diumenge, 15 de juny del 2008

De competències i d’incompetència

Cada cop que es parla de competències l’angoixa envaeix el meu cor. Moltes organitzacions demanen constantment més competències i l’esperança d’aquest humil liberal és que aquesta petició tingui per objectiu restar incompetència a l’estat central. Res més lluny de la realitat: la demanda de més competències és la sol·licitud de més intervencionisme.

Els polítics, i més els que tenim ara a la nostra benvolguda Generalitat, s’entesten a tenir més capacitat jurídica per a legislar i, no ho oblidem, legislar és intervenir i reduir els àmbits d’actuació de la persona. Legislar és fàcil però actuar és més difícil. De que ens serveix el desplegament dels Mossos si les agressions i els robatoris augmenten? De que serveix que institucions públiques com els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, la Generalitat, l’estat central.... existeixin si no es reverteix res o ben poc sobre els ciutadans i la societat?

Demanar més independència i més llibertat hauria de ser una demanda de reducció impositiva. Si el contribuent té la butxaca més plena, cosa habitual si l’aportació fiscal es redueix, tindrà més llibertat d’actuació. Tanmateix això és contrari a la fal·làcia de la “solidaritat”: en diuen solidaritat a la distribució dels costos administratius i al repartiment d’inversions i tracten la despesa social com la meravella de les meravelles, quan realment és abocar diners i suportar costos estructurals (sols mantenir el departament de Benestar Social implica un cost econòmic brutal, sense tenir en compte cap actuació social). Els recaptadors d’impostos han existit sempre i els Estats han repartit els diners de la forma que els ha semblat més convenient, encara que normalment les butxaques dels qui s’encarreguen de fer-ho sempre han estat més plenes que les de la resta de ciutadans. Sigui com sigui, una política distributiva no és solidaritat, és política distributiva i com a tal política, està esbiaixada pel seu propi component ideològic.

Conseqüentment la millor política distributiva és aquella que em permetrà despendre’m del mínim possible. D’aquesta manera potser els problemes, enlloc de retardar-se anys i anys fins que l’administració els afronti, podrien ser resolts pels propis ciutadans. Per exemple, si després de pagar una quantitat immensa d’impostos veig que el servei d’ecografies d’un hospital públic ha de tardar sis mesos en donar-me hora el que faré serà acudir a una mútua privada que en pocs dies m’ho resoldran. Ara, però, haig de pagar la seguretat social i la mútua, aportant diners a una organització de la qual no n’obtinc servei, millorant de passada el seu compte de resultats i empitjorant-ne el meu.

Si més competències vol dir més incompetència i més intervencionisme, si us plau, que ens envaeixin els australians o els neozelandesos!

8 comentaris:

Noctas ha dit...

Molt bo..Jo sempre dic que l'Administració, quan més lluny de casa millor.I si és la Tributaria ja millor que estigui a la India. Quanta més centralització més possiblitats de que la multa es perdi pel camí..saludus...

espiadimonis ha dit...

Doncs més o menys això és el que passa amb el nou estatut, que és clarament intervencionista, o com la que havia de ser la constitució europea. Els polítics s'entesten a voler convertir els ens públics en les seves finques particulars, i per això necessiten lleis que els permetin de ficar cullerada en afers que haurien de ser exclusivament privats.
I en quant a la Generalitat, què dir que no s'hagi dit? Cosa que toquen, cosa que espatllen: Sanitat, educació, transports, aigua...

Josep (sl) ha dit...

La crítica que sempre he fet a l'estatut català ha estat ser sobreregulador i massa intervencionista.
El repte actual de l'administració és un reducció de la seva mida i guanyar proximitat. I un canvi legal basat en menys lleis de límits més ben definits.

Noctas: La administració tributaria es vital pel funcionament de els administracions. Més què la administració tributaria en sí el què és asfixiant és pressió tributaria que rep el ciutadà.

Fa poc vaig sentir fent zapping pel matins de TV3 que per una Herència de 300000 € a Catalunya la admistració se'n quedava 51000 en canvi a Madrid 650€. Per què aquesta diferència?

Sinblancaporelmundo ha dit...

Germans espanyols. Estem en semifinals. Visca Espanya!

Artur ha dit...

Noctas, Gràcies per la teva aportació. És cert, la llunyania de l'administració tributària és la mateixa que la del lleó famolenc: aprop és més perillós.

Espiadimonis, totalment d'acord: els polítics es capfiquen sempre en regular, legislar i intervenir. La funció de l'estat hauria de ser la de permetre relacions entre els ciutadans en un espai d'ordre jurídic d'igualtat de drets. Sembla que és tot el contrari.

Josep, la diferència de tributació per una herència ve motivada perquè a Madrid heretar entre pares i fills està bonificat en un 95%. A Catalunya, no. Per tant, si el teu pare et deixa 500.000 euros en béns, aquí et costarà rebre'ls un 32,5%, és a dir, uns 160.000 euros. A Madrid, uns 8000 euros. I diuen que "tots els espanyols som iguals davant la llei": això no s'ho creu ningú!

Miquel Saumell ha dit...

Hola Artur. Amarro aquí per pura casualitat. La presentació que fas del blog a dalt la comparteixo al 100% i llegint-te una mica en diagonal veig també que hi ha més coincidència que discrepància. T’aniré llegint. Que tinguis un bon dia!

Míriam ha dit...

Bogeria pura i dura. Se'ls ha apoderat el mal, que diu el meu home. Aquest matí he pensat en aquesta entrada de les competències llegint un text del Departament d'Educació. Ara tot són competències: competències bàsiques, competències comunicatives, competències en habilitats... de veritat; sembla talment que hagi desaparegut vocabulari. Jo... ja no entenc ni el que llegeixo. M'agradaria que ho vegéssiu.
Jo ho batejaria com "competència per a ser incompetent". Jubilació ara!

Sinblancaporelmundo ha dit...

Mila:

S'i, nen. Jubilat ja, perqu`e a la nova escola en castell`a que hi haur`a a Catalunlla dintre uns anys tu ja no podr`as treballar.