A l'any 1927 Ludwig Von Mises va publicar l'obra "Liberalisme". La gran majoria de les seves afirmacions, argumentacions i conclusions, per no dir la totalitat, són totalment actuals i defineixen els dos models de societat i d'economia aplicada, incidint molt acuradament en l'intervencionisme i les llibertats. Ens diu, parlant de l'empresa pública que:
L'empresa pública ensopega amb el problema de que els seus gerents, funcionaris al cap i a la fi, no senten aquella preocupació que domina als executius de l'empresa privada davant l'èxit o el fracàs de la pròpia tasca realitzada. Heus aquí la raó per la qual no és possible que prenguin decisions crucials: perquè al funcionari no li afecten les pèrdues que la seva decisió podria provocar.
Com podem veure, les paraules d'aquest gran pensador liberal tenen evidències quotidianes, de les quals tots en donaríem exemples. El primer i més proper el vam "apuntar" en el passat post quan parlàvem de les sancions a les empreses públiques de gestió de l'aigua. La deixadesa gestora i la ineficàcia, per no dir-li negligència, de les seves actuacions, o per la manca d'actuació, perjudiquen greument al ciutadà. Dèiem que existeixen milers de m3 d'aigua que es malbaraten impunement (perquè l'empresa és pública), però que als sacrificats ciutadans no se'ns passa una.
L'Estat és també una organització que podria assimilar-se a una empresa pública (però no pas privada). L'estat té uns objectius i uns pressupostos que, si incumpleix, ningú denuncia i a ningú acomiada. L'Estat és una empresa que no pot ni vol acomiadar als seus treballadors, independentment de si treballen o fan el gandul. L'Estat és una empresa a la que tot se li permet senzillament perquè existeix una premisa, un prejudici social i polític una mica erroni: que l'estat té per objecte i finalitat el "bé comú". El bé comú és el maquillatge moral que es fa servir per a tapar la irresponsabilitat en les tasques, la manca de capacitat, el malbaratament de recursos i mil coses més.
La privatització de moltes de les activitats encarregades a l'Estat implicaria un millorament de l'eficiència en molts casos, optimitzant recursos, és a dir, reduint les aportacions dels ciutadans, cosa que sempre serà positiva. Recordem que l'Estat ha d'administrar i a l'hora fer cumplir els drets, però que tingui l'obligació de fer-los cumplir no implica que hagi de ser el propi estat qui es faci càrrec de l'objectiu. Per exemple, que els ciutadans tinguem dret a l'educació no vol dir que sigui l'Estat qui ens hagi de donar aquest servei. Aquest és un error recurrent: pensem que si tenim dret a un habitatge hem de reclamar-ho a l'Estat i ha de ser l'Estat qui el construeixi. Rebre educació no vol dir que l'estat s'hagi de fer càrrec d'aquest servei; ben bé el pot subcontractar (se'n diria ara "outsourcing"?).
dimarts, 8 d’abril del 2008
dissabte, 29 de març del 2008
També la llei de l'aigua no és igual per a tots
Un cop més els nostres governants ens mostren de forma diàfana com n'és de desigual i pervers el sistema. Anyoro sovint l'òptica anglosaxona on l'estat i el ciutadà són iguals davant la llei. Dic això perquè l'ínclit conseller Baltasar, apologètic de la nova "cultura de l'aigua", expressió d'ignominiós nom, ens delecta amb un nou reguitzell de sancions i multes, de càstigs i fuetades pecuniàries. I tot per malbaratar l'aigua. Bé, ens assabentem de que moltes conduccions hidrològiques i canonades tenen pèrdues impressionants, lacerants pel que fa a la necessitat de minvar la sed social, i no tenim sancions per als responsables, no hi ha multes per a les empreses públiques. Tanmateix el ciutadà cívic ha de tancar l'aixeta mentre refrega el raspall de dents entre les seves dents, entre les seves càries miserables; el ciutadà responsable ha de tancar l'aixeta mentre s'afaita diàriament pensant en un nou dia de treball, angoixes i problemes. El Conseller Baltasar, tip i retip d'anar a manifestacions en contra de transvassaments ens explica que, per a reduir la situació d'emergència es faran "captacions provisional d'aigua", però mai transvassament (no, mai, mai i mai es farà transvassament). Goebbels segueix inspirant a l'esquerra europea, encara que ells no ho saben. El politbureau segueix inspirant l'esquerra europea encara que ells pensen que ho han superat.
Seguint amb el ciutadà curull d'urbanitat: Ara podrà pagar fins a 3000 euros de sancions si omple la piscina o renta el seu vehicle, el mateix vehicle que ve sancionat si va a més de 80 km/h per alguns trams propers a Barcelona però que normalment circula a 5 km/h. Aquesta és l'acció de govern: la desigualtat d'arrel, la desigualtat de sortida, la desigualtat de premisa, la desigualtat davant la llei. Les entitats públiques, semi-públiques o controlades per l'Administració poden fer i desfer, construir i enderrocar, vendre i comprar i, fins i tot, hipotecar (que diria l'estimat Pere Tàpies), i ara, incumplir la llei, la mateixa llei que fa el nostre govern.
Milions de litres perduts en la immensitat de la sequera no són significatius, no són punibles. Ai, però, d'aquell "home del carrer (de l'estimat Pi de la Serra) que gosi no tancar l'aixeta mentre s'afaita.... tot el pes de la llei caurà damunt seu.
L'altra dia em deien que un dels avantatges del nostre sistema legislatiu és que el ciutadà pot comprendre la llei i en canvi, en els models anglosaxons, cal ser expert en lleis per entendre-la perquè depen de precedents i del jutge. Jo pensava: de què serveix que puguis entendre la llei si aquesta és, de facto, injusta?
Recordant a Heinrich Triepel: "La llei no és sagrada, el que és sagrat és el dret" i pensant en Hayek: el cumpliment de la llei no ha de ser la premisa dels models legals democràtics sinó que aquesta llei sigui justa.
Seguint amb el ciutadà curull d'urbanitat: Ara podrà pagar fins a 3000 euros de sancions si omple la piscina o renta el seu vehicle, el mateix vehicle que ve sancionat si va a més de 80 km/h per alguns trams propers a Barcelona però que normalment circula a 5 km/h. Aquesta és l'acció de govern: la desigualtat d'arrel, la desigualtat de sortida, la desigualtat de premisa, la desigualtat davant la llei. Les entitats públiques, semi-públiques o controlades per l'Administració poden fer i desfer, construir i enderrocar, vendre i comprar i, fins i tot, hipotecar (que diria l'estimat Pere Tàpies), i ara, incumplir la llei, la mateixa llei que fa el nostre govern.
Milions de litres perduts en la immensitat de la sequera no són significatius, no són punibles. Ai, però, d'aquell "home del carrer (de l'estimat Pi de la Serra) que gosi no tancar l'aixeta mentre s'afaita.... tot el pes de la llei caurà damunt seu.
L'altra dia em deien que un dels avantatges del nostre sistema legislatiu és que el ciutadà pot comprendre la llei i en canvi, en els models anglosaxons, cal ser expert en lleis per entendre-la perquè depen de precedents i del jutge. Jo pensava: de què serveix que puguis entendre la llei si aquesta és, de facto, injusta?
Recordant a Heinrich Triepel: "La llei no és sagrada, el que és sagrat és el dret" i pensant en Hayek: el cumpliment de la llei no ha de ser la premisa dels models legals democràtics sinó que aquesta llei sigui justa.
divendres, 14 de març del 2008
UPD i falòrnies electoralistes
Són moltes les coses que podríem comentar sobre les eleccions. Jo, voldria, no obstant, fer èmfasi en l’aparició del nou partit Unión, Progreso y Democracia, amb Rosa Díez de cap visible i famosos com Savater o Boadella al darrere. UPD s’ha presentat arreu d’Espanya i ha tret un diputat a Madrid, que ocuparà la mateixa Rosa Díez. No crec que aquest partit tingui gaire futur (després explico per què) però de moment voldria comentar-ne uns quants aspectes que, des del meu modest punt de vista, no en demostren massa honestedat.
Upy D neix com un partit d’esquerres que considera el PSOE culpable o còmplice d’una excessiva descentralització d’Espanya. Ells parteixen de la idea que el model autonòmic és injust i reclama que la llengua castellana ha d’estar per damunt les altres i no pas ser “una més”. Això fomentaria, al seu parer, una suposada igualtat que ha estat el seu leit-motiv des del principi. Bé, és una reivindicació legítima: hi ha qui reivindica tot el contrari i és igualment legítim. Heus ací la seva llibertat de presentar-se, i la meva també de no votar-los. Fins aquí, cap problema.
El primer engany que ens han regalat és el de dir que han estat boicotejats i ignorats pels mitjans de comunicació. Els Ciutadans també afirmaven ostentar aquest honor. En realitat han tingut, a part dels avantdits intel.lectuals, un ventall de televisions, diaris i pàgines web de la seva corda que n’han detallat amb profusió qualsevol vicissitud (Telemadrid, Libertad Digital, Periodista Digital en són els exemples més preclars). A aquest engany se li suma la simpàtica facècia del “no hem tingut recursos”. Evidentment no han tingut ajuts públics, com tampoc n’han tingut el Partit Antitaurí, Lluita Internacionalista o qualsevol altre sense representació parlamentària, a priori igual de vàlids com a partits. I val a dir que em sembla malament aquest sistema: fomenta que els partits es perpetuin en el poder autofinanciant-se un cop ja són a dalt. Però és que encara és més còmic en el moment en què és evident que hi ha gent que facilita ajuts –crematístics - i sí que hi ha diners darrere. Però vaja, qui més qui menys tothom es queixa de la pressió mediàtica. És un recurs comprensible, com ho és donar la culpa a l’àrbitre.
També resulta bastant trist fer bandera del fet de portar escorta, com fa la Rosa Díez. No ha de ser agradable estar amenaçat, però aprofitar-se d’això amb arguments del tipus: “sí, però jo m’hi estic jugant la vida” (com li va dir a Maria Antonia Iglesias en un debat per la TV) és bastant miserable.
Una de les propostes estrella d’aquest partit és una reforma de la llei electoral perquè tothom sigui igual, ja que afirmen que els nacionalistes estan sobrerepresentats. I aquí cal obrir els ulls i anar alerta, perquè això ja no és una opinió més o menys respectable: és una mentida, i només cal paper i llapis (i una calculadora, si voleu) per a veure-ho. Aquí tenim un magnífic exemple de discurs demagògic, perquè és una mentida que la gent, a poc a poc, s’està creient i que constitueix una injúria matemàtica de cal Déu. El problema és que, de les altres mentides la gent se n’adona, però d’aquesta sembla que tothom n’està convençut. És cert que llei electoral perjudica clarament UPD, però vendre això com si fos la conseqüència dels presumptes xantatges dels nacionalistes és d’un populisme que fa venir vergonya aliena i que fa dubtar si realment són així de cínics o bé no en tenen ni idea de matemàtiques elementals.
El sistema electoral espanyol, segons mana la Constitució, funciona per demarcacions. S’estableixen 2 escons a cada demarcació més una quantitat proporcional al número d’habitants. Primera no-linealitat que no obstant es corregeix bastant (és cert que els vots dels barcelonins o madrilenys compten menys, però també és cert que són les úniques províncies on els partits petits poden aspirar a treure un escó). Aquest sistema beneficia clarament el PP i el PSOE, perquè partits petits com IU o UPyD es queden fora del pastís en la majoria de províncies. Sense comptar un segon factor, que és la fuga de vots cap als partits beneficiats pel tema del “vot útil”. Però aquí els partits nacionalistes ni hi entren ni hi surten. L’única que queda igual és CiU; i PNB i CC surten lleugerament beneficiats. Però substancialment els nacionalismes no en surten, globalment, beneficiats. Anem a fer un esbós de com quedaria la distribució de parlamentaris, amb els mateixos vots que aquestes proppassades eleccions, si hi hagués un sistema de circumscripció única (aplicant –hi la mateixa llei d'Hondt en el qual correspondria una persona/un vot, tal i com proposa Rosa Díez). Cal dir que no hem considerat ni efectes de tall (hem fet que tots els vots valguin igual, sense marginar els que siguin menys d’un cert tant per cent de marge). Tampoc hem considerat, en el cas d’ERC, els vots a València o Balears, que han anat a altres coalicions que no han tret escó.
PSOE: 161 CIU: 11 UPD: 4
PP: 147 PNV: 4 BNG: 3
IU: 14; ERC: 4 CC: 2
Com veiem, els partits nacionalistes, globalment, queden igual. De manera que el sistema un vot/persona (per aquells que no ho veiessin obvi) prima especialment a PP i PSOE. (Si algú vol la taula Excel amb què ho he calculat pot sol.licitar-ho a Marc). Si a més, els restéssim els “vots útils” que s’han fugat d’altres formacions -algunes de les quals, per cert, serien nacionalistes com sostenen els mateixos d’UPD en admetre vots nacionalistes al PSOE- encara canviaria encara més la cosa. Però això ja serien conjectures. Centrem-nos als fets.
L’única manera d’acabar amb els nacionalistes al Congrés és aplicar la llei d’Hont modificada, és a dir, considerar només els partits amb més d’un cert porcentatge (posem per cas un 3%). No faré el còmput de com quedaria un resultat global (és fàcil calcular-ho) , però el que és evident és que UPD es quedaria fora amb el seu 1,2 %. Què hem d’entendre, doncs? Que UPD proposa un sistema electoral en el que es queda fora? No li acabo de trobar sentit. Per això deia al principi que no li veig gaire futur com a partit.
Hi havia qui no trobava diferències entre Ciutadans i UPD. Sense fer explícita apologia dels primers, convé denunciar el greu problema de savoir faire dels segons. Han pres una leader coneguda, mediàtica: malauradament protegida per un escorta que li proporciona, tanmateix, una patent de cors en la seva empresa. Han defensat la Espanya unitària des d’on és més fàcil fer-ho a través d’una campanya de mitges veritats i, el que és pitjor, mentides descarades, que no beneficia en absolut la democràcia i contribueix a etiquetar i estigmatitzar partits. Que cadascú defensi el que vulgui, no és aquesta la qüestió, però si us plau, que ho faci des de la raó sense tractar d’estulta la ciutadania o intentar colar-li gols.
Marc1143632
Upy D neix com un partit d’esquerres que considera el PSOE culpable o còmplice d’una excessiva descentralització d’Espanya. Ells parteixen de la idea que el model autonòmic és injust i reclama que la llengua castellana ha d’estar per damunt les altres i no pas ser “una més”. Això fomentaria, al seu parer, una suposada igualtat que ha estat el seu leit-motiv des del principi. Bé, és una reivindicació legítima: hi ha qui reivindica tot el contrari i és igualment legítim. Heus ací la seva llibertat de presentar-se, i la meva també de no votar-los. Fins aquí, cap problema.
El primer engany que ens han regalat és el de dir que han estat boicotejats i ignorats pels mitjans de comunicació. Els Ciutadans també afirmaven ostentar aquest honor. En realitat han tingut, a part dels avantdits intel.lectuals, un ventall de televisions, diaris i pàgines web de la seva corda que n’han detallat amb profusió qualsevol vicissitud (Telemadrid, Libertad Digital, Periodista Digital en són els exemples més preclars). A aquest engany se li suma la simpàtica facècia del “no hem tingut recursos”. Evidentment no han tingut ajuts públics, com tampoc n’han tingut el Partit Antitaurí, Lluita Internacionalista o qualsevol altre sense representació parlamentària, a priori igual de vàlids com a partits. I val a dir que em sembla malament aquest sistema: fomenta que els partits es perpetuin en el poder autofinanciant-se un cop ja són a dalt. Però és que encara és més còmic en el moment en què és evident que hi ha gent que facilita ajuts –crematístics - i sí que hi ha diners darrere. Però vaja, qui més qui menys tothom es queixa de la pressió mediàtica. És un recurs comprensible, com ho és donar la culpa a l’àrbitre.
També resulta bastant trist fer bandera del fet de portar escorta, com fa la Rosa Díez. No ha de ser agradable estar amenaçat, però aprofitar-se d’això amb arguments del tipus: “sí, però jo m’hi estic jugant la vida” (com li va dir a Maria Antonia Iglesias en un debat per la TV) és bastant miserable.
Una de les propostes estrella d’aquest partit és una reforma de la llei electoral perquè tothom sigui igual, ja que afirmen que els nacionalistes estan sobrerepresentats. I aquí cal obrir els ulls i anar alerta, perquè això ja no és una opinió més o menys respectable: és una mentida, i només cal paper i llapis (i una calculadora, si voleu) per a veure-ho. Aquí tenim un magnífic exemple de discurs demagògic, perquè és una mentida que la gent, a poc a poc, s’està creient i que constitueix una injúria matemàtica de cal Déu. El problema és que, de les altres mentides la gent se n’adona, però d’aquesta sembla que tothom n’està convençut. És cert que llei electoral perjudica clarament UPD, però vendre això com si fos la conseqüència dels presumptes xantatges dels nacionalistes és d’un populisme que fa venir vergonya aliena i que fa dubtar si realment són així de cínics o bé no en tenen ni idea de matemàtiques elementals.
El sistema electoral espanyol, segons mana la Constitució, funciona per demarcacions. S’estableixen 2 escons a cada demarcació més una quantitat proporcional al número d’habitants. Primera no-linealitat que no obstant es corregeix bastant (és cert que els vots dels barcelonins o madrilenys compten menys, però també és cert que són les úniques províncies on els partits petits poden aspirar a treure un escó). Aquest sistema beneficia clarament el PP i el PSOE, perquè partits petits com IU o UPyD es queden fora del pastís en la majoria de províncies. Sense comptar un segon factor, que és la fuga de vots cap als partits beneficiats pel tema del “vot útil”. Però aquí els partits nacionalistes ni hi entren ni hi surten. L’única que queda igual és CiU; i PNB i CC surten lleugerament beneficiats. Però substancialment els nacionalismes no en surten, globalment, beneficiats. Anem a fer un esbós de com quedaria la distribució de parlamentaris, amb els mateixos vots que aquestes proppassades eleccions, si hi hagués un sistema de circumscripció única (aplicant –hi la mateixa llei d'Hondt en el qual correspondria una persona/un vot, tal i com proposa Rosa Díez). Cal dir que no hem considerat ni efectes de tall (hem fet que tots els vots valguin igual, sense marginar els que siguin menys d’un cert tant per cent de marge). Tampoc hem considerat, en el cas d’ERC, els vots a València o Balears, que han anat a altres coalicions que no han tret escó.
PSOE: 161 CIU: 11 UPD: 4
PP: 147 PNV: 4 BNG: 3
IU: 14; ERC: 4 CC: 2
Com veiem, els partits nacionalistes, globalment, queden igual. De manera que el sistema un vot/persona (per aquells que no ho veiessin obvi) prima especialment a PP i PSOE. (Si algú vol la taula Excel amb què ho he calculat pot sol.licitar-ho a Marc). Si a més, els restéssim els “vots útils” que s’han fugat d’altres formacions -algunes de les quals, per cert, serien nacionalistes com sostenen els mateixos d’UPD en admetre vots nacionalistes al PSOE- encara canviaria encara més la cosa. Però això ja serien conjectures. Centrem-nos als fets.
L’única manera d’acabar amb els nacionalistes al Congrés és aplicar la llei d’Hont modificada, és a dir, considerar només els partits amb més d’un cert porcentatge (posem per cas un 3%). No faré el còmput de com quedaria un resultat global (és fàcil calcular-ho) , però el que és evident és que UPD es quedaria fora amb el seu 1,2 %. Què hem d’entendre, doncs? Que UPD proposa un sistema electoral en el que es queda fora? No li acabo de trobar sentit. Per això deia al principi que no li veig gaire futur com a partit.
Hi havia qui no trobava diferències entre Ciutadans i UPD. Sense fer explícita apologia dels primers, convé denunciar el greu problema de savoir faire dels segons. Han pres una leader coneguda, mediàtica: malauradament protegida per un escorta que li proporciona, tanmateix, una patent de cors en la seva empresa. Han defensat la Espanya unitària des d’on és més fàcil fer-ho a través d’una campanya de mitges veritats i, el que és pitjor, mentides descarades, que no beneficia en absolut la democràcia i contribueix a etiquetar i estigmatitzar partits. Que cadascú defensi el que vulgui, no és aquesta la qüestió, però si us plau, que ho faci des de la raó sense tractar d’estulta la ciutadania o intentar colar-li gols.
Marc1143632
dimecres, 12 de març del 2008
Burocràcia feudal a la Generalitat
Tant la burocràcia com el feudalisme són formes polítiques i d'estructura social totalment incompatibles amb le liberalisme modern. Avui, amb ànim de denúncia, presento uns fets que denoten jerarquia, submissió i desigualtat, al temps que són una evidència de la incúria, del malbaratement i de la deixadesa amb la que la Generalitat cumpleix les seves funcions.
Ha arribat a les meves oïdes uns fets que, si bé mesurat de forma individual no té implicacions significatives, amb el conjunt de l'estructura burocràtica és tot un enrenou econòmic i de desigualtats:
En primer lloc m'assabento que tots els comandaments mitjans tenen portàtil, telèfon mòbil i targeta de crèdit per a despeses. Aquest malbaratament de recursos comença precisament per a concedir privilegis irracionals a molts funcionaris que, senzillament per jerarquia, ho poden aconseguir. És que tots els comandaments mitjans i superiors fan servir el portàtil i el mòbil les 24 hores del dia? Quants dinars i sopars amb la tieta, l'amant o la família han passat com a dietes de feina? S'enten ara perquè la Generalitat necessita més diners??? Faria una aposta poc agosarada: els portàtils són dels més cars del mercat, així també com els mòbils. A més, tinc la seguretat que la majoria de persones que ocupen els càrrecs amb prou feina saben obrir el word. Finalment, i anant sobre segur, podríem fer una classificació de guia Michelin només amb l'extracte de la visa d'aquests funcionaris.
Això, només de dispendi. Ara ve el tema "privilegi social". Les dietes estan estructurades en funció del lloc de treball. Per tant, i tornant a l'edat mitjana, el funcionari administratiu pelat només pot anar a hotel de dues estrelles. A mesura que puges de categoria, les estrelles van augmentant. Jo pensava que els que ara manen creien que totes les persones som iguals, si més no quan hem d'anar a dormir. Pel que es veu uns treballadors acrediten meritacions diferents, no sengons el seu treball, sinó per la seva posició social-laboral. Vaja, qui ho havia de dir d'un govern d'esquerres....
Finalment, i com a curiositat final, però no menys impotant, sembla ser que el cost (o dispendi, millor dit), de l'abomanible organisme autonòmic només en "croissants", talladets i similars com a complement de presentacions, reunions, comissions, i actes socials, és de 400.000 euros diaris. Sí, amb 10 dies volen 4 milions d'euros en "caterings", la xifra aterroritza!
Si us plau, declarem la guerra a Andorra o al Regne Unit i rendim-nos l'endemà!
Ha arribat a les meves oïdes uns fets que, si bé mesurat de forma individual no té implicacions significatives, amb el conjunt de l'estructura burocràtica és tot un enrenou econòmic i de desigualtats:
En primer lloc m'assabento que tots els comandaments mitjans tenen portàtil, telèfon mòbil i targeta de crèdit per a despeses. Aquest malbaratament de recursos comença precisament per a concedir privilegis irracionals a molts funcionaris que, senzillament per jerarquia, ho poden aconseguir. És que tots els comandaments mitjans i superiors fan servir el portàtil i el mòbil les 24 hores del dia? Quants dinars i sopars amb la tieta, l'amant o la família han passat com a dietes de feina? S'enten ara perquè la Generalitat necessita més diners??? Faria una aposta poc agosarada: els portàtils són dels més cars del mercat, així també com els mòbils. A més, tinc la seguretat que la majoria de persones que ocupen els càrrecs amb prou feina saben obrir el word. Finalment, i anant sobre segur, podríem fer una classificació de guia Michelin només amb l'extracte de la visa d'aquests funcionaris.
Això, només de dispendi. Ara ve el tema "privilegi social". Les dietes estan estructurades en funció del lloc de treball. Per tant, i tornant a l'edat mitjana, el funcionari administratiu pelat només pot anar a hotel de dues estrelles. A mesura que puges de categoria, les estrelles van augmentant. Jo pensava que els que ara manen creien que totes les persones som iguals, si més no quan hem d'anar a dormir. Pel que es veu uns treballadors acrediten meritacions diferents, no sengons el seu treball, sinó per la seva posició social-laboral. Vaja, qui ho havia de dir d'un govern d'esquerres....
Finalment, i com a curiositat final, però no menys impotant, sembla ser que el cost (o dispendi, millor dit), de l'abomanible organisme autonòmic només en "croissants", talladets i similars com a complement de presentacions, reunions, comissions, i actes socials, és de 400.000 euros diaris. Sí, amb 10 dies volen 4 milions d'euros en "caterings", la xifra aterroritza!
Si us plau, declarem la guerra a Andorra o al Regne Unit i rendim-nos l'endemà!
dissabte, 23 de febrer del 2008
L'adoctrinament constant de TV3
No segueixo els serials televisius i per tant l'exposició que faré està edificada en l'apreciació d'un bon amic el qual porta temps realitzant un estricte seguiment diari d'una de les sèries més conegudes de TV3, "El cor de la ciutat".
Aquesta sèrie, que alguns la qualificarien d'obra coral però que jo tendeixo a considerar-la, exagerant, de pseudo-pamflet, té en un dels seus personatges un "condensat" del políticament correcte. L'home en qüestió, presentat com un bon jan, com una "bona persona", gairebé com el "veí ideal", és a dir, una persona "guai", entèn i justifica perfectament els "okupes": Ell explica que, després de veure com està "el món", entèn aquests nois i també acaba veient la "bondat" i la justícia d'aquesta ocupació il·legal. Aquesta subtilesa goebeliana és típica dels guionistes de TV3. Recordo fa molt de temps, veient un episodi d'una altra sèrie que no recordo, un dels personatges, també cumplia els requisits exigits en el certificat del "políticament correcte": era d'origen magrebí, tenia afecció musulmana, era molt bona persona, el contractaven il·legalment constructors sense escrúpols i, a més, al fill li prenien l'entrepà en el pati de l'escola (clar, els fills dels explotadors eren també els que tractaven de forma racista al bon integrat).
Podríem parlar molt més d'aquesta visió tergiversada, partidista, maniquea, reduccionista i demagògica. Un company blocaire, anomenat "Truthdetector", reflecteix a la seva web molts més exemples de la manipulació (http://www.manipulaciotv3.blogspot.com/).
Alguns podreu afegir també altres adoctrinaments en la premsa, ràdio i televisió, ja sigui en empreses públiques com privades. Teòricament les empreses privades haurien de respondre als seus consells d'administració, que és com dir que responen als seus accionistes, però la veritat és que aquest "Estat-providència" del que som súbdits té els tentacles molt llargs, essent significatiu en les "subvencions encobertes" mitjançant suscripcions i també amb el control que pot fer en algunes empreses (Telefònica) en determinar els límits i pressupostos pressupostaris de publicitat. Tothom sap que un diari necessita publicitat i les grans empreses, els grans anunciants, són els que poden marcar el substracte ideològic de la premsa.
Sigui com sigui, d'una televisió pública esperem professionalitat. Els guionistes, alguns o molts d'ells amb el carnet del partit a la boca, no han estat mai en una obra ni han treballat de manobres ni han viscut en barris perifèrics. És tan fàcil ser políticament correcte vivint en urbanitzacions d'alt standing...
Aquesta sèrie, que alguns la qualificarien d'obra coral però que jo tendeixo a considerar-la, exagerant, de pseudo-pamflet, té en un dels seus personatges un "condensat" del políticament correcte. L'home en qüestió, presentat com un bon jan, com una "bona persona", gairebé com el "veí ideal", és a dir, una persona "guai", entèn i justifica perfectament els "okupes": Ell explica que, després de veure com està "el món", entèn aquests nois i també acaba veient la "bondat" i la justícia d'aquesta ocupació il·legal. Aquesta subtilesa goebeliana és típica dels guionistes de TV3. Recordo fa molt de temps, veient un episodi d'una altra sèrie que no recordo, un dels personatges, també cumplia els requisits exigits en el certificat del "políticament correcte": era d'origen magrebí, tenia afecció musulmana, era molt bona persona, el contractaven il·legalment constructors sense escrúpols i, a més, al fill li prenien l'entrepà en el pati de l'escola (clar, els fills dels explotadors eren també els que tractaven de forma racista al bon integrat).
Podríem parlar molt més d'aquesta visió tergiversada, partidista, maniquea, reduccionista i demagògica. Un company blocaire, anomenat "Truthdetector", reflecteix a la seva web molts més exemples de la manipulació (http://www.manipulaciotv3.blogspot.com/).
Alguns podreu afegir també altres adoctrinaments en la premsa, ràdio i televisió, ja sigui en empreses públiques com privades. Teòricament les empreses privades haurien de respondre als seus consells d'administració, que és com dir que responen als seus accionistes, però la veritat és que aquest "Estat-providència" del que som súbdits té els tentacles molt llargs, essent significatiu en les "subvencions encobertes" mitjançant suscripcions i també amb el control que pot fer en algunes empreses (Telefònica) en determinar els límits i pressupostos pressupostaris de publicitat. Tothom sap que un diari necessita publicitat i les grans empreses, els grans anunciants, són els que poden marcar el substracte ideològic de la premsa.
Sigui com sigui, d'una televisió pública esperem professionalitat. Els guionistes, alguns o molts d'ells amb el carnet del partit a la boca, no han estat mai en una obra ni han treballat de manobres ni han viscut en barris perifèrics. És tan fàcil ser políticament correcte vivint en urbanitzacions d'alt standing...
diumenge, 17 de febrer del 2008
Més detritus derivats del "políticament correcte"
Podem llegir a La Vanguardia del dia 15/02/2008 que la Universitat Autònoma de Barcelona, sacrificant el poc que li quedava de dignitat científica i professionalitat docent, ha signat un conveni amb el Consell Islàmic de Catalunya i una associació cultural (en diuen cultural quan és purament religiosa), per a la formació d'Imams.
La notícia m'ha deixat bocabadat i deixarà esfereïts a tots els que, considerant-nos fills del liberalisme de Locke i seguidors, veiem astorats com una institució aconfesional, científica i que té per objectiu el coneixement, formarà imams, sheiks, califes, mulàs i ayatollahs a tort i a dret per a convertir els ciutadans a la nova fe.
Aquesta és una nova prova, una insultant, denigrant i vergonyant prova, de com pot arribar a ser de criminal allò que coneixem per "el políticament correcte", dogall que ara per ara està en mans de les esquerres però que fins i tot alguns liberals i conservadors li piquen l'ullet. Aquesta abominable pràctica és un torpede a la línia de flotació del més essencial en la nostra societat oberta i liberal: el coneixement ens fa lliures, el coneixement ens permet escollir i el coneixement és racional, mai religiós, imaginari i acrític. Les universitats, bressol dels dubte, font de crítica científica, han esperonat els canvis socials durant segles. L'humanisme fou seguit pel coneixement de l'astronomia i de les matemàtiques del segle XVII, passant pels empiristes britànics i els il.lustrats francesos. L'ensenyament públic va ser un pas més per a la formació de ciutadans lliures. Ara, en una societat del segle XXI, superades les pors medievals, la nigromància i la bruixeria, si més no a nivell gairebé generalitzat, la universitat es rebaixa de forma abominable i vomitiva a donar espai al sectarisme religiós, a la teocràcia integrista, al fonamentalisme.
A més de ser una acció antiliberal i antidemocràtica és pamfletaire: la U.A.B hagués signat un conveni amb un consell jueu o una associació de rabins? Segur que no. No seria políticament correcte!
La notícia m'ha deixat bocabadat i deixarà esfereïts a tots els que, considerant-nos fills del liberalisme de Locke i seguidors, veiem astorats com una institució aconfesional, científica i que té per objectiu el coneixement, formarà imams, sheiks, califes, mulàs i ayatollahs a tort i a dret per a convertir els ciutadans a la nova fe.
Aquesta és una nova prova, una insultant, denigrant i vergonyant prova, de com pot arribar a ser de criminal allò que coneixem per "el políticament correcte", dogall que ara per ara està en mans de les esquerres però que fins i tot alguns liberals i conservadors li piquen l'ullet. Aquesta abominable pràctica és un torpede a la línia de flotació del més essencial en la nostra societat oberta i liberal: el coneixement ens fa lliures, el coneixement ens permet escollir i el coneixement és racional, mai religiós, imaginari i acrític. Les universitats, bressol dels dubte, font de crítica científica, han esperonat els canvis socials durant segles. L'humanisme fou seguit pel coneixement de l'astronomia i de les matemàtiques del segle XVII, passant pels empiristes britànics i els il.lustrats francesos. L'ensenyament públic va ser un pas més per a la formació de ciutadans lliures. Ara, en una societat del segle XXI, superades les pors medievals, la nigromància i la bruixeria, si més no a nivell gairebé generalitzat, la universitat es rebaixa de forma abominable i vomitiva a donar espai al sectarisme religiós, a la teocràcia integrista, al fonamentalisme.
A més de ser una acció antiliberal i antidemocràtica és pamfletaire: la U.A.B hagués signat un conveni amb un consell jueu o una associació de rabins? Segur que no. No seria políticament correcte!
dimarts, 5 de febrer del 2008
la batalla política de l'intervencionisme
Estem davant d'una nova campanya electoral. Els polítics ja afilen els ganivets i estan preparant els missatges que es repetiran dia i nit en les properes setmanes. Em sobta veure que els dos partits majoritaris a Espanya, potser imbuïts per la llarga tradició keynesiana europea o potser per inèrcia o cinisme electoral, centren gran part de la seva campanya en l'intervencionisme més demagògic i populista que s'ha vist en els darrers anys. L'estil Chávez-Evo Morales està de moda, és fashion. Com a exemple diré que el Sr Rajoy intervendrà amb una reducció impositiva a les dones que treballen. La discriminació fiscal, ja sigui positiva o negativa, no és una de les mesures liberals per excel.lència, i el Sr Rajoy s'hi declara, de liberal. Per altra banda el patètic Zapatero, que és un guanyador nat quan es tracta de presentar programes que farien riure a "Jorge de Burgos", l'ínclit monjo de la famosa novel.la d'Umberto Eco "El Nom de la Rosa", ens demostra, amb el tema del retorn dels 400 euros, que la Llei de Murphy funciona sempre: Zapatero sempre és susceptible d'empitjorar.
Sense entrar en altres aspectes de la campanya, que n'hi hauria per "llogar-hi cadires", els dos exemples de programa denoten una manca de qualitat humana, intel.lectual i política digna d'anàlisi psiquiàtric. És penós veure com els uns i els altres disparen les seves armes, no solament carregades d'estultícia i demagògia, sinó amb una bona dosi d'ignorància
En fi, ens esperen setmanes curulles de mediocritat, alarmisme, insults i populisme. Després diran dels programes-escombreria....
Per cert, abans de tancar, voldria fer referència al consell de Maragall de votar en blanc (també ho ha fet Herribert Barrera). Tants anys de bona obediència al partit, potser no al cent per cent però prou fidel i submís, tants anys d'aguntar i defensar el socialisme, tants anys d'escapolir la punyalada per l'esquena, tants anys de baixar-se els pantalons.... I tot s'acaba fent-lo fora de la Generalitat, amb una mà al davant i una altre al darrera, és a dir, acomiadat amb una patada... Tant de sacrifici per a res: estripes el carnet i marxes.
Sense entrar en altres aspectes de la campanya, que n'hi hauria per "llogar-hi cadires", els dos exemples de programa denoten una manca de qualitat humana, intel.lectual i política digna d'anàlisi psiquiàtric. És penós veure com els uns i els altres disparen les seves armes, no solament carregades d'estultícia i demagògia, sinó amb una bona dosi d'ignorància
En fi, ens esperen setmanes curulles de mediocritat, alarmisme, insults i populisme. Després diran dels programes-escombreria....
Per cert, abans de tancar, voldria fer referència al consell de Maragall de votar en blanc (també ho ha fet Herribert Barrera). Tants anys de bona obediència al partit, potser no al cent per cent però prou fidel i submís, tants anys d'aguntar i defensar el socialisme, tants anys d'escapolir la punyalada per l'esquena, tants anys de baixar-se els pantalons.... I tot s'acaba fent-lo fora de la Generalitat, amb una mà al davant i una altre al darrera, és a dir, acomiadat amb una patada... Tant de sacrifici per a res: estripes el carnet i marxes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
