Els esdeveniments dels darrers mesos demostren que no podem confiar mai en l'Estat. Per exemple: Jo mateix no sé pas quan em jubilaré. Ara diuen una cosa i després una altra. Quan es realitza un contracte entre les parts, cal assegurar que es complirà. L'Estat, com que té a les seves mans la llei i degut a que el principi d'igualtat no s'aplica amb ell -recordem que l'Estat és protector i, com a tal, és "superior" als ciutadans, pot fer i desfer pactes i contractes.
Els contractes que fa l'Estat amb els ciutadans s'han de complir però heus aquí que si no tens diners no pots fer res. Després d'anys de dispendis irracionals, de subvencions impossibles i esbojarrades i d'inversions sense sentit, la maquinària estatal no té diners. Ni tan sols els mercats internacionals confien en les seves possibilitats de gestionar el deute ni de la seva capacitat de retorn del passiu. Conclusió: pagarem cara l'estultícia dels nostres governants. La senyora Fernández de la Vega diu que és un "esforç de solidaritat". Això és una altra mentida, una afirmació demagògica més: pagarem els plats trencats pel malbaratament dels diners de tots. És com si el president de la comunitat de veïns i la seva família haguessin anat de creuer cada any, amb hotels de cinc estrelles, invitant a tort i a dret amics i parents. Ara, en descobrir que la "despesa social" del president era una enganyifa ens diuen que hem de ser solidaris amb la resta de veïns perquè també els del carrer del costat confiïn en nosaltres i podem endeutar-nos un cop més.
La bona notícia: potser molta gent entendrà per fi que els drets s'han de pagar i que el diner sempre és de tots, sempre és el nostre diner. L'Estat no té diner. Som nosaltres els "accionistes" d'aquesta "empresa pública" i, com a propietaris, hauríem de tenir dret a saber, a inspeccionar, a auditar i, òbviament, a la transparència. Tot té un cost i cal pagar-ho i si no se sap això, en mans d'una "democràcia sense límits", de governs eixelebrats, és la ruïna d'un país i la fallida total.
divendres, 21 de maig del 2010
diumenge, 2 de maig del 2010
Quan l'Administració retalla llibertats
El professor Joaquín Trigo ens recordava l'altre dia que un dels principis i valors del liberalisme, és a dir, de la societat oberta i tolerant, és que l'Estat només pot fer allò que li és permès de fer mentre que l'individu pot fer tot allò que no estigui prohibit. Aquesta premissa, imprescindible per al bon funcionament de l'Estat de Dret, queda eliminada totalment, més ben dit, tergiversada, en un gir copernicà en mans de la nostra Administració Pública.
Avui dia podem dir que l'Administració, l'Estat en qualsevol dels seus tentacles administratius, fa el que vol, i les persones hem de demanar permís per a tot, o el que és el mateix, no podem fer res. Si no podem fer res és que no podem gaudir de la nostra llibertat. A tal fi, donaré un exemple: Haig d'aïllar la façana lateral de la meva casa. Per a aquesta tasca demano autorització a l'Ajuntament, i aquest respon al cap de quatre mesos sol.licitant l'aportació documental, incloent projecte d'arquitecte, que lliuro ràpidament. No haig de fer ús de la via pública i tinc permís de la comunitat veïna per a realitzar la impermeabilització utilitzant el seu terrat. Segueixo esperant. No sé quan tindré el permís. Això sí, he pagat una xifra important de fiances.
Amb tot això resulta que he perdut una part molt important de la meva llibertat: el temps i l'ús de la meva propietat. De la llibertat que prenc dels altres, en tinc permís. Heus aquí que l'Ajuntament fa el que vol i que jo no puc fer res. Aquesta és una de les incoherències més greus de l'Estat de Dret. Jo diria que aquest Estat de Dret ha esdevingut en el "Dret de l'Estat a fer el que vol", de la mateixa manera que l'Estat del Benestar s'ha convertit en el Benestar de l'Estat. Ja ho deia Hayek en el seu llibre "Camí de servitud": Poc a poc l'Estat va prenent terreny a l'individu fins a esdevenir un totalitarisme brutal.
Ho hem de permetre? Bé, pel que sembla tot el que és públic o estatal està "sacralitzat" perquè no té interessos particulars. El bé comú és la bandera que ha permès les més grans massacres a la humanitat. Vigilem els que ens volen fer el bé, els que ens diuen què és el millor per a nosaltres, "per al nostre bé". Dubtem dels que ens volen vendre "la veritat" i escoltem, si més no, els que ens inculquen el dubte i l'escepticisme. Més Hume i menys Hegel.
Avui dia podem dir que l'Administració, l'Estat en qualsevol dels seus tentacles administratius, fa el que vol, i les persones hem de demanar permís per a tot, o el que és el mateix, no podem fer res. Si no podem fer res és que no podem gaudir de la nostra llibertat. A tal fi, donaré un exemple: Haig d'aïllar la façana lateral de la meva casa. Per a aquesta tasca demano autorització a l'Ajuntament, i aquest respon al cap de quatre mesos sol.licitant l'aportació documental, incloent projecte d'arquitecte, que lliuro ràpidament. No haig de fer ús de la via pública i tinc permís de la comunitat veïna per a realitzar la impermeabilització utilitzant el seu terrat. Segueixo esperant. No sé quan tindré el permís. Això sí, he pagat una xifra important de fiances.
Amb tot això resulta que he perdut una part molt important de la meva llibertat: el temps i l'ús de la meva propietat. De la llibertat que prenc dels altres, en tinc permís. Heus aquí que l'Ajuntament fa el que vol i que jo no puc fer res. Aquesta és una de les incoherències més greus de l'Estat de Dret. Jo diria que aquest Estat de Dret ha esdevingut en el "Dret de l'Estat a fer el que vol", de la mateixa manera que l'Estat del Benestar s'ha convertit en el Benestar de l'Estat. Ja ho deia Hayek en el seu llibre "Camí de servitud": Poc a poc l'Estat va prenent terreny a l'individu fins a esdevenir un totalitarisme brutal.
Ho hem de permetre? Bé, pel que sembla tot el que és públic o estatal està "sacralitzat" perquè no té interessos particulars. El bé comú és la bandera que ha permès les més grans massacres a la humanitat. Vigilem els que ens volen fer el bé, els que ens diuen què és el millor per a nosaltres, "per al nostre bé". Dubtem dels que ens volen vendre "la veritat" i escoltem, si més no, els que ens inculquen el dubte i l'escepticisme. Més Hume i menys Hegel.
dijous, 15 d’abril del 2010
Berlin i la llibertat
En el centenari del seu naixement, rellegir a Berlin és tot un plaer per al pensament, és aire fresc en mig d'aquesta societat tirotejada constantment per centenars d'intervencionismes legals.
Berlin ens parla sempre de llibertat i ens recorda que hem de desconfiar sempre dels que ens diuen quina ha de ser la nostra llibertat. Segons Berlin, no hem de permetre que l'aparell polític, uns experts en la matèria o un grup d'èlit, ens indiqui quin ha de ser el nostre principi de llibertat. El seu humanisme es centra en la individualitat, lluny dels que tenen en la pluralitat el seu fonament, com seria el cas de Hegel.
Els seguidors de Rousseau i Hegel, que esdevindrien posteriorment en marxistes i col·lectivistes, parteixen de la veritat final i de bé comú. La felicitat i la llibertat vindran quan compartim els mateixos fins i, òbviament, no arribar-hi és un fracàs. Si haig de fer lliures els homes hauré de fer servir tot el que calgui per a aconseguir-ho, costi el que costi. Amb aquesta òptica, que ell en diu "Llibertat positiva", els objectius socials, plurals, seran molt més importants que els personals i conseqüentment existirà el perill de caure en els totalitarismes que coneixem i que han massacrat tantes societats.
L'essència de la llibertat està en la capacitat d'escollir i el debat vindrà on posem la frontera entre la meva llibertat i la dels altres, o més ben dit, on ha de començar la coerció a fi i efecte de mantenir uns mínims de societat. La llibertat és la "llibertat d'actuar", no el fet d'actuar.
Estem un moment i en una societat, en aquest cas l'espanyola, que quan apareix un problema les paraules més escoltades són "cal legislar sobre això". Sembla que tot s'ha de controlar des de l'humanisme col.lectiu i des de la intervenció. Berlin ens dóna llum i aire per poder sobreviure i entendre el concepte de llibertat.
Berlin ens parla sempre de llibertat i ens recorda que hem de desconfiar sempre dels que ens diuen quina ha de ser la nostra llibertat. Segons Berlin, no hem de permetre que l'aparell polític, uns experts en la matèria o un grup d'èlit, ens indiqui quin ha de ser el nostre principi de llibertat. El seu humanisme es centra en la individualitat, lluny dels que tenen en la pluralitat el seu fonament, com seria el cas de Hegel.
Els seguidors de Rousseau i Hegel, que esdevindrien posteriorment en marxistes i col·lectivistes, parteixen de la veritat final i de bé comú. La felicitat i la llibertat vindran quan compartim els mateixos fins i, òbviament, no arribar-hi és un fracàs. Si haig de fer lliures els homes hauré de fer servir tot el que calgui per a aconseguir-ho, costi el que costi. Amb aquesta òptica, que ell en diu "Llibertat positiva", els objectius socials, plurals, seran molt més importants que els personals i conseqüentment existirà el perill de caure en els totalitarismes que coneixem i que han massacrat tantes societats.
L'essència de la llibertat està en la capacitat d'escollir i el debat vindrà on posem la frontera entre la meva llibertat i la dels altres, o més ben dit, on ha de començar la coerció a fi i efecte de mantenir uns mínims de societat. La llibertat és la "llibertat d'actuar", no el fet d'actuar.
Estem un moment i en una societat, en aquest cas l'espanyola, que quan apareix un problema les paraules més escoltades són "cal legislar sobre això". Sembla que tot s'ha de controlar des de l'humanisme col.lectiu i des de la intervenció. Berlin ens dóna llum i aire per poder sobreviure i entendre el concepte de llibertat.
dijous, 25 de febrer del 2010
Espanya, país d'acollida: De Guantánamo a Reus?
El Ministeri d'Exteriors ens informa, mitjançant els diaris, que Espanya acollirà cinc presos de Guantánamo, sospitosos de col.laboració amb Al-Qaida. El primer dels que arriben, segons els diaris, és un pres palestí. Ens expliquen que treballava a Palestina de fuster, però com que no es guanyava la vida, va decidir emigrar a Aràbia Saudí i després a Pakistan. LLavors sembla que va entrar en contacte amb Al-Qaida. Suposem que també els grups de terroristes, perdó, volia dir d'insurgents, revolucionaris, rebels o lluitadors, necessiten de fusters que els facin armaris per guardar les armes i polir les portes dels "zulos" per a que no grinyolin.
Per a preservar la seva "individualitat" i donar suport a que refaci la seva vida, serà secreta la seva adreça. Jo penso que acabarà escollint una barriada de Reus o Tarragona. Tarragona, capital de la cultura i dels Jocs Mediterranis, en un passat proper també capital de la província que porta el seu nom, té l'honor d'haver "hospedat" -o bé "acollit"-, si més no per una nit, un dels més grans terroristes de l'11S. No crec que li busquin un piset a Alcalà de Henares o a La Castellana. El Ministeri farà tot el possible que el pres rescatat "estigui còmode" i conseqüentment el pot enviar a Tarragona, Reus o al Raval.
Moratinos, sempre acollidor amb el proïsme, especialment si té lligams amb el terrorisme fonamentalista, ens regala aquests sospitosos. Probablement és un gest de magnànima humanitat perquè potser les proves no foren el suficientment vàlides o definitives per a condemnar-los. Potser el Sr Moratinos hauria de saber que amb tanta cura pels drets i la justícia seria bo que esperonés el seu company de Justícia per a que l'acceleri i al company d'Interior per a que no tingui tanta incúria per a la seguretat ciutadana.
Si hem de reclamar humanitat i acolliment, no seria més lògic que en lloc de preocupar-se pels presos de Guantànamo, palestins o no palestins, tingués interès en acollir, ajudar o alimentar els molts i molts haitians, de totes les edats i condicions que van patir fa tan poc temps aquell brutal terratrèmol? És més significatiu un pres palestí, acusat de càrrecs de terrorisme, de pertinença a grup armat, que no pas milers i milers de persones que ho han perdut tot? I quan diem "tot" volem dir pares, fills, família, etc., per no parlar de la ruïna econòmica en la que deixa, no les famílies, sinó el país sencer.
Despistats parlant de vegueries veurem com ens visiten "els nostres amics insurgents". Quan un polític de renom va dir que Catalunya era bressol de terroristes, el govern actual va mossegar a dentellades. Esperem que totes aquestes "bones accions" no impliquin més sang i víctimes.
Per a preservar la seva "individualitat" i donar suport a que refaci la seva vida, serà secreta la seva adreça. Jo penso que acabarà escollint una barriada de Reus o Tarragona. Tarragona, capital de la cultura i dels Jocs Mediterranis, en un passat proper també capital de la província que porta el seu nom, té l'honor d'haver "hospedat" -o bé "acollit"-, si més no per una nit, un dels més grans terroristes de l'11S. No crec que li busquin un piset a Alcalà de Henares o a La Castellana. El Ministeri farà tot el possible que el pres rescatat "estigui còmode" i conseqüentment el pot enviar a Tarragona, Reus o al Raval.
Moratinos, sempre acollidor amb el proïsme, especialment si té lligams amb el terrorisme fonamentalista, ens regala aquests sospitosos. Probablement és un gest de magnànima humanitat perquè potser les proves no foren el suficientment vàlides o definitives per a condemnar-los. Potser el Sr Moratinos hauria de saber que amb tanta cura pels drets i la justícia seria bo que esperonés el seu company de Justícia per a que l'acceleri i al company d'Interior per a que no tingui tanta incúria per a la seguretat ciutadana.
Si hem de reclamar humanitat i acolliment, no seria més lògic que en lloc de preocupar-se pels presos de Guantànamo, palestins o no palestins, tingués interès en acollir, ajudar o alimentar els molts i molts haitians, de totes les edats i condicions que van patir fa tan poc temps aquell brutal terratrèmol? És més significatiu un pres palestí, acusat de càrrecs de terrorisme, de pertinença a grup armat, que no pas milers i milers de persones que ho han perdut tot? I quan diem "tot" volem dir pares, fills, família, etc., per no parlar de la ruïna econòmica en la que deixa, no les famílies, sinó el país sencer.
Despistats parlant de vegueries veurem com ens visiten "els nostres amics insurgents". Quan un polític de renom va dir que Catalunya era bressol de terroristes, el govern actual va mossegar a dentellades. Esperem que totes aquestes "bones accions" no impliquin més sang i víctimes.
dissabte, 20 de febrer del 2010
Alguns dels nostres jutges....
L'Audiència Nacional, reminiscència del Tribunal del Orden Público que tan ens va fuetejar en èpoques en les que la constitució es deia Fuero de los Españoles, ens regala, un cop més, una mostra de la independència judicial d'alguns jutges.
Posem el cas d'un jutge que fou candidat a una llista electoral i que, esperant ser ministre només aconseguí un alt càrrec. Posem per cas el mateix jutge que, òbviament, se li coneix la seva inclinació política de forma significativa. Posem el cas d'aquest jutge que, jugant a super-heroi, munta una instrucció amb la Guàrdia Civil tipus "GEO polític amb ametralladores" que intervenen un Ajuntament, basant-se, exclusivament, en la idea del "crim organitzat". De tots els implicats la premsa incideix especialment en aquells que en un altre temps foren polítics en el govern de Catalunya i, curiosament, els polítics del "seu partit" imputats i que estaven en l'actualiutat exercitant funcions de govern municipal o provincial han estat sovint silenciats en titulars de premsa.
Ara, altres jutges de l'Audiència ens diuen que les mesures d'aquell jutge super-heroi foren excessives. No serà que aquell jutge aplica mesures "distorsionades" degut a la seva tendència ideològica? No serà que alguns jutges s'estimen més l'objectiu de les càmeres que la independència i objectivitat dels valors als quals han de servir?
Quan un jutge demana diners a un banquer, ai caram, que em sembla que és el mateix jutge, no serà que després podria fer la "vista grossa" quan el banquer tingui alguna demanda?
Em sembla que aquest Estat engorronit i ancorat en el polsós segle XIX encara arrastra distorsions totalitàries. L'Audiència és un cas flagrant d'intervencionisme i de feudalisme jurídic. De totes formes el Consell General del Poder Judicial és el nyap institucional més rellevant de la nostra estructura estatal.
Desitjo que no tinguin cap entrebanc amb la justícia. La Índia ens passa la mà per la cara en independència de la justícia.
Posem el cas d'un jutge que fou candidat a una llista electoral i que, esperant ser ministre només aconseguí un alt càrrec. Posem per cas el mateix jutge que, òbviament, se li coneix la seva inclinació política de forma significativa. Posem el cas d'aquest jutge que, jugant a super-heroi, munta una instrucció amb la Guàrdia Civil tipus "GEO polític amb ametralladores" que intervenen un Ajuntament, basant-se, exclusivament, en la idea del "crim organitzat". De tots els implicats la premsa incideix especialment en aquells que en un altre temps foren polítics en el govern de Catalunya i, curiosament, els polítics del "seu partit" imputats i que estaven en l'actualiutat exercitant funcions de govern municipal o provincial han estat sovint silenciats en titulars de premsa.
Ara, altres jutges de l'Audiència ens diuen que les mesures d'aquell jutge super-heroi foren excessives. No serà que aquell jutge aplica mesures "distorsionades" degut a la seva tendència ideològica? No serà que alguns jutges s'estimen més l'objectiu de les càmeres que la independència i objectivitat dels valors als quals han de servir?
Quan un jutge demana diners a un banquer, ai caram, que em sembla que és el mateix jutge, no serà que després podria fer la "vista grossa" quan el banquer tingui alguna demanda?
Em sembla que aquest Estat engorronit i ancorat en el polsós segle XIX encara arrastra distorsions totalitàries. L'Audiència és un cas flagrant d'intervencionisme i de feudalisme jurídic. De totes formes el Consell General del Poder Judicial és el nyap institucional més rellevant de la nostra estructura estatal.
Desitjo que no tinguin cap entrebanc amb la justícia. La Índia ens passa la mà per la cara en independència de la justícia.
divendres, 19 de febrer del 2010
Podem confiar en l'Estat Espanyol?
Jo penso que només es pot confiar en uns pocs estats del món occidental. Fins fa un temps podíem dir que l'Estat Espanyol tenia solvència i credibilitat. Ara se n'ha anat tot a rodar. Els que portem treballant molts anys ens han assegurat que la jubilació la tindríem als 65 anys i, a més, que no ens preocupéssim de res perquè el "Pacto de Toledo" ho consolidava.
Molta gent sabíem que tal com anava la demografia era previsible haver de retocar tot això de les pensions. Sigui com sigui el que no pot ser és que un estat, que té a les seves mans "la Llei", que té com a obligació bàsica el manteniment dels drets individuals mitjançant una "seguretat jurídica", es salti "a la torera" uns contractes pactats.
Tots som conscients de que l'estat ha dilapidat el diner públic destinat a les pensions futures. Tothom sap que els fons s'han gestionat de la pitjor manera possible, tapant forats i invertint en demagògies diverses. Mantenir una monstruosa estructura administrativa, mantenir pensionistes, malalts i set nivells d'administracions, és molt car i molt costós, i encara resulta més onerós pel contribuent si aquesta gestió està molt lluny de l'eficiència mínima.
Fixem-nos, tanmateix, que si la percepció social-demòcrata-intervencionista de la majoria dels ciutadans espanyols ha estat la de considerar l'estat fiable, curull de virtuts i allunyat de la temptació dinerària, ara, de cop i volta, veuen -i veiem- com poden sacrificar uns quants milers de ciutadans (fins i tot milions) degut a una necessitat puntual de diner. Es que abans ningú havia pensat res? Es que abans ningú dubtava metòdicament del que es deia??
Corren mals temps per al liberalisme però la nefasta direcció que fa aquest govern -entroncat en allò que anomenen "l'esquerra més rància"-, ha despertat la necessitat de buscar alternatives vàlides i aquestes alternatives les tenim els liberals.
D'aquí poc temps ens demanaran que ens jubilem als 71 o als 83, tant se val! Quina mena de gestió es aquesta que quan existeixen excedents de diner el perde alegrement papallonejant entre milers de polítiques socials (a cops pintoresques i a cops indecents)? Quina direcció és aquesta que quan van malament les coses es demana més aportacions al Tresor Públic amb increments fiscals?
Conseqüentment: no podem confiar en aquest estat i, probablement, no podrem confiar mai en els Estats. L'Estat, per principi, tendeix a la seva supervivència i això fa que apliqui tots els recursos necessaris al manteniment de l'estructura. Lògicament l'objectiu de ser "just" no pot entrar en aquest comentari.
Records
Molta gent sabíem que tal com anava la demografia era previsible haver de retocar tot això de les pensions. Sigui com sigui el que no pot ser és que un estat, que té a les seves mans "la Llei", que té com a obligació bàsica el manteniment dels drets individuals mitjançant una "seguretat jurídica", es salti "a la torera" uns contractes pactats.
Tots som conscients de que l'estat ha dilapidat el diner públic destinat a les pensions futures. Tothom sap que els fons s'han gestionat de la pitjor manera possible, tapant forats i invertint en demagògies diverses. Mantenir una monstruosa estructura administrativa, mantenir pensionistes, malalts i set nivells d'administracions, és molt car i molt costós, i encara resulta més onerós pel contribuent si aquesta gestió està molt lluny de l'eficiència mínima.
Fixem-nos, tanmateix, que si la percepció social-demòcrata-intervencionista de la majoria dels ciutadans espanyols ha estat la de considerar l'estat fiable, curull de virtuts i allunyat de la temptació dinerària, ara, de cop i volta, veuen -i veiem- com poden sacrificar uns quants milers de ciutadans (fins i tot milions) degut a una necessitat puntual de diner. Es que abans ningú havia pensat res? Es que abans ningú dubtava metòdicament del que es deia??
Corren mals temps per al liberalisme però la nefasta direcció que fa aquest govern -entroncat en allò que anomenen "l'esquerra més rància"-, ha despertat la necessitat de buscar alternatives vàlides i aquestes alternatives les tenim els liberals.
D'aquí poc temps ens demanaran que ens jubilem als 71 o als 83, tant se val! Quina mena de gestió es aquesta que quan existeixen excedents de diner el perde alegrement papallonejant entre milers de polítiques socials (a cops pintoresques i a cops indecents)? Quina direcció és aquesta que quan van malament les coses es demana més aportacions al Tresor Públic amb increments fiscals?
Conseqüentment: no podem confiar en aquest estat i, probablement, no podrem confiar mai en els Estats. L'Estat, per principi, tendeix a la seva supervivència i això fa que apliqui tots els recursos necessaris al manteniment de l'estructura. Lògicament l'objectiu de ser "just" no pot entrar en aquest comentari.
Records
dijous, 18 de febrer del 2010
Podrem superar la crisi?
El govern, davant de l'allau de problemes, angoixes i situacions indesitjades per a moltes famílies, es gira d'esquena, fent volar coloms i, com si d'un esquizofrènic es tractés, ens diu que tot va bé, que anirem millor i que som solvents. La resta del món, astorada davant de tant de cinisme, no creu ja en la nostra possible recuperació. Per desgràcia la desconfiança és tan elevada, tant nacionalment com internacional, que això minva dia sí i dia també, la solvència espanyola.
La percepció que es té dels governants espanyols, tant des de dins com de fora, és que el nostre govern ens recorda una colla de eixalebrats nens de primària que, amb les morrandes brutes, neguen haver menjat xocolata. L'oposició, perdent els pantalons i amb la cantarella "i tú més" o "i tú també", forma part de la mateixa conxorxa de galirdeus. Els brètols, irresponsables davant de la dantesca situació econòmica, van a resar amb Obama o viatgen esbojarradament per capitals europees provant d'explicar que "som solvents" quan, fa quatre dies, els fèiem "elis, elis" amb la nostra capacitat de creixement. El patètic Zapatero, només recolzat per uns quants actors i artistes retribuïts generosament amb el cànon de la SGAE, és ja una ànima en pena, un pallasso que fa plorar.
Algú va dir que Zapatero seria més perillós que un "mono" amb una navalla. Bé, ha estat més perillós que un integrista amb un míssil nuclear.
Pensem: la primera mesura per a disminuir el dèficit estatal seria legalitzar la prostitució com a activitat específica. No cal augmentar l'IVA sinó lluitar contra el frau i aquest engany pot generar molts ingressos: més cotitzacions a la Seguretat Social i més IVA per a l'Agència Tributària.
Ens en sortirem?
La percepció que es té dels governants espanyols, tant des de dins com de fora, és que el nostre govern ens recorda una colla de eixalebrats nens de primària que, amb les morrandes brutes, neguen haver menjat xocolata. L'oposició, perdent els pantalons i amb la cantarella "i tú més" o "i tú també", forma part de la mateixa conxorxa de galirdeus. Els brètols, irresponsables davant de la dantesca situació econòmica, van a resar amb Obama o viatgen esbojarradament per capitals europees provant d'explicar que "som solvents" quan, fa quatre dies, els fèiem "elis, elis" amb la nostra capacitat de creixement. El patètic Zapatero, només recolzat per uns quants actors i artistes retribuïts generosament amb el cànon de la SGAE, és ja una ànima en pena, un pallasso que fa plorar.
Algú va dir que Zapatero seria més perillós que un "mono" amb una navalla. Bé, ha estat més perillós que un integrista amb un míssil nuclear.
Pensem: la primera mesura per a disminuir el dèficit estatal seria legalitzar la prostitució com a activitat específica. No cal augmentar l'IVA sinó lluitar contra el frau i aquest engany pot generar molts ingressos: més cotitzacions a la Seguretat Social i més IVA per a l'Agència Tributària.
Ens en sortirem?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
