Aquests dies he rebut a la bústia un "pamflet" en forma de revista, editada per la Generalitat de Catalunya, que porta per nom "JOVE.CAT". És obvi que el destinatari no sóc jo sinó un dels meus fills i en fullejar-lo he descobert una publicitat de la pròpia revista que no té "desperdici"
A l'anunci es veu una parella jove, ella en el sofà i ell dret, però els dos en lloc de tenir caps humans tenen cap de bè. El model de "joventut anacrònic i obsolet" està representat per dos joves que són uns "corderets", uns elements del ramat, gent que no pensa, que no és lliure. Ara bé, els missatges propagandístics, els de ser un "jove.cat" estan damunt de la foto i ens diuen "com ha de ser el jove.cat", el "jove guai":
-He destinat el 0,7% de la meva declaració de renda a fins socials
-Hem fet un viatge solidari a Palestina cantant cançons contra l'apartheid
-M'han explicat com posar un condó amb els ulls tancats
N'hi ha més, però aquests són els més "interessants". Val a dir que tot això, els tentacles del control, arriben a tot arreu, barrejant el Carnet Jove amb el Jove.cat i amb articles com "Tenir un pis és un dret". Tal com diu Ferran Sàez, el jovent ha esdevingut, des del maig del 68, una veritable classe social.
Veiem doncs la subtilesa en els missatges propagandístics esperonant al jovent a pensar tal com ells creuen que han de pensar. Ser jove no és només tenir una determinada edat sinó que és pensar d'una determinada forma, d'una forma que ve estructurada per ells, pels "savis", pels ideòlegs del progressisme, pels gurús del políticament correcte.
Avui estic poc filosòfic...
diumenge, 18 de juliol del 2010
dimarts, 6 de juliol del 2010
Els origens del liberalisme
Bertrand Russell en un dels seus articles del llibre "Assaigs Impopulars" ens explica que l'empirisme britànic, òbviament de la mà de Locke i també de Hume, han configurat el bé polític més preuat que tenim avui dia: la societat oberta i tolerant, la democràcia liberal.
Quines són les bases filosòfiques d'aquest liberalisme? La resposta a la pregunta només pot venir de la mà de grans pensadors i filòsofs perquè les hipòtesis i teories sobre la gènesi d'aquesta forma d'entendre el món són diverses. L'empirisme beu de les fonts de l'associacionisme i del positivisme filosòfic, circumstància que s'aboca a tenir en compte la quantificació i l'observació, és a dir, la formulació inductiva. Per altra banda hem de tenir en compte que el protestantisme fou un element necessari per a fonamentar en les persones la presa de decisions i el lliure albir. Conseqüentment diríem que per una banda el protestantisme (individualista), l'humanisme i l'empirisme són els eixos fonamentals en el sorgiment de la societat liberal.
Seguint amb els origens del liberalisme, el Catedràtic de Filosofia Política José María Lasalle, en el "Seminari sobre Liberalisme" organitzat per l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, ens va obrir una nova línia en aquests origens filosòfics del pensament liberal, i que personalement em va captivar. Lasalle ens diu que les fonts són per una banda el republicanisme i per altra banda el calvinisme. D'aquest calvinisme estricte neix el dret de propietat. Segons Lasalle la primera propietat que té la persona és la seva consciència. En ser propietari de la seva consciència el fa, automàticament responsable dels seus actes, és a dir, lliure. Conseqüentment la meva responsabilitat i llibertat, derivada de la consciència, fa que sigui jo, i nomès jo, el qui decidirà a qui compro, a qui venc, a quin preu compro i a quin preu venc. És una forma molt interessant de veure-ho. Aquí queda.
Advertiment: el texte només vol ser una aproximació a les profundes reflexions que José María Lasalle oferí als assistents i que la meva persona, simplificadament i abreujada he exposat.
Quines són les bases filosòfiques d'aquest liberalisme? La resposta a la pregunta només pot venir de la mà de grans pensadors i filòsofs perquè les hipòtesis i teories sobre la gènesi d'aquesta forma d'entendre el món són diverses. L'empirisme beu de les fonts de l'associacionisme i del positivisme filosòfic, circumstància que s'aboca a tenir en compte la quantificació i l'observació, és a dir, la formulació inductiva. Per altra banda hem de tenir en compte que el protestantisme fou un element necessari per a fonamentar en les persones la presa de decisions i el lliure albir. Conseqüentment diríem que per una banda el protestantisme (individualista), l'humanisme i l'empirisme són els eixos fonamentals en el sorgiment de la societat liberal.
Seguint amb els origens del liberalisme, el Catedràtic de Filosofia Política José María Lasalle, en el "Seminari sobre Liberalisme" organitzat per l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, ens va obrir una nova línia en aquests origens filosòfics del pensament liberal, i que personalement em va captivar. Lasalle ens diu que les fonts són per una banda el republicanisme i per altra banda el calvinisme. D'aquest calvinisme estricte neix el dret de propietat. Segons Lasalle la primera propietat que té la persona és la seva consciència. En ser propietari de la seva consciència el fa, automàticament responsable dels seus actes, és a dir, lliure. Conseqüentment la meva responsabilitat i llibertat, derivada de la consciència, fa que sigui jo, i nomès jo, el qui decidirà a qui compro, a qui venc, a quin preu compro i a quin preu venc. És una forma molt interessant de veure-ho. Aquí queda.
Advertiment: el texte només vol ser una aproximació a les profundes reflexions que José María Lasalle oferí als assistents i que la meva persona, simplificadament i abreujada he exposat.
diumenge, 27 de juny del 2010
La democràcia il·limitada
Hayek adverteix del perill de les democràcies il·limitades. Per a aquest premi Nobel quan la democràcia està per damunt de la llei es trenca l'equilibri en el control dels poders. Aquesta situació en la que els governs, amb el vist-i-plau dels representants del poble, poden aprovar tota mena de lleis, passant per damunt del que seria "l'Imperi de la Llei", és una arbitrària irresponsabilitat.
Els pensadors que van configurar el que avui anomenem "Estat de Dret" s'escandalitzarien en veure que els controls sobre el poder s'han eliminat totalment. És precisament els límits del poder que condicionen un espai de tolerància i drets individuals. Quan el poder es il·limitat s'esdevé el totalitarisme. Aquest totalitarisme, malgrat que tingui un origen democràtic, és despòtic.
Si donem un cop d'ull al concepte d'Estat de Dret veurem que és gairebé la mateixa definició de "liberalisme" o "principis bàsics de l'Estat de Dret". Aquesta definició està obtinguda dels liberals britànics, però té el caràcter universal que té qualsevol principi:
El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació.
Els drets de propietat són corporals (el seu cos), intel.lectuals (les seves idees, pensaments, creences), els actius financers físics (béns, la terra) i capital (diners i similars). Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials. La transparència és oberta i visible de presa de decisions i rendició de comptes, de manera que la corrupció no pot amagar.
Ara, amb els principis de "separació de poders" i "Estat de Dret" plantegem el cas "Egunkaria", "Pretoria", "Palau", "Llei de Partits" etc... i parlem de garanties, igualtat davant la Llei, etc.
El principi de "Separació de Poders" és pràcticament inexistent perquè el Parlament té molt poc control sobre un govern si aquest govern neix amb majoria. Quan aquest govern no té majoria absoluta llavors els interessos particulars poden estar per damunt dels interessos generals. El poder Judicial també és controlat per l'executiu-legislatiu ja que els principals òrgans judicials són nomenats pel Parlament.
Sacralitzar la democràcia pot resultar molt perillós i la prova la tenim en el nostre sistema democràtic, feixuc i angoixós, amb un Parlament més proper al circ o als "reallity shows" que al que hauria de ser una Assemblea representativa realment legislativa.
Els pensadors que van configurar el que avui anomenem "Estat de Dret" s'escandalitzarien en veure que els controls sobre el poder s'han eliminat totalment. És precisament els límits del poder que condicionen un espai de tolerància i drets individuals. Quan el poder es il·limitat s'esdevé el totalitarisme. Aquest totalitarisme, malgrat que tingui un origen democràtic, és despòtic.
Si donem un cop d'ull al concepte d'Estat de Dret veurem que és gairebé la mateixa definició de "liberalisme" o "principis bàsics de l'Estat de Dret". Aquesta definició està obtinguda dels liberals britànics, però té el caràcter universal que té qualsevol principi:
El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació.
Els drets de propietat són corporals (el seu cos), intel.lectuals (les seves idees, pensaments, creences), els actius financers físics (béns, la terra) i capital (diners i similars). Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials. La transparència és oberta i visible de presa de decisions i rendició de comptes, de manera que la corrupció no pot amagar.
Ara, amb els principis de "separació de poders" i "Estat de Dret" plantegem el cas "Egunkaria", "Pretoria", "Palau", "Llei de Partits" etc... i parlem de garanties, igualtat davant la Llei, etc.
El principi de "Separació de Poders" és pràcticament inexistent perquè el Parlament té molt poc control sobre un govern si aquest govern neix amb majoria. Quan aquest govern no té majoria absoluta llavors els interessos particulars poden estar per damunt dels interessos generals. El poder Judicial també és controlat per l'executiu-legislatiu ja que els principals òrgans judicials són nomenats pel Parlament.
Sacralitzar la democràcia pot resultar molt perillós i la prova la tenim en el nostre sistema democràtic, feixuc i angoixós, amb un Parlament més proper al circ o als "reallity shows" que al que hauria de ser una Assemblea representativa realment legislativa.
diumenge, 6 de juny del 2010
Dret a la igualtat
Els drets individuals o drets ciutadans, seguint Locke, són: vida, llibertat i propietat. Alguns autors afegirien en aquests drets de "primera generació" el "dret a la igualtat". Aquest és un tema relliscós perquè aquesta igualtat té dues concepcions excloents: Per una banda el que s'entén com a "igualtat davant la llei" i de l'altra els que consideren que aquesta igualtat és "de resultats" o de finalitat. L'exemple clar de la segona significació, per a mi errònia, és la del socialisme. El dret al tracte igual davant la llei, més que no pas un "dret" natural és un requisit imprescindible de "l'Estat de Dret". Aquest requisit-obligació de l'Estat de Dret esdevé dret per part del ciutadà.
Vist això, entrem en matèria: Aquest dret és concultat en nombroses ocasions perquè els governs no han entès o no han volgut entendre que la Llei ha de regular relacions entre els ciutadans i que legislar per a "col.lectius" de classe o de circumstància és, precisament, trepitjar drets de molts ciutadans. Posem un exemple: Quan parlem de "despesa social", "d'ajut" a les classes menys afavorides, pensem en els jubilats. Heus aquí que, a fi i efecte de "fer el bé" el govern, mitjançant els mecanismes de l'Estat, permet als que cobren pensió fer ús dels medicaments sense cost, contràriament als ciutadans que no tenen aquesta circumstància. Si cal fer un esforç social suposo que serà per a aquells que realment tenen una situació de dificultat econòmica, independentment de la seva circumstància "de classe". Avui dia podem dir que, políticament, tant el jovent com els jubilats, són ja "classe social" per dret propi.
Medicaments gratuïts? Autobús de franc? Sí, sempre i quan siguin "persones" o "ciutadans" que demostrin feblesa econòmica. Llars d'infants sense cost per a "immigrants"?: No pel fet de ser immigrant i SI per ser famílies amb dificultats. Escoles bressol, escoles i el que calgui només per a les persones que, per estar desfavorides econòmicament i amb la finalitat de que, de partida, tinguin les mateixes oportunitats, necessiten d'ajuda social. Aquí tenim doncs, un altre significat important de la igualtat: la igualtat d'oportunitats. Aquest seria un dret de segona generació. Podríem dir que els drets de primera generació són drets que tenim totes les persones i que el dret a la igualtat d'oportunitats és el que caldria tenir. El primer seria per "dret natural" i el segon, derivat de l'Estat de Dret.
Tots aquests conceptes són susceptibles d'interpretacions diverses, d'òptiques divergents o de posicions filosòfiques dicotòmiques. Sigui com sigui, l'Estat de dret, basat en la igualtat davant la Llei oblida diàriament aquest dret i tracta col.lectius sencers de ciutadans de forma diferent segons el seu origen (immigrants o no), segons la seva edat i forma d'ingressos (jubilats o no), etc...
Cal començar a moure's per a fer entendre a tothom que el liberalisme no és deixar sense pensió als jubilats o que és privatitzar tota la Seguretat Social. El liberalisme busca, en primer lloc, fer complir els drets. En aquest cas vol que, si cal ajudar, subvencionar o bonificar, ha de fer-se amb els ulls tapats, tal com es representa la Justícia. Medicaments de franc a les "persones" que tinguin determinats llindars de dificultat econòmica. No hi ha més. John Rawls ens recorda que una Llei és bona si compleix el principi del "Vel de la Ignorància": Quan una llei és adequada per a tots, independentment d'origen, sexe, religió, ideologia, edat, color de la pell... és una bona llei.
Seguirem parlant de drets...
Vist això, entrem en matèria: Aquest dret és concultat en nombroses ocasions perquè els governs no han entès o no han volgut entendre que la Llei ha de regular relacions entre els ciutadans i que legislar per a "col.lectius" de classe o de circumstància és, precisament, trepitjar drets de molts ciutadans. Posem un exemple: Quan parlem de "despesa social", "d'ajut" a les classes menys afavorides, pensem en els jubilats. Heus aquí que, a fi i efecte de "fer el bé" el govern, mitjançant els mecanismes de l'Estat, permet als que cobren pensió fer ús dels medicaments sense cost, contràriament als ciutadans que no tenen aquesta circumstància. Si cal fer un esforç social suposo que serà per a aquells que realment tenen una situació de dificultat econòmica, independentment de la seva circumstància "de classe". Avui dia podem dir que, políticament, tant el jovent com els jubilats, són ja "classe social" per dret propi.
Medicaments gratuïts? Autobús de franc? Sí, sempre i quan siguin "persones" o "ciutadans" que demostrin feblesa econòmica. Llars d'infants sense cost per a "immigrants"?: No pel fet de ser immigrant i SI per ser famílies amb dificultats. Escoles bressol, escoles i el que calgui només per a les persones que, per estar desfavorides econòmicament i amb la finalitat de que, de partida, tinguin les mateixes oportunitats, necessiten d'ajuda social. Aquí tenim doncs, un altre significat important de la igualtat: la igualtat d'oportunitats. Aquest seria un dret de segona generació. Podríem dir que els drets de primera generació són drets que tenim totes les persones i que el dret a la igualtat d'oportunitats és el que caldria tenir. El primer seria per "dret natural" i el segon, derivat de l'Estat de Dret.
Tots aquests conceptes són susceptibles d'interpretacions diverses, d'òptiques divergents o de posicions filosòfiques dicotòmiques. Sigui com sigui, l'Estat de dret, basat en la igualtat davant la Llei oblida diàriament aquest dret i tracta col.lectius sencers de ciutadans de forma diferent segons el seu origen (immigrants o no), segons la seva edat i forma d'ingressos (jubilats o no), etc...
Cal començar a moure's per a fer entendre a tothom que el liberalisme no és deixar sense pensió als jubilats o que és privatitzar tota la Seguretat Social. El liberalisme busca, en primer lloc, fer complir els drets. En aquest cas vol que, si cal ajudar, subvencionar o bonificar, ha de fer-se amb els ulls tapats, tal com es representa la Justícia. Medicaments de franc a les "persones" que tinguin determinats llindars de dificultat econòmica. No hi ha més. John Rawls ens recorda que una Llei és bona si compleix el principi del "Vel de la Ignorància": Quan una llei és adequada per a tots, independentment d'origen, sexe, religió, ideologia, edat, color de la pell... és una bona llei.
Seguirem parlant de drets...
divendres, 21 de maig del 2010
No podem confiar en l'Estat
Els esdeveniments dels darrers mesos demostren que no podem confiar mai en l'Estat. Per exemple: Jo mateix no sé pas quan em jubilaré. Ara diuen una cosa i després una altra. Quan es realitza un contracte entre les parts, cal assegurar que es complirà. L'Estat, com que té a les seves mans la llei i degut a que el principi d'igualtat no s'aplica amb ell -recordem que l'Estat és protector i, com a tal, és "superior" als ciutadans, pot fer i desfer pactes i contractes.
Els contractes que fa l'Estat amb els ciutadans s'han de complir però heus aquí que si no tens diners no pots fer res. Després d'anys de dispendis irracionals, de subvencions impossibles i esbojarrades i d'inversions sense sentit, la maquinària estatal no té diners. Ni tan sols els mercats internacionals confien en les seves possibilitats de gestionar el deute ni de la seva capacitat de retorn del passiu. Conclusió: pagarem cara l'estultícia dels nostres governants. La senyora Fernández de la Vega diu que és un "esforç de solidaritat". Això és una altra mentida, una afirmació demagògica més: pagarem els plats trencats pel malbaratament dels diners de tots. És com si el president de la comunitat de veïns i la seva família haguessin anat de creuer cada any, amb hotels de cinc estrelles, invitant a tort i a dret amics i parents. Ara, en descobrir que la "despesa social" del president era una enganyifa ens diuen que hem de ser solidaris amb la resta de veïns perquè també els del carrer del costat confiïn en nosaltres i podem endeutar-nos un cop més.
La bona notícia: potser molta gent entendrà per fi que els drets s'han de pagar i que el diner sempre és de tots, sempre és el nostre diner. L'Estat no té diner. Som nosaltres els "accionistes" d'aquesta "empresa pública" i, com a propietaris, hauríem de tenir dret a saber, a inspeccionar, a auditar i, òbviament, a la transparència. Tot té un cost i cal pagar-ho i si no se sap això, en mans d'una "democràcia sense límits", de governs eixelebrats, és la ruïna d'un país i la fallida total.
Els contractes que fa l'Estat amb els ciutadans s'han de complir però heus aquí que si no tens diners no pots fer res. Després d'anys de dispendis irracionals, de subvencions impossibles i esbojarrades i d'inversions sense sentit, la maquinària estatal no té diners. Ni tan sols els mercats internacionals confien en les seves possibilitats de gestionar el deute ni de la seva capacitat de retorn del passiu. Conclusió: pagarem cara l'estultícia dels nostres governants. La senyora Fernández de la Vega diu que és un "esforç de solidaritat". Això és una altra mentida, una afirmació demagògica més: pagarem els plats trencats pel malbaratament dels diners de tots. És com si el president de la comunitat de veïns i la seva família haguessin anat de creuer cada any, amb hotels de cinc estrelles, invitant a tort i a dret amics i parents. Ara, en descobrir que la "despesa social" del president era una enganyifa ens diuen que hem de ser solidaris amb la resta de veïns perquè també els del carrer del costat confiïn en nosaltres i podem endeutar-nos un cop més.
La bona notícia: potser molta gent entendrà per fi que els drets s'han de pagar i que el diner sempre és de tots, sempre és el nostre diner. L'Estat no té diner. Som nosaltres els "accionistes" d'aquesta "empresa pública" i, com a propietaris, hauríem de tenir dret a saber, a inspeccionar, a auditar i, òbviament, a la transparència. Tot té un cost i cal pagar-ho i si no se sap això, en mans d'una "democràcia sense límits", de governs eixelebrats, és la ruïna d'un país i la fallida total.
diumenge, 2 de maig del 2010
Quan l'Administració retalla llibertats
El professor Joaquín Trigo ens recordava l'altre dia que un dels principis i valors del liberalisme, és a dir, de la societat oberta i tolerant, és que l'Estat només pot fer allò que li és permès de fer mentre que l'individu pot fer tot allò que no estigui prohibit. Aquesta premissa, imprescindible per al bon funcionament de l'Estat de Dret, queda eliminada totalment, més ben dit, tergiversada, en un gir copernicà en mans de la nostra Administració Pública.
Avui dia podem dir que l'Administració, l'Estat en qualsevol dels seus tentacles administratius, fa el que vol, i les persones hem de demanar permís per a tot, o el que és el mateix, no podem fer res. Si no podem fer res és que no podem gaudir de la nostra llibertat. A tal fi, donaré un exemple: Haig d'aïllar la façana lateral de la meva casa. Per a aquesta tasca demano autorització a l'Ajuntament, i aquest respon al cap de quatre mesos sol.licitant l'aportació documental, incloent projecte d'arquitecte, que lliuro ràpidament. No haig de fer ús de la via pública i tinc permís de la comunitat veïna per a realitzar la impermeabilització utilitzant el seu terrat. Segueixo esperant. No sé quan tindré el permís. Això sí, he pagat una xifra important de fiances.
Amb tot això resulta que he perdut una part molt important de la meva llibertat: el temps i l'ús de la meva propietat. De la llibertat que prenc dels altres, en tinc permís. Heus aquí que l'Ajuntament fa el que vol i que jo no puc fer res. Aquesta és una de les incoherències més greus de l'Estat de Dret. Jo diria que aquest Estat de Dret ha esdevingut en el "Dret de l'Estat a fer el que vol", de la mateixa manera que l'Estat del Benestar s'ha convertit en el Benestar de l'Estat. Ja ho deia Hayek en el seu llibre "Camí de servitud": Poc a poc l'Estat va prenent terreny a l'individu fins a esdevenir un totalitarisme brutal.
Ho hem de permetre? Bé, pel que sembla tot el que és públic o estatal està "sacralitzat" perquè no té interessos particulars. El bé comú és la bandera que ha permès les més grans massacres a la humanitat. Vigilem els que ens volen fer el bé, els que ens diuen què és el millor per a nosaltres, "per al nostre bé". Dubtem dels que ens volen vendre "la veritat" i escoltem, si més no, els que ens inculquen el dubte i l'escepticisme. Més Hume i menys Hegel.
Avui dia podem dir que l'Administració, l'Estat en qualsevol dels seus tentacles administratius, fa el que vol, i les persones hem de demanar permís per a tot, o el que és el mateix, no podem fer res. Si no podem fer res és que no podem gaudir de la nostra llibertat. A tal fi, donaré un exemple: Haig d'aïllar la façana lateral de la meva casa. Per a aquesta tasca demano autorització a l'Ajuntament, i aquest respon al cap de quatre mesos sol.licitant l'aportació documental, incloent projecte d'arquitecte, que lliuro ràpidament. No haig de fer ús de la via pública i tinc permís de la comunitat veïna per a realitzar la impermeabilització utilitzant el seu terrat. Segueixo esperant. No sé quan tindré el permís. Això sí, he pagat una xifra important de fiances.
Amb tot això resulta que he perdut una part molt important de la meva llibertat: el temps i l'ús de la meva propietat. De la llibertat que prenc dels altres, en tinc permís. Heus aquí que l'Ajuntament fa el que vol i que jo no puc fer res. Aquesta és una de les incoherències més greus de l'Estat de Dret. Jo diria que aquest Estat de Dret ha esdevingut en el "Dret de l'Estat a fer el que vol", de la mateixa manera que l'Estat del Benestar s'ha convertit en el Benestar de l'Estat. Ja ho deia Hayek en el seu llibre "Camí de servitud": Poc a poc l'Estat va prenent terreny a l'individu fins a esdevenir un totalitarisme brutal.
Ho hem de permetre? Bé, pel que sembla tot el que és públic o estatal està "sacralitzat" perquè no té interessos particulars. El bé comú és la bandera que ha permès les més grans massacres a la humanitat. Vigilem els que ens volen fer el bé, els que ens diuen què és el millor per a nosaltres, "per al nostre bé". Dubtem dels que ens volen vendre "la veritat" i escoltem, si més no, els que ens inculquen el dubte i l'escepticisme. Més Hume i menys Hegel.
dijous, 15 d’abril del 2010
Berlin i la llibertat
En el centenari del seu naixement, rellegir a Berlin és tot un plaer per al pensament, és aire fresc en mig d'aquesta societat tirotejada constantment per centenars d'intervencionismes legals.
Berlin ens parla sempre de llibertat i ens recorda que hem de desconfiar sempre dels que ens diuen quina ha de ser la nostra llibertat. Segons Berlin, no hem de permetre que l'aparell polític, uns experts en la matèria o un grup d'èlit, ens indiqui quin ha de ser el nostre principi de llibertat. El seu humanisme es centra en la individualitat, lluny dels que tenen en la pluralitat el seu fonament, com seria el cas de Hegel.
Els seguidors de Rousseau i Hegel, que esdevindrien posteriorment en marxistes i col·lectivistes, parteixen de la veritat final i de bé comú. La felicitat i la llibertat vindran quan compartim els mateixos fins i, òbviament, no arribar-hi és un fracàs. Si haig de fer lliures els homes hauré de fer servir tot el que calgui per a aconseguir-ho, costi el que costi. Amb aquesta òptica, que ell en diu "Llibertat positiva", els objectius socials, plurals, seran molt més importants que els personals i conseqüentment existirà el perill de caure en els totalitarismes que coneixem i que han massacrat tantes societats.
L'essència de la llibertat està en la capacitat d'escollir i el debat vindrà on posem la frontera entre la meva llibertat i la dels altres, o més ben dit, on ha de començar la coerció a fi i efecte de mantenir uns mínims de societat. La llibertat és la "llibertat d'actuar", no el fet d'actuar.
Estem un moment i en una societat, en aquest cas l'espanyola, que quan apareix un problema les paraules més escoltades són "cal legislar sobre això". Sembla que tot s'ha de controlar des de l'humanisme col.lectiu i des de la intervenció. Berlin ens dóna llum i aire per poder sobreviure i entendre el concepte de llibertat.
Berlin ens parla sempre de llibertat i ens recorda que hem de desconfiar sempre dels que ens diuen quina ha de ser la nostra llibertat. Segons Berlin, no hem de permetre que l'aparell polític, uns experts en la matèria o un grup d'èlit, ens indiqui quin ha de ser el nostre principi de llibertat. El seu humanisme es centra en la individualitat, lluny dels que tenen en la pluralitat el seu fonament, com seria el cas de Hegel.
Els seguidors de Rousseau i Hegel, que esdevindrien posteriorment en marxistes i col·lectivistes, parteixen de la veritat final i de bé comú. La felicitat i la llibertat vindran quan compartim els mateixos fins i, òbviament, no arribar-hi és un fracàs. Si haig de fer lliures els homes hauré de fer servir tot el que calgui per a aconseguir-ho, costi el que costi. Amb aquesta òptica, que ell en diu "Llibertat positiva", els objectius socials, plurals, seran molt més importants que els personals i conseqüentment existirà el perill de caure en els totalitarismes que coneixem i que han massacrat tantes societats.
L'essència de la llibertat està en la capacitat d'escollir i el debat vindrà on posem la frontera entre la meva llibertat i la dels altres, o més ben dit, on ha de començar la coerció a fi i efecte de mantenir uns mínims de societat. La llibertat és la "llibertat d'actuar", no el fet d'actuar.
Estem un moment i en una societat, en aquest cas l'espanyola, que quan apareix un problema les paraules més escoltades són "cal legislar sobre això". Sembla que tot s'ha de controlar des de l'humanisme col.lectiu i des de la intervenció. Berlin ens dóna llum i aire per poder sobreviure i entendre el concepte de llibertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
