Per quin motius en altres països els ciutadans són més responsables? La responsabilitat ciutadana pot ésser mesurada per la quantitat de frau d'un país, entenent per frau qualsevol engany, mal ús o malbaratament de cabals públics. És tan fraudulent amagar ingressos en la declaració de renda com el fet de donar una subvenció a qui no la necessita. En aquest darrer cas pot ser per nepotisme, per corrupció, per engany en la sol.licitud o pràctica errònia (voluntària o no) del(s) funcionari(s).
En els països anomenats mediterranis existeix una llarga tradició d'engany a la Hisenda Pública motivada per la desconfiança de l'Estat com a sistema eficient envers el ciutadà. Altrament, l'Estat desconfia -per principi- del contribuent, al qual li atribueix una càrrega genètica negativa envers la fiscalitat i l'honestedat com a contribuent o receptor de diners públics.
La història d'Espanya és curulla d'estultícia governamental, circumstància que no ajuda a millorar la imatge que tenim els ciutadans del nostre entramat administratiu. També la picaresca ibèrica ha estat un "valor afegit" en l'ètica dels espanyols. Què ens diferencia dels suecs, dels danesos, dels alemanys o dels holandesos?
Algú podria enfocar la resposta en funció de la religió majoritària dels seus ciutadans, i això seria un altre debat, un llarg debat. Caldria veure com va influenciar el protestantisme i el posterior calvinisme en la responsabilitat i la llibertat. Altres enfocs anirien en el camí de l'economia o del creixement. Sigui com sigui, l'arrel de tot és el binomi LLIBERTAT-RESPONSABILITAT. Ser lliure vol dir ser responsable. La consciència ens fa lliures i segons els primers liberals anglosaxons la primera propietat és la consciència i quan algú és propietari -en aquest cas de la consciència-, és lliure d'actuar però també ha de ser responsable. Si dos persones decideixen formar una família, són lliures d'educar els fills segons les seves idees, però a la vegada en són responsables.
Aquesta honestedat o honradesa amb mi mateix implica que, faci el que faci, on ho faci o amb qui ho faci ha de ser correcta segons el meu criteri ètic de responsabilitat. Per tant, independentment que estigui sol en un carrer a la nit o en mig d'una rambla farcida de gent, no llençaré brutícia a terra. Si demano una beca serà perquè realment necessito un ajut per als meus estudis. El fet de veure la subvenció com un fruit que cal aconseguir "sigui com sigui" és un tema d'ètica personal.
El món funcionaria millor si cadascú fes el que cal fer, sense necessitat de tenir un guàrdia urbà al costat o la sanció pecuniària. Potser els recursos públics es podrien destinar "eficientment" a aquells que realment ho necessiten o a reduir les mancances socials i estructurals de ciutats, pobles, escoles i persones.
Al cap i a la fi tot acaba essent educació, però no pas formació. l'Educació, en majúscules, la rebem de la família i la formació a l'escola. Aprendre noves competències és formació bàsica i aprendre ètica és educació. És realment un problema. Si fos tan fàcil canviar la jerarquia moral a l'escola, fa anys que seríem ciutadans modèlics.
dimecres, 19 d’octubre del 2011
diumenge, 25 de setembre del 2011
El principi d'igualtat
Fa pocs dies que l'Audiència de Barcelona, després de tres anys, va condemnar un acusat a presó per haver agredit violentament a un treballador del metro de Barcelona. Aquesta condemna fou possible perquè el tribunal va considerar que l'esmentat empleat era una autoritat. Ja veiem que en aquest cas un element determinant en el judici és “la posició social-laboral” que ocupa l'agredit. Si hagués estat un viatger la víctima, tindria l'agressor la mateixa condemna?
Aquesta societat amb un Estat que s'omple la boca amb la paraula “igualtat” trenca constantment el principi de “la igualtat” fomentant la desigualtat. Tot s'hi val per a “superar” la il·lustrada igualtat: de vegades pot ser una discriminació positiva per a, curiosament, aconseguir més igualtat; una altra seria el bé comú, com en el cas de la relació entre els ciutadans i l'Estat. Avui em centraré en aquesta especial “desigualtat” entre ciutadans i Estat.
Una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els mediterranis és la concepció de l'Estat i la responsabilitat de l'individu. La igualtat no ha de fer referència a que tots acabem essent iguals, objectiu col·lectivista i socialista, sinó a que la llei tracti de forma igual a tothom, cosa molt diferent. Això que sembla tan evident és sempre motiu d'incompliment. Per començar la relació entre l'Estat i els ciutadans és radicalment diferent a la de la que tenen entre ells els propis ciutadans. Pel que fa referència a las transaccions econòmiques, als contractes mercantils, als impagaments, la legislació entre un altre bloc és de galàxies diferents. Tots sabem clarament què ens passa quan no paguem a temps un determinat impost, quines sancions tenim i quina és la capacitat legal del recaptador. També tots sabem què passa quan hem de cobrar de l'Administració, amb o sense crisi, quins són els terminis i la disbauxa. Altrament, si com a ciutadà haig de demanar un ajornament, hauré de pagar un interès; però si és un Ajuntament que ho fa, no se li aplicarà interès ni avals.
Quin és el motiu final de tot això? Suposo que els experts en Teoria dels Estats ens podrien fer cinc cèntims i aclarir-nos les idees, però jo penso que darrera hi ha un motiu molt més senzill i que explicava el meu avi: “qui fa la llei fa la trampa”. Qui té capacitat legislativa legisla sempre al seu favor i qui legisla aquí són els governs i parlaments, i avui dia podem dir que també ells formen part d'aquest macro-Estat-Govern. El primer principi bàsic de l'Estat és la seva supervivència, per la qual cosa els seus impostos poden ser justos, o també no tenen perquè ser-ho. En segon lloc, tenen la capacitat de dictar la llei i aquest és la “mare dels ous”. L'Estat de Dret, traduït també per “Compliment de la Llei” (rule of laws) implica que res no pot estar per damunt de la Llei, entenent per Llei els principis o drets individuals bàsics. Els governs i parlaments actuals, i jo m'atreviria a dir també els Estats actuals, no segueixen aquesta màxima, i les nostres democràcies acaben sent, com diria Hayek, unes democràcies il·limitades. Quan qualsevol poder és il·limitat és despòtic.
Fixem-nos: si la mateixa legislació que ens apliquen les entitats financeres quan anem a sol·licitar finançament s'apliqués també a la resta de clients de l'Administració Pública probablement no haguéssim arribat no estem. Si la capacitat legislativa hagués estat limitada racionalment no hauríem vist aquestes obres faraòniques inútils o els dispendis del “no res”. Si la banca hagués fet la seva feina hauria “medit” els resultats previsibles d'una inversió i probablement hagués posat fre a operacions d'actiu que tindrien resultats poc fructífers.
La igualtat, a l'igual que la llibertat, té un preu. La llibertat implica responsabilitat i la igualtat davant la llei, una llei justa. La Llei no pot esdevenir una fàbrica de reglaments a gust dels governs de torn.
Artur
Aquesta societat amb un Estat que s'omple la boca amb la paraula “igualtat” trenca constantment el principi de “la igualtat” fomentant la desigualtat. Tot s'hi val per a “superar” la il·lustrada igualtat: de vegades pot ser una discriminació positiva per a, curiosament, aconseguir més igualtat; una altra seria el bé comú, com en el cas de la relació entre els ciutadans i l'Estat. Avui em centraré en aquesta especial “desigualtat” entre ciutadans i Estat.
Una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els mediterranis és la concepció de l'Estat i la responsabilitat de l'individu. La igualtat no ha de fer referència a que tots acabem essent iguals, objectiu col·lectivista i socialista, sinó a que la llei tracti de forma igual a tothom, cosa molt diferent. Això que sembla tan evident és sempre motiu d'incompliment. Per començar la relació entre l'Estat i els ciutadans és radicalment diferent a la de la que tenen entre ells els propis ciutadans. Pel que fa referència a las transaccions econòmiques, als contractes mercantils, als impagaments, la legislació entre un altre bloc és de galàxies diferents. Tots sabem clarament què ens passa quan no paguem a temps un determinat impost, quines sancions tenim i quina és la capacitat legal del recaptador. També tots sabem què passa quan hem de cobrar de l'Administració, amb o sense crisi, quins són els terminis i la disbauxa. Altrament, si com a ciutadà haig de demanar un ajornament, hauré de pagar un interès; però si és un Ajuntament que ho fa, no se li aplicarà interès ni avals.
Quin és el motiu final de tot això? Suposo que els experts en Teoria dels Estats ens podrien fer cinc cèntims i aclarir-nos les idees, però jo penso que darrera hi ha un motiu molt més senzill i que explicava el meu avi: “qui fa la llei fa la trampa”. Qui té capacitat legislativa legisla sempre al seu favor i qui legisla aquí són els governs i parlaments, i avui dia podem dir que també ells formen part d'aquest macro-Estat-Govern. El primer principi bàsic de l'Estat és la seva supervivència, per la qual cosa els seus impostos poden ser justos, o també no tenen perquè ser-ho. En segon lloc, tenen la capacitat de dictar la llei i aquest és la “mare dels ous”. L'Estat de Dret, traduït també per “Compliment de la Llei” (rule of laws) implica que res no pot estar per damunt de la Llei, entenent per Llei els principis o drets individuals bàsics. Els governs i parlaments actuals, i jo m'atreviria a dir també els Estats actuals, no segueixen aquesta màxima, i les nostres democràcies acaben sent, com diria Hayek, unes democràcies il·limitades. Quan qualsevol poder és il·limitat és despòtic.
Fixem-nos: si la mateixa legislació que ens apliquen les entitats financeres quan anem a sol·licitar finançament s'apliqués també a la resta de clients de l'Administració Pública probablement no haguéssim arribat no estem. Si la capacitat legislativa hagués estat limitada racionalment no hauríem vist aquestes obres faraòniques inútils o els dispendis del “no res”. Si la banca hagués fet la seva feina hauria “medit” els resultats previsibles d'una inversió i probablement hagués posat fre a operacions d'actiu que tindrien resultats poc fructífers.
La igualtat, a l'igual que la llibertat, té un preu. La llibertat implica responsabilitat i la igualtat davant la llei, una llei justa. La Llei no pot esdevenir una fàbrica de reglaments a gust dels governs de torn.
Artur
diumenge, 28 d’agost del 2011
L'Estat amb obesitat mòrbida
Ha estat la crisi del deute dels estats el que ha condicionat una situació ara insostenible però que fa molt poc temps fou esperonada i sacralitzada per partits, sindicats, experts i ministres. El keynesianisme, veritable fe religiosa de la socialdemocràcia, és l'esperit econòmic que ha guiat aquesta Europa intervencionista des de l'acabament de la II Guerra Mundial.
Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.
Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.
L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.
Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.
Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.
L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.
diumenge, 19 de juny del 2011
Democràcia real?
Cal dubtar de les democràcies amb acompanyament, tals com la "democràcia orgànica" o la "democràcia real". La democràcia va unida estructuralment a un sistema polític que anomenaríem liberal o de societat oberta, és a dir, filosòficament i social vinculat a la llibertat. Per tant, llibertat i responsabilitat són interdependents i no poden deslligar-se. No podem pensar en ser responsables sense llibertat ni tampoc a l'inrevés.
El moviment "Democràcia Real", fruit del desencís de la joventut en trobar feina, de la incapacitat de veure un futur possible al seu esforç d'estudi i dels anys de creure en un Estat-Providència, ha despertat del somni social-demòcrata i s'ha rebel·lat contra el sistema, contra aquest "sistema capitalista dominat pels mercats i oblidat per part dels polítics".
Si analitzem les seves propostes veiem que la majoria estan encara recolzades en obsoletes i petrificades receptes del progressisme dels seixanta i denoten una fal·lera malaltissa en demanar més protagonisme de l'Estat mitjançant més serveis, més impostos, menys mercat, més treball, ... i que paguin els rics.
Però el més important: estan en contra de l'ajust pressupostari. Des de la seva òptica, els mercats determinen la política, però cal dir que si els governants s'han endeutat, és obvi que els mercats han de valorar la solvència dels creditors a l'hora d'emetre préstecs nous o de determinar-hi el cost financer. Tanmateix el que ens demana Europa és tot allò que va incorporat amb la llibertat: la responsabilitat: més productivitat per a aixecar el país, per guanyar confiança. En lloc de mirar sempre cap el papà-estat, perquè no mirem endavant?. El President Mas va parlar de la possibilitat de "repartir la feina" tal com passa en algun país nòrdic, però aixó no agrada als més immobilistes, els sindicats.
Tot passa per la llibertat. Si ets lliure ets responsable dels teus actes. Curiosament la responsabilitat dels actes vandàlics del Parlament de Catalunya (coaccions, violència envers els parlamentaris i estris altament perillos...) es dirigeix a la "violència de les retallades", a la violència del govern. Per tant, no són lliures perquè no accepten la seva consciència lliure i responsable: Tot passa per culpa dels altres, dels lobbys empresarials, de la corrupció, dels polítics, etc
La democràcia és un sistema polític en el qual els ciutadans poden canviar els governs mitjançant el vot. El perill ve quan uns quants, amb més o menys raons, s'auto-anomenen representants de la societat, obviant els milions de vots de fa uns mesos. El més trist és que una part important de la societat els entén i justifica els fets. Normalment els fets són "explicables" quan no passen davant de casa teva. En aquest país de llarga tradició de ramats de bens, d'una llarga història d'intervencionisme totalitari, la genètica social ens diu que "tot val" per a reclamar, que la llei pot incomplir-se si és per una causa que es creu "justa".
Si podem fer servir la "prova del cotó liberal" diríem: quins drets individuals s'estan conculcant? Es compleix la Llei? La Plaça Catalunya és realment un lloc de pas públic, de passeig? Tenen permís de la Guàrdia Urbana per a acampar i banyar-se? Es pot agredir una persona sigui parlamentària o no? Es pot impedir acudir al treball a unes persones determinades? Les respostes les coneixem però per desgràcia una part de la societat, educada i condicionada a ser un lactant permanent de la mamella estatal, protesta. En lloc d'emprendre accions positives i rendibles, creatives, és més fàcil la "pataleta agressiva".
Aquesta Catalunya camina per senders que no porten al futur sinó al passat. Probablement els problemes de la Pl. Catalunya acabarien si tots ells automàticament passessin a ser funcionaris de la Generalitat. Això és el que vol la gran majoria de la joventut però "d'on obtindríem els diners per a pagar els seus salaris si els mercats han perdut la confiança en Catalunya? Potser dels rics? Els rics han marxat a comunitats autònomes més sensibles amb els patrimonis familiars. Què queda?: l'esforç individual i el treball. Quan acceptem treballar 15 minuts més al dia pel mateix sou llavors Catalunya començarà a aixecar-se de la crisi, del seu malson socialdemòcrata i del seu paradís socialista. Nou ho van fer Alemanya i Japó?
El moviment "Democràcia Real", fruit del desencís de la joventut en trobar feina, de la incapacitat de veure un futur possible al seu esforç d'estudi i dels anys de creure en un Estat-Providència, ha despertat del somni social-demòcrata i s'ha rebel·lat contra el sistema, contra aquest "sistema capitalista dominat pels mercats i oblidat per part dels polítics".
Si analitzem les seves propostes veiem que la majoria estan encara recolzades en obsoletes i petrificades receptes del progressisme dels seixanta i denoten una fal·lera malaltissa en demanar més protagonisme de l'Estat mitjançant més serveis, més impostos, menys mercat, més treball, ... i que paguin els rics.
Però el més important: estan en contra de l'ajust pressupostari. Des de la seva òptica, els mercats determinen la política, però cal dir que si els governants s'han endeutat, és obvi que els mercats han de valorar la solvència dels creditors a l'hora d'emetre préstecs nous o de determinar-hi el cost financer. Tanmateix el que ens demana Europa és tot allò que va incorporat amb la llibertat: la responsabilitat: més productivitat per a aixecar el país, per guanyar confiança. En lloc de mirar sempre cap el papà-estat, perquè no mirem endavant?. El President Mas va parlar de la possibilitat de "repartir la feina" tal com passa en algun país nòrdic, però aixó no agrada als més immobilistes, els sindicats.
Tot passa per la llibertat. Si ets lliure ets responsable dels teus actes. Curiosament la responsabilitat dels actes vandàlics del Parlament de Catalunya (coaccions, violència envers els parlamentaris i estris altament perillos...) es dirigeix a la "violència de les retallades", a la violència del govern. Per tant, no són lliures perquè no accepten la seva consciència lliure i responsable: Tot passa per culpa dels altres, dels lobbys empresarials, de la corrupció, dels polítics, etc
La democràcia és un sistema polític en el qual els ciutadans poden canviar els governs mitjançant el vot. El perill ve quan uns quants, amb més o menys raons, s'auto-anomenen representants de la societat, obviant els milions de vots de fa uns mesos. El més trist és que una part important de la societat els entén i justifica els fets. Normalment els fets són "explicables" quan no passen davant de casa teva. En aquest país de llarga tradició de ramats de bens, d'una llarga història d'intervencionisme totalitari, la genètica social ens diu que "tot val" per a reclamar, que la llei pot incomplir-se si és per una causa que es creu "justa".
Si podem fer servir la "prova del cotó liberal" diríem: quins drets individuals s'estan conculcant? Es compleix la Llei? La Plaça Catalunya és realment un lloc de pas públic, de passeig? Tenen permís de la Guàrdia Urbana per a acampar i banyar-se? Es pot agredir una persona sigui parlamentària o no? Es pot impedir acudir al treball a unes persones determinades? Les respostes les coneixem però per desgràcia una part de la societat, educada i condicionada a ser un lactant permanent de la mamella estatal, protesta. En lloc d'emprendre accions positives i rendibles, creatives, és més fàcil la "pataleta agressiva".
Aquesta Catalunya camina per senders que no porten al futur sinó al passat. Probablement els problemes de la Pl. Catalunya acabarien si tots ells automàticament passessin a ser funcionaris de la Generalitat. Això és el que vol la gran majoria de la joventut però "d'on obtindríem els diners per a pagar els seus salaris si els mercats han perdut la confiança en Catalunya? Potser dels rics? Els rics han marxat a comunitats autònomes més sensibles amb els patrimonis familiars. Què queda?: l'esforç individual i el treball. Quan acceptem treballar 15 minuts més al dia pel mateix sou llavors Catalunya començarà a aixecar-se de la crisi, del seu malson socialdemòcrata i del seu paradís socialista. Nou ho van fer Alemanya i Japó?
dimarts, 3 de maig del 2011
Bildu i l'Estat de Dret
Què és l’Estat de Dret? És una bona pregunta. Milers d’experts juristes, advocats, notaris, docents i procuradors, ens ho explicaran tècnicament. Tanmateix jo em quedo amb la definició que dóna el Partit Liberal del Regne Unit: “El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació. Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials”.
L’anulació del dret de representació és un perill. Alguns dels partits quasi-il•legalitzats tenen llarga trajectòria democràtica i em sembla una flagrant falta d’igualtat democràtica la prohibició de la seva existència. Seguint fil per randa el concepte d’igualtat podem veure que els sol•licitants són tractats jurídicament pel que pensen i no pel que fan. Aquest Tribunal Suprem està nomenat, majoritàriament, pel Consell General del Poder Judicial, el qual, a la vegada, ha estat designat pel Parlament. Ningú pot dir que no existeixi cap mena de vincle polític!. Algú dubtaria de la independència d’un jutge del KKK jutjant un negre d’Alabama?: Tothom en dubtaria.
Aquesta llei ha estat creada, exclussivament, per a la seva aplicació a l’esquerra abertzale o als independentistes bascos. La llei de partits no és una llei per a tots, és una llei per a alguns. Tanmateix, què passaria si un partit salafista es presentés a les eleccions? El fonamentalisme islàmic no parla de violència sinó de Yihad i no parla d’enemics sinó d’infidels. Probablement el Parlament faria una nova Llei. La fal•lera legislativa és un greu vici i el trobem ancorat a la cadena genètica dels habitants d’aquesta “pell de brau”.
Ara per ara només puc pensar que la maquinària de l’Estat ha mogut tots els fils per a que les seves titelles, en aquest guinyol patètic, actuin per a evitar que la idea d’independència, pensar lliurement en el separatisme, estigui penat i no sigui possible la seva representació democràtica.
Existeix una gran confusió terminològica: Estat de dret és l’entorn en el que es poden desenvolupar els drets de les persones. La democràcia és la possibilitat de canviar els governants, però no de controlar l’Estat de Dret. Alguns han traduït “Estat de Dret” per “Imperi de la Llei” però la Llei no és pas tota la reglamentació d’un país sinó aquelles poques normes que regulen les relacions entre les persones. Res pot existir per damunt de les llibertats individuals i de les lleis bàsiques que la regulen. La Llei de Partits no forma part del que Hayek definiria com a Llei: és només un reglament partidista per a imposar un “sistema de pensament”. En un país anglosaxó no es podria publicar res similar. Tenim poca experiència en llibertats i l’Estat, encara menys.
Artur Nadal
Publicat al diari TOT TARRAGONA
L’anulació del dret de representació és un perill. Alguns dels partits quasi-il•legalitzats tenen llarga trajectòria democràtica i em sembla una flagrant falta d’igualtat democràtica la prohibició de la seva existència. Seguint fil per randa el concepte d’igualtat podem veure que els sol•licitants són tractats jurídicament pel que pensen i no pel que fan. Aquest Tribunal Suprem està nomenat, majoritàriament, pel Consell General del Poder Judicial, el qual, a la vegada, ha estat designat pel Parlament. Ningú pot dir que no existeixi cap mena de vincle polític!. Algú dubtaria de la independència d’un jutge del KKK jutjant un negre d’Alabama?: Tothom en dubtaria.
Aquesta llei ha estat creada, exclussivament, per a la seva aplicació a l’esquerra abertzale o als independentistes bascos. La llei de partits no és una llei per a tots, és una llei per a alguns. Tanmateix, què passaria si un partit salafista es presentés a les eleccions? El fonamentalisme islàmic no parla de violència sinó de Yihad i no parla d’enemics sinó d’infidels. Probablement el Parlament faria una nova Llei. La fal•lera legislativa és un greu vici i el trobem ancorat a la cadena genètica dels habitants d’aquesta “pell de brau”.
Ara per ara només puc pensar que la maquinària de l’Estat ha mogut tots els fils per a que les seves titelles, en aquest guinyol patètic, actuin per a evitar que la idea d’independència, pensar lliurement en el separatisme, estigui penat i no sigui possible la seva representació democràtica.
Existeix una gran confusió terminològica: Estat de dret és l’entorn en el que es poden desenvolupar els drets de les persones. La democràcia és la possibilitat de canviar els governants, però no de controlar l’Estat de Dret. Alguns han traduït “Estat de Dret” per “Imperi de la Llei” però la Llei no és pas tota la reglamentació d’un país sinó aquelles poques normes que regulen les relacions entre les persones. Res pot existir per damunt de les llibertats individuals i de les lleis bàsiques que la regulen. La Llei de Partits no forma part del que Hayek definiria com a Llei: és només un reglament partidista per a imposar un “sistema de pensament”. En un país anglosaxó no es podria publicar res similar. Tenim poca experiència en llibertats i l’Estat, encara menys.
Artur Nadal
Publicat al diari TOT TARRAGONA
dimarts, 15 de març del 2011
Les eleccions municipals
Les properes eleccions municipals tornen a posar en solfa el debat sobre la democràcia interna en l'elecció d'alcaldables. Parlar de llistes obertes, d'eleccions dins dels partits per triar candidats, és destapar la caixa dels trons. Hem d'aprendre molt dels que tenen més tradició que nosaltres en el tema democràtic i, a tal fi, els anglosaxons són els que tenen una llarga tradició que contrasta, òbviament, amb el nostre raquític historial democràtic.
Els ajuntaments, sovint petits "Regnes de Taifes", són controlats absolutament pels partits, però especialment pel partit que governa. Dic "Regne de Taifes" perquè els governants municipals tenen la capacitat legislativa, de vegades molt efectiva, però en altres, nefasta.
Si bé la gestió municipal és l'eix on ha de començar l'eficiència en l'Administració, alguns governs municipals han conreat la desídia, la ineficàcia i la paperassa a nivells increïbles. Val a dir que alguns ajuntaments han demostrat una capacitat de gestió envejable, però no en són la majoria. Els nivells d'endeutament, el creixement incontrolat de les xarxes burocràtiques, incloent les "empreses municipals" que algun cop actuen com a oligopolis, la gestió inadequada dels tributs recaptats i de les transferències rebudes, l'obsessió per tenir més competències i les polítiques a curt termini són evidències de la seva manca d'operativitat en la gestió dels municipis.
Com diu Xavier Roig, els ajuntaments han de ser responsables dels serveis bàsics: enllumenat, clavegueram, ordre, seguretat i poca cosa més. Tanmateix la realitat fa que aquestes institucions tinguin també capacitat d'incidir en atur, cultura, economia, etc. Aquest enrenou de "serveis al ciutadà" decep cada cop més a l'electorat. Administració Central, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions... Tots tenen o volen "competències màximes" en tot el possible. Això és un malbaratament de recursos: Si anem a dinar a un restaurant ens agrada que el que mengem es cuini en un sol lloc; si haguéssim de canviar de restaurant a cada plat de segur que el dinar no el pairíem de la mateixa manera...
Cal un canvi radical tant en la forma en que es tria l'alcaldable en els partits i cal també una revolució en la forma de governar els ajuntaments. Ara per ara la corrupció està més instal·lada en les corporacions municipals que en altres organismes públics i això és, lògicament, la falta de transparència.
Els ajuntaments, sovint petits "Regnes de Taifes", són controlats absolutament pels partits, però especialment pel partit que governa. Dic "Regne de Taifes" perquè els governants municipals tenen la capacitat legislativa, de vegades molt efectiva, però en altres, nefasta.
Si bé la gestió municipal és l'eix on ha de començar l'eficiència en l'Administració, alguns governs municipals han conreat la desídia, la ineficàcia i la paperassa a nivells increïbles. Val a dir que alguns ajuntaments han demostrat una capacitat de gestió envejable, però no en són la majoria. Els nivells d'endeutament, el creixement incontrolat de les xarxes burocràtiques, incloent les "empreses municipals" que algun cop actuen com a oligopolis, la gestió inadequada dels tributs recaptats i de les transferències rebudes, l'obsessió per tenir més competències i les polítiques a curt termini són evidències de la seva manca d'operativitat en la gestió dels municipis.
Com diu Xavier Roig, els ajuntaments han de ser responsables dels serveis bàsics: enllumenat, clavegueram, ordre, seguretat i poca cosa més. Tanmateix la realitat fa que aquestes institucions tinguin també capacitat d'incidir en atur, cultura, economia, etc. Aquest enrenou de "serveis al ciutadà" decep cada cop més a l'electorat. Administració Central, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions... Tots tenen o volen "competències màximes" en tot el possible. Això és un malbaratament de recursos: Si anem a dinar a un restaurant ens agrada que el que mengem es cuini en un sol lloc; si haguéssim de canviar de restaurant a cada plat de segur que el dinar no el pairíem de la mateixa manera...
Cal un canvi radical tant en la forma en que es tria l'alcaldable en els partits i cal també una revolució en la forma de governar els ajuntaments. Ara per ara la corrupció està més instal·lada en les corporacions municipals que en altres organismes públics i això és, lògicament, la falta de transparència.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Solidaritat i depesa social, dues enganyifes?
La moda social-demòcrata que des del final de la Segona Guerra Mundial ha orientat bona part de la política europea és la culpable del malbaratament de cabals públics en base a la "prostitució" del concepte solidaritat. Aquest bonisme indulgent i ensucrat va captivar també els nostres governs i quan avui es parla de solidaritat inter-territorial s'està fent referència a la redistribució de diners, és a dir, a una forma de gastar o invertir els recursos.
Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.
L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.
El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.
Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.
En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.
Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.
Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.
Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.
L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.
El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.
Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.
En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.
Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.
Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
