Confinament i tests diagnòstics

Els ciutadans ens han confinat en un arrest domiciliari amb reduccions de condemna, que acabaran a finals de juny. Fins aquí, bé si és que respon a una planificació adequada. Però, respon això a una planificació?. El confinament i la "desescalada" han de tenir, com a objectiu final, una situació de mínim risc de contagi de coronavirus, i si el govern parla de "normalitat", aquesta no serà possible. La raó principal és que, per molt confinament que tinguem, no es disposa de dades fiables de persones que hagin passat el Covid19 sense símptomes i que disposen d'immunitat, ni de persones infectades actualment asimptomàtiques, ni de persones susceptibles de contagi. Per tant, sense tests massius no hi ha possible futur de normalitat.

Una de les mesures imprescindibles segons l'OMS per a fer front i superar la crisi vírica passa inexorablement per la diagnosi massiva mitjançant proves. Avui sabem que hi ha tests que amb cinc minuts tens informació. Amb aquesta informació, les persones immunitzades ja poden treballar normalment; les que estan contagiades, han d'estar aïllades, i les que no l'han passat i són susceptibles de contagi haurien d'actuar i treballar amb el màxim de mesures preventives. Conseqüentment, sense aquesta informació la "desescalada" només respon a la necessitat d'impedir que la gent ens rebel·lem i de dotar d'un mínim de supervivència a l'economia del país.

En el mapa adjunt podem veure la mortalitat per Covid19. És realment terrorífic que Espanya s'emporti la palma en nombre de morts, i en el mapa següent veiem el nombre de tests realitzats. En aquest cas, per variar, Espanya està a nivell de país tercermundista. Ens mereixem aquests governants? Es poden fer tan malament les coses? Sembla que tots aquests polítics, que per cert, mai han treballat en tasques i llocs de treball que impliquin la resolució de problemes de llarg abast, són llicenciats en lleis, en la Llei de Murphy.

És incompetència? Sí: Espanya disposa de laboratoris i indústria farmacèutica i sanitària prou competitiva per a produir milions de tests. Això és el que denunciava el sector: les empreses i laboratoris disposen de la capacitat de proveir més de mig milió de tests setmanals, però el govern no els hi ha sol·licitat. És prou pintoresc que després de centenars d'hores de compareixences no ens han explicat mai quin és el projecte total per a aconseguir immunitat generalitzada. Tampoc informen dels motius de la manca de realització de tests. Fixem-nos. Les farmàcies en podrien vendre, tal com venen altre material sanitari i la detecció es pot fer mitjançant personal sanitari sense que aquesta feina impliqui cap desestabilització dels recursos sanitaris. Fins i tot les pròpies farmàcies podrien passar el test ràpid, que implica una sola punxada, similar a altres proves ràpides.

Estem abocats a una sortida sense sortida.

Subvencions als mitjans de comunicació privats

Una de les mesures més discutides i discutibles del govern per fer front a la pandèmia ha estat el fet de subvencionar a les televisions privades amb 15 milions d'euros. És ben cert que qualsevol empresa, qualsevol professional, qualsevol autònom i qualsevol treballador pot patir les conseqüències de la fatal crisi sanitària: atur, fallida, tancament, etc. A tal fi els governs d'arreu del món, uns amb millors criteris i altres no tan bé, estan aplicant mesures econòmiques per a fer-hi front. No parlem de les sanitàries, que són les primerament vitals i que requereixen de tot l'esforç. Les secundàries, i també essencials, són les referents al manteniment d'una economia mínima que eviti el caos esdevindrà molt aviat.

Les mesures de l'estat espanyol s'han centrat en l'endarreriment de les quotes d'autònoms amb avals públics en el cas de que finalment aquest emprenedor no aconsegueixi sortir-se'n. Abreujant: endeutar-se. Per a les empreses amb treballadors: permís retribuït a recuperar i Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (atur temporal), i també ajuts amb avals. Pel tema lloguers també el mateix: ajornament dels pagaments durant sis mesos. Després a pagar. No recorden que l'arrendador durant sis mesos no cobrarà. Existeixen milers de propietaris que van invertir en immobles per a poder tenir una renda complementària. Altres són corporacions, però no en són moltes. El mercat immobiliari, si més no a Catalunya, tradicionalment, està format per petits tenidors.

Anem al tema de l'article: Com és possible que les televisions privades tinguin un subsidi total de 15 milions d'euros? Probablement s'ho repartiran majoritàriament A3 i Mediaset, dos grans corporacions de la comunicació audiovisual. Quines són les raons per haver conculcat de forma tan perversa el principi d'igualtat davant la llei?.

Primerament recordem que la llei ha de ser igual per a tots. Aquest fonament de l'estat de dret s'acostuma a oblidar massa sovint. No existeixen normes establertes per a fer front econòmic al COVID19? Podem estar d'acord o en desacord, però les mesures han de ser iguals per a totes les empreses. Entendríem que les corporacions, companyies i mútues, públiques o privades, tinguessin una afectació diferent a la resta. S'entén i pocs ho criticarien. Ara, el fet d'engreixar els mitjans privats amb ajuts públics no pot ser altra cosa que malbaratament de cabals públics amb finalitats partidistes.

Si bé a nivell de principis de l'estat de dret i societat liberal s'infringeix la "igualtat davant la llei", a nivell moral aquesta normativa és execrable: és un intent de corrompre al periodisme "advers". És una compra en tota regla dels que haurien de denunciar les conductes inapropiades dels governants. Aquest govern no ha tingut cap mena de càrrec de consciència en empastifar encara més la seva més que nauseabunda gestió política. La por del dèspota benevolent és la crítica. De filtrar les preguntes d'una premsa que cada cop és més aquiescent s'ha passat a inocular el quart poder, convertint-lo en una eina per al proselitisme. Sense contrapesos el Leviatan avança implacable: el quart poder, fusionat amb el govern.

Molt d'esforç haurà de fer aquesta premsa per a embellir mínimament un govern en estat de putrefacció moral.

Constitució amb articles antiliberals?

En les dues darreres setmanes estem veient com un grup de gent, d'unes vint persones, poden canviar la situació de tot un país, ja sigui per a millorar o contrariament, per a empitjorar. Ningú pot negar que la pandèmia requereix de mesures estrictes, moltes d'elles basades en la ciència mèdica i d'altres en el compliment de les mesures de seguretat per part de la població. Res a dir sobre això, altra cosa és comentar o criticar els resultats d'aquestes accions, la seva eficàcia i els seus costos socials i econòmics.

De fet, el motiu de l'escrit és posar de manifest, sempre des de la subjectivitat i lliure opinió de qui signa aquesta publicació, la facilitat jurídica amb la que es pot controlar i dominar tot un estat-nació de 46 milions de persones. Els governs, malgrat que ens empaperin dia sí i dia també amb les meravelles de les constitucions, el cert és que dins de qualsevol llei trobem l'afegit de "sin embargo, cuando se trate de la Administración Pública, .... no será de aplicación...." Perillós apèndix. Ens està dient que quan es tracta de l'Estat, en totes les seves vessants o tentacles, tinguin el nom que tinguin, no s'aplicarà una llei que obliga al resta de la població.

Un dels paràmetres imprescindibles per al compliment del que s'anomena "Estat de dret" és la igualtat davant la llei. És l'enntorn legislatiu o marc jurídic en el que es desenvolupen les llibertats individuals, amb una llei que és igual per a tots, essent la justícia, tal com la representen, cega, és a dir, independent de qui té davant seu. Aquesta igualtat davant la llei s''hauria d'aplicar a totes les institucions, fins i tot, l'Estat. El que passa, i aquest és el problema d'arrel, és que l'Estat de dos privilegis que conformen la seva existència: el monopoli de la llei i el de la força (violència). En el moment que només l'Estat pot fer lleis, mitjançant els mecanismes establerts, tendirà a "cobrir-se" les espatlles. L'exemple més clar és la monarquia: "el Rei és inviolable" i no se'l pot jutjar. Increïble que en ple segle XXI s'apliquin fal·làcies medievals per a justificar l'existència d'aquesta institució.

Com a defensor de les llibertats individuals, i seguint a Locke, els drets (llibertats) derivats del dret natural (iusnaturalisme) serien: Llibertat, Vida i Propietat.

Anem a la llibertat. La constitució en aquest article 30 conculca drets elementals:

Artículo 30

1. Los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España.

2. La ley fijará las obligaciones militares de los españoles y regulará, con las debidas garantías, la objeción de conciencia, así como las demás causas de exención del servicio militar obligatorio, pudiendo imponer, en su caso, una prestación social sustitutoria.

3. Podrá establecerse un servicio civil para el cumplimiento de fines de interés general.

4. Mediante ley podrán regularse los deberes de los ciudadanos en los casos de grave riesgo, catástrofe o calamidad pública.

Que sigui un dret, perfecte, però que sigui una obligació, és un greu cop a la llibertat, a la propietat i a la vida, i també a la propietat, perquè si perdem la llibertat per a anar al front de batalla, puc perdre la vida, la propietat del meu cos pot quedar malmesa si estic ferit (agressió) i si estic obligat a anar-hi i em mantenen contra la meva voluntat, és esclavitud.

Artículo 128

1. Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general.
2. Se reconoce la iniciativa pública en la actividad económica. Mediante ley se podrá reservar al sector público recursos o servicios esenciales, especialmente en caso de monopolio y asimismo acordar la intervención de empresas cuando así lo exigiere el interés general.

Artículo 33

1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.


L'article 128 és una ganivetada mortal a la propietat. Recordem la coneguda cançó de la Trinca: "Diu l'article vint-i-sis, que en un cas de compromís, el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels "dallonses" totes les lleis del país.". Queda clar. La temptació totalitària que va avançar Jean François Rével es fa evident en moltes legislacions. En principi la tendència és tenir desactivades aquestes possibilitats tiràniques, però en temps de greus crisis, com la que patim, té molt d'atractiu per al poder.

Referent a l'article 33, en el seu segon punt, l'error és, al meu parer, monumental. La funció de la propietat privada no és social. La propietat privada és un dret. Les seves conseqüències són l'eficiència (Elinor Ostrom i "La tragèdia dels comuns") i l'exclusió (qui i qui no pot entrar a la meva propietat -ús de la llibertat en la meva propietat-).

L'etern debat està en el dilema "públic vs. privat". Segur que aviat en parlarem....

Artur

Fragilitat del sistema

La pandèmia vírica que està causant tants drames humans té també greus conseqüències futures: unes són de caire econòmic i altres socials i polítiques, i totes derivades de decisions "extraordinàries" del(s) govern(s), ancorades en el que en diuen "estat d'alarma", assimilat, si fa o no fa, a l'estat d'excepció.

Pel que fa al tema social, aquesta "excepcionalitat" implica sempre una pèrdua de drets civils, tots ells acceptats per la ciutadania perquè davant del risc de malaltia i mort sacrifiquem tot el que convingui. Aquest sacrifici ciutadà pot emboirar la percepció davant les actuacions legals i alegals dels governs per a incrementar el seu control i poder, moltes d'elles nascudes amb nocturnitat i traïdoria. Per exemple, a Espanya el govern ha suspès la llei de la transparència, s'està legislant sobre les sancions a aplicar per notícies falses -en diuen "fakes"-, mentides a les xarxes socials, diaris, etc.; s'està parlant d'unificar la informació, és a dir, pèrdua de la llibertat d'expressió i ocultació del que fa el govern. Aquesta política repressora ha estat finançada amb subvencions als mitjans privats. Es pot controlar mitjançant la llei o amb la compra directa.

Una altra pervers element és el confinament estricte al que s'està sotmetent a la ciutadania. Altres països més "civilitzats"democràticament parlant, han optat per confinaments menys sagnants, com per exemple els d'Alemanya i Àustria, on les persones, individualment o en parella, poden sortir al carrer a fer esport o passejar. Curiosament aquesta rigidesa en enclaustrar-nos està tenint uns resultats inversos: som el país amb més morts per milió d'habitants. També és una curiositat pintoresca que la policia estigui perseguint ciutadans incívics, cosa que és lògica, però que cap institució pública s'hagi pres la decència d'investigar els motius de la inacció del govern fins a meitats de març, el que ha disparat els contagis i morts. L'Estat sempre té el paraigües de la llei i del bé comú. Aparquem mallament i ens sancionen amb 50 ó 100 euros. Un govern pot ser negligent amb resultat de milers de morts i, no és que no passi res, sinó que a més a més s'autoproclamen herois per ser condecorats posteriorment amb les seves pròpies medalles.

En respecte a la gestió diària, s'ha vist clarament que davant d'un "cigne negre" (imprevist i inesperat), de conseqüències catastròfiques per a la societat, els nostres governs, no tenen cap mena de capacitat de resposta, o si en tenen, està molt limitada. Val a dir que no se sap ni dels tests disponibles, ni els que s'han aplicat ni els que s'aplicaran. La OMS recomana tests massius generalitzats per a detectar positius i contagiats asimptomàtics que han superat la malaltia. Alemanya està diagnosticant amb 650.000 tests setmanals. L'estat de Florida està fent tests gratuïts a tota la població i els països de més eficàcia "antipandèmica", com els de Corea del Sud Taiwan o Singapur, han fonamentat les seves estratègies en el diagnòstic generalitzat.

Referent a l'economia, que és un element clau per a afrontar els costos sanitaris i la desfeta laboral i productiva del país, també hem detectat que els països amb gran endeutament i dèficits estructurals, com el nostre, són els menys eficients en trobar futures solucions a la crisi. El gran endeutament, els dèficits fiscals acumulats en els darrers vuit anys i la manca de canvis estructurals com porta demanant la Unió Europea, són factors que impossibiliten la cura econòmica del pacient. També s'observa que els problemes no poden resoldre's amb endeutament: ni els autònoms, ni les empreses (especialment les pimes) poden resistir incrementant els seus deutes. La resposta estatal ha estat: "endeuta't" i si finalment no pots pagar, ho pagarà el "papi" estat. Erroni: ni els bancs augmentaran els riscos, ni el govern tampoc, ni l'ICO tampoc, és a dir, no se'n concediran de préstecs. Altrament, és mesura de titular informatiu. També és mesura de capçalera periodística la renda mínima vital, que hem d'entendre que ara és necessària per a les famílies sense ingressos que han perdut la feina arraan del Covid19. Tanmateix, la notícia té un component demagògic: "tranquils, tothom tindrà paga". Si no es poden pagar les pensions, és podrà pagar una "renda universal"? A més, incentivarà la recerca de feina? Potser el que generarà és més economia submergida, tal com està passant a molts llocs: les famílies "més desfavorides" -no sempre, òbviament- reben rendes vitals i les complementen amb economia submergida.

Com es pot sortir de la crisi?: amb els sacrifici de tots els ciutadans, com s'ha fet sempre. La societat supera les crisis, històricament, malgrat els governs. Ara no serà diferent. El que cal aprendre és que estats poderosos, com el nostre, amb cost anual del 47% del PIB, és a dir, que gestiona gairebé el 50% de l'economia, està endeutat fins les orelles i ha de tornar d'endeutar-se per a solucionar un greu problema. Les inversions d'alta velocitat, aeroports, observatoris i comissions d'estudi per als amics, i milers i milers de despeses sumptuàries han estat la desfeta financera d'aquest país. Cal entendre que l'estalvi és la forma de prevenir. Quan existeix superàvit, cal dotar fons de reserva per a situacions imprevistes. Tanmateix un estat amb dèficit permanent i ultra-endeutat, que no pot pagar pensions, no té capacitat de maniobrar en entorns de risc i de necessitat de ràpides decisions. Per tant, tardarem molt a veure tests massius i pagues de renda vital mínima. El que sí saben fer aquests governs és màrketing. Dependrà de nosaltres que seguim donant veu als incompetents. Haurem de pensar bé a qui li donem el "vist-i-plau". Personalment jo li donaria a aquells que tinguessin per objectiu reduir el tamany de l'estat. Un estat tan gran i tan ineficient és un problema. Reduïm-lo. Ara per ara, utopia.

Què ha fet Corea del Sud davant la pandèmia?

Un cas interessant és el de Corea del Sud davant la crisi vírica i què han fet per a tenir uns resultats més que positius si ho comparem amb altres països.

En primer lloc, Corea del Sud és un país amb una població similar a la d'Espanya. Pel que fa al COVID19 ha passat de prop del miler de nous casos el dia 29 de febrer fins als 64 del 23 de març. Les mesures aplicades, i podem comparar-les amb les d'Espanya, són:

1) Prohibir l'entrada de viatgers provinents d'algunes regions de Xina.

2) Prendre la temperatura a tots els altres viatgers que arribaven de l'estranger, amb obligació de donar-se d'alta en una APP en la que havien de deixar el seu domicili i enviar la temperatura dues vegades al dia durant 14 dies. En cas d'incompliment es presentaven les autoritats sanitàries al domicili.

3) En els casos detectats que podien ser positius, se'ls practicaven les proves i es realitzava la "traçabilitat" de l'entorn, fent la prova a totes les persones amb les que havia tingut contacte. En els casos positius de coronavirus, se'ls aïllava automàticament.

4) Qualsevol persona morta en setmanes anteriors va ser considerada "potencial positiu" i tot el seu cercle fou testat.

5) Es van buidar la meitat dels hospitals. Per tant quedaven disponibles el 50% dels centres hospitalaris en els que exclusivament hi anirien malalts de coronavirus (aïllament hospitalari) i la resta de malalts podria ser atesa en l'altra meitat dels centres sense perill de contagis.

6) Les proves de COVID19 no es feien dins dels hospitals, sinó fora, en zones especials, per a evitar que entressin sense protecció als hospitals, reduint riscos de contagi.

7) Els positius no greus van ser aïllats en zones designades pel govern, fora de la família per a estalviar-se contagis comunitaris involuntaris.

Corea del Sud ha pogut aconseguir un control prou eficaç sobre el COVID19 sense el confinament total, sense parar l'economia. Caldria també observar quines mesures han aplicat altres països, com Singapur, Taiwan o Japó, i que han donat resultats també adients a la pandèmia.

Si contrastem les mesures de Corea del Sud amb les que ha realitzat el nostre govern podrem deduir quin dels dos països té més opcions de sortir-se'n amb menys baixes, és a dir, amb més eficàcia.

Artur

Els "cignes negres"

Nassim Nicholas Taleb, autor del llibre "El cisne negro", ho defineix: "és un fet improbable, les seves conseqüències són importants i totes les explicacions que es puguin oferir a posteriori no tenen en compte l'atzar i només busquen encaixar l'imprevisible en un model perfecte". Un "cigne negre" és el que ens està martiritzant en aquests moments, el coronavirus.

La pandèmia del COVID-19, independentment de la tragèdia en vides humanes, tindrà un efecte letal en el nostre esdevenidor, i ens canviarà la vida. Per començar, la recessió que podem tenir serà molt lesiva, però en aquests moments es desconeix el seu abast. La recerca de la causalitat és abrumadora: xarxes socials, experts, periodistes... tots explicant els perquès, tant del virus com de la gestió i recursos per a fer-hi front. Doncs tot això és una prova del que ens diu Taleb: estem buscant constantment la "causalitat", quan podria ser l'atzar el veritable desencadenant. Ell ens explica que l'èxit de molts brokers no era degut a la seva intel.ligència, diu que la majoria són estúpids, sinó per l'atzar. Per tant, llegir a Taleb en el confinament, no és mala idea.

Diferent és parlar dels recursos. Veiem constantment que les persones cerquem les causes d'aquesta "manca" de recursos. En realitat, les persones tenim la tendència a construir teories a partir dels fets. No és estrany perquè per a entendre el món partim dels fets empírics, dispersos, i a partir d'ells, bastim teories. La manca de recursos és la mateixa manca de recursos que es trobaria qualsevol altre partit o govern en aquestes situacions. És el mateix dèficit que tenim quan a casa patim d'un esdeveniment imprevist que causa danys greus. En el cas familiar, de vegades, tenim assegurances, i en altres casos, no. Sigui com sigui, tendim responsablement a cobrir riscos: sanitat, formació, jubilació. Cert que molts esperen que els hi proveeïxi l'Estat, però també és ben cert que individualment tendim, en general, a cobrir amb complements aquestes situacions.

Existeixen dos tipus de riscos: els previsibles i els imprevisibles. Els riscos previsibles (tothom pot patir-les) són, per exemple en sanitat les lumbàlgies, grips i malalties anomenades comuns. Altres malalties, encara que possibles, tenen probabilitat. Els riscos previsibles han de cobrir-se amb estalvi (malalties comuns) o pensions (tots sabem que arribarà un dia que no podrem treballar). Les imprevistes, amb assegurances. En el cas del coronavirus no tenim sortida: no és un risc previsible ni probable (si més no, era dels que Taleb qualifica de "cignes negres"). En aquests darrers riscos, les solucions no estan gaire a l'abast.

Per començar, la sistemàtica que utilitza l'administració estatal és la dels pressupostos. La despesa anual d'un departament ha de "quadrar" amb la pressupostada. En cas de que no s'arriba a la despesa total, la quantitat anual futura queda disminuïda. Aquesta metodologia crea incentius perversos a malgastar (per quadrar el pressupost i no patir reduccions), no fomenta l'eficiència (fer més amb menys), i l'estalvi (les reserves permeten afrontar situacions inesperades de dèficit).

Com es pot preveure una situació imprevista? Realment no es pot. A tal fi, no es pot preveure les xifres de capital per a poder assumir-ho, i més si tenim en compte que el sistema de despesa pública és antieficient i fomenta la demagògia populista perquè segons el destí del diner públic, el vot es pot modificar, i això causa terror als governants. Els governs (partidistes sempre) tneen visió a curt i els ciutadans, a llarg. Conseqüentment mai els estats tindran capacitat per a fer front als cignes negres, tant per metodologia de la despesa com pels objectius a curt que sempre seran jeràrquicament superiors.

Espanya i liberalisme: conceptes contradictoris?

Si donem un cop d'ull als articles de començaments del segle XX, veurem que molts d'ells són gairebé iguals als que podem llegir en qualsevol dels diaris més reaccionaris d'Espanya, que en són la majoria. És evident que el que s'anomena "conflicte amb Catalunya" o el "procés" ve a ser la punta de l'iceberg d'unes tendències que podríem qualificar d'altament reaccionàries. El discurs amb Catalunya dels partits majoritaris a Espanya (PSOE, PP, C's i Vox) té el mateix regust, amb diferents salses -unes més agressives que d'altres-, però aquest flaire és sempre el mateix: no volen convèncer, volen vèncer. És obvi que les eleccions doten de capacitat infinita per a la mentida i l'engany, però mai s'havia vist aquesta marató per veure qui aplica més duresa contra Catalunya. Això ja sabem que dóna vots, però també esperona milers de catalans a virar envers l'independentisme o a la desvinculació emocional amb Espanya. És molt trist que els representants del poble, els quals mai podrien rebre contraprestacions econòmiques en l'empresa privada degut a la seva incompetència, no hagin après que cal convèncer als ciutadans. Qualsevol tècnic de màrketing ho tindria clar. Tristament la desafecció de molts catalans envers l'Estat espanyol és cada cop més extensa i cada cop la solució es fa més difícil.

Un altre aspecte a tenir en compte és la satanització del nacionalisme. Els estats-nació actuals no existirien sense el nacionalisme, que n'hi diuen patriotisme, però és nacionalisme. El nacionalisme és sentiment de pertanyença, estimació a una cultura, llengua, etc... i l'Estat és monopoli de la llei i la força (violència). No pot existir una organització que tingui sobirania total sobre els ciutadans (un poder gairebé absolut) sense un lligam emocional. Dnar la vida per un estat és un acte molt difícil d'entendre, però si canviem la paraula "Estat" per "Espanya", molta gent ho aplaudeix.

Per altra banda es comencen a detectar problemes profunds en la configuració de l'Estat: les sentències judicials que han motivat desafectació i rebuig a una part dels ciutadans, divergeix del tracte que els tribunals d'altres països donen als mateixos fets quan han de decidir sobre l'extradició. És molt evident que els polítics empresonats i els que reclama la justícia espanyola fora del territori nacional han desobeït i la seva actuació és punible, però el problema no és estrictament jurídic. Quan centenars de milers de ciutadans d'una comunitat o grup es manifesten reiteradament cal veure que existix un problema de fons, i aquest problema no s'ha resolt. Al cap i a la fi hem de veure el que s'amaga al darrera i, com sempre, ens trobem l'economia. La millor i única manera de reduir el problema a mínims seria aplicar règims forals a totes les comunitats autònomes. Problema resolt: autofinançament i quotes d'aportació per al sosteniment de serveis comuns de l'estat-nació espanyol. Aquesta mesura esperonaria a que les comunitats menys productives modifiquessin el rumb, acostant-se a millorar les inversions i obtenir entorns en els que es dinamitzés l'economia, canviant el subsidi pel treball i l'empreneduria. Això és realment utòpic en un estat-nació que entronitza la subvenció i ret homenatge a la picaresca quan es tracta de gestionar el diner del contribuent.

El que està passant té doble percepció: per a una part de la població és moralment adient i per a una altra, és intolerable És l'evidència de la necessitat i força que té un Estat per a mantenir el seu "modus vivendi". L'Estat necessita dels contribuents i és per això que se li dóna a l'exèrcit (violència) la defensa de la seva unitat (que ningú marxi d'aquí). L'adoctrinament del que es parla habitualment és sempre l'adoctrinament de l'altri, no del propi. El nacionalisme denunciat sempre és el perifèric, mai el central.


El liberalisme opta per la lliure decisió dels ciutadans en totes les àrees de la seva vida. La pertanyença a un grup social determinat hauria de ser voluntari i aquesta és un tema que té moltes vessants a nivell de filosofia política, tal com explica l'amic Juan Pina en el seu darrer llibre "Adiós al Estado-nación". Des de l'òptica liberal podem dir que el la voluntat de secessió, escissió d'un grup, o també la seva fusió o incorporació a altres grups, ha de ser voluntat de les persones. Cal, però, un sistema o mètode de determinar-ho, i aquesta podria ser una sortida. Sense mètode, apel.lant constantment a la llei, no desapareixen els problemes. Altres solucions, tal com apunta Juan Pina o José Hernández Cabrera (https://www.juandemariana.org/ijm-actualidad/analisis-diario/jurisdicciones-funcionales-solapadas-en-competencia-jfsc-una-solucion) són, ara per ara, inviables, i no sols pel que fa als costos i problemàtiques tècniques, jurídiques, socials, etc... sinó a la mentalitat, sovint aferrada als antics models d'organització territorial.


L'ultranacionalisme espanyolista, la sacralització de la unitat i de la sobirania nacional són clares mostres d'un nacional-patrioterisme ancorat en antics totalitarismes col.lectivistes (diguem-ne falangisme). Però això no és pas tot. Aquesta flagrant exposició de banderes i unitat no pot maquillar el que en altres àmbits defensen aquests partits. Hayek, en el seu conegut llibre "Camí de servitud", ens parla dels "socialistes de tots els partits". Recordem que els alguns nacionalismes són en realitat nacional-socialismes, ideologia col.lectivitzadora amb nivells de patriotisme patologògic. Les conseqüències polítiques són sempre les mateixes: reduir, oblidar o prohibir qualsevol mesura que tingui a veure amb les llibertats. I el patriotisme és un nacionalisme formalment aprovat per algun paper jurídic.

Entendre l'Estat-nació com un ens redistributiu, paternalista i subministrador de solucions lliga molt poc amb un dels principis del liberalisme: Si vull més llibertat l'Estat ha de reduir poder, és a dir, perdre capacitat interventora. El consens socialdemòcrata és visible d'ençà que va nèixer la democràcia en aquest país. La temptació impositiva ha estat d'aplicació general en tots els governs, tan autonòmics com de l'Estat central. La paraula "liberal" s'utilitza de forma perversa: podem trobar en tots els programes electorals alguna mesura liberal, cert, però amb globalment la tendència legisladora s'enfoca a intervenir, prohibir, controlar, etc. El liberalisme a Espanya està entrant en una foscor aterradora i l'optimisme està de vacances.