llibertat de premsa: utopia, realitat o cinisme?

Una societat oberta i demoràtica, la que ens descriu Popper, té, entre d'altres, un objectiu importantíssim: que els ciutadans siguin lliures. A tal fi és necessari que el sistema educatiu permeti l'accès a l'educació de tots els ciutadans i que aquests ciutadans, en acabar la formació, siguin lliures per decidir (si a més a més els agrada llegir, fantàstic). Les persones no poden decidir lliurament si son analfabets, ignorants...

Si aquesta capacitat de decidir va lligada al coneixement del món o dels fets del nostre entorn, llavors hem "topat" amb el periodisme. Si part o tota la meva decisió ha de fonamentar-se en la percepció d'algun fet, llavors qui controli el "supermercat de les notícies"tindrà un paper significatiu i influent.

Dic això perquè darrerament els gurús de la comunicació del govern tristpartit han donat mostres de seguir fil per randa l'argument de la pel.lícula El Padrino, o de qualsevol altre guió que tingui en la màfia el seu eix argumental primari. Parlo del cas Bolaño amb les amenaces "barriobajeras" al redactor de "La Vanguardia" Jordi Barbeta, dient-li textualment "os vamos a joder". El nostre ínclit president Montitlla (de titllar) va qualficar el fet de "calentón". Jo era conscient de que el radiador tenia influència cabdal en la refrigeració del motor d'explosió però era ignorant en radiadors humans. El Sr Bolaño té un problema de refrigeració. Normalment quan s'acalenta el vehicle el recomanat és "fer motor" o encara millor, canviar de cotxe.

Un altre cas irritant, que hauria de revoltar la ciutadania, és l'enviament de missives amenaçadores, tals com la diana amb el nom del polític (copyright d'ETA). El Francesc-Marc Àlvaro va rebre la transcripció d'uns comentaris seus en una emissora en els que es marcaven aquells apartats que no havien agradat a les "altes esferes"del tistpartit de les esquerdes. Probablement Marlon Brando hagués fugit dels molls de Nova York en rebre tal comunicat (a "La Ley del silencio" d'Elia Kazan).

D'oasi català, doncs, res de res! Bé, potserm'haureu de disculpar perquè he fugit d'estudi o potser és que em faig gran i les meves sinapsis neuronals tenen algun entrebanc. El cert és que una societat oberta i democràtica ha de tenir un ordenament jurídic mínim però amb solvència contrastada, on els drets individuals siguin sagrats i on la premsa, vingui d'on vingui i pensi el que pensi, sigui totalment independent. Si el nombre de diaris venuts té vincles amb les raspallades al govern de torn, malament: el compte de resultats de les empreses periodístiques estarà (i està) amanit i aigualit per opinions i editorials que, havent de ser lliures, tenint l'obligació de ser lliures, tindrien com a objectiu central la xifra de negoci, que és el que persegueixen.

En lloc d'abocar-se a copiar les formes de control dels mafiosos, gaudint de "El Padrino", jo aconsello als aprenents de governant d'un país a mirar dues pel.lícules: "Xantatge a Brodway" i "Primera Plana". Amb els dos films podran aprendre clarament què és el periodisme i com funciona.

Si bé sempre es critica als USA per manques de llibertat, treiem de l'oblit el cas Watergate: Els USA són l'únic país que un president ha dimitit pel sol fet d'un article aparegut en un rotatiu. Vosaltres creieu que en aquest país un article del Francesc Marc Àlvaro podria fer dimitir Montilla o Bolaño?

Si la resposta és no és que la llibertat de premsa en aquest país és utopia. El cinisme és voler-nos fer creure que la premsa és independent. La realitat per als bons periodistes és que no il.lusiona; és més: és negra!