En el centenari del seu naixement, rellegir a Berlin és tot un plaer per al pensament, és aire fresc en mig d'aquesta societat tirotejada constantment per centenars d'intervencionismes legals.
Berlin ens parla sempre de llibertat i ens recorda que hem de desconfiar sempre dels que ens diuen quina ha de ser la nostra llibertat. Segons Berlin, no hem de permetre que l'aparell polític, uns experts en la matèria o un grup d'èlit, ens indiqui quin ha de ser el nostre principi de llibertat. El seu humanisme es centra en la individualitat, lluny dels que tenen en la pluralitat el seu fonament, com seria el cas de Hegel.
Els seguidors de Rousseau i Hegel, que esdevindrien posteriorment en marxistes i col·lectivistes, parteixen de la veritat final i de bé comú. La felicitat i la llibertat vindran quan compartim els mateixos fins i, òbviament, no arribar-hi és un fracàs. Si haig de fer lliures els homes hauré de fer servir tot el que calgui per a aconseguir-ho, costi el que costi. Amb aquesta òptica, que ell en diu "Llibertat positiva", els objectius socials, plurals, seran molt més importants que els personals i conseqüentment existirà el perill de caure en els totalitarismes que coneixem i que han massacrat tantes societats.
L'essència de la llibertat està en la capacitat d'escollir i el debat vindrà on posem la frontera entre la meva llibertat i la dels altres, o més ben dit, on ha de començar la coerció a fi i efecte de mantenir uns mínims de societat. La llibertat és la "llibertat d'actuar", no el fet d'actuar.
Estem un moment i en una societat, en aquest cas l'espanyola, que quan apareix un problema les paraules més escoltades són "cal legislar sobre això". Sembla que tot s'ha de controlar des de l'humanisme col.lectiu i des de la intervenció. Berlin ens dóna llum i aire per poder sobreviure i entendre el concepte de llibertat.
dijous, 15 d’abril del 2010
dijous, 25 de febrer del 2010
Espanya, país d'acollida: De Guantánamo a Reus?
El Ministeri d'Exteriors ens informa, mitjançant els diaris, que Espanya acollirà cinc presos de Guantánamo, sospitosos de col.laboració amb Al-Qaida. El primer dels que arriben, segons els diaris, és un pres palestí. Ens expliquen que treballava a Palestina de fuster, però com que no es guanyava la vida, va decidir emigrar a Aràbia Saudí i després a Pakistan. LLavors sembla que va entrar en contacte amb Al-Qaida. Suposem que també els grups de terroristes, perdó, volia dir d'insurgents, revolucionaris, rebels o lluitadors, necessiten de fusters que els facin armaris per guardar les armes i polir les portes dels "zulos" per a que no grinyolin.
Per a preservar la seva "individualitat" i donar suport a que refaci la seva vida, serà secreta la seva adreça. Jo penso que acabarà escollint una barriada de Reus o Tarragona. Tarragona, capital de la cultura i dels Jocs Mediterranis, en un passat proper també capital de la província que porta el seu nom, té l'honor d'haver "hospedat" -o bé "acollit"-, si més no per una nit, un dels més grans terroristes de l'11S. No crec que li busquin un piset a Alcalà de Henares o a La Castellana. El Ministeri farà tot el possible que el pres rescatat "estigui còmode" i conseqüentment el pot enviar a Tarragona, Reus o al Raval.
Moratinos, sempre acollidor amb el proïsme, especialment si té lligams amb el terrorisme fonamentalista, ens regala aquests sospitosos. Probablement és un gest de magnànima humanitat perquè potser les proves no foren el suficientment vàlides o definitives per a condemnar-los. Potser el Sr Moratinos hauria de saber que amb tanta cura pels drets i la justícia seria bo que esperonés el seu company de Justícia per a que l'acceleri i al company d'Interior per a que no tingui tanta incúria per a la seguretat ciutadana.
Si hem de reclamar humanitat i acolliment, no seria més lògic que en lloc de preocupar-se pels presos de Guantànamo, palestins o no palestins, tingués interès en acollir, ajudar o alimentar els molts i molts haitians, de totes les edats i condicions que van patir fa tan poc temps aquell brutal terratrèmol? És més significatiu un pres palestí, acusat de càrrecs de terrorisme, de pertinença a grup armat, que no pas milers i milers de persones que ho han perdut tot? I quan diem "tot" volem dir pares, fills, família, etc., per no parlar de la ruïna econòmica en la que deixa, no les famílies, sinó el país sencer.
Despistats parlant de vegueries veurem com ens visiten "els nostres amics insurgents". Quan un polític de renom va dir que Catalunya era bressol de terroristes, el govern actual va mossegar a dentellades. Esperem que totes aquestes "bones accions" no impliquin més sang i víctimes.
Per a preservar la seva "individualitat" i donar suport a que refaci la seva vida, serà secreta la seva adreça. Jo penso que acabarà escollint una barriada de Reus o Tarragona. Tarragona, capital de la cultura i dels Jocs Mediterranis, en un passat proper també capital de la província que porta el seu nom, té l'honor d'haver "hospedat" -o bé "acollit"-, si més no per una nit, un dels més grans terroristes de l'11S. No crec que li busquin un piset a Alcalà de Henares o a La Castellana. El Ministeri farà tot el possible que el pres rescatat "estigui còmode" i conseqüentment el pot enviar a Tarragona, Reus o al Raval.
Moratinos, sempre acollidor amb el proïsme, especialment si té lligams amb el terrorisme fonamentalista, ens regala aquests sospitosos. Probablement és un gest de magnànima humanitat perquè potser les proves no foren el suficientment vàlides o definitives per a condemnar-los. Potser el Sr Moratinos hauria de saber que amb tanta cura pels drets i la justícia seria bo que esperonés el seu company de Justícia per a que l'acceleri i al company d'Interior per a que no tingui tanta incúria per a la seguretat ciutadana.
Si hem de reclamar humanitat i acolliment, no seria més lògic que en lloc de preocupar-se pels presos de Guantànamo, palestins o no palestins, tingués interès en acollir, ajudar o alimentar els molts i molts haitians, de totes les edats i condicions que van patir fa tan poc temps aquell brutal terratrèmol? És més significatiu un pres palestí, acusat de càrrecs de terrorisme, de pertinença a grup armat, que no pas milers i milers de persones que ho han perdut tot? I quan diem "tot" volem dir pares, fills, família, etc., per no parlar de la ruïna econòmica en la que deixa, no les famílies, sinó el país sencer.
Despistats parlant de vegueries veurem com ens visiten "els nostres amics insurgents". Quan un polític de renom va dir que Catalunya era bressol de terroristes, el govern actual va mossegar a dentellades. Esperem que totes aquestes "bones accions" no impliquin més sang i víctimes.
dissabte, 20 de febrer del 2010
Alguns dels nostres jutges....
L'Audiència Nacional, reminiscència del Tribunal del Orden Público que tan ens va fuetejar en èpoques en les que la constitució es deia Fuero de los Españoles, ens regala, un cop més, una mostra de la independència judicial d'alguns jutges.
Posem el cas d'un jutge que fou candidat a una llista electoral i que, esperant ser ministre només aconseguí un alt càrrec. Posem per cas el mateix jutge que, òbviament, se li coneix la seva inclinació política de forma significativa. Posem el cas d'aquest jutge que, jugant a super-heroi, munta una instrucció amb la Guàrdia Civil tipus "GEO polític amb ametralladores" que intervenen un Ajuntament, basant-se, exclusivament, en la idea del "crim organitzat". De tots els implicats la premsa incideix especialment en aquells que en un altre temps foren polítics en el govern de Catalunya i, curiosament, els polítics del "seu partit" imputats i que estaven en l'actualiutat exercitant funcions de govern municipal o provincial han estat sovint silenciats en titulars de premsa.
Ara, altres jutges de l'Audiència ens diuen que les mesures d'aquell jutge super-heroi foren excessives. No serà que aquell jutge aplica mesures "distorsionades" degut a la seva tendència ideològica? No serà que alguns jutges s'estimen més l'objectiu de les càmeres que la independència i objectivitat dels valors als quals han de servir?
Quan un jutge demana diners a un banquer, ai caram, que em sembla que és el mateix jutge, no serà que després podria fer la "vista grossa" quan el banquer tingui alguna demanda?
Em sembla que aquest Estat engorronit i ancorat en el polsós segle XIX encara arrastra distorsions totalitàries. L'Audiència és un cas flagrant d'intervencionisme i de feudalisme jurídic. De totes formes el Consell General del Poder Judicial és el nyap institucional més rellevant de la nostra estructura estatal.
Desitjo que no tinguin cap entrebanc amb la justícia. La Índia ens passa la mà per la cara en independència de la justícia.
Posem el cas d'un jutge que fou candidat a una llista electoral i que, esperant ser ministre només aconseguí un alt càrrec. Posem per cas el mateix jutge que, òbviament, se li coneix la seva inclinació política de forma significativa. Posem el cas d'aquest jutge que, jugant a super-heroi, munta una instrucció amb la Guàrdia Civil tipus "GEO polític amb ametralladores" que intervenen un Ajuntament, basant-se, exclusivament, en la idea del "crim organitzat". De tots els implicats la premsa incideix especialment en aquells que en un altre temps foren polítics en el govern de Catalunya i, curiosament, els polítics del "seu partit" imputats i que estaven en l'actualiutat exercitant funcions de govern municipal o provincial han estat sovint silenciats en titulars de premsa.
Ara, altres jutges de l'Audiència ens diuen que les mesures d'aquell jutge super-heroi foren excessives. No serà que aquell jutge aplica mesures "distorsionades" degut a la seva tendència ideològica? No serà que alguns jutges s'estimen més l'objectiu de les càmeres que la independència i objectivitat dels valors als quals han de servir?
Quan un jutge demana diners a un banquer, ai caram, que em sembla que és el mateix jutge, no serà que després podria fer la "vista grossa" quan el banquer tingui alguna demanda?
Em sembla que aquest Estat engorronit i ancorat en el polsós segle XIX encara arrastra distorsions totalitàries. L'Audiència és un cas flagrant d'intervencionisme i de feudalisme jurídic. De totes formes el Consell General del Poder Judicial és el nyap institucional més rellevant de la nostra estructura estatal.
Desitjo que no tinguin cap entrebanc amb la justícia. La Índia ens passa la mà per la cara en independència de la justícia.
divendres, 19 de febrer del 2010
Podem confiar en l'Estat Espanyol?
Jo penso que només es pot confiar en uns pocs estats del món occidental. Fins fa un temps podíem dir que l'Estat Espanyol tenia solvència i credibilitat. Ara se n'ha anat tot a rodar. Els que portem treballant molts anys ens han assegurat que la jubilació la tindríem als 65 anys i, a més, que no ens preocupéssim de res perquè el "Pacto de Toledo" ho consolidava.
Molta gent sabíem que tal com anava la demografia era previsible haver de retocar tot això de les pensions. Sigui com sigui el que no pot ser és que un estat, que té a les seves mans "la Llei", que té com a obligació bàsica el manteniment dels drets individuals mitjançant una "seguretat jurídica", es salti "a la torera" uns contractes pactats.
Tots som conscients de que l'estat ha dilapidat el diner públic destinat a les pensions futures. Tothom sap que els fons s'han gestionat de la pitjor manera possible, tapant forats i invertint en demagògies diverses. Mantenir una monstruosa estructura administrativa, mantenir pensionistes, malalts i set nivells d'administracions, és molt car i molt costós, i encara resulta més onerós pel contribuent si aquesta gestió està molt lluny de l'eficiència mínima.
Fixem-nos, tanmateix, que si la percepció social-demòcrata-intervencionista de la majoria dels ciutadans espanyols ha estat la de considerar l'estat fiable, curull de virtuts i allunyat de la temptació dinerària, ara, de cop i volta, veuen -i veiem- com poden sacrificar uns quants milers de ciutadans (fins i tot milions) degut a una necessitat puntual de diner. Es que abans ningú havia pensat res? Es que abans ningú dubtava metòdicament del que es deia??
Corren mals temps per al liberalisme però la nefasta direcció que fa aquest govern -entroncat en allò que anomenen "l'esquerra més rància"-, ha despertat la necessitat de buscar alternatives vàlides i aquestes alternatives les tenim els liberals.
D'aquí poc temps ens demanaran que ens jubilem als 71 o als 83, tant se val! Quina mena de gestió es aquesta que quan existeixen excedents de diner el perde alegrement papallonejant entre milers de polítiques socials (a cops pintoresques i a cops indecents)? Quina direcció és aquesta que quan van malament les coses es demana més aportacions al Tresor Públic amb increments fiscals?
Conseqüentment: no podem confiar en aquest estat i, probablement, no podrem confiar mai en els Estats. L'Estat, per principi, tendeix a la seva supervivència i això fa que apliqui tots els recursos necessaris al manteniment de l'estructura. Lògicament l'objectiu de ser "just" no pot entrar en aquest comentari.
Records
Molta gent sabíem que tal com anava la demografia era previsible haver de retocar tot això de les pensions. Sigui com sigui el que no pot ser és que un estat, que té a les seves mans "la Llei", que té com a obligació bàsica el manteniment dels drets individuals mitjançant una "seguretat jurídica", es salti "a la torera" uns contractes pactats.
Tots som conscients de que l'estat ha dilapidat el diner públic destinat a les pensions futures. Tothom sap que els fons s'han gestionat de la pitjor manera possible, tapant forats i invertint en demagògies diverses. Mantenir una monstruosa estructura administrativa, mantenir pensionistes, malalts i set nivells d'administracions, és molt car i molt costós, i encara resulta més onerós pel contribuent si aquesta gestió està molt lluny de l'eficiència mínima.
Fixem-nos, tanmateix, que si la percepció social-demòcrata-intervencionista de la majoria dels ciutadans espanyols ha estat la de considerar l'estat fiable, curull de virtuts i allunyat de la temptació dinerària, ara, de cop i volta, veuen -i veiem- com poden sacrificar uns quants milers de ciutadans (fins i tot milions) degut a una necessitat puntual de diner. Es que abans ningú havia pensat res? Es que abans ningú dubtava metòdicament del que es deia??
Corren mals temps per al liberalisme però la nefasta direcció que fa aquest govern -entroncat en allò que anomenen "l'esquerra més rància"-, ha despertat la necessitat de buscar alternatives vàlides i aquestes alternatives les tenim els liberals.
D'aquí poc temps ens demanaran que ens jubilem als 71 o als 83, tant se val! Quina mena de gestió es aquesta que quan existeixen excedents de diner el perde alegrement papallonejant entre milers de polítiques socials (a cops pintoresques i a cops indecents)? Quina direcció és aquesta que quan van malament les coses es demana més aportacions al Tresor Públic amb increments fiscals?
Conseqüentment: no podem confiar en aquest estat i, probablement, no podrem confiar mai en els Estats. L'Estat, per principi, tendeix a la seva supervivència i això fa que apliqui tots els recursos necessaris al manteniment de l'estructura. Lògicament l'objectiu de ser "just" no pot entrar en aquest comentari.
Records
dijous, 18 de febrer del 2010
Podrem superar la crisi?
El govern, davant de l'allau de problemes, angoixes i situacions indesitjades per a moltes famílies, es gira d'esquena, fent volar coloms i, com si d'un esquizofrènic es tractés, ens diu que tot va bé, que anirem millor i que som solvents. La resta del món, astorada davant de tant de cinisme, no creu ja en la nostra possible recuperació. Per desgràcia la desconfiança és tan elevada, tant nacionalment com internacional, que això minva dia sí i dia també, la solvència espanyola.
La percepció que es té dels governants espanyols, tant des de dins com de fora, és que el nostre govern ens recorda una colla de eixalebrats nens de primària que, amb les morrandes brutes, neguen haver menjat xocolata. L'oposició, perdent els pantalons i amb la cantarella "i tú més" o "i tú també", forma part de la mateixa conxorxa de galirdeus. Els brètols, irresponsables davant de la dantesca situació econòmica, van a resar amb Obama o viatgen esbojarradament per capitals europees provant d'explicar que "som solvents" quan, fa quatre dies, els fèiem "elis, elis" amb la nostra capacitat de creixement. El patètic Zapatero, només recolzat per uns quants actors i artistes retribuïts generosament amb el cànon de la SGAE, és ja una ànima en pena, un pallasso que fa plorar.
Algú va dir que Zapatero seria més perillós que un "mono" amb una navalla. Bé, ha estat més perillós que un integrista amb un míssil nuclear.
Pensem: la primera mesura per a disminuir el dèficit estatal seria legalitzar la prostitució com a activitat específica. No cal augmentar l'IVA sinó lluitar contra el frau i aquest engany pot generar molts ingressos: més cotitzacions a la Seguretat Social i més IVA per a l'Agència Tributària.
Ens en sortirem?
La percepció que es té dels governants espanyols, tant des de dins com de fora, és que el nostre govern ens recorda una colla de eixalebrats nens de primària que, amb les morrandes brutes, neguen haver menjat xocolata. L'oposició, perdent els pantalons i amb la cantarella "i tú més" o "i tú també", forma part de la mateixa conxorxa de galirdeus. Els brètols, irresponsables davant de la dantesca situació econòmica, van a resar amb Obama o viatgen esbojarradament per capitals europees provant d'explicar que "som solvents" quan, fa quatre dies, els fèiem "elis, elis" amb la nostra capacitat de creixement. El patètic Zapatero, només recolzat per uns quants actors i artistes retribuïts generosament amb el cànon de la SGAE, és ja una ànima en pena, un pallasso que fa plorar.
Algú va dir que Zapatero seria més perillós que un "mono" amb una navalla. Bé, ha estat més perillós que un integrista amb un míssil nuclear.
Pensem: la primera mesura per a disminuir el dèficit estatal seria legalitzar la prostitució com a activitat específica. No cal augmentar l'IVA sinó lluitar contra el frau i aquest engany pot generar molts ingressos: més cotitzacions a la Seguretat Social i més IVA per a l'Agència Tributària.
Ens en sortirem?
diumenge, 3 de gener del 2010
Pinzellades intervencionistes del 2009
El 2009 ha estat un any d'intervencionisme flagrant per part de la majoria de governs d'arreu del món. A manera d'abreujat recordatori començaríem pel nostre inefable Zapatero amb la llei que capacita la SGAE, organisme privat, per a realitzar contractes de dubtosa fiabilitat jurídica; i el que és pitjor encara: el canon que es paga en l'adquisició d'elements informàtics que compensa les descàrregues i còpies no respectuoses amb els drets d'autor. Aquesta taxa incorporada prejutja l'usuari com a delinqüent en considerar que tothom utilitzarà de forma fraudulenta els cd's adquirits. En un estat de dret un dels principis bàsics és que tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Amb aquesta llei tothom és culpable sense possibilitats de provar la seva innocència.
Passem al país dels formatges: El Sr Sarkozy, de forma incoherent al que havia de ser l'eix vertebrador de la seva política, ens marca un gol anti-liberal en l'aplicació de la llei "guillotina ADSL" per als infractors de descàrregues no autoritzades de la xarxa. En Sarkozy ens delecta amb un acte infame: Si jo utilitzo internet per a delinquir, em tallen el subministrament, independentment de si a la llar hi ha altres persones que facin servir aquesta eina de comunicació. Quan algú comet un delicte, ha de ser jutjat pel delicte en qüestió i la sanció ha d'estar d'acord amb el règim sancionador general: penal o administratiu. És com si jo assassinés un veí ofegant-lo amb l'aigua a la banyera i la companyia d'aigües em tallés el subministrament, o com si mato algú electrocutant-lo i FECSA cancel·lés el contracte energètic.
Pel que fa a la nostrada Generalitat, el reguitzell d'intervencionisme és monstruós i per fer-ho més interessant qui signa aconsella entrar a la web del nostre Parlament i llegir la munió de decrets i reglamentació que, a part de moure tones de paper, manipulen les voluntats ciutadanes, obligant-nos a fer mil coses que, per dreta a llei, no hauríem de fer. Aquesta lacra generalitzada en voler legislar a tota costa, des de l'ajuntament més minúscul a la Conselleria més faraònica, és gairebé genètica en els nostres polítics. Només cal veure que, davant de qualsevol problema, tots els polítics, aficionats a la política i la "societat civil", declaren, esfereïts tots: "cal legislar...", "cal fer una llei que...". Ara mateix penso en la llei d'arrendaments: ningú vol llogar el pis per por de no cobrar i de passar mesos i mesos sense possibilitat de resoldre el problema. Ara, veient les dificultats, han fet una nova norma que permetrà liquidar-ho més ràpidament. Les coses haurien de ser més senzilles: no fa falta fer dos o tres lleis sobre el mateix perquè qui no paga, sigui pel motiu que sigui, ha de deixar d'utilitzar el servei que té contractat, ja sigui un vehicle, una grua, un pis o una rentadora. Òbviament la llei sobre l'habitatge ha de tenir en compte les circumstàncies "especials" que es donen en aquest cas, per ser un dret bàsic i per configurar el que és la llar familiar.
Deixem les vegueries per més endavant. Esperem que aquest nyap de darrera hora, amb marca de la casa ERC, no arribi a aprovar-se: qui subscriu el comentari tindrà assegurat l'insomni per a la resta del 2010.
I bon any!
Passem al país dels formatges: El Sr Sarkozy, de forma incoherent al que havia de ser l'eix vertebrador de la seva política, ens marca un gol anti-liberal en l'aplicació de la llei "guillotina ADSL" per als infractors de descàrregues no autoritzades de la xarxa. En Sarkozy ens delecta amb un acte infame: Si jo utilitzo internet per a delinquir, em tallen el subministrament, independentment de si a la llar hi ha altres persones que facin servir aquesta eina de comunicació. Quan algú comet un delicte, ha de ser jutjat pel delicte en qüestió i la sanció ha d'estar d'acord amb el règim sancionador general: penal o administratiu. És com si jo assassinés un veí ofegant-lo amb l'aigua a la banyera i la companyia d'aigües em tallés el subministrament, o com si mato algú electrocutant-lo i FECSA cancel·lés el contracte energètic.
Pel que fa a la nostrada Generalitat, el reguitzell d'intervencionisme és monstruós i per fer-ho més interessant qui signa aconsella entrar a la web del nostre Parlament i llegir la munió de decrets i reglamentació que, a part de moure tones de paper, manipulen les voluntats ciutadanes, obligant-nos a fer mil coses que, per dreta a llei, no hauríem de fer. Aquesta lacra generalitzada en voler legislar a tota costa, des de l'ajuntament més minúscul a la Conselleria més faraònica, és gairebé genètica en els nostres polítics. Només cal veure que, davant de qualsevol problema, tots els polítics, aficionats a la política i la "societat civil", declaren, esfereïts tots: "cal legislar...", "cal fer una llei que...". Ara mateix penso en la llei d'arrendaments: ningú vol llogar el pis per por de no cobrar i de passar mesos i mesos sense possibilitat de resoldre el problema. Ara, veient les dificultats, han fet una nova norma que permetrà liquidar-ho més ràpidament. Les coses haurien de ser més senzilles: no fa falta fer dos o tres lleis sobre el mateix perquè qui no paga, sigui pel motiu que sigui, ha de deixar d'utilitzar el servei que té contractat, ja sigui un vehicle, una grua, un pis o una rentadora. Òbviament la llei sobre l'habitatge ha de tenir en compte les circumstàncies "especials" que es donen en aquest cas, per ser un dret bàsic i per configurar el que és la llar familiar.
Deixem les vegueries per més endavant. Esperem que aquest nyap de darrera hora, amb marca de la casa ERC, no arribi a aprovar-se: qui subscriu el comentari tindrà assegurat l'insomni per a la resta del 2010.
I bon any!
dimarts, 8 de desembre del 2009
Zapatero i els voltors
Resto esfereït davant les mesures que sota el grandiloqüent nom d'economia sostenible ens ha regalat el més insolent dels zapateros. Mentre que ell avança esbojarradament per l'autopista del creixement econòmic pel carril contrari, pensant, això sí, que la resta de conductors són bojos, el seu intervencionisme només fa que provocar grans cleques, atacs de riure, als que encara podem dir que tenim feina. Òbviament els que l'han perdut només els queda la resignació i la lluita solitària per a aconseguir un lloc de treball que encara tardarà molt en arribar.
Entre les pallassades de mesures del que podríem anomenar "poti-poti patètic", em treu de polleguera la de la modificació en els terminis de pagament. Molts seran els que cauran fulminats per un atac de riure en saber que la nova llei redueix el termini de pagament de 60 a 30 dies. El sr. Zapatero desconeix, ignora, que l'Administració Pública, i en especial els Ajuntaments, paguen a 300 i 400 dies. El cinisme del que fa gala sembla que no té límits, obviant ara els consells, are les recriminacions d'Europa en quant a les mesures que hauria de prendre i passa per alt. És evident que la flexibilització en l'acomiadament, la reducció d'impostos i la disminució dels costos de seguretat social serien un primer pas per a arrencar aquest motor glaçat que és, ara per ara, la nostra economia.
Una carta d'un lector a La Vanguardia explicava que l'accident que va patir un AVE en col.lisionar amb un voltor ve causat per l'intervencionisme del govern actual. Amb això de les lleis de control mediambiental amb la retirada de bestiar mort, els voltors passen gana. Oblidar que la natura pot reciclar els seus detritus és el primer pas per a fer que tot acabi funcionant malament. Probablement és més car anar a carregar un cap de bestiar mig podrit al mig del bosc, amb tota una brigada de treballadors ecològics, gastant combustible, costos de desplaçament i dietes, que no pas deixant a la natura la solució.
La sostenibilitat que ens promet Zapatero no serveix ni per als voltors!
Entre les pallassades de mesures del que podríem anomenar "poti-poti patètic", em treu de polleguera la de la modificació en els terminis de pagament. Molts seran els que cauran fulminats per un atac de riure en saber que la nova llei redueix el termini de pagament de 60 a 30 dies. El sr. Zapatero desconeix, ignora, que l'Administració Pública, i en especial els Ajuntaments, paguen a 300 i 400 dies. El cinisme del que fa gala sembla que no té límits, obviant ara els consells, are les recriminacions d'Europa en quant a les mesures que hauria de prendre i passa per alt. És evident que la flexibilització en l'acomiadament, la reducció d'impostos i la disminució dels costos de seguretat social serien un primer pas per a arrencar aquest motor glaçat que és, ara per ara, la nostra economia.
Una carta d'un lector a La Vanguardia explicava que l'accident que va patir un AVE en col.lisionar amb un voltor ve causat per l'intervencionisme del govern actual. Amb això de les lleis de control mediambiental amb la retirada de bestiar mort, els voltors passen gana. Oblidar que la natura pot reciclar els seus detritus és el primer pas per a fer que tot acabi funcionant malament. Probablement és més car anar a carregar un cap de bestiar mig podrit al mig del bosc, amb tota una brigada de treballadors ecològics, gastant combustible, costos de desplaçament i dietes, que no pas deixant a la natura la solució.
La sostenibilitat que ens promet Zapatero no serveix ni per als voltors!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
