Èxit del primer sopar liberal!

El Fòrum Liberal del Camp va organitzar el passat dia 19 de març el primer sopar-col·loqui liberal. L'objectiu d'aquest col·lectiu és divulgar el liberalisme arreu del Camp de Tarragona. Com sabem, el liberalisme, satanitzat i estigmatitzat darrerament en carregar-li erròniament les causes del desastre, és una ideologia que, si bé de forma incorrecta però generalitzada la gent la identifica amb el "capitalisme salvatge, és una teoria moral, una teoria política i una teoria del coneixement. Els principis del liberalisme els podríem resumir en quatre premises (seguint a Ramon Alcoberro):

1) Dret a la diferència
2) Promoció de la llibertat personal sense acceptar cap limitació, excepte les que es deriven dels drets dels altres
3) Dret a seguir la pròpia consciència
4) Limitació del poder estatal

El convidat fou el Joan Oliver, periodista reconegut, membre fundador de la Fundació Catalunya Oberta, ex-director de TV3 i ex-director i presentador del programa "Bon Dia Catalunya" de TV3. El Joan Oliver va fer una exposició planera i entenimentada del que és per a ell el liberalisme i va repondre, fins i tot amb grans dosis d'ironia, les preguntes dels assistens al sopar. La vetllada fou molt interessant.

Un aspecte a tenir en compte i que em va captivar realment fou que entre els assistents estaven l'Alejandro Fernández (president del PP de Tarragona i reconegut liberal) i Jordi Roca (regidor del PP a Tarragona). Malgrat les diferències de "prejudici" segons l'Alejandro o de "sentiment" segons el Joan Oliver, la coincidència en les claus de llibertat, iniciativa, creativitat i esforç que deriven dels que tenen en la llibertat el seu nord, va ser total. Molt interessant també fou la vessant "catalanisme-espanyolisme": en aquest sentit aquesta variable va ser entesa "per les dues parts", tal com dèiem abans, com un sentiment, més o menys visceral o arrelat al cor, però amb equitat, amb igualtat, lluny del "jo no sóc nacionalista i tú sí". Acceptar aquesta magnitud de sentiments és el primer pas per fugir d'interpretacions errònies i, especialment, de dicotimies inexistents.

Benvinguts al caos!

TV3 ens informa dels progressos en els traspassos de competències. La darrera notícia m'ha deixat glaçat. Si tenim en compte el grau de burocràcia de la nostra Generalitat, l'angoixa generalitzada que patiran molts ciutadans serà de pronòstic reservat. Resulta que en una jugada "mestra" els encarregats d'anar esgarrapant competències, que no és altra cosa que transferir una burocràcia més o menys kafkiana en vers una altra burocràcia tant o més kafkiana, ens diuen que a partir d'ara, pel tema d'immigració, es "repartiran" les responsabilitats. Pel que fa a les dades de residència, seguirà essent l'Estat qui ho determinarà. Tanmateix, tot el que sigui relatiu al treball serà per compte de la Generalitat.

Quina és la mala notícia? Abans de seguir cal recordar alguna cosa. Normalment els que demanen "legalitat" als immigrants, papers, etc. són els primers que contracten il·legalment. Jo sempre pregunto a les meves amistats si han "donat d'alta" la persona que els fa les feines domèstiques i que paguen de forma "opaca". Gairebé ningú fa res per a resoldre aquesta situació. Clar que després de prendre uns bons combinats en una bona cafeteria, tots som bons per a demanar justícia i legalitat. El que costa és fer-ho. Bé, doncs seguint amb això, els que sí que hem apostat per la legalitat sabem del cert el garbuix que representa la legalització d'una persona. Anades i vingudes a la subdelegació del govern, consultats, policia, Tresoreria de la Seg. Social, etc. Ara imagimen-nos que en aquest enrenou hi afegim la Generalitat. Doncs això: és el caos. La ingenuïtat sovint brolla del fons de l'ànima i això em passa per no recordar la meravellosa llei de Murphy: "tot és susceptible d'empitjorar".

L'autonomia en aquest país, va a dir les autonomies totes, no són altra eina jurídica que la de permetre legislar a altres organismes. El reguitzell de lleis, decrets, reials decrets, normes i instruccions arriba a límits indescriptibles si tenim en compte que l'Estat Central legisla, que les autonomies legislen, que els Ajuntaments legislen... I el ciutadà, vinga pagar impostos perquè la major part de les lleis va de pagar. No ens enganyem, l'estat ha de viure i a tal fi necessita menjar. El primer de tot és la supervivència i per aquest motiu és difícil de pensar que l'Administració Pública tingui com a prioritat servir al ciutadà. Penso que pel nivell de "fam" que demostra en mantenir aquesta estructura (recordem que els diplodocus menjaven més que les vaques pel sol fet de ser molt més grans) el normal és que es serveixi del ciutadà. Quan el ciutadà ja estigui totalment xuclat, què queda? poca cosa: el ciutadà-zombi, el ciutadà sense criteri propi.

Liberalisme al Camp de Taragona

El Fòrum Liberal del Camp comença les seves activitats de divulgació del liberalisme mitjançant el "Primer sopar-col·loqui liberal" amb la participació de Joan Oliver. Crec que és una gran notícia per als qui estimen la llibertat sincera, per al que l'individu està per damunt de la societat i pels que pensem que, dia a dia, aquest monstre anomenat Estat-providència, esdevé Estat-controlador. Els que pensem que "menys lleis són millors lleis" estem de sort.

La llavor del despotisme comunista

La rocambolesca commemoració de l'Holocaust que va organitzar la nostra Generalitat ha d'entrar als anals de la ridiculesa més galàctica. Pel que es veu, i amb la finalitat de no fer enfadar als votants "esquerranosos" i donar aquesta imatge "pijo-progre" tan habitual en el nostre país, sis milions de jueus es van esfumar, per art de màgia, dels camps d'extermini. Òndia, a Auschwitz, Treblinka o Dachau només hi van morir homosexuals, gitanos i disidents. Aquesta és la barroera manipulació que el politbureau del tripartit aplica constantment. El fidel seguidor d'Stalin, l'impresentable Saura, és el narrador que ens re-escriu la Història, tal com va predir l'inefable George Orwell. Els nostres representants, els representants del poble català, amb aquest acte, demostren un cop més la nul·la talla moral de la que són creditors.

Tal com deia Churchill (gràcies Gukgeuk per a recordar-m'ho), "el problema de la nostra època consisteix en el fet que que els seus homes no volen ser útils, sinó importants". Si això ho apliquem als nostres governants l'evidència és clarivident. Per tant la Generalitat no és que sigui inútil total per a governar uns milions de catalans, sinó que, a més a més, en cadascuna de les seves accions, incorpora el missatge ideològic més recalcitrant. I es diuen progressistes? Jo només veig que en totes les seves declaracions, actes i manifestacions treuen a passejar, tal com va dir algú molt entenimentat, el cadàver de Lennin; i francament, els que passegen cadàvers, o són egiptòlegs i antropòlegs, o volen tornar al passat totalitari al preu que sigui. Són els ressentits del sistema obert i tolerant de les democràcies liberals.

Ai, aquells que lloaven la construcció d'un estat, d'un país que lluitava per a la seva supervivència als anys seixanta, que fou exterminat i que va haver de fugir després de segles de persecució, esdevé ara, gràcies als admiradors dels integrismes, gràcies als que odien la democràcia liberal, un país a esborrar, una rèplica del mal. Europa s'ha convertit en el quintacolumnisme de les dictadures fonamentalistes. Com diria Pete Seeger: Oh! when will they ever learn?

Apologia de l'integrisme

La realitat supera la ficció: Polítics i governants socialistes, d'Esquerra i d'Iniciativa han participat en manifestacions. En una societat oberta, la tolerància és fonamental, però la pregunta ja se la van fer en el seu moment Voltaire, Locke i Popper: cal ser tolerant amb els intolerants? Heus aquí el dilema. Dic això perquè veure el Sr Joan Boada, polític i governant d'Iniciativa, posant el seu granet de sorra en una manifestació calcada de les que podem veure en els països més totalitaris, despòtics i fonamentalistes, cremant violentament banderes, donant suport a grups terroristes i, no pot faltar, combustionant la imatge de Bush, és patètic i miserable.

A la manifestació de Barcelona, el Saura, el Joan Ferran i altres que no recordo, vaques sagrades del políticament correcte de les esquerres, cabdills de les esquerres-caviar, van també compartir aquesta festa inquisitorial, aquest linxament, aquesta sanguinària expressió de l'odi que es té vers un poble que no ha fet altra cosa que defensar-se. Podem criticar les guerres, podem criticar les accions, però potser que abans de sentenciar caldria saber, caldria tenir un mínim de tendència a l'objectivitat. Som conscients que no podem ser-ho, que Catalunya amb el tema Israel i Palestina està dividida, però caure en la més barroera de les posicions, optar pel reduccionisme simplista, no és de rebut.

Quanta demagògia i populisme barat, quanta imatge i quanta necessitat de demostrar que s'està al costat d'uns i no dels altres, quantes ganes de seguir enganyant....

Els Mossos d'Esquadra i el bé comú

M'assabento que, en ares de la millora de la circulació i amb la finalitat de reduir els accidents de trànsit, els Mossos implantaran un dispositiu de control i video-vigilància a les comarques tarragonines pel qual es vigilarà i es sancionarà l'incompliment de les distàncies de seguretat. Estic content de que la intervenció del Govern tingui per objectiu la salvaguarda de la meva vida. Quanta bonhomia i cura del proïsme! Tanmateix tinc un dubte dissident: Les sancions que es recaptaran seran tresoreria i més liquiditat per a una de les institucions més monstruoses que tenim, que és la Generalitat. És curiós veure que quan es tracta d'aplicar mesures que impliquen liquidesa, tots els esforços són pocs. Quan es tracta d'incrementar la seguretat dels catalans, amb més vigilància, resulta que la conselleria d'Interior se'n renta les mans perquè "no vol un estat policial".

No siguem ingenus, el Govern només té una preocupació: la seva perduració i la Generalitat té per finalitat el seu creixement constant, sempre a costa de la llibertat dels ciutadans. Fa poc comentava que el nostre Parlament se'n fa un fart de publicar lleis que no són ni útils ni efectives. El cost que suposa això és impressionant però és lògic perqué les entitats públiques no són eficients. La raó evident de tanta persecució als conductors és, senzillament, el diner. Si l'esforç que destinen a la intervenció en trànsit la destinessin a reduir delictes contra les persones, és a dir, delictes contra les llibertats individuals, Catalunya seria molt més segura, però és clar, els delinqüents no són cap font d'ingressos!

No hem de pensar que la nova financiació permetrà fer més coses: no, la nova financiació, sigui la que sigui, permetrà fer més lleis i tenir més capacitat de creixement, però creixement de la Generalitat per a fer ús del seu intervencionisme constant. Aviat ens prohibiran tenir blogs, i si no, al temps....

Del Parlament de Catalunya

L'angoixant embolcall que ens asfixia, dotat de legalitat jurídica, té la seva font normativa en el Parlament. El Parlament, representant formal del poble, és una eina implacable d'esclavització subtil. Potser he fet servir la paraula esclavització quan hauria de dir "sectarització". Les sectes, maquinària greixada i sanguinària pel que fa a la captació d'ànimes, cervells i neurones mancades d'empirisme, fan de la constant verbalitat i ritualització un dels mètodes més segurs per a idiotitzar els seus "adeptes". Recordem que qualsevol persona pot sucumbir al poder de les sectes, però a tal fi cal tenir algun requisit: normalment una "depressió", un sentiment d'aïllament o d'indefensió..., és a dir, una baixa capacitat inmunològica pel que fa a les agressions inmorals i irracionals de l'entorn. Aquest mètode maquiavèlic, encriptadament inquisitorial, té el seu reflex en la caòtica i imparable producció de lleis inservibles que el nostre Parlament publica.

Entrant a la web oficial del Parlament de Catalunya veig que en l'apartat "Activitat Parlamentària" s'hi troben 28 pàgines de lleis, algunes amb gairebé sis-cents articles, com el cas del llibre del Dret Civil Català de Successions. Aquestes 28 pàgines web de reglaments només fan que atabalar al ciutadà amb l'obsessiva cantarella de "fem coses per a la gent". Bé, les coses per a la gent són, tristament, centenars de normes i decrets. Molts d'ells, impossibles de llegir sense caure rodó a terra. Altres, com la llei de la Memòria Històrica que diu en el seu objecte:

c) L’homenatge a les víctimes directes o indirectes de la Guerra Civil i de la lluita per la república, la democràcia, les llibertats i els drets individuals i col·lectius; a les víctimes que eren a la rereguarda durant el conflicte bèl·lic, i a tothom que va patir persecució a causa de les seves opcions personals, ideològiques, religioses o de consciència.

O bé, la de l'habitatge que, gentilment, ens defineix jurídicament conceptes que, posteriorment, seran utilitzats per a crear nova normativa per a les obres, construccions o reparacions i, no ho oblidem, cada cop de martell que fem fer a les nostres vivendes és un ingrès tributari. Entre d'altres, ens defineixen què és un "habitatge buit", un "habitatge de reinserció", "habitatge dotacional públic", "masoveria urbana", "sense llar"...

Tornant a la llei de la Memòria, no em sorpren la quantitat de càrrega ideològica que trobem en el texte. Fixem-nos en la barroeria d'acribillar-nos amb la necessitat de saber quins eren els "correctament bons" i els "malignament dolents". És tota una llei, no per a recordar l'assedegament de sang, la traició i l'assassinat entre germans o per a saber, senzillament, fins on pot arribar la bogeria polítca, sino per a inculcar-nos el bé i el mal. Això mateix va fer el règim anterior, fonamentat en la democràcia orgànica i el Fuero de los Españoles. Hi trobem molta diferència? Jo, personalment, només de presentació.

Seguint amb el Parlament: és del tot respectable que els ciutadans col·laborin amb la política, afiliant-se a partits i donant evidències d'igualtat davant el poder estatal, o el que és el mateix, que per a arribar a calentar una cadira de poder no cal estudiar, aprovar, competir, investigar, saber i voler saber, sinó, senzillament, tenir un màster d'oportunisme polític i social.

El Xavier Roig es pregunta en el seu llibre La Dictadura de la Incompetència quina cara faríem els catalans o els espanyols si sabéssim que el 70% dels nostres diputats o parlamentaris treballessin a Repsol. Suposaríem que poques lleis aprovarien que perjudiquessin Repsol... Doncs això mateix cal preguntar-s'ho si ara gairebé el 70% dels nostres representants és funcionari.

És evident que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte" i si els parlamentaris són funcionaris, cap de les normatives aprovades podrà esgarrapar el més mínim l'estructura pantagruèlica de l'Estat, entenent també com Estat, perquè ho és, a la Generalitat i qualsevol estructura de poder estatal.

Val a dir que els parlamentaris, com a formals representants del poble, tenen certs privilegis. Aquests privilegis no són privilegis des de la seva òptica perquè són fites aconseguides amb la lluita obrera. És la doble vara de mesurar: Quan Andalusia demana més diners, són justes reivindicacions. Quan ho fa Catalunya, és insolidaritat i avarícia. Oh, que n'és de sorprenent la moral....