Veient el telenotícies de TV3 d'avui, m'ha sobtat una una informació molt interessant referent a les religions: S'ha organitzat una trobada o jornada d'acudits "religiosos". El motiu sembla ser que és per divulgar la idea de que les religions no són tan estrictes com diuen alguns i que la tolerància té això, que tots podem fer bromes de Jesucrist, de Buda i de Mahoma.
Resto astorat en veure aquest món de cotó celestial, ple de bonisme i filantropia, un món de religions "guais". El que em sembla molt patètic és la necessitat que té TV3, o encara diré més, la necessitat obsessiva de molts periodistes en manipular-nos de forma tan barroera. El primer indicador de manipulació és que la trobada va passar fa uns dies, però els cuiners de TV3, els gurús de "com ha de ser el món", han considerat que avui no tenien prou carn per al menú i han cuinat això. La segona és que el càmera, i de retruc el realitzador, ens ha sorprès amb una panoràmica de la sala: el percentatge d'ocupació era del 7% (o similar). Semblava una missa vespertina d'entre setmana, és a dir, 17 persones en una sala de 400 persones de cabuda. La maligna intenció manipuladora ve precisament de la voluntat de fer-nos combregar amb rodes de molins, de donar-nos com a notícia aquesta trobada. Com diu el meu fill, a casa, per Nadal, som més gent.
Seguint amb aquest laicisme de pa sucat amb oli i amb el pijo-progressisme que rebutja el que fa olor de cristià i abraça compulsivament qualsevol litúrgia contrastadament contrària, trobem una segona notícia significativa. En aquest cas fou el mai prou lloat Carod-Rovira, el més oportunista entre els oportunistes, el "màgic Andreu" de les ideologies, el més gran malabarista de la política. Doncs bé, el Sr Carod ens anuncia una "llei innovadora" del Parlament de Catalunya, la més "progre" de les lleis progres que s'han fet en aquest país i en Europa, la més republicana de totes: la llei que obliga als Ajuntaments a donar espai municipal, llocs de culte, a religions, sectes i similars que ho sol.licitin.
A partir d'ara, amb els meus diners, els diners vinents dels impostos que paguem entre tots, farem feliços a les creences, sovint irracionals, antidemocràtiques, tribals, ancestrals i petrificadament antigues o mediavals, que la humanitat ha desgranat en el curs de la història. La llei, que no he llegit i que en tinc coneixement exclussivament de forma radiofònica i periodística, em sembla una de les estupideses humanes més importants des de la Il.lustració.
Quina modernitat aquest invent d'ERC! Que "super-guai" que l'ajuntament hagi de donar suport a les mesquites, pagodes, sinagogues i temples, que els busqui espai, terreny o lloc per a resar. Apunto a ERC com a autora d'aquest gran nyap perquè crec que els "assumptes religiosos", en aquest repartiment del pastís polític català, va caure als republicans.
Si per una banda es demana que l'Església Catòlica no rebi diners públics, per l'altra farem tot el possible per a concretar llocs d'apologia de la diferència d'ànimes, d'apologia de la tribalitat i el fanatisme i, possiblement, d'apologia indirecta del terrorisme. Això darrer causarà algun estirabot mental i anímic en algunes persones, però és el que hi ha.
Finalment, i com a mostra del que ens pot portar aquesta tendència a afavorir tot allò que ens sembla "poc occidental" la trobem en una barriada de Tarragona. Una família nigeriana, en un "acte multicultural tribal" tan típic de les seves societats, va circumcidà el fill de pocs dies que havia nascut. La conseqüència va ser la mort del nadó en haver-se dessagnat. Ja sé que els defensors de la multculturalitat em surtiran amb allò del llibre de Dan Brown i el "Codi da Vinci" sobre l'Opus Dei i més coses, però el fet és una prova evident que, alguns cops, l'estimació obssessiva i neuròtica pel que és "diferent", "antic" i "guai" (sembla que alguns ho consideren modern) porta la degradació i la mort.
divendres, 23 de novembre del 2007
diumenge, 11 de novembre del 2007
L'aplicació de la llei segons la Mayol
Llegeixo astorat a l'Avui del passat dia 9 de novembre que degut al partit de Champions tota una allau de seguidors fanatitzats i alcoholitzats van fer destrosses de diversa consideració en espais públics, van embrutar la ciutat i van arribar a orinar (i potser defecar?) al monument a Macià. Tanmateix el que provoca angoixa i desencís és la decisió de la responsable municipal. La senyora (que no té res de senyora) Mayol ens diu que "no sempre cal fer cumplir la llei amb anti-avalots". Que "en aquest cas era millor no actuar". Això ho hem vist altres cops, recordo especialment l'acumulació de brutícia i deixalles a les platges per Sant Joan, i aquesta sistemàtica ininteligible, gairebé de gurú, de bruixa, en determinar arbitràriament o no quan cal aplicar la llei, és una de les esquerdes més significatives de l'estat de dret formal.
L'estil totalitari, despòtic (de vegades paternalista) de la Mayol és una herència i una evidència objectiva del seu tarannà pre-democràtic, del seu sentit dicatorial, del seu enamorament al comunisme més recalcitrant. També és un fet objectivable que en els moments en que la ciutat ha de ser defensada dels atacs de brètols i "terroristes de baixa intensitat", de salvaguardar patrimoni ciutadà, ella no fa res. Si en lloc de 15000 seguidors haguessin entrat 50.000 integristes sunnites, apalliçant a les noies que portessin minifalda o que ensenyessin el melic, tampoc hagués fet res? També en aquesta circumstància seria millor no fer res?
La llei ens pot agradar o no, la podem criticar, la podem modificar fent ús dels camins democràtics establerts, però no podem incumplir-la. L'actuació de la Mayol és realment patètica i de jutjat de guàrdia. No només hem de demanar la seva dimissió, sinó el seu empresonament. I per quin motiu se l'hauria d'empresonar? La resposta és senzilla: fomenta i actua clarament contra els drets bàsics d'igualtat. Tots els ciutadans som iguals davant la llei. Ells ens diu que no som iguals, que això depen del moment i de les circumstàncies... Tal com hem comentat altres cops: l'esquerra entèn la igualtat com a igualtat de punt final, escollint llistes i consells d'administració per allò que les persones tenen entre les cames, és a dir, el sexe, i no pas per les seva capacitat o qualitat. Els liberals creiem que tots som iguals davant la llei, que hem de tenir igualtat de partida, però hem d'arribar allí on ens porti el nostre esforç. Si jo ara faig malbé mobiliari urbà barceloní o deixo anar lliurement l'esfínter urinari, ¿tindré sanció?: Sí. Si fos hooligan de qualsevol equip, massificat, esbojarrat i begut, tindria sanció? No.
Això, senyors, és injustícia flagrant.
L'estil totalitari, despòtic (de vegades paternalista) de la Mayol és una herència i una evidència objectiva del seu tarannà pre-democràtic, del seu sentit dicatorial, del seu enamorament al comunisme més recalcitrant. També és un fet objectivable que en els moments en que la ciutat ha de ser defensada dels atacs de brètols i "terroristes de baixa intensitat", de salvaguardar patrimoni ciutadà, ella no fa res. Si en lloc de 15000 seguidors haguessin entrat 50.000 integristes sunnites, apalliçant a les noies que portessin minifalda o que ensenyessin el melic, tampoc hagués fet res? També en aquesta circumstància seria millor no fer res?
La llei ens pot agradar o no, la podem criticar, la podem modificar fent ús dels camins democràtics establerts, però no podem incumplir-la. L'actuació de la Mayol és realment patètica i de jutjat de guàrdia. No només hem de demanar la seva dimissió, sinó el seu empresonament. I per quin motiu se l'hauria d'empresonar? La resposta és senzilla: fomenta i actua clarament contra els drets bàsics d'igualtat. Tots els ciutadans som iguals davant la llei. Ells ens diu que no som iguals, que això depen del moment i de les circumstàncies... Tal com hem comentat altres cops: l'esquerra entèn la igualtat com a igualtat de punt final, escollint llistes i consells d'administració per allò que les persones tenen entre les cames, és a dir, el sexe, i no pas per les seva capacitat o qualitat. Els liberals creiem que tots som iguals davant la llei, que hem de tenir igualtat de partida, però hem d'arribar allí on ens porti el nostre esforç. Si jo ara faig malbé mobiliari urbà barceloní o deixo anar lliurement l'esfínter urinari, ¿tindré sanció?: Sí. Si fos hooligan de qualsevol equip, massificat, esbojarrat i begut, tindria sanció? No.
Això, senyors, és injustícia flagrant.
diumenge, 4 de novembre del 2007
L'estat-providència
La transformació del socialisme en social-democràcia, o més ben dit, la modernització i incorporació de la seva ideologia dins la nostra societat democràtica occidental ha fet aparèixer un nou i perillós concepte: l'estat-providència.
L'estat-providència és l'estat ONG, i el primer perill rau en que no defineix els seus objectius. Si bé el socialisme els tenia clars, podem dir que l'estat-provident no els té tant. Alguns d'aquests objectius es poden assolir dins, i poden fer més atractiva la societat lliure, i altres, subtil i soterradament, poden ser contradictoris i contraris a la llibertat.
Dins d'aquest paquet de mesures socials, de mesures que en diuen "justes", està el repartiment de la riquesa: els poders del govern s'utilitzen per a una "més justa distribució de la riquesa". Tal fet implica que l'estat social és una màquina de redistribuir rendes i a tal fi cal expandir l'Administració. És erroni pensar que les necessitats ciutadanes són preocupació d'una maquinària burocràtica perquè aquesta maquinària només engoleix impostos i la seva primera finalitat és la supervivència. Conseqüentment si l'Estat té per objectiu salvaguardar drets individuals, i entre ells evitar els monopolis, la pròpia Administració esdevé el monopoli més sagnant per al ciutadà perquè no té la igualtat davant la llei, perquè l'estat no és àrbitre, no és neutral, sinó que "està per damunt del ciutadà".
Aquesta degeneració natural de l'estat-providència en un estat quasi-socialista ho trobem a la França del segle XXI. En el post anterior deia que la fal.lera per la igualtat (igualtat final, que no davant la llei) França ha aconseguit les més grans desigualtats.
L'estat-providència és l'estat ONG, i el primer perill rau en que no defineix els seus objectius. Si bé el socialisme els tenia clars, podem dir que l'estat-provident no els té tant. Alguns d'aquests objectius es poden assolir dins, i poden fer més atractiva la societat lliure, i altres, subtil i soterradament, poden ser contradictoris i contraris a la llibertat.
Dins d'aquest paquet de mesures socials, de mesures que en diuen "justes", està el repartiment de la riquesa: els poders del govern s'utilitzen per a una "més justa distribució de la riquesa". Tal fet implica que l'estat social és una màquina de redistribuir rendes i a tal fi cal expandir l'Administració. És erroni pensar que les necessitats ciutadanes són preocupació d'una maquinària burocràtica perquè aquesta maquinària només engoleix impostos i la seva primera finalitat és la supervivència. Conseqüentment si l'Estat té per objectiu salvaguardar drets individuals, i entre ells evitar els monopolis, la pròpia Administració esdevé el monopoli més sagnant per al ciutadà perquè no té la igualtat davant la llei, perquè l'estat no és àrbitre, no és neutral, sinó que "està per damunt del ciutadà".
Aquesta degeneració natural de l'estat-providència en un estat quasi-socialista ho trobem a la França del segle XXI. En el post anterior deia que la fal.lera per la igualtat (igualtat final, que no davant la llei) França ha aconseguit les més grans desigualtats.
Sobre l'estat de dret
Ens recorda Hayek que sovint es cofon estat de dret amb legalitat. L'estat de dret està per davant del constitucionalisme (tema de rabiosa actualitat). El nobel liberal afirma que si una llei concedeix un poder ilimitat al govern, totes les seves accions serien legals però no encaixarien dins l'estat de dret.
En la pràctica corrent tot el que promulga l'autoritat legal se'n diu "llei". Formalment pot ser correcte però realment (en el sentit material) només una petita part d'aquestes lleis regulen les relacions entre les persones privades o entre les persones privades i l'estat. La gran majoria de decrets, reglaments, normes i lleis són instruccions de l'estat als seus funcionaris. Fixem-nos que la polèmica proposta de llei sobre l'habitatge és una intervenció flagrant de l'estat sobre la propietat dels ciutadans. La llei contempla la relació entre un arrendador i el seu arrendatari. En cas d'impagament, la llei existiex, però en aquest país no es cumpleix. Només cal cumplir la llei real per a solventar aquest problema. Però no, l'estat autonòmic i central segueix legislant i intervenint quan el més normal seria NO LEGISLAR i aplicar la llei que ja existeix, la reguladora dels contractes.
Un estat de dret no és cumplir la llei, és que la llei defensi els drets de l'individu. La confusió és contínua i reiterada per tothom i per tot arreu.
En la pràctica corrent tot el que promulga l'autoritat legal se'n diu "llei". Formalment pot ser correcte però realment (en el sentit material) només una petita part d'aquestes lleis regulen les relacions entre les persones privades o entre les persones privades i l'estat. La gran majoria de decrets, reglaments, normes i lleis són instruccions de l'estat als seus funcionaris. Fixem-nos que la polèmica proposta de llei sobre l'habitatge és una intervenció flagrant de l'estat sobre la propietat dels ciutadans. La llei contempla la relació entre un arrendador i el seu arrendatari. En cas d'impagament, la llei existiex, però en aquest país no es cumpleix. Només cal cumplir la llei real per a solventar aquest problema. Però no, l'estat autonòmic i central segueix legislant i intervenint quan el més normal seria NO LEGISLAR i aplicar la llei que ja existeix, la reguladora dels contractes.
Un estat de dret no és cumplir la llei, és que la llei defensi els drets de l'individu. La confusió és contínua i reiterada per tothom i per tot arreu.
dimecres, 31 d’octubre del 2007
D'intervencionismes diversos
Sovint l'afany neuròtic de les administracions en reglamentar i legislar per a aconseguir aquella societat perfecta que ja Plató somniava fa que els greuges comparatius esdevinguin una epidèmia social progressiva. Des de la Il.lustració, des del moment en que l'home desperta, quan passa de la infantesa al món adult tal com deia Kant, la defensa dels drets individuals i de la igualtat davant la llei han estat uns dels pilars fonamentals del liberalisme.
Aquesta època fosca, de manipulació estatal, és plena d'incongruències i desequilibris jurídics, de diferències significatives i de diferència de drets. Poso per exemple un fet habitual que, essent políticament incorrecte, tindré la gosadia i el plaer d'exposar-lo.
Som conscients, i també els governs, de la necessitat d'integració dels immigrants. Pensant en aquesta integració els gurús de la pedagogia ens exposen a situacions esperpèntiques tal com la d'una caixera amb un fill que, per ser de nacionalitat espanyola i de cultura catalana, ha de pagar la guarderia i el dinar del seu fill. Tanmateix si ella fos immigrant i la seva fe religiosa en fos aquella que cal orientar-se per a resar, el problema el tindria resolt. Aquest comentari, objecte de crítica per part dels defensors de la correcció política, és una mostra fefaent de la complexitat de la problemàtica que es pot crear i de la desigualtat i inferioritat a la que es comdemna als que paguem impostos.
La igualtat davant la llei ha de ser un fonament intocable i inalterable. Avui per avui aquesta igualtat és inexistent, creant situacions socials que, tristament, només poden portar a la xenofòbia, a la xenofòbia consentida i provocada pels nostres mediocres governants.
Aquesta època fosca, de manipulació estatal, és plena d'incongruències i desequilibris jurídics, de diferències significatives i de diferència de drets. Poso per exemple un fet habitual que, essent políticament incorrecte, tindré la gosadia i el plaer d'exposar-lo.
Som conscients, i també els governs, de la necessitat d'integració dels immigrants. Pensant en aquesta integració els gurús de la pedagogia ens exposen a situacions esperpèntiques tal com la d'una caixera amb un fill que, per ser de nacionalitat espanyola i de cultura catalana, ha de pagar la guarderia i el dinar del seu fill. Tanmateix si ella fos immigrant i la seva fe religiosa en fos aquella que cal orientar-se per a resar, el problema el tindria resolt. Aquest comentari, objecte de crítica per part dels defensors de la correcció política, és una mostra fefaent de la complexitat de la problemàtica que es pot crear i de la desigualtat i inferioritat a la que es comdemna als que paguem impostos.
La igualtat davant la llei ha de ser un fonament intocable i inalterable. Avui per avui aquesta igualtat és inexistent, creant situacions socials que, tristament, només poden portar a la xenofòbia, a la xenofòbia consentida i provocada pels nostres mediocres governants.
divendres, 19 d’octubre del 2007
França: els sindicats a favor de la desigualtat i dels privilegis
França és un exemple clar de com pot arribar l'intervencionisme a formar part de la genètica social d'un país. Fins i tot jo diria que França és el summum de la incongruència sindical.
Heus aquí que arriba a la presidència un senyor que, essent titllat de conservador de dretes, té en el seu programa polític una mínima i necessària incursió en el liberalisme. És més, jo diria que obté del liberalisme uns certs desinfectants mínims per fer front a una enfermetat terminal de la que França ha estat contagiada fa molts anys i que la solució passa per canviar de metge, d'hospital i de mútua.
Doncs el senyor Sarkozy, "ni corto ni perezoso" proposa inicialment que les empreses que permetin fer 40 hores setmanals en lloc de les 35 no tinguin que cotitzar com a hores extres aquest diferencial de cinc hores. També proposa que els privilegis de la classe funcionària siguin eliminats. Com a botó de mostra direm que si un treballador necessita molts anys per a arribar a una prestació determinada, els funcionaris es jubilen amb la base del darrer mes cotitzat. Podríem afegir moltes més "prebendes", més si tenim en compte que els treballadors ferroviaris i de transport també tenen gairebé la consideració de funcionaris, si més no en les condicions laborals. Amb tot això la joventut francesa té com a únic objectiu laboral la de formar part d'aquest elitista i privilegiat, quasi-oligàrquic, grup de treballadors.
Problema: els sindicats ara organitzen vagues per a frenar aquesta llei i fer que les desigualtats entre els treballadors es mantinguin. Res m'havia semblat tan medievalment injust i esclavitzador com la posició política dels sindicats francesos. Imaginem-nos una vaga per a mantenir l'esclavitud o el racisme i la desigualtat davant la llei. Ara, a la desigualtat en diuen defensar els drets, tal com els senyors feudals defensaven els seus feus i el seu dret "a cuixa".
Finalment, i com a cirereta d'aquest pastís afrancesat, recordo als lectors que existeix tota una maniobra general maquinada pels mitjans de comunicació "ultra-pijo-progres", tant aquí com a França, per posar de manifest davant la ciutadania que Sarkozy es divorcia. A Catalunya ràdio, com a cua final de la notícia, deien que el darrer governant que es va divorciar a l'Elisi fou Napoleó i que Sarkozy en podria tenir simil.lituds (o quelcom semblant): Patètic!. Després que Miterrand tingués una o no sé quantes amants i fes el salt constant a la seva dona ara venen a demanar "formalismes de l'antic règim". És evident: si Sarkozy fos socialista, aplaudirien el seu divorci, la seva lleialtat moral, la seva honradesa en separar-se o divorciar-se tenint en compte la posició política que ocupa. Essent de dretes, un xic liberal, és criticat pel seu llibertinatge... M'encanta veure que els mitjans de comunicació "progressistes" esdevenen altaveus de les més antigues, obsoletes i opressores tradicions de la moral social, de la moral més "mojigata".
Heus aquí que arriba a la presidència un senyor que, essent titllat de conservador de dretes, té en el seu programa polític una mínima i necessària incursió en el liberalisme. És més, jo diria que obté del liberalisme uns certs desinfectants mínims per fer front a una enfermetat terminal de la que França ha estat contagiada fa molts anys i que la solució passa per canviar de metge, d'hospital i de mútua.
Doncs el senyor Sarkozy, "ni corto ni perezoso" proposa inicialment que les empreses que permetin fer 40 hores setmanals en lloc de les 35 no tinguin que cotitzar com a hores extres aquest diferencial de cinc hores. També proposa que els privilegis de la classe funcionària siguin eliminats. Com a botó de mostra direm que si un treballador necessita molts anys per a arribar a una prestació determinada, els funcionaris es jubilen amb la base del darrer mes cotitzat. Podríem afegir moltes més "prebendes", més si tenim en compte que els treballadors ferroviaris i de transport també tenen gairebé la consideració de funcionaris, si més no en les condicions laborals. Amb tot això la joventut francesa té com a únic objectiu laboral la de formar part d'aquest elitista i privilegiat, quasi-oligàrquic, grup de treballadors.
Problema: els sindicats ara organitzen vagues per a frenar aquesta llei i fer que les desigualtats entre els treballadors es mantinguin. Res m'havia semblat tan medievalment injust i esclavitzador com la posició política dels sindicats francesos. Imaginem-nos una vaga per a mantenir l'esclavitud o el racisme i la desigualtat davant la llei. Ara, a la desigualtat en diuen defensar els drets, tal com els senyors feudals defensaven els seus feus i el seu dret "a cuixa".
Finalment, i com a cirereta d'aquest pastís afrancesat, recordo als lectors que existeix tota una maniobra general maquinada pels mitjans de comunicació "ultra-pijo-progres", tant aquí com a França, per posar de manifest davant la ciutadania que Sarkozy es divorcia. A Catalunya ràdio, com a cua final de la notícia, deien que el darrer governant que es va divorciar a l'Elisi fou Napoleó i que Sarkozy en podria tenir simil.lituds (o quelcom semblant): Patètic!. Després que Miterrand tingués una o no sé quantes amants i fes el salt constant a la seva dona ara venen a demanar "formalismes de l'antic règim". És evident: si Sarkozy fos socialista, aplaudirien el seu divorci, la seva lleialtat moral, la seva honradesa en separar-se o divorciar-se tenint en compte la posició política que ocupa. Essent de dretes, un xic liberal, és criticat pel seu llibertinatge... M'encanta veure que els mitjans de comunicació "progressistes" esdevenen altaveus de les més antigues, obsoletes i opressores tradicions de la moral social, de la moral més "mojigata".
L'intervencionisme crea inseguretat jurídica
Aquesta és una de les grans paradoxes de la socialdemocràcia: La planificació, centre neuràlgic del marxisme i socialisme purs, es transforma en intervenció macro-econòmica quan Keynes entra en escena. La socialdemocràcia europea, filosofia política de moda a partir de la segona guerra mundial, té per vaca sagrada a Keynes. Queda clar doncs que aquesta forma de pensament polític creu que les situacions econòmiques es poden "predir" i que cal planificar-les, o si més no, que cal "retocar" l'ordenament i les magnituds econòmiques per a provocar canvis estratègics, és a dir, moure els fils de l'obra teatral dels titelles-ciutadans.
Per altra banda tenim que, per al liberalisme, la seguretat jurídica, és un marc legal mínim i necessari per a que una societat oberta, lliure, responsable, defensora de l'individu, es desenvolupi.
A partir d'aquí veiem que la intervenció condiciona, de vegades, situacions d'injustícia i de limitació de drets. Fins i tot aquesta limitació de drets no és homogènia a tots els ciutadans, creant agravis comparatius per qüestions temporals, de terminis o de forma jurídica. Al cap i a la fi són arbitrarietats que aporten injustícia. A tal fi significaré un exemple: L'impost de successions i donacions és un impost que grava la transmissió de patrimonis, independentment de quina sigui la causa de la transmissió. Posem per cas que la transmissió és "mortis causa"; aquí tenim que cadascuna de les autonomies de la nostra pell de toro fa i desfà per a donar peixet (panem et circenses) als seus votans, a la seva parròqua. Imaginem que un pare empadronat a Madrid deixa el seu patrimoni al fill: Elll gairebé no haurà de pagar res perquè a Madrid existeixen, tal com a Navarra, València i altres comunitats, bonificacions importants.
Seguint amb el mateix exemple, pel que sembla l'any vinent, i això ha estat anunciat pel president Montilla aquest matí, la llei canviarà i per als propers exercicis es podran aplicar bonificacions en transmissió directa que poden fer baixar la quota tributària del 32% (màxim) al 9%. La persona que hagi mort el dia 31 de desembre tindrà uns hereus més pobres i més contribuents al benestar de l'estat que no pas el que mori el primer de gener de l'any següent (i a més a més tindrà premi per ser el primer del'any).
La conclusió és que les persones no podem planificar ni actuar previsionalment si no ens comuniquen quina és la política fiscal, industrial, cultural, econòmica, etc... d'un govern determinat. Veiem que el govern, en aquest cas el de la Generalitat de Catalunya, ha optat per motius electoralistes, a reduir dràsticament l'impost en qüestió per a guanyar-se el vot de classe mitjana. El problema per al ciutadà és que no sap si l'aprovaran, i si ho aproven que no existeixi gaire "lletra petita" i mil coses més.
Per acabar: si els govenrs intervenen és per a planificar. Intervenir erròniament i miserable per a afavorir cotes electorals més altes, és nauseabund. Lògicament si intervenir és dolent, intervenit malament és dantesc si mesurem els resultats en eficiència social i econòmica.
Que els déus us siguin favorables.
Per altra banda tenim que, per al liberalisme, la seguretat jurídica, és un marc legal mínim i necessari per a que una societat oberta, lliure, responsable, defensora de l'individu, es desenvolupi.
A partir d'aquí veiem que la intervenció condiciona, de vegades, situacions d'injustícia i de limitació de drets. Fins i tot aquesta limitació de drets no és homogènia a tots els ciutadans, creant agravis comparatius per qüestions temporals, de terminis o de forma jurídica. Al cap i a la fi són arbitrarietats que aporten injustícia. A tal fi significaré un exemple: L'impost de successions i donacions és un impost que grava la transmissió de patrimonis, independentment de quina sigui la causa de la transmissió. Posem per cas que la transmissió és "mortis causa"; aquí tenim que cadascuna de les autonomies de la nostra pell de toro fa i desfà per a donar peixet (panem et circenses) als seus votans, a la seva parròqua. Imaginem que un pare empadronat a Madrid deixa el seu patrimoni al fill: Elll gairebé no haurà de pagar res perquè a Madrid existeixen, tal com a Navarra, València i altres comunitats, bonificacions importants.
Seguint amb el mateix exemple, pel que sembla l'any vinent, i això ha estat anunciat pel president Montilla aquest matí, la llei canviarà i per als propers exercicis es podran aplicar bonificacions en transmissió directa que poden fer baixar la quota tributària del 32% (màxim) al 9%. La persona que hagi mort el dia 31 de desembre tindrà uns hereus més pobres i més contribuents al benestar de l'estat que no pas el que mori el primer de gener de l'any següent (i a més a més tindrà premi per ser el primer del'any).
La conclusió és que les persones no podem planificar ni actuar previsionalment si no ens comuniquen quina és la política fiscal, industrial, cultural, econòmica, etc... d'un govern determinat. Veiem que el govern, en aquest cas el de la Generalitat de Catalunya, ha optat per motius electoralistes, a reduir dràsticament l'impost en qüestió per a guanyar-se el vot de classe mitjana. El problema per al ciutadà és que no sap si l'aprovaran, i si ho aproven que no existeixi gaire "lletra petita" i mil coses més.
Per acabar: si els govenrs intervenen és per a planificar. Intervenir erròniament i miserable per a afavorir cotes electorals més altes, és nauseabund. Lògicament si intervenir és dolent, intervenit malament és dantesc si mesurem els resultats en eficiència social i econòmica.
Que els déus us siguin favorables.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
