Democràcia real?

Cal dubtar de les democràcies amb acompanyament, tals com la "democràcia orgànica" o la "democràcia real". La democràcia va unida estructuralment a un sistema polític que anomenaríem liberal o de societat oberta, és a dir, filosòficament i social vinculat a la llibertat. Per tant, llibertat i responsabilitat són interdependents i no poden deslligar-se. No podem pensar en ser responsables sense llibertat ni tampoc a l'inrevés.

El moviment "Democràcia Real", fruit del desencís de la joventut en trobar feina, de la incapacitat de veure un futur possible al seu esforç d'estudi i dels anys de creure en un Estat-Providència, ha despertat del somni social-demòcrata i s'ha rebel·lat contra el sistema, contra aquest "sistema capitalista dominat pels mercats i oblidat per part dels polítics".

Si analitzem les seves propostes veiem que la majoria estan encara recolzades en obsoletes i petrificades receptes del progressisme dels seixanta i denoten una fal·lera malaltissa en demanar més protagonisme de l'Estat mitjançant més serveis, més impostos, menys mercat, més treball, ... i que paguin els rics.

Però el més important: estan en contra de l'ajust pressupostari. Des de la seva òptica, els mercats determinen la política, però cal dir que si els governants s'han endeutat, és obvi que els mercats han de valorar la solvència dels creditors a l'hora d'emetre préstecs nous o de determinar-hi el cost financer. Tanmateix el que ens demana Europa és tot allò que va incorporat amb la llibertat: la responsabilitat: més productivitat per a aixecar el país, per guanyar confiança. En lloc de mirar sempre cap el papà-estat, perquè no mirem endavant?. El President Mas va parlar de la possibilitat de "repartir la feina" tal com passa en algun país nòrdic, però aixó no agrada als més immobilistes, els sindicats.

Tot passa per la llibertat. Si ets lliure ets responsable dels teus actes. Curiosament la responsabilitat dels actes vandàlics del Parlament de Catalunya (coaccions, violència envers els parlamentaris i estris altament perillos...) es dirigeix a la "violència de les retallades", a la violència del govern. Per tant, no són lliures perquè no accepten la seva consciència lliure i responsable: Tot passa per culpa dels altres, dels lobbys empresarials, de la corrupció, dels polítics, etc

La democràcia és un sistema polític en el qual els ciutadans poden canviar els governs mitjançant el vot. El perill ve quan uns quants, amb més o menys raons, s'auto-anomenen representants de la societat, obviant els milions de vots de fa uns mesos. El més trist és que una part important de la societat els entén i justifica els fets. Normalment els fets són "explicables" quan no passen davant de casa teva. En aquest país de llarga tradició de ramats de bens, d'una llarga història d'intervencionisme totalitari, la genètica social ens diu que "tot val" per a reclamar, que la llei pot incomplir-se si és per una causa que es creu "justa".

Si podem fer servir la "prova del cotó liberal" diríem: quins drets individuals s'estan conculcant? Es compleix la Llei? La Plaça Catalunya és realment un lloc de pas públic, de passeig? Tenen permís de la Guàrdia Urbana per a acampar i banyar-se? Es pot agredir una persona sigui parlamentària o no? Es pot impedir acudir al treball a unes persones determinades? Les respostes les coneixem però per desgràcia una part de la societat, educada i condicionada a ser un lactant permanent de la mamella estatal, protesta. En lloc d'emprendre accions positives i rendibles, creatives, és més fàcil la "pataleta agressiva".

Aquesta Catalunya camina per senders que no porten al futur sinó al passat. Probablement els problemes de la Pl. Catalunya acabarien si tots ells automàticament passessin a ser funcionaris de la Generalitat. Això és el que vol la gran majoria de la joventut però "d'on obtindríem els diners per a pagar els seus salaris si els mercats han perdut la confiança en Catalunya? Potser dels rics? Els rics han marxat a comunitats autònomes més sensibles amb els patrimonis familiars. Què queda?: l'esforç individual i el treball. Quan acceptem treballar 15 minuts més al dia pel mateix sou llavors Catalunya començarà a aixecar-se de la crisi, del seu malson socialdemòcrata i del seu paradís socialista. Nou ho van fer Alemanya i Japó?