El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya ha aprovat una nova ordre d'horaris per a llocs d'oci (discoteques) en el que allarga el temps d'obertura fins a les cinc o les sis de la matinada i permet ampliar-los, si cal, en dates excepcionals.
Com a liberal podria alegrar-me per liberalitzar el sector però també com a liberal l'angoixa m'envaeix una vegada més. Bona part dels liberals pensem que cada establiment, sigui comerç o pub, hauria d'obrir i tancar lliurement, sempre i quan no provoqués molèsties als veïns. Però estem a Espanya i tots sabem què passa quan una discoteca tanca a les quatre o les cinc de la matinada: que durant tota la nit no podem dormir pel soroll i que en tancar la persiana la xerinola al carrer acaba impedint la darrera oportunitat de trobar-nos amb Morfeu. L'ordre públic, en aquests casos, sembla ser una reminiscència d'èpoques anteriors.
El conseller Puig ens ha explicat que degut a la importància del sector i el seu pes econòmic es fa imprescindible que la gent pugui tenir més temps de diversió. Veiem com, altre cop, la llei es modifica per a servir interessos personals o sectorials. La Llei hauria de servir perquè no es conculquessin drets personals. El dret a la vida (digui's descans en hores nocturnes) és prioritari. No existeix el dret a l'oci. Només existeix la llibertat personal i aquesta cal limitar-la quan traspassa la del proïsme. Conseqüentment l'ideal seria no legislar sobre horaris i deixar llibertat absoluta. Quan aquesta llibertat destorba els veïns, la policia actuaria. En societats avançades l'ètica ciutadana -empatia- fa que sigui innecessari el reclam de la policia. Tanmateix, això tan senzill és purament utòpic. Qui els parla viu damunt d'una discoteca i és del tot impossible que les nostres queixes tinguin resultats. Els governs, independentment de la seva tendència política, han obviat aquesta problemàtica i només els casos que, de forma costosa i llarga, han arribat al jutge, han estat premiats amb resolucions adients.
Per altra banda si volem una societat responsable i productiva per a sortir de la crisi i anar endavant, el model de disbauxa contínua no és, precisament, un element dinamitzador per al jovent i els no tan joves. Sembla que engrescar la gent a la gresca sigui el que ha de resoldre els problemes. Val a dir que després de les nits de garbuix, ballaruca, alcohol i escàndol el que ens queda, normalment, és un increment en la factura de la neteja de la ciutat. Probablement això no ho tenen en compte els nostres governants perquè estan enlluernats en "fer coses per a la gent", entre elles, incrementar la festa.
Curiosament el liberalisme sovint se l'identifica amb el capitalisme, però la identitat liberal està amb les persones i les seves llibertats. Heus aquí que l'Estat de Dret i el govern és qui ha de defensar les persones i la seva llibertat. En tot cas la llibertat de poder dormir per les nits és molt important, encara que no dóna vots ni és motiu sindical de vagues, però qui pateix aquesta tortura malviu i emmalalteix.
Quan el col·lectiu és abans de la persona és el primer pas per perdre la batalla de la llibertat.
dilluns, 26 de desembre del 2011
diumenge, 18 de desembre del 2011
Publicitat totalitària?
La publicitat és una bona eina per a detectar els valors d'una societat. Ahir mateix vaig veure l'anunci d'una colònia on la noia protagonista deia "Quan veig una cosa que m'agrada, me la quedo". Llavors la noia salta a l'escenari on un grup de rock actua i s'abraona damunt del cantant i el captiva. Després ells dos surten abraçats i petonejant-se.
Heus aquí com els valors liberals, de respecte dels drets bàsics que són vida, llibertat i propietat queden conculcats subtilment en base a un nou valor que el podríem anomenar "agressivitat jovenívola". El jovent agafa el que vol, fa el que vol i per tant, voler és poder, independentment del proïsme, dels altres. Fixem-nos: quan es diu "m'agafo el que vull" estic dient que prenc (robatori o furt) el que vull, és a dir, conculco el dret de propietat d'altres i això és èticament correcte (bo). Com que en aquest cas el que vol és una persona, conculca el dret de llibertat de l'altre. És més, el noi cantant és purament un objecte de desig. Això, evidentment, gràcies a una colònia.
Entenc perfectament que la publicitat ha de recórrer als motius ocults de compra (enveja, petulància, paternalisme i dels els que els psicòlegs podrien escorcollar de la convulsa ànima humana), però aquest remolí d'afany d'obtenció de béns i persones reflecteix una societat amb valors erronis, amb una jerarquia ètica que s'ha allunyat totalment del respecte als drets de les persones, de la fugida del virtuosisme original dels pares del liberalisme del segle XVII. Locke i els liberals ancestrals van assentar les bases d'una societat que volia limitar el poder del rei, el poder estatal, i salvaguardar els drets individuals. Això no es pot oblidar i hem de lluitar i posar damunt la taula la subtil propaganda ètica-política que des dels governs, les organitzacions i els publicistes fan constantment. Aquí també hem d'afegir els periodistes que ens afalaguen diàriament amb dosis terapèutiques de la veritat absoluta, explicant-nos qui són els culpables de la crisi, què és bo i què és dolent...
La millor eina per a lluitar contra aquest esperit homogeneïtzador de pensament únic és la crítica, l'escepticisme i el coneixement. La ignorància, en tots els sentits, és l'aliat dels totalitarismes.
Heus aquí com els valors liberals, de respecte dels drets bàsics que són vida, llibertat i propietat queden conculcats subtilment en base a un nou valor que el podríem anomenar "agressivitat jovenívola". El jovent agafa el que vol, fa el que vol i per tant, voler és poder, independentment del proïsme, dels altres. Fixem-nos: quan es diu "m'agafo el que vull" estic dient que prenc (robatori o furt) el que vull, és a dir, conculco el dret de propietat d'altres i això és èticament correcte (bo). Com que en aquest cas el que vol és una persona, conculca el dret de llibertat de l'altre. És més, el noi cantant és purament un objecte de desig. Això, evidentment, gràcies a una colònia.
Entenc perfectament que la publicitat ha de recórrer als motius ocults de compra (enveja, petulància, paternalisme i dels els que els psicòlegs podrien escorcollar de la convulsa ànima humana), però aquest remolí d'afany d'obtenció de béns i persones reflecteix una societat amb valors erronis, amb una jerarquia ètica que s'ha allunyat totalment del respecte als drets de les persones, de la fugida del virtuosisme original dels pares del liberalisme del segle XVII. Locke i els liberals ancestrals van assentar les bases d'una societat que volia limitar el poder del rei, el poder estatal, i salvaguardar els drets individuals. Això no es pot oblidar i hem de lluitar i posar damunt la taula la subtil propaganda ètica-política que des dels governs, les organitzacions i els publicistes fan constantment. Aquí també hem d'afegir els periodistes que ens afalaguen diàriament amb dosis terapèutiques de la veritat absoluta, explicant-nos qui són els culpables de la crisi, què és bo i què és dolent...
La millor eina per a lluitar contra aquest esperit homogeneïtzador de pensament únic és la crítica, l'escepticisme i el coneixement. La ignorància, en tots els sentits, és l'aliat dels totalitarismes.
dilluns, 5 de desembre del 2011
Despeses dubtoses del Senat
Mica a mica anem entenent els motius pels quals Espanya ha malbaratat el diner dels seus ciutadans, arribant a la fallida tècnica de l’Estat. El degoteig diari de notícies relacionades amb la disbauxa en la política de despeses farà vessar el got de la paciència ciutadana.
La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?
Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.
La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.
Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.
Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.
La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?
Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.
La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.
Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.
Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.
dimarts, 15 de novembre del 2011
L'embolic financer que ens ofega
Primer foren els actius tòxics generats en els EEUU degut a les hipoteques problemàtiques de la bombolla immobiliària americana. Després foren països diferents del nostre perquè nosaltres teníem el millor sistema bancari, el més solvent, i la crisi no anava amb nosaltres. Posteriorment em deien que la garantia final sempre la tenien els Estats, que mai podien caure en fallida o suspensió de pagaments...
Bé, tota aquella fe en el sistema, allò que tothom creia cegament, alguns de manera ingènua i altres acadèmicament, ha estat una gran enganyifa. Hem despertat a la realitat i la realitat ens diu que "tants caps, tants barrets", és a dir, "d'on no n'hi ha, no en raja".
Quan el Banc Central Europeu va començar a imprimir bitllets i més bitllets amb la garantia de futurs ingressos estatals i privats, sense cap mena d'ancoratge, de patró o referència, va començar la disbauxa. Els bancs van fer negoci prestant i els estats van fer negoci "electoral" endeutant-se. Ara tot s'ha de tornar. Tots els estats han oblidat la coneguda faula d'Esopo de la cigala i la formiga i han escampat el territori amb centenars d'obres faraòniques sense sentit, han omplert de subvencions les organitzacions "properes" i han recompensat els amiguets amb llocs de treball i pensions vitalícies.
Ens diuen que tot ha vingut per la manca de reglamentació, per culpa del "neo-liberalisme". Bé, no es tracta de més control sinó de millor control. En part tenen raó: no hem supervisat els que han signat els pressupostos, les inversions i les despeses. No hem auditat els comptes de les Administracions. Hem estat irresponsables perquè hem confiat en polítics i governants ineficaços i ens han arruïnat. El liberalisme exigeix control del govern, un "check & balance" constant. El liberalisme ens diu que sense patró les polítiques monetàries poden esdevenir fum. El liberalisme ens diu que les persones són propietàries del seu treball, lliures i també responsables. Amb tot això, cal més normativa?
El problema ve de la necessitat que tenen les societats occidentals i també les no-occidentals en sentir-se súbdites dels estats, en trobar-se còmodes en el tancat, en voler ser bens de la mà del pastor. Volem viure en un zoo o en una reserva natural? En un zoo ens donen de menjar el que volen. Els animals lliures mengen lliurement -poques vegades mengen el que volen, i més habitualment el que poden-, però sempre han d'esforçar-se. Vist d'altra forma diríem que els països amb molts recursos acaben a la ruïna perquè no aprenen a superar els entrebancs. Els països que viuen tranquil·lament del petroli no avancen, no són punters tecnològicament ni social. Holanda no té recursos naturals però va inventar, en el segle XVII, la societat anònima i també la tolerància. Ara és un país envejable en tots els aspectes.
Si volem sortir del zoo on ens diuen que no tindrem menjar perquè els directius s'ho han gastat tot en "sopars de duro", AVE's, aeroports sense vols i altres "andròmines", no ens queda més remei que marxar d'aquesta presó: Ens espavilarem ràpid. Ho van fer els nostres pares o avis després d'una guerra civil sagnant. Nosaltres ho hem de fer i ho podem fer.
Bé, tota aquella fe en el sistema, allò que tothom creia cegament, alguns de manera ingènua i altres acadèmicament, ha estat una gran enganyifa. Hem despertat a la realitat i la realitat ens diu que "tants caps, tants barrets", és a dir, "d'on no n'hi ha, no en raja".
Quan el Banc Central Europeu va començar a imprimir bitllets i més bitllets amb la garantia de futurs ingressos estatals i privats, sense cap mena d'ancoratge, de patró o referència, va començar la disbauxa. Els bancs van fer negoci prestant i els estats van fer negoci "electoral" endeutant-se. Ara tot s'ha de tornar. Tots els estats han oblidat la coneguda faula d'Esopo de la cigala i la formiga i han escampat el territori amb centenars d'obres faraòniques sense sentit, han omplert de subvencions les organitzacions "properes" i han recompensat els amiguets amb llocs de treball i pensions vitalícies.
Ens diuen que tot ha vingut per la manca de reglamentació, per culpa del "neo-liberalisme". Bé, no es tracta de més control sinó de millor control. En part tenen raó: no hem supervisat els que han signat els pressupostos, les inversions i les despeses. No hem auditat els comptes de les Administracions. Hem estat irresponsables perquè hem confiat en polítics i governants ineficaços i ens han arruïnat. El liberalisme exigeix control del govern, un "check & balance" constant. El liberalisme ens diu que sense patró les polítiques monetàries poden esdevenir fum. El liberalisme ens diu que les persones són propietàries del seu treball, lliures i també responsables. Amb tot això, cal més normativa?
El problema ve de la necessitat que tenen les societats occidentals i també les no-occidentals en sentir-se súbdites dels estats, en trobar-se còmodes en el tancat, en voler ser bens de la mà del pastor. Volem viure en un zoo o en una reserva natural? En un zoo ens donen de menjar el que volen. Els animals lliures mengen lliurement -poques vegades mengen el que volen, i més habitualment el que poden-, però sempre han d'esforçar-se. Vist d'altra forma diríem que els països amb molts recursos acaben a la ruïna perquè no aprenen a superar els entrebancs. Els països que viuen tranquil·lament del petroli no avancen, no són punters tecnològicament ni social. Holanda no té recursos naturals però va inventar, en el segle XVII, la societat anònima i també la tolerància. Ara és un país envejable en tots els aspectes.
Si volem sortir del zoo on ens diuen que no tindrem menjar perquè els directius s'ho han gastat tot en "sopars de duro", AVE's, aeroports sense vols i altres "andròmines", no ens queda més remei que marxar d'aquesta presó: Ens espavilarem ràpid. Ho van fer els nostres pares o avis després d'una guerra civil sagnant. Nosaltres ho hem de fer i ho podem fer.
dimecres, 19 d’octubre del 2011
Elogi de la responsabilitat
Per quin motius en altres països els ciutadans són més responsables? La responsabilitat ciutadana pot ésser mesurada per la quantitat de frau d'un país, entenent per frau qualsevol engany, mal ús o malbaratament de cabals públics. És tan fraudulent amagar ingressos en la declaració de renda com el fet de donar una subvenció a qui no la necessita. En aquest darrer cas pot ser per nepotisme, per corrupció, per engany en la sol.licitud o pràctica errònia (voluntària o no) del(s) funcionari(s).
En els països anomenats mediterranis existeix una llarga tradició d'engany a la Hisenda Pública motivada per la desconfiança de l'Estat com a sistema eficient envers el ciutadà. Altrament, l'Estat desconfia -per principi- del contribuent, al qual li atribueix una càrrega genètica negativa envers la fiscalitat i l'honestedat com a contribuent o receptor de diners públics.
La història d'Espanya és curulla d'estultícia governamental, circumstància que no ajuda a millorar la imatge que tenim els ciutadans del nostre entramat administratiu. També la picaresca ibèrica ha estat un "valor afegit" en l'ètica dels espanyols. Què ens diferencia dels suecs, dels danesos, dels alemanys o dels holandesos?
Algú podria enfocar la resposta en funció de la religió majoritària dels seus ciutadans, i això seria un altre debat, un llarg debat. Caldria veure com va influenciar el protestantisme i el posterior calvinisme en la responsabilitat i la llibertat. Altres enfocs anirien en el camí de l'economia o del creixement. Sigui com sigui, l'arrel de tot és el binomi LLIBERTAT-RESPONSABILITAT. Ser lliure vol dir ser responsable. La consciència ens fa lliures i segons els primers liberals anglosaxons la primera propietat és la consciència i quan algú és propietari -en aquest cas de la consciència-, és lliure d'actuar però també ha de ser responsable. Si dos persones decideixen formar una família, són lliures d'educar els fills segons les seves idees, però a la vegada en són responsables.
Aquesta honestedat o honradesa amb mi mateix implica que, faci el que faci, on ho faci o amb qui ho faci ha de ser correcta segons el meu criteri ètic de responsabilitat. Per tant, independentment que estigui sol en un carrer a la nit o en mig d'una rambla farcida de gent, no llençaré brutícia a terra. Si demano una beca serà perquè realment necessito un ajut per als meus estudis. El fet de veure la subvenció com un fruit que cal aconseguir "sigui com sigui" és un tema d'ètica personal.
El món funcionaria millor si cadascú fes el que cal fer, sense necessitat de tenir un guàrdia urbà al costat o la sanció pecuniària. Potser els recursos públics es podrien destinar "eficientment" a aquells que realment ho necessiten o a reduir les mancances socials i estructurals de ciutats, pobles, escoles i persones.
Al cap i a la fi tot acaba essent educació, però no pas formació. l'Educació, en majúscules, la rebem de la família i la formació a l'escola. Aprendre noves competències és formació bàsica i aprendre ètica és educació. És realment un problema. Si fos tan fàcil canviar la jerarquia moral a l'escola, fa anys que seríem ciutadans modèlics.
En els països anomenats mediterranis existeix una llarga tradició d'engany a la Hisenda Pública motivada per la desconfiança de l'Estat com a sistema eficient envers el ciutadà. Altrament, l'Estat desconfia -per principi- del contribuent, al qual li atribueix una càrrega genètica negativa envers la fiscalitat i l'honestedat com a contribuent o receptor de diners públics.
La història d'Espanya és curulla d'estultícia governamental, circumstància que no ajuda a millorar la imatge que tenim els ciutadans del nostre entramat administratiu. També la picaresca ibèrica ha estat un "valor afegit" en l'ètica dels espanyols. Què ens diferencia dels suecs, dels danesos, dels alemanys o dels holandesos?
Algú podria enfocar la resposta en funció de la religió majoritària dels seus ciutadans, i això seria un altre debat, un llarg debat. Caldria veure com va influenciar el protestantisme i el posterior calvinisme en la responsabilitat i la llibertat. Altres enfocs anirien en el camí de l'economia o del creixement. Sigui com sigui, l'arrel de tot és el binomi LLIBERTAT-RESPONSABILITAT. Ser lliure vol dir ser responsable. La consciència ens fa lliures i segons els primers liberals anglosaxons la primera propietat és la consciència i quan algú és propietari -en aquest cas de la consciència-, és lliure d'actuar però també ha de ser responsable. Si dos persones decideixen formar una família, són lliures d'educar els fills segons les seves idees, però a la vegada en són responsables.
Aquesta honestedat o honradesa amb mi mateix implica que, faci el que faci, on ho faci o amb qui ho faci ha de ser correcta segons el meu criteri ètic de responsabilitat. Per tant, independentment que estigui sol en un carrer a la nit o en mig d'una rambla farcida de gent, no llençaré brutícia a terra. Si demano una beca serà perquè realment necessito un ajut per als meus estudis. El fet de veure la subvenció com un fruit que cal aconseguir "sigui com sigui" és un tema d'ètica personal.
El món funcionaria millor si cadascú fes el que cal fer, sense necessitat de tenir un guàrdia urbà al costat o la sanció pecuniària. Potser els recursos públics es podrien destinar "eficientment" a aquells que realment ho necessiten o a reduir les mancances socials i estructurals de ciutats, pobles, escoles i persones.
Al cap i a la fi tot acaba essent educació, però no pas formació. l'Educació, en majúscules, la rebem de la família i la formació a l'escola. Aprendre noves competències és formació bàsica i aprendre ètica és educació. És realment un problema. Si fos tan fàcil canviar la jerarquia moral a l'escola, fa anys que seríem ciutadans modèlics.
diumenge, 25 de setembre del 2011
El principi d'igualtat
Fa pocs dies que l'Audiència de Barcelona, després de tres anys, va condemnar un acusat a presó per haver agredit violentament a un treballador del metro de Barcelona. Aquesta condemna fou possible perquè el tribunal va considerar que l'esmentat empleat era una autoritat. Ja veiem que en aquest cas un element determinant en el judici és “la posició social-laboral” que ocupa l'agredit. Si hagués estat un viatger la víctima, tindria l'agressor la mateixa condemna?
Aquesta societat amb un Estat que s'omple la boca amb la paraula “igualtat” trenca constantment el principi de “la igualtat” fomentant la desigualtat. Tot s'hi val per a “superar” la il·lustrada igualtat: de vegades pot ser una discriminació positiva per a, curiosament, aconseguir més igualtat; una altra seria el bé comú, com en el cas de la relació entre els ciutadans i l'Estat. Avui em centraré en aquesta especial “desigualtat” entre ciutadans i Estat.
Una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els mediterranis és la concepció de l'Estat i la responsabilitat de l'individu. La igualtat no ha de fer referència a que tots acabem essent iguals, objectiu col·lectivista i socialista, sinó a que la llei tracti de forma igual a tothom, cosa molt diferent. Això que sembla tan evident és sempre motiu d'incompliment. Per començar la relació entre l'Estat i els ciutadans és radicalment diferent a la de la que tenen entre ells els propis ciutadans. Pel que fa referència a las transaccions econòmiques, als contractes mercantils, als impagaments, la legislació entre un altre bloc és de galàxies diferents. Tots sabem clarament què ens passa quan no paguem a temps un determinat impost, quines sancions tenim i quina és la capacitat legal del recaptador. També tots sabem què passa quan hem de cobrar de l'Administració, amb o sense crisi, quins són els terminis i la disbauxa. Altrament, si com a ciutadà haig de demanar un ajornament, hauré de pagar un interès; però si és un Ajuntament que ho fa, no se li aplicarà interès ni avals.
Quin és el motiu final de tot això? Suposo que els experts en Teoria dels Estats ens podrien fer cinc cèntims i aclarir-nos les idees, però jo penso que darrera hi ha un motiu molt més senzill i que explicava el meu avi: “qui fa la llei fa la trampa”. Qui té capacitat legislativa legisla sempre al seu favor i qui legisla aquí són els governs i parlaments, i avui dia podem dir que també ells formen part d'aquest macro-Estat-Govern. El primer principi bàsic de l'Estat és la seva supervivència, per la qual cosa els seus impostos poden ser justos, o també no tenen perquè ser-ho. En segon lloc, tenen la capacitat de dictar la llei i aquest és la “mare dels ous”. L'Estat de Dret, traduït també per “Compliment de la Llei” (rule of laws) implica que res no pot estar per damunt de la Llei, entenent per Llei els principis o drets individuals bàsics. Els governs i parlaments actuals, i jo m'atreviria a dir també els Estats actuals, no segueixen aquesta màxima, i les nostres democràcies acaben sent, com diria Hayek, unes democràcies il·limitades. Quan qualsevol poder és il·limitat és despòtic.
Fixem-nos: si la mateixa legislació que ens apliquen les entitats financeres quan anem a sol·licitar finançament s'apliqués també a la resta de clients de l'Administració Pública probablement no haguéssim arribat no estem. Si la capacitat legislativa hagués estat limitada racionalment no hauríem vist aquestes obres faraòniques inútils o els dispendis del “no res”. Si la banca hagués fet la seva feina hauria “medit” els resultats previsibles d'una inversió i probablement hagués posat fre a operacions d'actiu que tindrien resultats poc fructífers.
La igualtat, a l'igual que la llibertat, té un preu. La llibertat implica responsabilitat i la igualtat davant la llei, una llei justa. La Llei no pot esdevenir una fàbrica de reglaments a gust dels governs de torn.
Artur
Aquesta societat amb un Estat que s'omple la boca amb la paraula “igualtat” trenca constantment el principi de “la igualtat” fomentant la desigualtat. Tot s'hi val per a “superar” la il·lustrada igualtat: de vegades pot ser una discriminació positiva per a, curiosament, aconseguir més igualtat; una altra seria el bé comú, com en el cas de la relació entre els ciutadans i l'Estat. Avui em centraré en aquesta especial “desigualtat” entre ciutadans i Estat.
Una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els mediterranis és la concepció de l'Estat i la responsabilitat de l'individu. La igualtat no ha de fer referència a que tots acabem essent iguals, objectiu col·lectivista i socialista, sinó a que la llei tracti de forma igual a tothom, cosa molt diferent. Això que sembla tan evident és sempre motiu d'incompliment. Per començar la relació entre l'Estat i els ciutadans és radicalment diferent a la de la que tenen entre ells els propis ciutadans. Pel que fa referència a las transaccions econòmiques, als contractes mercantils, als impagaments, la legislació entre un altre bloc és de galàxies diferents. Tots sabem clarament què ens passa quan no paguem a temps un determinat impost, quines sancions tenim i quina és la capacitat legal del recaptador. També tots sabem què passa quan hem de cobrar de l'Administració, amb o sense crisi, quins són els terminis i la disbauxa. Altrament, si com a ciutadà haig de demanar un ajornament, hauré de pagar un interès; però si és un Ajuntament que ho fa, no se li aplicarà interès ni avals.
Quin és el motiu final de tot això? Suposo que els experts en Teoria dels Estats ens podrien fer cinc cèntims i aclarir-nos les idees, però jo penso que darrera hi ha un motiu molt més senzill i que explicava el meu avi: “qui fa la llei fa la trampa”. Qui té capacitat legislativa legisla sempre al seu favor i qui legisla aquí són els governs i parlaments, i avui dia podem dir que també ells formen part d'aquest macro-Estat-Govern. El primer principi bàsic de l'Estat és la seva supervivència, per la qual cosa els seus impostos poden ser justos, o també no tenen perquè ser-ho. En segon lloc, tenen la capacitat de dictar la llei i aquest és la “mare dels ous”. L'Estat de Dret, traduït també per “Compliment de la Llei” (rule of laws) implica que res no pot estar per damunt de la Llei, entenent per Llei els principis o drets individuals bàsics. Els governs i parlaments actuals, i jo m'atreviria a dir també els Estats actuals, no segueixen aquesta màxima, i les nostres democràcies acaben sent, com diria Hayek, unes democràcies il·limitades. Quan qualsevol poder és il·limitat és despòtic.
Fixem-nos: si la mateixa legislació que ens apliquen les entitats financeres quan anem a sol·licitar finançament s'apliqués també a la resta de clients de l'Administració Pública probablement no haguéssim arribat no estem. Si la capacitat legislativa hagués estat limitada racionalment no hauríem vist aquestes obres faraòniques inútils o els dispendis del “no res”. Si la banca hagués fet la seva feina hauria “medit” els resultats previsibles d'una inversió i probablement hagués posat fre a operacions d'actiu que tindrien resultats poc fructífers.
La igualtat, a l'igual que la llibertat, té un preu. La llibertat implica responsabilitat i la igualtat davant la llei, una llei justa. La Llei no pot esdevenir una fàbrica de reglaments a gust dels governs de torn.
Artur
diumenge, 28 d’agost del 2011
L'Estat amb obesitat mòrbida
Ha estat la crisi del deute dels estats el que ha condicionat una situació ara insostenible però que fa molt poc temps fou esperonada i sacralitzada per partits, sindicats, experts i ministres. El keynesianisme, veritable fe religiosa de la socialdemocràcia, és l'esperit econòmic que ha guiat aquesta Europa intervencionista des de l'acabament de la II Guerra Mundial.
Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.
Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.
L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.
Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.
Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.
L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
