dimarts, 13 de maig del 2008

Berlin i els dos conceptes de llibertat

Isaiah Berlin, gran pensador, filòsof i liberal, en un dels seus escrits més coneguts, ens presenta les dues concepcions de llibertat: el que seria la llibertat "negativa" i la "positiva". La primera és la "lliberta de" i la segona "la llibertat per a". La llibertat negativa és aquella que es determina sempre i quan cap individu pot interferir en ella, és a dir, puc ser lliure en quan ningú em pot intervenir. El segon concepte, deriva del desig la persona de ser el propi "amo", decidir per ell mateix. En principi sembla que les dues concepcions haurien de ser complementaris, però acaben ser divergents i contràries.

La llibertat negativa, molt més utilitarista, focalitza el seu sentit en la no intervenció: si no interferim en la volutat de la persona individual la tendència d'aquest ciutadà serà sempre la llibertat. La llibertat positiva, si bé inicialment més holística i racional, ens pot fer caure en un gravíssim parany. Els règims totalitaris del segle XX són una evidència d'aquest sentit positiu: La llibertat positiva es centra en "ser un mateix", i quan s'arriba a ser un mateix, llavors es pot ser lliure. Per tant, els despotismes no fan altra cosa que dubtar constantment de que les persones siguin elles mateixes. Els ciutadans, súbdits, no poden ser ells mateix perquè inicialment estan equivocats. Quan entenguin les coses com nosaltres, llavors seran "veritablement" lliures.

Aquesta segona òptica, la "llibertat per a" o "llibertat positiva" ens fa caure en el parany de que en sí mateix el ciutadà no és realment lliure, encara que s'ho cregui o ho senti així. Aquest ciutadà està equivocat, no es lliure i no ho serà realment fins que l'adoctrinem (l'eduquem) tal com cal. Gràcies al punt de vista, racional, planificat i intervencionista de la llibertat positiva, el marxisme leninisme va fer el seu agost venent esclavitud embolicada de llibertad.

L'utilitarisme anglosaxó, amb el geni de la simplicitat, ha anat més lluny que altres ideologies político-financeres, com la fracesa, forjada en el crisol racionalista del segle de les llums i que després derivaria en tots els gran despotismes dels anys trenta.

En fi, poca cosa ferem (fareu) per a estalviar-nos passar una tercera guerra

6 comentaris:

GukGeuk ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
GukGeuk ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
GukGeuk ha dit...

Hole Artur,

jo mai m'he cregut allò de la llibertat diguem-ne "absoluta". Crec que és impossible ser totalment lliure sense provocar que una altra persona no sigui lliure del tot, perquè les llibertats absolutes de dues persones mai són compatibles. Per exemple, a Barcelona una persona és perfectament lliure per a anar en pelotes pel carrer, però jo també he de ser lliure per a no haver de veure'l en pelotes, així un dels dos ha de perdre la seva llibertat en favor de l'altra. En definitiva, és allò de que la teva llibertat s'acaba on comença la meva.

Per una altra part, crec que ara como ara el concepte de llibertat s'ha distorsionat tant que fa temps que la paraula "llibertat" la trobo buida, no res. De fet, segur que saps del diferent que és "LIBERTAD" de "ASKATASUNA" en aquest país on ens fa viure, i totes dues volen dir exactament el mateix lingüisticament.

T'enyoro al meu blog! ;) Salut!

PD:el comentari d'abans l'he borrat perquè la ortografía no estava gaire bé.

*MaRiA* ha dit...

És molt interessant la reflexió i la diferència que estableixes, Artur. Molts cops pensem que la llibertat és altruïsta i, cap a bé o cap a mal, no ho és.

Tota societat té una estructra jeràrquica: uns manen i altres obeeixen. Una i altres hi guanyaran més o menos amb els seus rols, però amb la jerarquia organitzativa ens fan creure que les coses funcionaran.

Després veiem que de vegades van pel bon camí i de vegades no. Com el cas dels 'Dos Berlins'. Es va haver de fer un ús 'radical' de la llibertat per a poder 'funcionar bé'. I encara sort n'hi va haver...

Salutacions!

Artur ha dit...

Gugkeuk,

La llibertat absoluta és impossible. El cert és que som imperfectes i cal partir d'aquesta premisa. Les ètiques liberals més utilitaristes, tal com Locke, han aconseguit societats tolerants, obertes i democràtiques. Les ètiques que cerquen el bé comú, el bé de tots, tal com comentava al post, arriben a esclavitzar.

És cert, tal com dius, que és difícil determinar on comença i acaba la llibertat de la persona. El fet de viure en societat fa que els altres, el proïsme, tingui un efecte significatiu. És per això que la llibertat, sovint, va lligada a la solitud.

Artur ha dit...

Maria,

De vegades els interessos individuals, ja siguin materials, de prestigi, de classe o de poder, interfereixen constantment. Si partim de que som imperfectes, tot s'explica millor. Un dels problemes d'avui dia és la idea equivocada de que l'Estat i algunes organitzacions estan per damunt de l'individu. És erroni: ningú està per damunt de ningú.

La democràcia no està feta perquè la gent voti el candidat preferit sinó per fer fora al governant que no ho fa bé.