Heus aquí el summum de l'intervenvionisme estatal. El problema d'intervenir és que es fa sempre en funció de les necessitats dels que ordenen, gestionen i manen, i no pas dels que veritablement ho necessitarien.
En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).
Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.
Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.
L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.
Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.
¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....
dimarts, 2 de juny del 2009
diumenge, 17 de maig del 2009
Liberalisme i homosexualitat
Avui, 17 de maig, és el dia mundial contra l'homofòbia. M'agradaria puntualitzar alguns fets i actituds que, per desconeixement o per malícia, porten a confondre l'opinió pública, entenent com a "opinió pública" aquell reguitzell d'informacions, tergiversades algunes, més o menys objectives les altres i amb esquerdes importants la gran majoria, que condicionen el pensament i la ideologia de gran part de la població.
El liberalisme, i ara cito a Ramon Alcoberro, té com a trets fonamentals:
-El dret a la diferència, com a expressió de la pròpia personalitat,
-La promoció de la llibertat personal, sense acceptar cap limitació excepte les que es deriven dels drets dels altres,
-La determinació a seguir la pròpia consciència, sense acceptar cap dogma –ni de caire polític ni de caire religiós,
-La limitació i el control del poder estatal a través d’instàncies públiques, perquè es veu en principi com un perill per a l’individu,
-El laïcisme polític; entenent com a tal que tota política i tota ètica han de ser jutjades per les conseqüències (pràctiques) que provoquen i no pels principis (teòrics) que invoquen.
Partint d'aquests principis fonamentals, el liberalisme deixa clar que el dret a la diferència és essencial dins d'aquesta opció filosòfica, ètica i política. Tanmateix, en els darrers anys, un sector de determinada ideologia política, auto-anomenant-se "liberal", manipulant barroerament el seu significat, ha incorporat aquesta forma de pensament tolerant i obert en els seus idearis conservadors i reaccionaris. En aquest sentit, mitjans de comunicació d'abast nacional, recolzant determinades formes d'entendre el món, han desbaratat el que és el liberalisme. Agafant amb exclusivitat el liberalisme com a llibertat econòmica, els valors més reaccionaris conviuen amb l'apologia del capitalisme, no pas del veritable liberalisme.
L'homosexualitat, com a opció individual, és totalment respectable i legítima. Els individus són lliures i per tant, aquesta llibertat no només cal aplicar-la a la religió, a les idees, al color de la pell, l'origen o la llengua, sinó que també cal que abasti àmpliament la sexualitat. Ningú obliga ningú a optar per l'homosexualitat i mentre ningú envaeixi la meva llibertat, els liberals respectem totalment les diferències individuals. Altrament, no es podria parlar de liberalisme.
El que ara s'anomena "dreta liberal" ha de complir, clarament, amb el terme liberal. Si és una manera de "mirar cap el centre", de "suavitzar" les seves posicions, que no s'amagui darrera del liberalisme. Molt legítimament qualsevol partit pot ser reaccionari, pot ser conservador i pot ser defensor del capitalisme, i tot això amanit amb la defensa numantina de l'heterosexualitat, però aquesta postura no és liberal. Cal ser clars.
Per altra banda, i sense voler repartir culpabilitats, l'esquerra més ancestral i cavernícola, la despòtica, ancorada en el totalitarisme, iguala "liberalisme i capitalisme", incorporant-lo en el nou dimoni del segle XXI ("el neoliberalisme capitalista reaccionari i conservador, és a dir, la dreta explotadora").
Conseqüentment: mals temps per als que tenim la llibertat i el respecte a les diferències com a nord en la bruíxola de la nostra filosofia. En aquest dia contra la homofòbia, els liberals estem fent costat als que, lliurement, són homosexuals i no volen ser perseguits (en 80 països l'homosexualitat és un delicte, especialment en els islàmics, i en uns quants d'entre ells, en els més integristes, aquesta pena arriba a la mort.
Visca la llibertat
El liberalisme, i ara cito a Ramon Alcoberro, té com a trets fonamentals:
-El dret a la diferència, com a expressió de la pròpia personalitat,
-La promoció de la llibertat personal, sense acceptar cap limitació excepte les que es deriven dels drets dels altres,
-La determinació a seguir la pròpia consciència, sense acceptar cap dogma –ni de caire polític ni de caire religiós,
-La limitació i el control del poder estatal a través d’instàncies públiques, perquè es veu en principi com un perill per a l’individu,
-El laïcisme polític; entenent com a tal que tota política i tota ètica han de ser jutjades per les conseqüències (pràctiques) que provoquen i no pels principis (teòrics) que invoquen.
Partint d'aquests principis fonamentals, el liberalisme deixa clar que el dret a la diferència és essencial dins d'aquesta opció filosòfica, ètica i política. Tanmateix, en els darrers anys, un sector de determinada ideologia política, auto-anomenant-se "liberal", manipulant barroerament el seu significat, ha incorporat aquesta forma de pensament tolerant i obert en els seus idearis conservadors i reaccionaris. En aquest sentit, mitjans de comunicació d'abast nacional, recolzant determinades formes d'entendre el món, han desbaratat el que és el liberalisme. Agafant amb exclusivitat el liberalisme com a llibertat econòmica, els valors més reaccionaris conviuen amb l'apologia del capitalisme, no pas del veritable liberalisme.
L'homosexualitat, com a opció individual, és totalment respectable i legítima. Els individus són lliures i per tant, aquesta llibertat no només cal aplicar-la a la religió, a les idees, al color de la pell, l'origen o la llengua, sinó que també cal que abasti àmpliament la sexualitat. Ningú obliga ningú a optar per l'homosexualitat i mentre ningú envaeixi la meva llibertat, els liberals respectem totalment les diferències individuals. Altrament, no es podria parlar de liberalisme.
El que ara s'anomena "dreta liberal" ha de complir, clarament, amb el terme liberal. Si és una manera de "mirar cap el centre", de "suavitzar" les seves posicions, que no s'amagui darrera del liberalisme. Molt legítimament qualsevol partit pot ser reaccionari, pot ser conservador i pot ser defensor del capitalisme, i tot això amanit amb la defensa numantina de l'heterosexualitat, però aquesta postura no és liberal. Cal ser clars.
Per altra banda, i sense voler repartir culpabilitats, l'esquerra més ancestral i cavernícola, la despòtica, ancorada en el totalitarisme, iguala "liberalisme i capitalisme", incorporant-lo en el nou dimoni del segle XXI ("el neoliberalisme capitalista reaccionari i conservador, és a dir, la dreta explotadora").
Conseqüentment: mals temps per als que tenim la llibertat i el respecte a les diferències com a nord en la bruíxola de la nostra filosofia. En aquest dia contra la homofòbia, els liberals estem fent costat als que, lliurement, són homosexuals i no volen ser perseguits (en 80 països l'homosexualitat és un delicte, especialment en els islàmics, i en uns quants d'entre ells, en els més integristes, aquesta pena arriba a la mort.
Visca la llibertat
dijous, 14 de maig del 2009
Sopar-col·loqui del Fòrum Liberal del Camp!
El proper dia 11 de juny de 2009, al restaurant Les Fonts de Can Sala de Tarragona, a les 9 del vespre, el Fòrum Liberal del Camp ha organitzat l'interessant sopar-col·loqui:
LIBERALISME A SANG FREDA
Amb DAVID MADÍ
Preu del sopar: 30€
Si hi esteu interessats, feu un correu electrònic a forumliberaldelcamp@gmail.com per a confirmar la vostra assistència.
LIBERALISME A SANG FREDA
Amb DAVID MADÍ
Preu del sopar: 30€
Si hi esteu interessats, feu un correu electrònic a forumliberaldelcamp@gmail.com per a confirmar la vostra assistència.
dissabte, 2 de maig del 2009
Tenim premi!
Moltes gràcies, Mila,
La Mila ens ha premiat amb aquest "trofeu telemàtic" que té per objectiu retribuir l'amistat. Personalment crec que de vegades aquest blog ha esperonat l'enuig entre els que ideològicament estan a l'altra riba d'aquest rierol que és el pensament polític. A fi i efecte de seguir protocolàriament amb les instruccions d'aquest premi, passo a detallar les "normes establertes":
Les normes de consuetud:
1-Presentar la idea del premi.
2-Posar l'enllaç del bloc que me l'ha donat.
3-Publicar les normes.
4-Escollir 10 blocs a qui donar el premi.
5-Informar els bloggers.
Per tant passaré a repartir aquest trofeu a 10 bloggers que també, de segur, han fomentat l'amistat i l'acritud entre els internautes:
A l'amic Indígenes, sempre crític i defensor numantí de la llengua catalana i de la catalanitat. A Jordi Roca per ser un jove polític treballador, honest i dialogant. A la Txelo per la seva agudesa en l'anàlisi de l'entorn polític, tant a Catalunya com a Euskadi. També l'envio a Francesc-Xavier Bonet que, a l'igual que el Jordi Roca, és un jove amb inquietuds. De vegades no comparteixo algunes de les seves posicions pero admiro, com al Jordi, la seva fermesa, especialment quan es tracta de nadar contra-corrent. Al Marc per la seva abnegada tasca amb l'economia i Catalunya. Al Miquel Saumell pels seus entenimentats comentaris. No puc oblidar a l'Andreu Lascorz per la seva feina constant d'apropar Israel a Catalunya, especialment quan els prejudicis envers aquell país són el pa de cada dia als mitjans de comunicació. Li envio, òbviament, a la Trini Milan perquè el seu blog és realment un fòrum que propugna l'amistat, amb temes diferents i sempre amb un llenguatge elegant i respectuós.
Bé, i si la Mila n'ha triat un de més, jo me n'he deixat dos. I no passa res!
divendres, 24 d’abril del 2009
L'estat protector davant la crisi financera i les pimes
Amb el canvi de ministres el govern Zapatero sembla que aportarà noves mesures per a reduir la crisi. Una d'elles, la que m'ha deixat més esfereït i bocabadat, ha estat la de crear una línia de crèdits per a alleugerir les dificultats financeres derivades de la manca de cobrament de les factures que els ajuntaments i altres administracions públiques deuen. L'Estat i Administracions Públiques, en lloc de pagar les factures pendents, cosa que seria lògica, avalarà a l'empresari per a obtenir un préstec. L'aval serà el saldo pendent de cobrar. Amb això el que fa aquest estat-protector és la d'incrementar l'endeutament del negoci, dificultant l'obtenció d'altres operacions bancàries.
Com podem veure, aquest estat-protector, aquest estat que "està per damunt dels seus súbdits" no sap planificar, no preveu. Ni tan sols té diner. Ah, bé, té diner per a salvar una caixa mal gestionada (òndia, si qui manava allí eren polítics afins al PSOE!). Clar, es té diner per a "salvar" una caixa manxega, anant contra tots els principis de la intervenció (l'estat no ha comprat participacions perquè les caixes no poden valorar el seu net patrimonial). L'estat inverteix 9.000 milions d'euros i compromet aquesta xifra en un "banc" que no té forma de valorar el seu patrimoni (no té "accions"). Que rebrà a canvi l'estat? Doncs vots. La financiació de Catalunya pot esperar però la caixa castellana no.
És una eina adequada per a l'entitat financera? No, el que fa la mesura és tranquilitzar els impositors i arreglar la feina mal feta dels gestors de la caixa. El diner públic, pel que es veu, serveix per recompensar els que fan malament la seva gestió. En canvi, els que ho fan bé i obtenen beneficis, l'estat els castiga mitjançant un sistema tributari recaptatori, sancionant els resultats positius, la feina ben feta, el guany. Com que els guanyadors en un sistema democràtic són, darrerament, els perdedors, també en el món financer i empresarial els perdedors són ara els recompensats.
Qui es porta bé, qui paga els seus impostos, qui no fa soroll i qui no fa gresca acaba essent un babau que, a l'igual que aquell "cornut que pagava el beure", paga els futurs fracassos dels nefastos directius.
Com podem veure, aquest estat-protector, aquest estat que "està per damunt dels seus súbdits" no sap planificar, no preveu. Ni tan sols té diner. Ah, bé, té diner per a salvar una caixa mal gestionada (òndia, si qui manava allí eren polítics afins al PSOE!). Clar, es té diner per a "salvar" una caixa manxega, anant contra tots els principis de la intervenció (l'estat no ha comprat participacions perquè les caixes no poden valorar el seu net patrimonial). L'estat inverteix 9.000 milions d'euros i compromet aquesta xifra en un "banc" que no té forma de valorar el seu patrimoni (no té "accions"). Que rebrà a canvi l'estat? Doncs vots. La financiació de Catalunya pot esperar però la caixa castellana no.
És una eina adequada per a l'entitat financera? No, el que fa la mesura és tranquilitzar els impositors i arreglar la feina mal feta dels gestors de la caixa. El diner públic, pel que es veu, serveix per recompensar els que fan malament la seva gestió. En canvi, els que ho fan bé i obtenen beneficis, l'estat els castiga mitjançant un sistema tributari recaptatori, sancionant els resultats positius, la feina ben feta, el guany. Com que els guanyadors en un sistema democràtic són, darrerament, els perdedors, també en el món financer i empresarial els perdedors són ara els recompensats.
Qui es porta bé, qui paga els seus impostos, qui no fa soroll i qui no fa gresca acaba essent un babau que, a l'igual que aquell "cornut que pagava el beure", paga els futurs fracassos dels nefastos directius.
dimarts, 7 d’abril del 2009
El sistema i els partits de progrés: visca el dispendi!
Ara s'acosta Sant Jordi. Degut a la crisi generalitzada i a la manca de liquiditat, qui més qui menys fa els seus estalvis per a poder sobreviure amb certa dignitat a la situació. Bé, això també caldria pensar-ho en els estaments de poder i a l'Administració Pública: doncs no! Pel que es veu, i degut a l'obertura d'Ambaixades de la Generalitat arreu del món, la més cara la del Rockefeller Center, els funcionaris no poden trucar a mòbils des dels seus telèfons fixos, i han d'anar a la centraleta a trucar (un control exhaustiu per a que no parlin amb la iaia o amb l'amiga). Aquesta és una acció molt lloable i que de forma tradicional se'n diu "estalviar la xocolata del lloro". Dic això perquè potser el més normal seria retirar els mòbils a tots els comandaments, als milers de comandaments mitjans i no tan mitjans, i també els portàtils i la VISA. Això si que de segur faria disminuir el cost de dietes i desplaçaments. De què caram li serveix una VISA a un funcionari comandament si no és per malgastar? I un portàtil, el sap fer funcionar? i el mòbil, a qui ha de trucar si quan truques a segons quins departaments ningú agafa el telèfon?
Seguint doncs amb les polítiques socials dels governs d'esquerres, el canvi a polítiques de progrés ha portat a que la xocolatada que es feia amb Pujol la diada de Sant Jordi sigui ara un "macro-aperitiu" per a quatre mil persones que té un pressupost de més de 60.000 euros. Val a dir també que el pressupost de la "Festa de la Diada Nacional" ha augmentat amb el tripartit a més de 400.000 euros. I deien de Montilla que era un bon gestor!!! I tant que sí, un bon gestor per a la seva butxaca i per a la dels seus! (ells no s'ha rebaixat el sou, faltaria!) Amb aquest model de control sempre ens faltarà diners: una part no ens arriba des d'on ens ha d'arribar i el que arriba és dilapidat per governs incompetents.
El sistema és corrupte i la corrupció ve donada per la manca de transparència i control extern. L'opacitat és el "brou de cultiu" de les escletxes financeres i econòmiques del sistema, d'aquest monstruós tiranosaurus rex que devora tot allò que se li posa per davant. Tanta gestió, tanta direcció, tant d'omplir-se la boca amb paraules boniques però buides i només copiant els models empresarials habituals en tindrien prou per a saber com es revisa un sistema de gestió, com s'audita de forma externa. En fi, la dictadura de la mediocritat, de la incompetència que diu l'entenimentat Xavier Roig, es fa evident en cadascuna de les mirades que fem envers l'Administració Pública i els governs, tinguin l'abast que tinguin.
Espanya i Catalunya estan abocades al fracàs. Espanya després del Segle d'Or ha anat fent el ridícul a nivell internacional. Catalunya amb Pujol era respectada arreu d'Espanya i a Europa. Ara per ara, amb la nauseabunda manera de fer del trist-partit de les esquerdes, som la riota dels que abans ens admiraven.
Per acabar: el Conseller Saura ha demanat un "informe al ICAC" pel fet dels mossos i la tendencionsatat de TV3. És obvi: ell, acostumat al leninisme més recalcitrant, a l'stalinisme de pedra picada, això de que el critiquin és per a enviar a Sibèria als responsables! També Salvador Cardús es queixava a l'Avui de la pressió constant d'ICV als periodistes! Aquest ecologisme verd és una plaga que vol deixar la societat lobotomitzada. Això de que els individus pensin i critiquin, és terrible! De que els serveix tants anys de formació progre als periodistes si finalment alguns es tornen "liberals"?. Òndia, això és com les escoles religioses, de les quals entre els seus millors alumnes trobem els seus millors ateus!
Oh when will they ever learn? (Pete Seeger)
Seguint doncs amb les polítiques socials dels governs d'esquerres, el canvi a polítiques de progrés ha portat a que la xocolatada que es feia amb Pujol la diada de Sant Jordi sigui ara un "macro-aperitiu" per a quatre mil persones que té un pressupost de més de 60.000 euros. Val a dir també que el pressupost de la "Festa de la Diada Nacional" ha augmentat amb el tripartit a més de 400.000 euros. I deien de Montilla que era un bon gestor!!! I tant que sí, un bon gestor per a la seva butxaca i per a la dels seus! (ells no s'ha rebaixat el sou, faltaria!) Amb aquest model de control sempre ens faltarà diners: una part no ens arriba des d'on ens ha d'arribar i el que arriba és dilapidat per governs incompetents.
El sistema és corrupte i la corrupció ve donada per la manca de transparència i control extern. L'opacitat és el "brou de cultiu" de les escletxes financeres i econòmiques del sistema, d'aquest monstruós tiranosaurus rex que devora tot allò que se li posa per davant. Tanta gestió, tanta direcció, tant d'omplir-se la boca amb paraules boniques però buides i només copiant els models empresarials habituals en tindrien prou per a saber com es revisa un sistema de gestió, com s'audita de forma externa. En fi, la dictadura de la mediocritat, de la incompetència que diu l'entenimentat Xavier Roig, es fa evident en cadascuna de les mirades que fem envers l'Administració Pública i els governs, tinguin l'abast que tinguin.
Espanya i Catalunya estan abocades al fracàs. Espanya després del Segle d'Or ha anat fent el ridícul a nivell internacional. Catalunya amb Pujol era respectada arreu d'Espanya i a Europa. Ara per ara, amb la nauseabunda manera de fer del trist-partit de les esquerdes, som la riota dels que abans ens admiraven.
Per acabar: el Conseller Saura ha demanat un "informe al ICAC" pel fet dels mossos i la tendencionsatat de TV3. És obvi: ell, acostumat al leninisme més recalcitrant, a l'stalinisme de pedra picada, això de que el critiquin és per a enviar a Sibèria als responsables! També Salvador Cardús es queixava a l'Avui de la pressió constant d'ICV als periodistes! Aquest ecologisme verd és una plaga que vol deixar la societat lobotomitzada. Això de que els individus pensin i critiquin, és terrible! De que els serveix tants anys de formació progre als periodistes si finalment alguns es tornen "liberals"?. Òndia, això és com les escoles religioses, de les quals entre els seus millors alumnes trobem els seus millors ateus!
Oh when will they ever learn? (Pete Seeger)
dissabte, 28 de març del 2009
Un exemple de manipulació periodística
Llegeixo al canal 3cat24 que Catalunya se suma al clam "altermundista" contra la crisi, és a dir, que Catalunya en ple està a favor d'allò de que "un altre món és possible" i que "el neo-liberalisme" ens ha portat a la pitjor de les crisis financeres dels darrers anys (o segles!). Bé, si llegim acuradament la notícia, diu que unes 3000 persones, entre Barcelona i Tarragona, s'han manifestat en contra de la crisi econòmica. Val a dir que el 0,1% de la població de Tarragona i Barcelona és "altermundista". Val a dir que una entre cada mil persones a Catalunya, representa Catalunya i és anti-liberal.
Aquest canal de notícies d'internet forma part del holding periodístic de la Generalitat, que ara se'n diu Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i com podem observar, l'objectivitat, la independència i la solvència informativa és, si més no, atípica i curiosa.
El més maquiavèlic és la forma sibil·lina de presentar els fets per a que siguin assimilats com a informació "de plena confiança" i, de forma transaccional, oculta i subliminal, atacant el més profund de la ideologia, de les actituds. L'objectiu d'aquesta barroera tergiversació, o millor dit, generalització interessada d'un fet periodístic mitjançant la interpretació pamfletaire d'aquest, és, sens dubte, un fet reprobable i vomitiu, i més tenint en compte que la financiació de l'ens públic es fa amb diners de tots. Com a mínim, doncs, l'objectivitat hauria d'estar garantida, però no és així. Sense cap mena de pudor, els portadors dels pijo-progressisme, segurs de la seva única i última veritat, interpreten els seus llibres sagrats segons els hi convé.
Derivat de tot el que hem comentat anteriorment, la pregunta que em faig és: Pot ser la premsa catalana independent? Pot ser-ho l'espanyola en general? Si la tv pública és manipulada de forma tan barroera, com no seran també de manipulaodors quan la pressió ideològica es pot fer també mitjançant les suscripcions, les processons de Setmana Santa....
En fi, nihil novum sub sole, o com diria Marc Aureli: res aliè a la naturalesa humana pot escandalitzar-me.
Mals moments per als liberals, encara que Joan Oliver, optimista, deia que la gent estava molt cansada dels governs central i autonòmic. De que val la llei?: per fer-la sempre a favor del que la fa.
Aquest canal de notícies d'internet forma part del holding periodístic de la Generalitat, que ara se'n diu Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i com podem observar, l'objectivitat, la independència i la solvència informativa és, si més no, atípica i curiosa.
El més maquiavèlic és la forma sibil·lina de presentar els fets per a que siguin assimilats com a informació "de plena confiança" i, de forma transaccional, oculta i subliminal, atacant el més profund de la ideologia, de les actituds. L'objectiu d'aquesta barroera tergiversació, o millor dit, generalització interessada d'un fet periodístic mitjançant la interpretació pamfletaire d'aquest, és, sens dubte, un fet reprobable i vomitiu, i més tenint en compte que la financiació de l'ens públic es fa amb diners de tots. Com a mínim, doncs, l'objectivitat hauria d'estar garantida, però no és així. Sense cap mena de pudor, els portadors dels pijo-progressisme, segurs de la seva única i última veritat, interpreten els seus llibres sagrats segons els hi convé.
Derivat de tot el que hem comentat anteriorment, la pregunta que em faig és: Pot ser la premsa catalana independent? Pot ser-ho l'espanyola en general? Si la tv pública és manipulada de forma tan barroera, com no seran també de manipulaodors quan la pressió ideològica es pot fer també mitjançant les suscripcions, les processons de Setmana Santa....
En fi, nihil novum sub sole, o com diria Marc Aureli: res aliè a la naturalesa humana pot escandalitzar-me.
Mals moments per als liberals, encara que Joan Oliver, optimista, deia que la gent estava molt cansada dels governs central i autonòmic. De que val la llei?: per fer-la sempre a favor del que la fa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
