Llegeixo que la Sra Leire Pajín està disposada a finançar amb diner públic teràpies per a la desintoxicació de fumadors. Des de fa temps que per internet corren els currículums dels ministres de sanitat d'Europa junt amb el de la ministra espanyola. Quan veiem les diferències de competències, és a dir, de coneixements i experiència entre ella i els altres ministres, restem bocabadats. Qualsevol persona amb un mínim de neurones, ocupant la presidència d'un país, posaria en mans de persones entenimentades i expertes la responsabilitat de la gestió de tot un país. Molt més encara quan parlem de salut. La Sra Leire Pajín no té cap mena d'experiència ni coneixements en aquesta branca de la gestió política: és patètic!. Culpables en són qui l'ha anomenat i ella per acceptar-ho. Jo no agafaria ni la direcció d'un bar perquè no en tinc ni idea d'hosteleria.
Bé, doncs aquesta incompetència es fa evident dia a dia. Ara sembla que aquest ministeri vol impulsar més despesa pública destinant-la a les teràpies anti-tabac. Aquest esforç pressupostari caldrà compensar-lo incrementant encara més el preu del tabac o bé fent que es vengui més tabac amb una campanya publicitària a TVE?
La Sanitat és precisament un dels gravíssims problemes que tenim, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Cal dilapidar més diner públic en una llei que ja ha portat prou pèrdues entre els propietaris de bars fent-los invertir fa poc temps per a llençar-ho tot per la borda en aplicar la nova llei? Ser competent vol dir eficiència, que és actuar amb la màxima eficàcia optimitzant els recursos limitats que es tenen. També caldria revertir-ho a la tasca de legislar. No per legislar més es legisla millor.
Després de tot això, quin conclusió en traiem? La incúria màxima, la incompetència faraònica, ve donada en aquest cas per factors humans i polítics: Les persones hem de treballar en allò que ens agrada, però ho hem de fer amb eficàcia. Gravíssimes errades en el factor humà: hi algú que pensi que la Sra Pajín és la millor preparada en tot el país per a desenvolupar el càrrec de Ministra de Sanitat? L'altre factor necessari per a aquesta olla barrejada d'incongruències és la política: Les idees errònies de que "cal legislar", cal que la gent no s'amargui, hem de guarir-los de la malaltia del tabaquisme... la droga del poder és, òbviament, poderosa i amb alt grau d'adicció, estalviant als qui la pateixen de ser conscients del ridícul en el que cauen.
dissabte, 8 de gener del 2011
dissabte, 1 de gener del 2011
El futur fosc de les pensions "del benestar"
Institucions financeres, experts europeus i les agències de qualificació indiquen que el futur del sistema actual de pensions que tenim a Espanya està en fallida. Aquesta és una nova evidència de que el que s'anomena "Estat del Benestar" té data de caducitat. Si volem evitar aquesta mort caldrà que s'apliqui un sistema més vinculat a la racionalitat que a la ideologia.
El sistema actual de redistribució, és a dir, de nul·la capitalització (els que treballem ara paguem als pensionistes), no fa més que engreixar una bola de neu d'endeutament que clarament compromet qualsevol capacitat de creixement de la nostra societat. La història de les polítiques irracionals ve des del franquisme. Amb la democràcia, la necessitat de vots va esperonar les decisions demagògiques i absurdes sobre jubilacions i "despesa social". Aquesta polítiques acrítiques s'han multiplicat amb els governs d'esquerra. Quan han vingut mal dades llavors els sapastres que fins ara ens deien que "tot estava controlat" i que el pacte de Toledo era "intocable" s'adonen de la trista realitat: cal canviar-ho tot. Sabem que els pactes es poden incomplir i precisament és l'Estat aquell que ho fa més sovint, legislant i intervenint al seu gust i segons els seus interessos. Ara, quan el diner ha desaparegut es veu obligat a prendre accions més "científiques" o lògiques.
Si durant anys el diner va rajar per a jubilacions anticipades, plans d'ocupació rural descontrolats o viatges a balnearis, ara s'ha esgotat. És possible que milers d'experts, funcionaris, economistes, analistes i professionals no s'adonessin del camí de perdició que prenien els governs? La gent del carrer i algun economista políticament incorrecte ja ho advertia de fa temps, però ha estat la situació de flagrant insolvència espanyola que ens ha despertat del somni utòpic. Tota Europa somniava.
Quin és el futur?: Són les persones i la seva responsabilitat. Es parla ara del sistema austríac de pensió basat en la capitalització i el llibertat d'opcions per part del treballador. No es tracta de "liberalitzar" de forma salvatge el sistema sinó de racionalitzar-lo per fer-lo més just. No sembla equitatiu que la diferència entre treballar 30 anys o 45 anys no es vegi reflectida en la pensió final. El sistema de capitalització (si més no d'una part del sistema) permetria recuperar el capital per part dels hereus en cas de mort. Ara per ara n'és l'Estat el beneficiari.
No sabem quines són les millors formes de configurar el nou sistema. L'Associació per a la Reforma de les Pensions planteja un projecte interessant que no podem obviar. Si teniu uns minuts de navegació, hi podeu donar-hi un cop d'ull. Se segur que altres col·lectius ens faran arribar també noves propostes. El que és obvi és que el sistema de pensions no tornarà a ser igual. Pot tardar més o menys, però esdevindrà liberal. És la nova època de l'individu. Sempre són les persones que, individualment, han anat resolent els seus problemes. Ara també ho farem. Hem après que l'Estat no és de fiar.
El sistema actual de redistribució, és a dir, de nul·la capitalització (els que treballem ara paguem als pensionistes), no fa més que engreixar una bola de neu d'endeutament que clarament compromet qualsevol capacitat de creixement de la nostra societat. La història de les polítiques irracionals ve des del franquisme. Amb la democràcia, la necessitat de vots va esperonar les decisions demagògiques i absurdes sobre jubilacions i "despesa social". Aquesta polítiques acrítiques s'han multiplicat amb els governs d'esquerra. Quan han vingut mal dades llavors els sapastres que fins ara ens deien que "tot estava controlat" i que el pacte de Toledo era "intocable" s'adonen de la trista realitat: cal canviar-ho tot. Sabem que els pactes es poden incomplir i precisament és l'Estat aquell que ho fa més sovint, legislant i intervenint al seu gust i segons els seus interessos. Ara, quan el diner ha desaparegut es veu obligat a prendre accions més "científiques" o lògiques.
Si durant anys el diner va rajar per a jubilacions anticipades, plans d'ocupació rural descontrolats o viatges a balnearis, ara s'ha esgotat. És possible que milers d'experts, funcionaris, economistes, analistes i professionals no s'adonessin del camí de perdició que prenien els governs? La gent del carrer i algun economista políticament incorrecte ja ho advertia de fa temps, però ha estat la situació de flagrant insolvència espanyola que ens ha despertat del somni utòpic. Tota Europa somniava.
Quin és el futur?: Són les persones i la seva responsabilitat. Es parla ara del sistema austríac de pensió basat en la capitalització i el llibertat d'opcions per part del treballador. No es tracta de "liberalitzar" de forma salvatge el sistema sinó de racionalitzar-lo per fer-lo més just. No sembla equitatiu que la diferència entre treballar 30 anys o 45 anys no es vegi reflectida en la pensió final. El sistema de capitalització (si més no d'una part del sistema) permetria recuperar el capital per part dels hereus en cas de mort. Ara per ara n'és l'Estat el beneficiari.
No sabem quines són les millors formes de configurar el nou sistema. L'Associació per a la Reforma de les Pensions planteja un projecte interessant que no podem obviar. Si teniu uns minuts de navegació, hi podeu donar-hi un cop d'ull. Se segur que altres col·lectius ens faran arribar també noves propostes. El que és obvi és que el sistema de pensions no tornarà a ser igual. Pot tardar més o menys, però esdevindrà liberal. És la nova època de l'individu. Sempre són les persones que, individualment, han anat resolent els seus problemes. Ara també ho farem. Hem après que l'Estat no és de fiar.
dijous, 16 de desembre del 2010
Dret a l'educació: el homeschooling
Una sentència recent del Tribunal Constitucional denega la possibilitat de que els pares puguin educar els seus fills prescindint totalment de l'escolarització obligatòria. Segons l'alt Tribunal no és la Constitució la que impossibilita aquesta opció sinó la Ley Orgánica de Calidad de la Educación. Fixem-nos que un dels drets més importants, jo en diria que vital, és el dels pares a educar els fills, o millor dit, a decidir la seva educació. Si aquest és un dret inalienable els pares hauríem de poder exercir-lo. Tristament el poder de l'Estat és cada dia més gran i extens, arribant a envair les nostres llars i les decisions més personals.
És cert que Europa és social-demòcrata fins la medul·la i en molts països el homeschooling no està permès, però també és cert que en països com Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica o Irlanda l'educació obligatòria pot ser realitzada pels pares, òbviament amb condicions.
L'educació actual, aquest sistema obligatori i manipulat barroerament per generacions de polítics, porta a un 30% de fracàs escolar. És evident que els pares, preocupats perquè el sistema públic de formació bàsica no funciona, hagin de cercar noves vies per a poder educar la seva descendència, i el homeschooling és una opció.
És obvi que no tots els pares tenen la capacitat suficient per a poder exercir aquesta tasca i assolir els objectius educatius. Els casos que es donen són aïllats i atípics, però no per això hem d'actuar amb incúria, arraconant-los i qualificant-los de "singularitats".
Val a dir també que l'aparell polític-administratiu determina unes matèries, uns coneixements, uns objectius que, arbitràriament, conformen aquest corpus educatiu. Com a liberal sóc del parer de que hauria d'existir certa flexibilitat en la formulació d'aquests coneixements perquè molts d'ells responen a modes, tendències o actituds del professorat, dels funcionaris o dels polítics que ho dissenyen any rera any. Per tant, quina és la millor educació? Aquella basada en els valors humanistes i els coneixements clàssics: matemàtiques, llengües (incloent les mortes), filosofia, història, literatura, física... No cal afegir-ne gaires més (religió segons les creences de la família).
Tristament el homeschooling aquí és d'impossible aplicació i si així no fos la complicació ens vindria en l'obtenció dels títols (amb la burocràcia hem topat!). No sé per quin motiu m'he posat a parlar de l'educació en família si ara tampoc podem escollir l'escola!
És cert que Europa és social-demòcrata fins la medul·la i en molts països el homeschooling no està permès, però també és cert que en països com Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica o Irlanda l'educació obligatòria pot ser realitzada pels pares, òbviament amb condicions.
L'educació actual, aquest sistema obligatori i manipulat barroerament per generacions de polítics, porta a un 30% de fracàs escolar. És evident que els pares, preocupats perquè el sistema públic de formació bàsica no funciona, hagin de cercar noves vies per a poder educar la seva descendència, i el homeschooling és una opció.
És obvi que no tots els pares tenen la capacitat suficient per a poder exercir aquesta tasca i assolir els objectius educatius. Els casos que es donen són aïllats i atípics, però no per això hem d'actuar amb incúria, arraconant-los i qualificant-los de "singularitats".
Val a dir també que l'aparell polític-administratiu determina unes matèries, uns coneixements, uns objectius que, arbitràriament, conformen aquest corpus educatiu. Com a liberal sóc del parer de que hauria d'existir certa flexibilitat en la formulació d'aquests coneixements perquè molts d'ells responen a modes, tendències o actituds del professorat, dels funcionaris o dels polítics que ho dissenyen any rera any. Per tant, quina és la millor educació? Aquella basada en els valors humanistes i els coneixements clàssics: matemàtiques, llengües (incloent les mortes), filosofia, història, literatura, física... No cal afegir-ne gaires més (religió segons les creences de la família).
Tristament el homeschooling aquí és d'impossible aplicació i si així no fos la complicació ens vindria en l'obtenció dels títols (amb la burocràcia hem topat!). No sé per quin motiu m'he posat a parlar de l'educació en família si ara tampoc podem escollir l'escola!
dimarts, 14 de desembre del 2010
valors i llibertat
Una societat liberal, oberta i democràtica, és fràgil. Són nombrosos els casos en els que s'ha volgut "imposar" la democràcia i aquesta ha fracassat. Els motius són dos: En principi la democràcia s'ha de voler, s'ha de desitjar i estimar. Els pobles que, ja sigui per tradició tirànica, per inèrcies arcaiques o per costums i religions teocràtiques, no acostumen a ser captivats per les virtuts de la llibertat. Una segona raó d'aquesta manca d'implantació democràtica i liberal en algunes societats és la jerarquia de valors, la moral social que condiciona la vida de la comunitat.
Els valors ètics del liberalisme radiquen en la responsabilitat de la persona, en el respecte al proïsme, en la llibertat individual i en la justícia (igualtat davant la llei, habeas corpus i judici just -garanties processals-). Tots aquestes premises-valor són el fonament de l'Estat de Dret. Quan aquesta jerarquia moral no està assolida (injectada o "introjectada") en els individus, l'Estat de Dret, la societat oberta, està abocada al fracàs.
Per tant l'èxit del liberalisme, el triomf d'una societat liberal, depèn de les persones. Si els ciutadans no creuen en aquests valors, no els han incorporat, és del tot impossible que funcioni la delicada societat. La desconfiança en un sistema ve donada per la desconfiança en els membres que individualment la formen. En el rànking mundial de corrupció veiem que els països més corruptes coincideixen, si fa no fa, amb els que són més tirànics de la classificació democràtica.
Només en les societats on l'individu ha assolit un nivell d'ètica ciutadana i de responsabilitat, és quan podem parlar de societat liberal. Qui neteja el cendrer del cotxe buidant-lo en el pàrking ho fa perquè no el veu ningú. El que és responsable, no ho fa perquè ha assumit els valors de responsabilitat cívica. El que és respectuós amb el proïsme ho és sempre en qualsevol circumstància (Kant i l'imperatiu categòric) i és un exercici de llibertat responsable.
Ser lliure no és fàcil.
Els valors ètics del liberalisme radiquen en la responsabilitat de la persona, en el respecte al proïsme, en la llibertat individual i en la justícia (igualtat davant la llei, habeas corpus i judici just -garanties processals-). Tots aquestes premises-valor són el fonament de l'Estat de Dret. Quan aquesta jerarquia moral no està assolida (injectada o "introjectada") en els individus, l'Estat de Dret, la societat oberta, està abocada al fracàs.
Per tant l'èxit del liberalisme, el triomf d'una societat liberal, depèn de les persones. Si els ciutadans no creuen en aquests valors, no els han incorporat, és del tot impossible que funcioni la delicada societat. La desconfiança en un sistema ve donada per la desconfiança en els membres que individualment la formen. En el rànking mundial de corrupció veiem que els països més corruptes coincideixen, si fa no fa, amb els que són més tirànics de la classificació democràtica.
Només en les societats on l'individu ha assolit un nivell d'ètica ciutadana i de responsabilitat, és quan podem parlar de societat liberal. Qui neteja el cendrer del cotxe buidant-lo en el pàrking ho fa perquè no el veu ningú. El que és responsable, no ho fa perquè ha assumit els valors de responsabilitat cívica. El que és respectuós amb el proïsme ho és sempre en qualsevol circumstància (Kant i l'imperatiu categòric) i és un exercici de llibertat responsable.
Ser lliure no és fàcil.
diumenge, 12 de desembre del 2010
Llibertat d'expressió
El nucli del liberalisme està format per un "àtom" indestructible: llibertat, individu i responsabilitat. Qualsevol dels elements d'aquest àtom, de forma separada, no tenen el mateix sentit i diríem que esdevenen "elements perillosos", són elements ionitzats que poden fer molt més mal del previst.
Com a premissa bàsica s'argumenta que "podem exercir la nostra llibertat sempre i quan no conculquem la dels altres ciutadans (una o diverses persones"). Quan aquesta tesi liberal l'apliquem a la llibertat d'expressió veiem que sorgeixen certes problemàtiques, especialment quan aquesta la llibertat és de idees i de creences. El més fantàstic avui dia és que en el món occidental podem pensar i creure sense la por a ser perseguits. És un triomf del liberalisme. Contràriament, el més terrible dels nostres temps és que aquesta llibertat només és possible a occident.
Què passa quan un articulista, un escriptor, un pensador o qualsevol ciutadà fa una crítica, comentari o observació en referència a creences o ideologies? Pel que fa a la forma de pensar política, cap problema, però quan això ho traslladem a les religions, ja tenim un entrebanc: els fonamentalismes, ara penso més en els islamistes, reaccionen amb violència, matant, atemptant, terroritzant la població. Avui mateix hem vist com explotaven dos cotxes-bomba a Estocolm i pel que sembla la raó està en les caricatures de Mahoma d'un dibuixant suec i la guerra d'Afganistan.
El problema radica en la diferència de conceptes com "llibertat", "persona", "creences" i "societat". En ser la persona sagrada des del nostre punt de vista, la crítica a idees i creences no és un atac a cap persona ni conculca cap dret. En el moment que la persona no és el més important (la bandera, Déu, la pàtria, l'Estat o un territori), llavors venen les friccions. Ras i curt: podem criticar les idees i les creences, però no les persones. Des d'altres "cultures" i actituds vitals es pot criticar les persones però no la creença. Vist així els individus estan per sota del més important. Això, a la llarga o a la curta, implica totalitarismes.
He posat d'exemple el fonamentalisme islàmic, però també haguéssim pogut incloure patriotismes diversos, comunismes, feixismes...
Com a premissa bàsica s'argumenta que "podem exercir la nostra llibertat sempre i quan no conculquem la dels altres ciutadans (una o diverses persones"). Quan aquesta tesi liberal l'apliquem a la llibertat d'expressió veiem que sorgeixen certes problemàtiques, especialment quan aquesta la llibertat és de idees i de creences. El més fantàstic avui dia és que en el món occidental podem pensar i creure sense la por a ser perseguits. És un triomf del liberalisme. Contràriament, el més terrible dels nostres temps és que aquesta llibertat només és possible a occident.
Què passa quan un articulista, un escriptor, un pensador o qualsevol ciutadà fa una crítica, comentari o observació en referència a creences o ideologies? Pel que fa a la forma de pensar política, cap problema, però quan això ho traslladem a les religions, ja tenim un entrebanc: els fonamentalismes, ara penso més en els islamistes, reaccionen amb violència, matant, atemptant, terroritzant la població. Avui mateix hem vist com explotaven dos cotxes-bomba a Estocolm i pel que sembla la raó està en les caricatures de Mahoma d'un dibuixant suec i la guerra d'Afganistan.
El problema radica en la diferència de conceptes com "llibertat", "persona", "creences" i "societat". En ser la persona sagrada des del nostre punt de vista, la crítica a idees i creences no és un atac a cap persona ni conculca cap dret. En el moment que la persona no és el més important (la bandera, Déu, la pàtria, l'Estat o un territori), llavors venen les friccions. Ras i curt: podem criticar les idees i les creences, però no les persones. Des d'altres "cultures" i actituds vitals es pot criticar les persones però no la creença. Vist així els individus estan per sota del més important. Això, a la llarga o a la curta, implica totalitarismes.
He posat d'exemple el fonamentalisme islàmic, però també haguéssim pogut incloure patriotismes diversos, comunismes, feixismes...
diumenge, 14 de novembre del 2010
La por a la llibertat
Erich Fromm, pensador i escriptor psicoanalista que aplicà les tesis freudianes a la sociologia, fou molt conegut pel seu llibre "La Por a La Llibertat". Erich Fromm entenia que la por que tenim a ser lliures, a prendre decisions, l'allunyàvem de nosaltres mitjançant l'autoritarisme i el conformisme. Fusionant-nos amb la massa, esdevenint anyells, tot es fa més fàcil. La llibertat implica estar sol en un món problemàtic i alhora terrorífic. Decidir quins camins hem de prendre implica analitzar l'entorn i per a analitzar cal dubtar. El dubte és intranquil·litat i el sentiment de pertànyer a un col·lectiu, de ser constantment guiat, és reconfortant.
El liberalisme, com a ideologia i filosofia de vida, també fa pànic. El motiu és també el mateix: llibertat és decidir, llibertat és responsabilitat, llibertat és consciència i dubte. El meu bon amic Ignasi Carnicer ens explicava l'altra dia que quan Déu lliura la Llei a Moisès el que realment fa és fer lliure a la humanitat. Lliure de seguir o no els seus manaments i, conseqüentment, responsables. Les religions antigues, deia el meu amic, fan responsables als déus i als éssers mítics de tot al que li passa als homes.
El protestantisme de Lutero comença també dubtant de les ordenances i de la llei de l'Església Catòlica. Lutero afavorí que la Bíblia pogués ser llegida per tots els fidels, sortint de l'exclusivitat que tenien els clergues en la seva lectura i interpretació. Òbviament que llegir directament els Llibres Sagrats fa responsables els seus lectors perquè obvien la guia i la supervisió, dels "experts". Heus aquí una altra por: la por a "no interpretar adequadament". El fet d'abandonar el mestratge i la intermediació de l'església va fer que el liberalisme sorgís en terres britàniques. L'individualisme, arrel essencial de tot liberalisme, implica, primerament, llibertat, però també solitud, aïllament i responsabilitat.
És tan fàcil ser nen! Quan som nens no som responsables ni lliures. Això ens dóna tranquil·litat. Kant, il·lustrat liberal i filòsof, ens explica que amb la il·lustració l'home deixa de ser nen i entra en l'etapa adulta perquè el coneixement ens fa lliures. El ramat de bens dirigit pel sacerdot deixa de ser ramat.
Seguim tenint por a la llibertat perquè en aquest país, quan algun cop ens veiem només una mica allunyats de la mà de l'Estat, el temor esdevé pànic i la histèria incontrolada contamina gran part de la societat. No hem de tenir espant davant del món perquè sempre ens queda el dubte, el raonament, la decisió, la responsabilitat i la possibilitat d'equivocar-nos. Això és, senzillament, meravellós. Això és la llibertat!
El liberalisme, com a ideologia i filosofia de vida, també fa pànic. El motiu és també el mateix: llibertat és decidir, llibertat és responsabilitat, llibertat és consciència i dubte. El meu bon amic Ignasi Carnicer ens explicava l'altra dia que quan Déu lliura la Llei a Moisès el que realment fa és fer lliure a la humanitat. Lliure de seguir o no els seus manaments i, conseqüentment, responsables. Les religions antigues, deia el meu amic, fan responsables als déus i als éssers mítics de tot al que li passa als homes.
El protestantisme de Lutero comença també dubtant de les ordenances i de la llei de l'Església Catòlica. Lutero afavorí que la Bíblia pogués ser llegida per tots els fidels, sortint de l'exclusivitat que tenien els clergues en la seva lectura i interpretació. Òbviament que llegir directament els Llibres Sagrats fa responsables els seus lectors perquè obvien la guia i la supervisió, dels "experts". Heus aquí una altra por: la por a "no interpretar adequadament". El fet d'abandonar el mestratge i la intermediació de l'església va fer que el liberalisme sorgís en terres britàniques. L'individualisme, arrel essencial de tot liberalisme, implica, primerament, llibertat, però també solitud, aïllament i responsabilitat.
És tan fàcil ser nen! Quan som nens no som responsables ni lliures. Això ens dóna tranquil·litat. Kant, il·lustrat liberal i filòsof, ens explica que amb la il·lustració l'home deixa de ser nen i entra en l'etapa adulta perquè el coneixement ens fa lliures. El ramat de bens dirigit pel sacerdot deixa de ser ramat.
Seguim tenint por a la llibertat perquè en aquest país, quan algun cop ens veiem només una mica allunyats de la mà de l'Estat, el temor esdevé pànic i la histèria incontrolada contamina gran part de la societat. No hem de tenir espant davant del món perquè sempre ens queda el dubte, el raonament, la decisió, la responsabilitat i la possibilitat d'equivocar-nos. Això és, senzillament, meravellós. Això és la llibertat!
divendres, 29 d’octubre del 2010
Del finançament de partits i sindicats
És simptomàtic que quan es parla de "corrupció" sempre ve al cas la problemàtica dels partits i sindicats. Sembla que el sindicalisme està més "lliure de culpa" que no pas els partits, però tampoc és així. Els sindicats són organismes molt més tancats que els propis partits. Un altre dels problemes vinculats a l'obtenció de diners és el que en diuen "finançament il·legal dels partits".
D'entrada diríem que si un ciutadà vol fer-se soci de qualsevol associació, grup o casal, només cal que s'apunti i pagui la seva quota, aportació que li dóna el dret a gaudir de les prestacions de l'associació en qüestió. Com a exemple tindríem els grups excursionistes, les associacions de sardanistes o els amics de la guitarra americana. Cap problema. El que passa però amb la majoria d'aquestes grups és que sempre busquen aportacions provinents dels cabals públics, i heus aquí el conflicte.
Pel que fa als partits i sindicats, el fet de que la gran majoria dels seus ingressos estigui originat en els pressupostos de l'Estat és una mesura abominable que condiciona, tal com hem vist durant anys i anys, les comissions, les factures falses, l'increment de costos i mil formes més d'augmentar els ingressos perquè, lògicament, les quantitats aportades pel Tresor Públic mai són suficients per a cobrir els costos de les campanyes i del quotidià funcionament d'aquestes organitzacions. Pel que fa als sindicats, els imports cobrats en el periode Zapatero converteixen aquestes organitzacions en servils defensors de la política governamental i només en els casos més flagrants de necessitat de "lluita obrera", els sindicats presenten obres de teatre dignes de representació en qualsevol escenari. En fi, que són més comèdia que drama.
Com podem acabar amb el que anomenen "finançament il·legal" i amb la corrupció derivada d'aquesta forma tan "especial" de mantenir partits i sindicats? Fàcilment: en una societat oberta, liberal i tolerant cadascú opta per fer allò que vol fer; "Quien quiera peces que se moje el culo" diuen en castellà. Per quin motiu amb els meus diners s'han de pagar els sous i costos estructurals de partits com C's o Inciativa? Perquè els meus diners col.laboren al funcionament del PP? És realment un nyap financer. El que cal és que cada militant pagui una quota tal que l'organització sobrevisqui. Cal que els sindicalistes paguin les seves quotes i també, si han de treballar per al sindicat, que cobrin del sindicat, no pas de l'empresa.
Esperem que aviat algú se n'adoni de que tal com estem fent les coses anem de cap al precipici.
D'entrada diríem que si un ciutadà vol fer-se soci de qualsevol associació, grup o casal, només cal que s'apunti i pagui la seva quota, aportació que li dóna el dret a gaudir de les prestacions de l'associació en qüestió. Com a exemple tindríem els grups excursionistes, les associacions de sardanistes o els amics de la guitarra americana. Cap problema. El que passa però amb la majoria d'aquestes grups és que sempre busquen aportacions provinents dels cabals públics, i heus aquí el conflicte.
Pel que fa als partits i sindicats, el fet de que la gran majoria dels seus ingressos estigui originat en els pressupostos de l'Estat és una mesura abominable que condiciona, tal com hem vist durant anys i anys, les comissions, les factures falses, l'increment de costos i mil formes més d'augmentar els ingressos perquè, lògicament, les quantitats aportades pel Tresor Públic mai són suficients per a cobrir els costos de les campanyes i del quotidià funcionament d'aquestes organitzacions. Pel que fa als sindicats, els imports cobrats en el periode Zapatero converteixen aquestes organitzacions en servils defensors de la política governamental i només en els casos més flagrants de necessitat de "lluita obrera", els sindicats presenten obres de teatre dignes de representació en qualsevol escenari. En fi, que són més comèdia que drama.
Com podem acabar amb el que anomenen "finançament il·legal" i amb la corrupció derivada d'aquesta forma tan "especial" de mantenir partits i sindicats? Fàcilment: en una societat oberta, liberal i tolerant cadascú opta per fer allò que vol fer; "Quien quiera peces que se moje el culo" diuen en castellà. Per quin motiu amb els meus diners s'han de pagar els sous i costos estructurals de partits com C's o Inciativa? Perquè els meus diners col.laboren al funcionament del PP? És realment un nyap financer. El que cal és que cada militant pagui una quota tal que l'organització sobrevisqui. Cal que els sindicalistes paguin les seves quotes i també, si han de treballar per al sindicat, que cobrin del sindicat, no pas de l'empresa.
Esperem que aviat algú se n'adoni de que tal com estem fent les coses anem de cap al precipici.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
