S'ensorra el sistema?

Darrerament, i degut a la crisi en els mercats financers, les veus reclamant un "nou sistema" i més regulació, és a dir, més intervenció de l'estat, ens han envaït dia i nit. La pregunta és la següent: pot anar-se'n a l'aigua el sistema capitalista? La resposta és fàcil: tot sistema pot col·lapsar i exemples en tenim a tort i a dret, des del sistema feudal fins al comunista, tots van sucumbir. Els motius foren diferents, però al cap i a la fi van acabar el seus dies. Altrament també hem de dir que els sistemes, siguin els ecològics, els socials o els financers, són fràgils. El cas del capitalisme és encara de més fragilitat, i els motius són diversos.

Per començar el capitalisme, com a sistema econòmic i financer, és un element d'un sistema superior, d'una filosofia política, que és la societat oberta. Per dir-ho d'altra forma: pot existir un capitalisme sense democràcia però no pot existir democràcia sense capitalisme.

En segon lloc, la gran quantitat d'elements interdependents del sistema fa que, la fallida d'un d'ells, afecti sensiblement la resta. Veiem que quan es presenta una vaga de distribuïdors de combustibles el cicle econòmic i social en pateix les conseqüències, i aquestes són greus.

En tercer lloc, no per tenir una avaria elèctrica durant un matí diem que el sistema energètic falla, que cal tornar als llums de "carburo". Per tant, part del missatge derrotista està tergiversat per interessos polítics. Els mateixos que ara s'escandalitzen per la davallada de les borses i la manca d'obtenció de crèdits són els que fa uns anys emmudien davant les evidències d'esquerdes, terratrèmols i fallides del sistema comunista (posem per cas els afusellaments i els gulags).

Finalment, i seguint a Xavier Sala Martin, diria que una gran part del problema actual ja ve de la reducció dels tipus d'interès que fa fer l'Administració americana per a incrementar el consum. Aquesta intervenció no va fer més que començar el problema amb el que ara ens trobem. En el moment que els interessos són baixos els possibles compradors es desperten i surten frenèticament a adquirir propietats i a hipotecar. Per als sectors més ben "col·locats" econòmicament, els tipus d'interès baixos condicionen la mobilitat dels capitals i, òbviament, l'increment de riscos i l'expansió a "nous territoris" i "nous productes". Són precisament aquests nous productes financers per a inversors els que, en part, han produït aquest cataclisme.

Val a dir també que molta part de responsabilitat, que no tota, la té la banca. Des d'el punt de vista de la qualitat, qualsevol organització, especialment empresarial, verifica i comprova la qualitat, solvència, solidesa i composició dels productes adquirits. És realment rellevant que aquesta part del procès sigui realitzada amb la màxima cura. No conec cap empresa que no revisi escrupulosament les matèries primeres. Tanmateix la banca, curulla d'experts, analistes, auditors, assessors i gestors, no detectés en cap moment ni les insolvències probables d'alguns dels seus clients ni el desastre financer de les borses i de l'interbancari o la irregular demanda d'habitatge, més frut del capitalisme popular vinculat primerament a l'habitatge i després a l'especulació domèstica. Això és una prova clara de niciesa i d'incúria.

Finalment, i com a element necessari, l'estat també ha participat d'aquesta irresponsabilitat generalitzada. Els ajuntaments, amb les seves neuròtiques tendències a legislar, han fet de l'urbanisme un "modus vivendi" per a l'obtenció de recursos. A tal fi les requalificacions de terrenys, els plans urbanístics i mil foteses administratives més han conreat tota mena de capricis monetaris i nepotismes diversos.

Com a cloenda apuntem que "l'altre món possible" és el que van conèixer els nostres avis o pares: és el despotisme, és el totalitarisme, és el nazislamisme, és qualsevol dictadura i qualsevol integrisme. La intervenció no té fi i és una tendència natural del sistema burocràtic.