L'embolic financer que ens ofega

Primer foren els actius tòxics generats en els EEUU degut a les hipoteques problemàtiques de la bombolla immobiliària americana. Després foren països diferents del nostre perquè nosaltres teníem el millor sistema bancari, el més solvent, i la crisi no anava amb nosaltres. Posteriorment em deien que la garantia final sempre la tenien els Estats, que mai podien caure en fallida o suspensió de pagaments...

Bé, tota aquella fe en el sistema, allò que tothom creia cegament, alguns de manera ingènua i altres acadèmicament, ha estat una gran enganyifa. Hem despertat a la realitat i la realitat ens diu que "tants caps, tants barrets", és a dir, "d'on no n'hi ha, no en raja".

Quan el Banc Central Europeu va començar a imprimir bitllets i més bitllets amb la garantia de futurs ingressos estatals i privats, sense cap mena d'ancoratge, de patró o referència, va començar la disbauxa. Els bancs van fer negoci prestant i els estats van fer negoci "electoral" endeutant-se. Ara tot s'ha de tornar. Tots els estats han oblidat la coneguda faula d'Esopo de la cigala i la formiga i han escampat el territori amb centenars d'obres faraòniques sense sentit, han omplert de subvencions les organitzacions "properes" i han recompensat els amiguets amb llocs de treball i pensions vitalícies.

Ens diuen que tot ha vingut per la manca de reglamentació, per culpa del "neo-liberalisme". Bé, no es tracta de més control sinó de millor control. En part tenen raó: no hem supervisat els que han signat els pressupostos, les inversions i les despeses. No hem auditat els comptes de les Administracions. Hem estat irresponsables perquè hem confiat en polítics i governants ineficaços i ens han arruïnat. El liberalisme exigeix control del govern, un "check & balance" constant. El liberalisme ens diu que sense patró les polítiques monetàries poden esdevenir fum. El liberalisme ens diu que les persones són propietàries del seu treball, lliures i també responsables. Amb tot això, cal més normativa?

El problema ve de la necessitat que tenen les societats occidentals i també les no-occidentals en sentir-se súbdites dels estats, en trobar-se còmodes en el tancat, en voler ser bens de la mà del pastor. Volem viure en un zoo o en una reserva natural? En un zoo ens donen de menjar el que volen. Els animals lliures mengen lliurement -poques vegades mengen el que volen, i més habitualment el que poden-, però sempre han d'esforçar-se. Vist d'altra forma diríem que els països amb molts recursos acaben a la ruïna perquè no aprenen a superar els entrebancs. Els països que viuen tranquil·lament del petroli no avancen, no són punters tecnològicament ni social. Holanda no té recursos naturals però va inventar, en el segle XVII, la societat anònima i també la tolerància. Ara és un país envejable en tots els aspectes.

Si volem sortir del zoo on ens diuen que no tindrem menjar perquè els directius s'ho han gastat tot en "sopars de duro", AVE's, aeroports sense vols i altres "andròmines", no ens queda més remei que marxar d'aquesta presó: Ens espavilarem ràpid. Ho van fer els nostres pares o avis després d'una guerra civil sagnant. Nosaltres ho hem de fer i ho podem fer.