divendres, 15 d’agost del 2008

Llibertat i ètica: la justificació de l'estat

En una sèrie molt interessant d'articles, l'amic CLD ens presenta la relació entre ètica i liberalisme, i tractant, òbviament, la polèmica sobre el paper de l'estat. Tradicionalment el liberalisme no es plantejava la justificació ètica de l'estat perquè la seva funció era, simplement, la de garantir les llibertats individuals. Seguint aquesta teoria clàssica, l'escriptora i creadora de l'objectivisme filosòfic, Ayn Rand, admetia un únic impost derivat dels contractes. Si l'estat ha de garantir el compliment dels pactes entre els individus, la fórmula per al seu sosteniment vindria d'un únic impost que gravaria aquests compromisos.

El liberalisme va fracassar a les acaballes del segle XIX i no fou fins a començaments dels anys 70 del segle XX que començà de nou a revifar. Després de la II Guerra Mundial, les tesis keynesianes van triomfar arreu del món occidental, i especialment a Europa, on la majoria d'estats són, per costum, intervencionistes. Des d'aquell moment, el keynesianisme configurà una justificació ètica a l'estat. L'estat proveïa de justícia social, era un element d'equilibri i de repartiment, d'obra social, de distribució de la riquesa, de bondat, d'inversions i de control. Era l'estat planificador.

Per altra banda, les democràcies, així mateix, van ajudar a modificar el concepte ètic de l'estat i del dret. La democràcia, quan és entesa no solament com un mètode de canviar el poder sinó també com a finalitat, es justifica i explica legalment com a autora del dret. Per dir-ho d'altra forma, la democràcia legitima els governants, però no els seus actes, i aquí tenim el problema.

En conseqüència, existeix la creença (racional o irracional, depèn), de que l'estat té una justificació ètica. Aquesta concepció s'apropa a les ideologies racionalistes, col.lectivistes, centrades en la planificació i en la recerca de la "societat perfecta", és a dir, a la social-democràcia actual, molt lluny de l'utilitarisme escèptic en que la recerca de la felicitat individual condicionaria una millor societat, però mai una societat utòpica.

És evident que l'estat ha d'existir, si més no per a preservar i garantir els drets de les persones, però què passa quan, en ares d'un intervencionisme neuròtic s'oblida aquesta tasca de preservació i el govern-estat es decanta per legislar esbojarradament? Tal com diu Hayek, gairebé la totalitat de les lleis dels estats fan referència a com s'ha de relacionar el ciutadà amb l'estat, però no són veritables lleis perquè no regulen els contractes entre les persones.

7 comentaris:

Carlos López Díaz ha dit...

Gràcies per citar-me. Fas una bona aproximació històrica al tema. De tota manera, un anarco-capitalista et diria que l'Estat ni tan sols és necessari per preservar els drets (més aviat el contrari!). Sense anar tan lluny, jo diria que l'Estat és inevitable, i que als lliberals, més que reflexionar sobre la seva funció, ens toca el paper de criticar-lo i mirar com podem fer per reduïr-lo.

Salutacions!

espiadimonis ha dit...

La meva teoria és que Europa no s'ha tret de sobre la concepció feudal que un dia va tenir. No és que la gent cregui que cedeix una part del seus afers perquè els gestioni l'estat, sinó que creu que l'estat, sempre generós, li deixa certs espais de llibertat i de vot, com si li fes un gran favor.
No sé si aquest continent arribarà mai a veure la llum, el que de moment veig és que, de vegades, sembla que li faci por ser lliure i responsable dels seus actes.

Josep (sl) ha dit...

M' agradat molt el teu últim paràgraf que fa referència a les visions liberal de les relacions "contractuals" entre persones i l'Estat.
Jo crec que l'ètica o la presència de l'estat en la regulació dels contractes personals i la funció de l'Estat en ells.
És justifica si l'Estat és arbitre dels contractes entre les persones (reals o jurídiques) sent garant del compliment dels contractes i protegint la part dèbil en el cas que el contracte sigui entre parts on la relació de poder sigui asimètrica, per evitar situacions d'abús.
Exemple usuari domestic operadora de telefonia o internet cas més què conegut de situacions d'abús i mentida en les velocitats de connexió a Xarxa.

Aguador ha dit...

Potser també hi ha un altre punt de vista sobre l'Estat. L'Estat podria ser la manifestació material de l'exercici del poder per part dels grups dominants (ja siguin la Banca en els sistemes capitalistes o del Partit en els sistemes comunistes). És a dir, una "forma" d'exercici del poder.

No sé. Què en pense?

Salutacions,
Aguador

Artur ha dit...

Hola Aguador,

L'estat és una estructura per a administrar el poder i, tal com dius, és i vol ser utilitzat pel poder. Lògicament quan més absolut és aquest poder, més potent serà aquesta estructura i més enfocada cap el control.

Els "grups de poder", com la banca, l'església en el seu moment, o qualsevol altra manifestació similar, poder fer servir aquesta estructura sempre i quan el poder estigui aliat amb aquests "grups".

Trina Milan ha dit...

Hi ha una veritable lluita entre l'individu i el grup social, representat en l'Estat com a ens suprem...hem desterrat Deu per suplir-lo pel pare benestar, i mentre alguns es rebel·len i volen tornar a l'individualitat anterior...falsa premisa...cap pare és per sempre l'ideal i cap individu en una societat com la nostra, viu sol..
salut

Artur ha dit...

Trina,
Acertada com sempre. El nou déu és tan despòtic com el Yaveh bíblic o l'innombrable dels que resen amb bruíxola. Veritablement no podem viure sols però, tal com els que deixant la infantesa i l'adol·lescència volen entrar en l'edata adulta amb independència, els ciutadans també volem deixar les cadenes d'un estat que, amb la cantarella de ser sobre-protector, és també un pare explotador i asfixiant.