Avui proposaré algunes respostes liberals -i personals-, que no del liberalisme, als problemes, però especialment als prejudicis i/o preguntes derivades del post anterior:
-"Els més desfavorits, tindran suport dels liberals?": Crec que tots estem d'acord en la igualtat d'oportunitats i de la necessitat, en cas d'impossibilitat, de que l'Estat es faci càrrec tant de l'ajut, formació dels que no han tingut oportunitats com dels que, per salut o condicions especials, no poden treballar o estan incapacitats. L'esquerra s'ha apropiat indegudament dels "més desfavorits". En realitat el liberalisme es centra en:
a) No és possible una societat oberta sense Estat.
b) L'eficiència no és altra cosa que l'optimització dels recursos
c) El liberalisme no discrepa dels objectius (ajut als desfavorits) sinó en la metodologia, en la forma, en el COM, no pas el el QUÈ.
Imaginem per un moment que un determinat departament de "benestar social" té un cost infraestructural i administratiu de 45 i els recursos totals obtinguts són de 100. És evident que els recursos realment operatius, aquells destinats als resultats són de 55. Imaginem que amb una gestió optimitzada en els processos el cost estructural-administratiu el reduïm a 25, no és obvi que la inversió social serà de 75? Després d'això, parlem de "despesa social": quin és el millor resultat, qui n'aporta més?
Conclusió: No hem de deixar-nos influenciar per frases viscerals, demagògiques i acrítiques; ans al contrari hem d'analitzar i aplicar allò que ens caracteritza més: l'empirisme i el dubte crític. Primer determinem què hem de fer (tots d'acord) i com ho hem de fer (no tan d'acord).
dijous, 23 de setembre del 2010
Els prejudicis sobre el liberalisme
Quan parlem de "liberalisme", el primer que li ve al cap a molta gent és Adam Smith i els nens de 7 anys treballant a les mines. Erròniament el liberalisme s'associa al capitalisme més salvatge i a l'anul·lació de les mesures socials que han caracteritzat la societat moderna, tal com la seguretat social, l'atur, la formació, etc.
Anem a pams: fem un llistat de les fal·làcies sobre el liberalisme:
1) Què passa amb els més desvalguts? Tindran oportunitats?
2) Si tot es basa amb la competència, què passa amb els menys competents?
3) Existiran mesures socials de cobertura?
4) Què passa amb la seguretat social?
5) Què passa amb l'Estat?
6) L'Estat és més just i eficaç que la inciativa privada
7) El liberalisme no explica què farà amb les persones dependents
8) El liberalisme no ens diu res de les pensions
9) Si no paguem impostos no tindrem mesures socials
10)Si oblidem la redistribució de la riquesa farem més miserable la nostra societat.
Els prejudicis envers el liberalisme venen, en primer lloc, d'una educació antiga, d'aprenentatges poc analitzats en la que el liberalisme del s.XIX fou un exponent clar de l'explotació infantil i no tan infantil: En el segle XIX els nens treballaven sempre, ja sigui al camp o a les fàbriques. Ser súbdit d'un terratinent, ser pagès sense gaire terra o treballador fabril, no té diferència: l'explotació, la fam, salaris miserables i manca de recursos eren el denominador comú.
Els que tenim certa edat sabem del cert què deien els llibres d'Història en els anys del franquisme i sabem quina idea tenen la majoria de persones que es van educar en aquells anys.
L'altre factor que incrementa l'animadversió envers el liberalisme és la campanya orquestrada des dels anys seixanta per l'esquerra europea, assimilant el liberalisme al capitalisme més ferotge i esclavitzador. L'esquerra europea ha anat canviant el seu nord magnètic, passant de buscar la derrota de la burgesia a alinear-se amb els països més "expltats", tals com Síria i Iran, a la vegada confirmant les noces amb l'ecologisme més políticament correcte.
Les esquerres s'han apropiat del "bé comú" i de la societat perfecta. El liberalisme, centrant-se en la competència, l'eficiència i la reducció de l'Estat, ha oblidat explicar que "sense estat no pot existir liberalisme" i que la "despesa social" pot ser més quantitiva i qualitativa, és a dir, millor, si apliquem la gestió eficient.
Amb tot això, què s'ha aconseguit?: Doncs crear un estat d'opinió totalment negatiu envers el liberalisme. Molt sovint no tenim clar què és l'ètica, la moral, el bé comú, les persones, etc... Tenim molt clar què és fer MAL. En això el liberalisme és empíric: podem determinar què és maligne, dolent i nefast a les persones, però no ens posarem mai d'acord en què és el bé comú.
Ara per ara ens toca una feina feixuga: explicar què NO ÉS el liberalisme i què SÍ ÉS el liberalisme.
Seguirem parlant.
Anem a pams: fem un llistat de les fal·làcies sobre el liberalisme:
1) Què passa amb els més desvalguts? Tindran oportunitats?
2) Si tot es basa amb la competència, què passa amb els menys competents?
3) Existiran mesures socials de cobertura?
4) Què passa amb la seguretat social?
5) Què passa amb l'Estat?
6) L'Estat és més just i eficaç que la inciativa privada
7) El liberalisme no explica què farà amb les persones dependents
8) El liberalisme no ens diu res de les pensions
9) Si no paguem impostos no tindrem mesures socials
10)Si oblidem la redistribució de la riquesa farem més miserable la nostra societat.
Els prejudicis envers el liberalisme venen, en primer lloc, d'una educació antiga, d'aprenentatges poc analitzats en la que el liberalisme del s.XIX fou un exponent clar de l'explotació infantil i no tan infantil: En el segle XIX els nens treballaven sempre, ja sigui al camp o a les fàbriques. Ser súbdit d'un terratinent, ser pagès sense gaire terra o treballador fabril, no té diferència: l'explotació, la fam, salaris miserables i manca de recursos eren el denominador comú.
Els que tenim certa edat sabem del cert què deien els llibres d'Història en els anys del franquisme i sabem quina idea tenen la majoria de persones que es van educar en aquells anys.
L'altre factor que incrementa l'animadversió envers el liberalisme és la campanya orquestrada des dels anys seixanta per l'esquerra europea, assimilant el liberalisme al capitalisme més ferotge i esclavitzador. L'esquerra europea ha anat canviant el seu nord magnètic, passant de buscar la derrota de la burgesia a alinear-se amb els països més "expltats", tals com Síria i Iran, a la vegada confirmant les noces amb l'ecologisme més políticament correcte.
Les esquerres s'han apropiat del "bé comú" i de la societat perfecta. El liberalisme, centrant-se en la competència, l'eficiència i la reducció de l'Estat, ha oblidat explicar que "sense estat no pot existir liberalisme" i que la "despesa social" pot ser més quantitiva i qualitativa, és a dir, millor, si apliquem la gestió eficient.
Amb tot això, què s'ha aconseguit?: Doncs crear un estat d'opinió totalment negatiu envers el liberalisme. Molt sovint no tenim clar què és l'ètica, la moral, el bé comú, les persones, etc... Tenim molt clar què és fer MAL. En això el liberalisme és empíric: podem determinar què és maligne, dolent i nefast a les persones, però no ens posarem mai d'acord en què és el bé comú.
Ara per ara ens toca una feina feixuga: explicar què NO ÉS el liberalisme i què SÍ ÉS el liberalisme.
Seguirem parlant.
divendres, 17 de setembre del 2010
Algunes mesures per a reduir el dèficit
Estem en un mal moment. Una crisi de dimensions faraòniques, previsible però potser amb no tanta intensitat, està portant a l'atur moltes persones. La intervenció estatal per a millorar les condicions dels aturats, millorar la seva formació o orientar les seves expectatives laborals en camps de més futur és una tasca que difícilment cap empresa privada podria portar a terme, si més no en aquesta situació tan especial.
Dit això, em plantejo algunes qüestions, vinculades com sempre, a les llibertats. Per quin motiu la meva contribució al Tresor Públic ha de servir per subvencionar els sindicats? És que no cobren les quotes dels seus associats? Per quin motiu amb els meus diners s'han d'engreixar les arques dels partits polítics? Si al menys el destí fos per al partit que vaig votar darrerament, tindria una explicació. Al cap i a la fi si vull participar en l'Associació d'Amics dels Gegants de La Secuita, hauré de pagar el rebut de soci. Òbviament que no tota Catalunya voldrà formar part d'aquesta associació i és evident que ningú entendria que l'esmentada associació visqués de la subvenció estatal o autonòmica, encara que per a molts ciutadans seria com donar suport a la cultura, però realment és una opció personal, tal com ser o no ser soci del Nàstic.
Si traslladem el raonament a les organitzacions sindicals i als partits veiem clar que "quien quiera peces que se moje el culo" i, conseqüentment, el millor és que els militants i sindicalistes comencin a "pagar" les seves opcions personals. Qui vulgui ser del sindicat o del partit, que ho sigui i que ho pagui. Així de fàcil. D'aquesta manera el nombre d'afiliats i sindicalistes seria un indicador dels resultats de la direcció i això és impossible que passi en aquestes organitzacions.
Quants diners s'estalviaria l'Estat amb aquesta mesura? Bé, això no ho sap ningú perquè el que se'n diu "transparència" en aquest país no se'n veu, o millor dit, regna la foscor. Per tant, no seria hora ja de deixar de bonificar, subvencionar, ajudar, acoquinar diner, a organitzacions, empreses, etc,,,? Amb menys "obligacions" l¡Administració no necessitaria tant de finançament i la càrrega impositiva seria inferior. Reduir la despesa estatal sempre és positiu. Si aquesta reducció s'aplica a despeses irracionals, el guany és doble.
Dit això, em plantejo algunes qüestions, vinculades com sempre, a les llibertats. Per quin motiu la meva contribució al Tresor Públic ha de servir per subvencionar els sindicats? És que no cobren les quotes dels seus associats? Per quin motiu amb els meus diners s'han d'engreixar les arques dels partits polítics? Si al menys el destí fos per al partit que vaig votar darrerament, tindria una explicació. Al cap i a la fi si vull participar en l'Associació d'Amics dels Gegants de La Secuita, hauré de pagar el rebut de soci. Òbviament que no tota Catalunya voldrà formar part d'aquesta associació i és evident que ningú entendria que l'esmentada associació visqués de la subvenció estatal o autonòmica, encara que per a molts ciutadans seria com donar suport a la cultura, però realment és una opció personal, tal com ser o no ser soci del Nàstic.
Si traslladem el raonament a les organitzacions sindicals i als partits veiem clar que "quien quiera peces que se moje el culo" i, conseqüentment, el millor és que els militants i sindicalistes comencin a "pagar" les seves opcions personals. Qui vulgui ser del sindicat o del partit, que ho sigui i que ho pagui. Així de fàcil. D'aquesta manera el nombre d'afiliats i sindicalistes seria un indicador dels resultats de la direcció i això és impossible que passi en aquestes organitzacions.
Quants diners s'estalviaria l'Estat amb aquesta mesura? Bé, això no ho sap ningú perquè el que se'n diu "transparència" en aquest país no se'n veu, o millor dit, regna la foscor. Per tant, no seria hora ja de deixar de bonificar, subvencionar, ajudar, acoquinar diner, a organitzacions, empreses, etc,,,? Amb menys "obligacions" l¡Administració no necessitaria tant de finançament i la càrrega impositiva seria inferior. Reduir la despesa estatal sempre és positiu. Si aquesta reducció s'aplica a despeses irracionals, el guany és doble.
dijous, 16 de setembre del 2010
dret a l'educació
El dret a l'educació ve donat, originàriament, per la necessitat de complir amb un altre dret, que és el de la igualtat d'oportunitats. Sense ciutadans formats no podem tenir una societat veritablement lliure i heus aquí l'obligació que tenen els governants, siguin demòcrates o totalitaris, dèspotes o oligarques, en controlar el sistema educatiu.
Sempre els règims totalitaris han provat de modelar o deformar els seus súbdits a la mida educativa que requeria els seus components ideològics, oblidant que en el moment que el cervell humà es posa a llegir, interpretar, parlar i pensar... les coses sempre es compliquen. Això explica que les escoles religioses hagin estat el màxim exponent en la fabricació d'agnòstics i ateus, veritables indústries en la formació de lliure-pensadors.
Avui dia, amb la dictadura del "políticament correcte" l'escola i tot el sistema educatiu proven de formar ciutadans adients amb la moda ètica del moment. També veiem les connotacions ideològiques en sèries televisives, pubilicitat, etc... Tot això s'ha fet gairebé sempre. Tanmateix el problema és molt més profund. Si el sistema educatiu ha d'aconseguir ciutadans formats i competents, veiem que els resultats no corroboren les expectatives o previsions. Per tant, si Espanya i Catalunya estem a la cua en formació i educació, el futur és realment negre. Què podem fer si les noves generacions neden en un mar de mediocritat? Que podem fer si els criteris de competitivitat són menyspreats i rebutjats?
Ara, afegim dues qüestions problemàtiques més, i de gairebé impossible resolució: L'ensenyament està en mans de funcionaris acotats dins del tancat dels sindicats. En segon lloc, la impossibilitat d'escollir centre educatiu per part dels pares fa que la resignació hagi de regnar entre els ascendents de l'alumnat.
Amb tot això plantejo un dubte raonable. Tots estem d'acord en que existeix un dret a l'educació. Cal que aquest dret només pugui ser satisfet per part de l'estat? L'Estat haurà de vigilar que els alumnes aconsegueixin uns mínims establerts. Un altre dubte: qui determina aquests mínims? Per quin motiu els pares no podríem educar lliurement els nostres fills sense xafar l'escola? Aquest fet només pot afectar a una petitíssima part de la població, però des del punt de vista de drets, qui millor que els pares per fer-se càrrec de la formació si demostren capacitat?
La constant regulació, control, intervenció i kafkiana burocratització del sistema educatiu nomès ha aconseguit un increment constant i progressiu del fracàs. És hora de començar a plantejar-se solucions: per començar "xec escolar". Després, aplicar sistemes de gestió empresarial perquè, al cap i a la fi, una escola sempre buscarà els millors docents, el millor material i els millors resultats i, tot això depèn directament dels seus "clients". Els millors professors s'ho hauran de guanyar. On s'ha vist que el comentari més habitual a l'escola sigui "aquest any m'han tocat bons professors", com si es tractés d'una loteria. L'eduació dels nostres fills no ha de ser ni una loteria ni un lloc assignat per un funcionari malhumorat o sortejat per un ordinador.... Som els ciutadans que ho hem de decidir.
Sempre els règims totalitaris han provat de modelar o deformar els seus súbdits a la mida educativa que requeria els seus components ideològics, oblidant que en el moment que el cervell humà es posa a llegir, interpretar, parlar i pensar... les coses sempre es compliquen. Això explica que les escoles religioses hagin estat el màxim exponent en la fabricació d'agnòstics i ateus, veritables indústries en la formació de lliure-pensadors.
Avui dia, amb la dictadura del "políticament correcte" l'escola i tot el sistema educatiu proven de formar ciutadans adients amb la moda ètica del moment. També veiem les connotacions ideològiques en sèries televisives, pubilicitat, etc... Tot això s'ha fet gairebé sempre. Tanmateix el problema és molt més profund. Si el sistema educatiu ha d'aconseguir ciutadans formats i competents, veiem que els resultats no corroboren les expectatives o previsions. Per tant, si Espanya i Catalunya estem a la cua en formació i educació, el futur és realment negre. Què podem fer si les noves generacions neden en un mar de mediocritat? Que podem fer si els criteris de competitivitat són menyspreats i rebutjats?
Ara, afegim dues qüestions problemàtiques més, i de gairebé impossible resolució: L'ensenyament està en mans de funcionaris acotats dins del tancat dels sindicats. En segon lloc, la impossibilitat d'escollir centre educatiu per part dels pares fa que la resignació hagi de regnar entre els ascendents de l'alumnat.
Amb tot això plantejo un dubte raonable. Tots estem d'acord en que existeix un dret a l'educació. Cal que aquest dret només pugui ser satisfet per part de l'estat? L'Estat haurà de vigilar que els alumnes aconsegueixin uns mínims establerts. Un altre dubte: qui determina aquests mínims? Per quin motiu els pares no podríem educar lliurement els nostres fills sense xafar l'escola? Aquest fet només pot afectar a una petitíssima part de la població, però des del punt de vista de drets, qui millor que els pares per fer-se càrrec de la formació si demostren capacitat?
La constant regulació, control, intervenció i kafkiana burocratització del sistema educatiu nomès ha aconseguit un increment constant i progressiu del fracàs. És hora de començar a plantejar-se solucions: per començar "xec escolar". Després, aplicar sistemes de gestió empresarial perquè, al cap i a la fi, una escola sempre buscarà els millors docents, el millor material i els millors resultats i, tot això depèn directament dels seus "clients". Els millors professors s'ho hauran de guanyar. On s'ha vist que el comentari més habitual a l'escola sigui "aquest any m'han tocat bons professors", com si es tractés d'una loteria. L'eduació dels nostres fills no ha de ser ni una loteria ni un lloc assignat per un funcionari malhumorat o sortejat per un ordinador.... Som els ciutadans que ho hem de decidir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
