El debat estatuari, reiteratiu i protagonista de frases, divagacions, comentaris i capçaleres periodístiques, té un doble eix: El de la política distributiva, és a dir la forma en la que l'estat reparteix els excedents entre les diverses regions i per altra banda el de la gestió d'aquests recursos. Descentralitzar implica que altres organismes públics assumeixin responsabilitats. Tanmateix, la tendència d'aquestes estructures administratives és martiritzar al ciutadà amb noves lleis, decrets i normes que amplien, retallen o modifiquen les de l'estat central. Tornant a la primera coordenada diríem que l'enfoc dels polítics, imbuïts de mediocritat, ha estat demagògic, centrant-se en l'eix "solidaritat-insolidaritat". La política distributiva dels excedents fiscals, és a dir, del ròssec dinerari restant després de retribuir la pròpia estructura administrativa, és purament política. Res té a veure això amb la solidaritat. Parlar de vertebració d'Espanya és tan demagògic com qualsevol discurs de president de república banannera, de lerrouxisme en estat pur: és recaptació i distribució.
Els territoris, es diguin landers, autonomies o regions, han de poder gaudir de l'esforç fiscals dels seus ciutadans. Altrament, és injust que el treballador més esforçat i competent tingui la mateixa retribució que el menys competent. Això no treu que una lleugera i poc significativa part d'aquest esforç tributari pugui ser destinat a incrementar les condicions de creixement d'altres zones que, per motius socials històrics, tenen desnivells significatius comparats amb les mitjanes del país.
En un segon ordre val a dir que el veritable problema, no de l'estatut, sinó dels poders públics, és el de l'eficiència. Si eficàcia és ja utopia, parlar d'eficiència, és a dir, aconseguir els objectius amb benefici o optimització de recursos, és pensar en miracles. Sovint els polítics ens parlen d'inversió social i ens diuen que amb més diners farien més "coses socials". Hem de recordar que inversió social pot ser també més "assessors", més "comissions d'estudi" o més funcionaris o més "viatges" . La ignorància és un bon soci per als polítics oportunistes i mediocres. La desinformació social és el brou de cultiu de la corrupció i la ineficàcia. Per tant, podem parlar d'estatut però abans cal parlar del com s'han de gestionar, de quines eines de control té la societat per a verificar la correcta utilització d'aquest diner públic i de les responsabilitats que els polítcs o gestors del diner públic han d'assumir en casos de nefasta gestió, de malversació o d'incompliment. Altrament, no és l'empresa privada que ha respondre de l'incompliment dels seus contractes? I l'Administració, no hauria de fer el mateix?
diumenge, 31 d’agost del 2008
divendres, 15 d’agost del 2008
Llibertat i ètica: la justificació de l'estat
En una sèrie molt interessant d'articles, l'amic CLD ens presenta la relació entre ètica i liberalisme, i tractant, òbviament, la polèmica sobre el paper de l'estat. Tradicionalment el liberalisme no es plantejava la justificació ètica de l'estat perquè la seva funció era, simplement, la de garantir les llibertats individuals. Seguint aquesta teoria clàssica, l'escriptora i creadora de l'objectivisme filosòfic, Ayn Rand, admetia un únic impost derivat dels contractes. Si l'estat ha de garantir el compliment dels pactes entre els individus, la fórmula per al seu sosteniment vindria d'un únic impost que gravaria aquests compromisos.
El liberalisme va fracassar a les acaballes del segle XIX i no fou fins a començaments dels anys 70 del segle XX que començà de nou a revifar. Després de la II Guerra Mundial, les tesis keynesianes van triomfar arreu del món occidental, i especialment a Europa, on la majoria d'estats són, per costum, intervencionistes. Des d'aquell moment, el keynesianisme configurà una justificació ètica a l'estat. L'estat proveïa de justícia social, era un element d'equilibri i de repartiment, d'obra social, de distribució de la riquesa, de bondat, d'inversions i de control. Era l'estat planificador.
Per altra banda, les democràcies, així mateix, van ajudar a modificar el concepte ètic de l'estat i del dret. La democràcia, quan és entesa no solament com un mètode de canviar el poder sinó també com a finalitat, es justifica i explica legalment com a autora del dret. Per dir-ho d'altra forma, la democràcia legitima els governants, però no els seus actes, i aquí tenim el problema.
En conseqüència, existeix la creença (racional o irracional, depèn), de que l'estat té una justificació ètica. Aquesta concepció s'apropa a les ideologies racionalistes, col.lectivistes, centrades en la planificació i en la recerca de la "societat perfecta", és a dir, a la social-democràcia actual, molt lluny de l'utilitarisme escèptic en que la recerca de la felicitat individual condicionaria una millor societat, però mai una societat utòpica.
És evident que l'estat ha d'existir, si més no per a preservar i garantir els drets de les persones, però què passa quan, en ares d'un intervencionisme neuròtic s'oblida aquesta tasca de preservació i el govern-estat es decanta per legislar esbojarradament? Tal com diu Hayek, gairebé la totalitat de les lleis dels estats fan referència a com s'ha de relacionar el ciutadà amb l'estat, però no són veritables lleis perquè no regulen els contractes entre les persones.
El liberalisme va fracassar a les acaballes del segle XIX i no fou fins a començaments dels anys 70 del segle XX que començà de nou a revifar. Després de la II Guerra Mundial, les tesis keynesianes van triomfar arreu del món occidental, i especialment a Europa, on la majoria d'estats són, per costum, intervencionistes. Des d'aquell moment, el keynesianisme configurà una justificació ètica a l'estat. L'estat proveïa de justícia social, era un element d'equilibri i de repartiment, d'obra social, de distribució de la riquesa, de bondat, d'inversions i de control. Era l'estat planificador.
Per altra banda, les democràcies, així mateix, van ajudar a modificar el concepte ètic de l'estat i del dret. La democràcia, quan és entesa no solament com un mètode de canviar el poder sinó també com a finalitat, es justifica i explica legalment com a autora del dret. Per dir-ho d'altra forma, la democràcia legitima els governants, però no els seus actes, i aquí tenim el problema.
En conseqüència, existeix la creença (racional o irracional, depèn), de que l'estat té una justificació ètica. Aquesta concepció s'apropa a les ideologies racionalistes, col.lectivistes, centrades en la planificació i en la recerca de la "societat perfecta", és a dir, a la social-democràcia actual, molt lluny de l'utilitarisme escèptic en que la recerca de la felicitat individual condicionaria una millor societat, però mai una societat utòpica.
És evident que l'estat ha d'existir, si més no per a preservar i garantir els drets de les persones, però què passa quan, en ares d'un intervencionisme neuròtic s'oblida aquesta tasca de preservació i el govern-estat es decanta per legislar esbojarradament? Tal com diu Hayek, gairebé la totalitat de les lleis dels estats fan referència a com s'ha de relacionar el ciutadà amb l'estat, però no són veritables lleis perquè no regulen els contractes entre les persones.
diumenge, 10 d’agost del 2008
Ridículs judicials
Sembla que l'afany de protagonisme d'alguns jutges arriba a límits inaudits. LLegeixo astorat que l'Audiència Nacional admet a tràmit una querella contra els responsables xinesos per la repressió al Tíbet. És extraordinari observar que mentre que la feina judicial es realitza igual que en el segle XVIII i amb els mateixos recursos, uns funcionaris privilegiats, aquells que dominen la totalitat de les sentències de terrorisme o delictes contra la monarquia espanyola, fan carrera cinematogràfica amb el qualificatiu de "jutges estrella". És cert que dins de l'àmbit d'actuació de l'Audiència Nacional estan els delictes fora del territori nacional, però auto-coronar-se com a "justiciero internacional", sentenciant sobre el bé i el mal dels altres governs i estats, és de ciència-ficció.
Mentre que els jutjats s'afanyen en sentenciar corre-cuita expedients, querelles i delictes de fa uns quants anys, o uns quants lustres, diferint els actes de justícia i condicionant que es dilueixi el sentit d'aquesta justícia, les vaques sagrades del dret persegueixen els opressors xinesos del Tíbet. Abans ho van provar amb Pinochet i ara, com veiem dins del més políticament correcte, ho fan amb el país protagonista dels Jocs Olímpics. I tot, potser, per a esgarrapar un titular periodístic significatiu i apuntalar encara més la seves carreres de gurús del dret.
Per als ciutadans del carrer se'ns fa incomprensible que, encara que entenem que les penes de mort als dissidents xinesos són d'una gran injustícia, també ho són el fet de penjar a la forca els homosexuals a l'Iran d'Ajmadinejad. Caldria saber el perquè d'uns i no dels altres. Probablement perquè, tal com hem apuntat en altres posts, la justícia espanyola està distorsionada per l'efecte govern, per la necessitat de posar cullerada en tots els aspectes del sistema, lluny de la independència, lluny del que caracteritza la societat moderna, oberta i liberal: la separació de poders.
La llosa i el jou del políticament correcte del govern actual també fueteja l'Audiència Nacional. Probablement un sistema judicial en l'estil més anglosaxó permetria més agilitat i més independència, i s'adaptaria amb més lleugeresa als canvis socials.
Mentre que els jutjats s'afanyen en sentenciar corre-cuita expedients, querelles i delictes de fa uns quants anys, o uns quants lustres, diferint els actes de justícia i condicionant que es dilueixi el sentit d'aquesta justícia, les vaques sagrades del dret persegueixen els opressors xinesos del Tíbet. Abans ho van provar amb Pinochet i ara, com veiem dins del més políticament correcte, ho fan amb el país protagonista dels Jocs Olímpics. I tot, potser, per a esgarrapar un titular periodístic significatiu i apuntalar encara més la seves carreres de gurús del dret.
Per als ciutadans del carrer se'ns fa incomprensible que, encara que entenem que les penes de mort als dissidents xinesos són d'una gran injustícia, també ho són el fet de penjar a la forca els homosexuals a l'Iran d'Ajmadinejad. Caldria saber el perquè d'uns i no dels altres. Probablement perquè, tal com hem apuntat en altres posts, la justícia espanyola està distorsionada per l'efecte govern, per la necessitat de posar cullerada en tots els aspectes del sistema, lluny de la independència, lluny del que caracteritza la societat moderna, oberta i liberal: la separació de poders.
La llosa i el jou del políticament correcte del govern actual també fueteja l'Audiència Nacional. Probablement un sistema judicial en l'estil més anglosaxó permetria més agilitat i més independència, i s'adaptaria amb més lleugeresa als canvis socials.
dissabte, 2 d’agost del 2008
Ridículs diplomàtics
Sortint del liberalisme i entrant a comentar alguns fets de la política del Ministeri d'Assumptes Exteriors, estaríem d'acord en pensar que els països i els seus estats, independentment dels objectius econòmics, de creixement, territorials, etc..., en trobem altres, també d'importants, i que configuren, en part, allò que alguns en dirien "patriotisme", altres "nacionalismes" i altres "sentiments de pertinença". El posicionament que tingui un país davant d'altres és el que seria la "imatge internacional" d'aquest país. La percepció que altres països tenen d'un estat és també significatiu a l'hora de determinar les polítiques externes. És evident que tant la riquesa com el poder d'un país són elements bàsics per a la seva actuació política en relació amb altres estats i les "conviccions" i el sentit de país és un factor clau.
Si donem un cop d'ull a la història política veurem que els governants sempre s'han preocupat per estar al cap d'amunt de l'èlit dels escollits. Espanya en el segle d'Or va ocupar el primer lloc en poder polític i econòmic. A partir d'aquí, i probablement per la incompetència de tots els governs que hem tingut en els darrers cinc segles, hem arribat al màxim possible de la mediocritat i el ridícul. Dic això perquè el paper que ha fet Espanya en les darrers governs socialistes és patètic. Si comparem la imatge de països com el Regne Unit, Països Baixos, Alemanya... amb Espanya, la diferència és abismal.
La primera evidència de la grotesca diplomàcia espanyola és l'assumpte Chávez. Hagués passat el mateix amb la reina d'Anglaterra? veiem: A la primera relliscada del Rei davant d'un fòrum curull de repúbliques bananneres, que és al que pot aspirar el nostre país, el dictador Chávez, dèspota còmic sortit d'una pel·lícula de Cantinflas, distribueix insults i infàmies hispàniques a tort i a dret. La diplomàcia espanyola, comandada per l'abominable Moratinos no se li acut altra cosa que "suavitzar" les relacions amb el productor de petroli bannanero mitjançant una visita als Reis, en la qual ambdós personatges fan gala del seu don de gentes i demostren que serien interessants protagonistes en qualsevol dels programes "rosa" de les nostres televisions. Bé, després d'aquest petoneig televisiu, el Sr Chávez, ni corto ni perezoso, vol nacionalitzar al cap de sis dies un dels bancs del grup Santander, joya de la corona bancaria espanyola. Non coment.
Una altra de les situacions moratinesques a recordar és l'atemptat al Iemen: Les primeres declaracions del ministre foren de tranquil·litat perquè les víctimes no van ser assassinades per ser espanyoles sinó per ser occidentals. Vaja, ara estem tranquils. D'alguna cosa havia de servir l'aliança de civilitzacions....
Altres patinades serien les de l'allunyament d'Argèlia que perjudicarà el preu del gas degut al posicionament pro-marroquí del govern Zapatero en detriment d'Argèlia. Els socialistes, durant molts anys, han fet costat al poble saharaui, és tan romàntic... però a l'hora d'ocupar la trona del poder s'han decantat pel dictador marroquí. Això perjudica els interessos argelians que opten també a deglutir l'esmentat Sàhara.
Per acabar, el tractament que va fer Moratinos de l'ambaixador d'Israel, l'aparició de Zapatero amb un mocador palestí al coll, i, cal dir-ho, el pagament als pirates segrestadors del vaixell de pesca espanyol en aigües sudaneses, demostren la ingenuïtat o la barroeria d'aquests governants, o l'incompliment de la llei en el darrer exemple.
Tanmateix a casa nostra no ens quedem al darrera: Em venen a la memòria les riallades dels ínclits Carod i Maragall amb la corona d'espines en el seu viatge a Israel, situació que va obligar a una disculpa. També fa un parell de setmanes el segundo de a bordo de Saura, el Joan Boada, va haver de demanar perdó a requeriment de l'ambaixador italià per unes declaracions sobre Berlusconi.
Si aquestes són les proves fefaents de la incompetència dels que manen, i aquestes són precisament les que arriben a oïdes dels ciutadans, què no faran en el dia a dia? on podrà arribar el seu desfici per l'equivocació en el treball quotidià? On pot estar el límit de la seva deixadesa i mediocritat?
Si donem un cop d'ull a la història política veurem que els governants sempre s'han preocupat per estar al cap d'amunt de l'èlit dels escollits. Espanya en el segle d'Or va ocupar el primer lloc en poder polític i econòmic. A partir d'aquí, i probablement per la incompetència de tots els governs que hem tingut en els darrers cinc segles, hem arribat al màxim possible de la mediocritat i el ridícul. Dic això perquè el paper que ha fet Espanya en les darrers governs socialistes és patètic. Si comparem la imatge de països com el Regne Unit, Països Baixos, Alemanya... amb Espanya, la diferència és abismal.
La primera evidència de la grotesca diplomàcia espanyola és l'assumpte Chávez. Hagués passat el mateix amb la reina d'Anglaterra? veiem: A la primera relliscada del Rei davant d'un fòrum curull de repúbliques bananneres, que és al que pot aspirar el nostre país, el dictador Chávez, dèspota còmic sortit d'una pel·lícula de Cantinflas, distribueix insults i infàmies hispàniques a tort i a dret. La diplomàcia espanyola, comandada per l'abominable Moratinos no se li acut altra cosa que "suavitzar" les relacions amb el productor de petroli bannanero mitjançant una visita als Reis, en la qual ambdós personatges fan gala del seu don de gentes i demostren que serien interessants protagonistes en qualsevol dels programes "rosa" de les nostres televisions. Bé, després d'aquest petoneig televisiu, el Sr Chávez, ni corto ni perezoso, vol nacionalitzar al cap de sis dies un dels bancs del grup Santander, joya de la corona bancaria espanyola. Non coment.
Una altra de les situacions moratinesques a recordar és l'atemptat al Iemen: Les primeres declaracions del ministre foren de tranquil·litat perquè les víctimes no van ser assassinades per ser espanyoles sinó per ser occidentals. Vaja, ara estem tranquils. D'alguna cosa havia de servir l'aliança de civilitzacions....
Altres patinades serien les de l'allunyament d'Argèlia que perjudicarà el preu del gas degut al posicionament pro-marroquí del govern Zapatero en detriment d'Argèlia. Els socialistes, durant molts anys, han fet costat al poble saharaui, és tan romàntic... però a l'hora d'ocupar la trona del poder s'han decantat pel dictador marroquí. Això perjudica els interessos argelians que opten també a deglutir l'esmentat Sàhara.
Per acabar, el tractament que va fer Moratinos de l'ambaixador d'Israel, l'aparició de Zapatero amb un mocador palestí al coll, i, cal dir-ho, el pagament als pirates segrestadors del vaixell de pesca espanyol en aigües sudaneses, demostren la ingenuïtat o la barroeria d'aquests governants, o l'incompliment de la llei en el darrer exemple.
Tanmateix a casa nostra no ens quedem al darrera: Em venen a la memòria les riallades dels ínclits Carod i Maragall amb la corona d'espines en el seu viatge a Israel, situació que va obligar a una disculpa. També fa un parell de setmanes el segundo de a bordo de Saura, el Joan Boada, va haver de demanar perdó a requeriment de l'ambaixador italià per unes declaracions sobre Berlusconi.
Si aquestes són les proves fefaents de la incompetència dels que manen, i aquestes són precisament les que arriben a oïdes dels ciutadans, què no faran en el dia a dia? on podrà arribar el seu desfici per l'equivocació en el treball quotidià? On pot estar el límit de la seva deixadesa i mediocritat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
