.000 milions d'euros i compromet aquesta xifra en un "banc" que no té forma de valorar el seu patrimoni (no té "accions"). Que rebrà a canvi l'estat? Doncs vots. La financiació de Catalunya pot esperar però la caixa castellana no.
És una eina adequada per a l'entitat financera? No, el que fa la mesura és tranquilitzar els impositors i arreglar la feina mal feta dels gestors de la caixa. El diner públic, pel que es veu, serveix per recompensar els que fan malament la seva gestió. En canvi, els que ho fan bé i obtenen beneficis, l'estat els castiga mitjançant un sistema tributari recaptatori, sancionant els resultats positius, la feina ben feta, el guany. Com que els guanyadors en un sistema democràtic són, darrerament, els perdedors, també en el món financer i empresarial els perdedors són ara els recompensats.
Qui es porta bé, qui paga els seus impostos, qui no fa soroll i qui no fa gresca acaba essent un babau que, a l'igual que aquell "cornut que pagava el beure", paga els futurs fracassos dels nefastos directius.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
