dimarts, 8 d’abril del 2008

L'empresa pública vista per Ludwig Von Mises

A l'any 1927 Ludwig Von Mises va publicar l'obra "Liberalisme". La gran majoria de les seves afirmacions, argumentacions i conclusions, per no dir la totalitat, són totalment actuals i defineixen els dos models de societat i d'economia aplicada, incidint molt acuradament en l'intervencionisme i les llibertats. Ens diu, parlant de l'empresa pública que:

L'empresa pública ensopega amb el problema de que els seus gerents, funcionaris al cap i a la fi, no senten aquella preocupació que domina als executius de l'empresa privada davant l'èxit o el fracàs de la pròpia tasca realitzada. Heus aquí la raó per la qual no és possible que prenguin decisions crucials: perquè al funcionari no li afecten les pèrdues que la seva decisió podria provocar.

Com podem veure, les paraules d'aquest gran pensador liberal tenen evidències quotidianes, de les quals tots en donaríem exemples. El primer i més proper el vam "apuntar" en el passat post quan parlàvem de les sancions a les empreses públiques de gestió de l'aigua. La deixadesa gestora i la ineficàcia, per no dir-li negligència, de les seves actuacions, o per la manca d'actuació, perjudiquen greument al ciutadà. Dèiem que existeixen milers de m3 d'aigua que es malbaraten impunement (perquè l'empresa és pública), però que als sacrificats ciutadans no se'ns passa una.

L'Estat és també una organització que podria assimilar-se a una empresa pública (però no pas privada). L'estat té uns objectius i uns pressupostos que, si incumpleix, ningú denuncia i a ningú acomiada. L'Estat és una empresa que no pot ni vol acomiadar als seus treballadors, independentment de si treballen o fan el gandul. L'Estat és una empresa a la que tot se li permet senzillament perquè existeix una premisa, un prejudici social i polític una mica erroni: que l'estat té per objecte i finalitat el "bé comú". El bé comú és el maquillatge moral que es fa servir per a tapar la irresponsabilitat en les tasques, la manca de capacitat, el malbaratament de recursos i mil coses més.

La privatització de moltes de les activitats encarregades a l'Estat implicaria un millorament de l'eficiència en molts casos, optimitzant recursos, és a dir, reduint les aportacions dels ciutadans, cosa que sempre serà positiva. Recordem que l'Estat ha d'administrar i a l'hora fer cumplir els drets, però que tingui l'obligació de fer-los cumplir no implica que hagi de ser el propi estat qui es faci càrrec de l'objectiu. Per exemple, que els ciutadans tinguem dret a l'educació no vol dir que sigui l'Estat qui ens hagi de donar aquest servei. Aquest és un error recurrent: pensem que si tenim dret a un habitatge hem de reclamar-ho a l'Estat i ha de ser l'Estat qui el construeixi. Rebre educació no vol dir que l'estat s'hagi de fer càrrec d'aquest servei; ben bé el pot subcontractar (se'n diria ara "outsourcing"?).

10 comentaris:

GukGeuk ha dit...

Hole,

Jo crec que la privatitzazió és bona, però com tot, si no es porta a l'extrem. Hi ha casos en els que el ciutadà ha de decidir si la ineficàcia que pot suposar una empresa pública li compensa o no. Fiquem un cas com exemple : una familia mantinguda per un pare que tot just arriba a fin de mes. L'empresa del pare tanca i es queda sense feina ni quartos als 50 anys. Voldria dir això que amb l'educació privada com única possibilitat, els seus fills no tendrian dret a educar-se? en casos així, que no són pocs, jo m'estimaria més una educació ineficient.

Per una altra banda es podría dir que aquest pare, a final de mes, no hauria de pagar els diners per a la educació pública que, depen de la seva situació, ni faria anar. Però, encara així, una gran part del pais es quedaria sense poder educar els seus fills per motius econòmics.

Potser el millor seria restringir els privilegis de funcionari, però no pas les empreses públiques.

*MaRiA* ha dit...

Tens raó. Molts cops es confon el tenir dret a determinats accessos amb el fet que aquest dret dóna la opció al ciutadà d'exigir' a l'Estat (el màxim éns públic) que li concedeixi aquest dret.

I en realitat el què passa aquí és que, si el ciutadà té un dret, és perquè l'Estat té la obligació de donar aquest dret. Perquè es tracta de drets a tenir determinades 'coses', no del dret a exigir a qui té la obligació de donar-lo, que se li doni.

És una mica enrabassat, però potser perquè la explicació és enrabassada, es tendeix a conforndre el que és realment un dret...

Salut!

Artur ha dit...

Gukgeuk,

És cert que tots els extrems són irracionals i no tot pot ser privatitzat, com tampoc no pot ser col.lectivitzat. Partint d'aquesta premisa, caldria veure quines opcions són les més eficients per a gestionar les organitzacions, és a dir, segons els seus objectius i recursos. Sembla molt evident que la privatització tendeix a agilitzar i optimitzar els recursos, fent més eficient la seva tasca.

Si bé l'empresa pública ha d'aprendre molt de la privada, el que és totalment insòlit és la figura del funcionari, individu que, una vegada aprovades les oposicions, no té cap mena de retribució (positiva o negativa) en funció de la feina desenvolupada i de la seva qualitat, sempre i quan cumpleixi uns mínims. La necessitat o la motivació d'aconseguir una fita determinada és el que ha fet canviar la humanitat.

Si la investigació estés en mans de funcionaris encara aniríem a peu.

Tornant al començament: ni tot pot ser públic ni tot pot ser privat. És obvi que els recursos naturals han d'estar "controlats" perquè són recursos necessaris. De totes formes cal pensar també en la problemàtica derivada de la titularitat pública, monopolística, dels béns o dels subministres.

Artur ha dit...

Maria,

Anys i anys de tendenciós paternalisme fan que els ciutadans acabin esperant que tot vingui solventat per l'estat tot-poderós.

El fet de que en les constitucions i cartes magnes existeixin els drets, no implica necessàriament que sigui l'estat l'encarregat de realitzar-les. En aquest país de formalismes jurídics s'arriba a una especial incongruència entre la publicació de les lleis i la seva aplicació. Per exemple: la Llei de la dependència, paraula grandiloqüent, és paradisíacament meravellosa, és el paradigma de l'estat bo, de l'estat paternal que té cura dels seus fillets ciutadans, però heus aquí el problema: ni un "duro". Total, que els ajuts els rebran 27 persones en tot Catalunya i en canvi, el cost real de la promulgació de la llei pot arribar a ser escandalós.

Es fan lleis constantment i no es cumpleixen gairebé mai. En alguns casos per manca de pressupost, en altres per manca de recursos humans (funcionaris).

En aquest cas l'estat es fa càrrec d'un dret però com que no té diners, diu que es farà càrrec o bé redueix el ventall de requisits per a accedir-hi (edat, malaltia, anys, incapacitat, etc...)

*MaRiA* ha dit...

Cert. L'Estat no té necessàriament que donar sempre aquests drets. Però sí garantir-los... sense retallar cap aspecte. Com el que comentes de la llei de dependència; si no es pot aplicar a totes les persones dependents, millor no fer-la. LLavors es limiten les garanties del dret i, per tant, l'Estat està 'privant' d'un dret a algú que li pertany.

La privatitació és bona sempre i quan això comporti que els éns privats poden assumir i cobrir tot èl que l'Estat no pot perquè, diu li manca recursos.

Salutacions!

espiadimonis ha dit...

Vaig tenir l'ocasió de llegir el llibre que esmentes, i em va semblar extraordinari i, tal com dius, de rabiosa actualitat.
Crec que un dels problemes que tenim en aquest país, és la inèrcia social que patim, que fa que vegem com a naturals determinades coses que no ho són pas. Llibres com aquest fan obrir els ulls i arribar a fer reflexions molt oportunes. És un dels llibres que els instituts haurien de posar com d'obligada lectura, potser així molts dels nostres joves no es deixarien ensarronar per aquest sistema intervencionista.

Artur ha dit...

Espiadimonis,
El llibre de Von Mises és inapel·lable. Els de ciències polítiques i sociologia no senten a parlar ni de Von Mises ni de Hayek. El professorat és fanàtic (hooligan) de la socialdemocràcia dels països nòrdics. Des del punt de vista dels alumnes: qui tindria la idea de fer un treball sobre un personatge amb ideologia rebutjada de forma evident??

GukGeuk ha dit...

Veig que aquest tema de l'economia el toques(tocas?) molt bé! a veure si un dia t'animas a mirar cap al nord i m'explicas quin problema tenen pp i psoe amb la fusió de les tres caixes basques, perque se suposa que és una cosa bona, però aquí es van treure els ulls per a que no es fes... Sempre he dit que l'economia és el meu punt més feble, però amb aquest blog sovint n'aprenc alguna cosa. Que segueixi així.

Artur ha dit...

Gukgeuk,

Gràcies pels teus sempre afalagadors comentaris. Pel que fa a l'enrenou de les caixes basques haig de dir-te que no vaig seguir el tema. Així i tot faria una hipòtesi explicativa: Les caixes són institucions financeres controlades per les diputacions, és a dir, pel poder polític. Són les caixes les que poden finançar projectes que, vistos fredament des de l'òptica inversora, no tindrien el vist-i-plau de la banca privada. Com a exemple el tindríem a la CAM (Caixa de València) i Terra Mítica. En trobaríem molts més d'aquests exemples, però tots parteixen de les mateixes premises:

- Les caixes tenen per objectiu l'obra social.
- No tenen accionistes
- Els polítics, des de les diputacions, anomenen la direcció.
- Conseqüentment la direcció segueix la política que li marca la diputació (tot de forma molt més subtil).

En el cas del País Basc seria lògic pensar que, essent les tres províncies basques territoris amb definicions i electorat polític diferent, la fusió de les caixes donaria pas a que UN sol partit tingués control sobre aquesta "macro-caixa".

Val a dir que un parell de caixes catalanes i alguna altra de fora de Catalunya estan molt vigilades pel Banc d'Espanya ja que han fet operacions que des de l'àmbit de la gestió estricta, podrien afeblir la seva estructura financera i acabar en una "pseudo-fallida". Això seria molt greu perquè el Banc d'Espanya només garanteix amb 20.000€ els dipòsits dels clients (tant en caixes com en bancs).

Les caixes tenen una percepció social de "bones entitats que reverteixen els beneficis a la gent". No és del tot cert: Una part del benefici va destinat al que en diuem "obra social" però el gros del paquet de rendiments es fa servir per créixer. I el més important: són l'instrument financer de la política provincial.

GukGeuk ha dit...

"la fusió de les caixes donaria pas a que UN sol partit tingués control sobre aquesta "macro-caixa""

Doncs no sé que dir-te... El nostre concert econòmic fa que un sol partit pugui controlar(control·lar?) la hacienda basca i, en canvi, fins i tot el PP va ficar el crit al cel quan es va parlar de treure'l. Així que crec que això potser un motiu, però que n'hi ha molts més.

Crec que (ojo, el que diré ara és molt simplista) amb una "macro-caixa" hi ha més quartos i que, a més quartos, Euskadi és més atractiva per a la quarta caixa (la CAN navarra). Per tant, Euskadi és més atractiva per a Navarra i aquesta idea poc atractiva per als partits espanyolistes.no?no sé.

Doncs això, moltes gràcies per la explicació i l'esforç i, sobretot, pels comentaris al meu blog, que sempre n'està buit!Salut.